dimarts, 25 de desembre de 2007

VIC CHESNUTT




Ara que s’acaba l’any voldria destacar un dels discos editats aquest 2007. El del cantautor nord-americà Vic Chesnutt, titulat North Star Deserter. Una meravella. Probablement el millor disc de l’any, al menys per a mi.

Probablement Chesnutt sigui un desconegut per molta gent. Cal dir que es tracta d’un paio nascut a Florida el 1965, que els 18 anys va quedar paraplègic. Però això no l’ha impedit pas tocar. El va descobrir en Michael Stipe de REM, que a més de declarar-se’n fan incondicional li va produir els primers discos. En Vic va tenir problemes amb l’alcohol, les drogues i la família, però tot això no ha estat problema per convertir-se en un dels cantautors americans vius més interessants, diferents i admirats en el seu país, dels darrers 15 anys.

A més , en aquest darrer disc ha comptat amb gent com Guy Picciotto (Fugazi), The Silver Mt. Zion Orchestra & Tra-la-la Band i d’altres músics impressionants. Produït pel director de cinema Jem Cohen i editat per Costellation Records, un dels millors segells de l’escena underground, el disc te un nivell insuperable. La personalitat del cantautor no es dilueix gens, tot i els grans col·laboradors que l’envolten. Al contrari, entre tots els instrumentistes porten les seves onze cançons a un nivell inabastable pel comú dels músics mortals. Totes les cançons son seves, excepte una versió de You Are Never Alone de Nina Simone.

Us el recomano. A més, si sou dels que encara compreu a la botiga -com jo-, és força barat (uns 18 €), si comparem preu i qualitat amb molta de la musica, per dir-ne alguna cosa, editada avui dia...

divendres, 21 de desembre de 2007

REFLEXIÓ ARTÍSTICA...

I. Terradas


Els dies 23 i 30 del mes passat vaig tenir l’oportunitat d’impartir un seminari de reflexió artística.

Organitzat per la Galeria Paspartú de Barcelona, el seminari titulat “De la idea a l’obra” té l’objectiu de generar la inquietud dels artistes emergents, aportant possibles solucions als problemes que es presenten, tot donant seguretat, potenciant l’autoestima i la credibilitat personal. Tot a través de l’experiència particular d’un artista professional.

En el meu cas, vaig impartir el de pintura. També hi ha o hi hauran seminaris d’escultura, fotografia, art digital i música. I la previsió és de seguir impartint-los durant el 2008.

Bàsicament van adreçats a artistes joves que tinguin interès per iniciar-se en el món artístic i vulguin treballar un art social i intercultural, donant a conèixer la seva obra.

Cal dir que les meves sessions van ser “pilot” doncs era una experiència nova per els assistents, la pròpia galeria i per a mi mateix. Però el resultat va ser força engrescador.

De fet, la metodologia que vaig utilitzar (apresa fa anys, en seminaris que havia impartit a directius de banca quan, en una altra vida, em dedicava a això...) va ser la del descobriment i l’autoreflexió. Com aquell qui diu vaig fer de mirall, frontó o “psiquiatra”. Res de pallisses magistrals ni anàlisis profundes de obres d’art del renaixement, tot i que de passada en parléssim. I tot amanit amb una mica de provocació.

Si voleu més informació, consulteu a www.galeriapaspartu.com. O us arribeu a la galeria Paspartú, al carrer Verdi del Barri de Gràcia. De passada podeu anar als Cinemes Verdi on acostumen a fer les millors pelis de Barcelona. O a menjar palestí, japonès o a fer un cafè portuguès una mica més amunt. O a visitar, més avall, el sex shop Desig (Botiga - Galeria d’Art - Centre de Documentació Eròtic), on “casualment” hi tinc obra eròtica en dipòsit...




dijous, 20 de desembre de 2007

AYAHUASCA



Ja he tornat. He fet una interessant excursió psíquica.

Ja se que això és un concepte difícil d’entendre. I encara és més difícil d’explicar, però ho intentaré. Començo:

Un dels ritus sagrats dels pobles indígenes amazònics i andins és el consum de la ayahuasca. La consumeixen des de fa més de 5000 anys per prendre decisions, per guarir i guarir-se, per resoldre conflictes entre famílies, entre tribus, etc.

La ayahusca és una mixtura líquida enteògena, composta d’un mínim de dos ingredients vegetals. Farmacològicament, un aporta un inhibidor de la monoamino-oxidasa (IMAO) i l’altre la dimetiltriptamina (DMT). A la liana Banisteriopsis caapi se li afegeix una altra planta que sigui la font de la DMT amb efectes psicoactius. És fa servir bàsicament per provocar estats de caràcter curatiu, místic i visionari.

Tal com escriu Josep M. Fericgla, doctor en Antropologia Social i Cultural per la Universitat de Barcelona i expert en aquest tema, la millor forma d’explicar resumidament l’efecte de la ayahuasca, és explicar que la DMT, és una substància que segrega el nostre propi cos, responsable dels somnis nocturns. Per això els efectes de la ayahuasca són com somiar, però en plena consciència del contingut de les imatges i les emocions.

La capacitat que té la ayahuasca d’obrir l’inconscient la converteix en una substància de gran potencial en la psicoteràpia. Ja s’estan fent teràpies enteogèniques (paraula que es pot traduir com “que genera divinitat interior”) per tractar toxicòmans, amb resultats positius. Al Brasil, on la ayahuasca és legal, hi ha clíniques on s’ofereixen tractaments a persones d’arreu del món, afectades de comportaments compulsius o adictius.

Després de milers d’anys del seu consum en l’entorn xamànic de l’Amazònia, no hi ha ni una sola referència d’ús indegut, d’intoxicació o d’addicció a l’ayahuasca. I com que en obrir l’inconscient es produeixen vivències agradables, però també d’altres més difícils de suportar (per exemple, records vergonyants, traumes i tabús que tots tenim amagats) és totalment improbable l’ús lúdic o compulsiu.

Acabo: l’estat modificat de consciència (EMC) produït en prendre l’ayahuasca (similar al de la respiració holorènica, també mil·lenària), a més de dotar a les persones d’una important capacitat per auto corregir-se, compensar-se i reequilibrar-se, també afavoreix la imaginació i la creativitat, aspecte especialment interessant, al menys per a mi.

Serveixi aquesta explicació, que he intentat que sigui seriosa i gens sensacionalista, per argumentar el meu interès i motivació en el camp del coneixement i creixement personal.

dimarts, 20 de novembre de 2007

ENTESOS, CRÍTICS I CLINT EASTWOOD



Feia molts dies que no veia res sencer per televisió. A part d’algun Telenoticies, algun Polònia (l’únic programa “polític” interessant) i algun partit del Barça (cada vegada menys, doncs la majoria s’emeten de pagament), miro molt poca tele. Sincerament, trobo la programació de totes les cadenes, bastant infumable.

Casualment l’altre dia vaig topar amb una pel·lícula d’un dels meus actors i directors favorits des de sempre: Clint Eastwood. A TVE feien "Mystic River", que ja havia vist feia un temps, però sempre és un plaer tornar a veure bones pel·lícules.

De ben jove ja em van impressionar els seus tres spaghetti westerns: “Por un puñado de dólares”, “La muerte tenia un precio” y “El bueno, el feo y el malo”. Estem parlant de mitjans dels 60 i, per a mi i molta gent, va ser impactant veure aquest actor fent d’antiheroi: alt, lacònic, implacable, fumant purets toscans i vestit amb aquell ponxo.

Posteriorment ha actuat en moltes pel·lícules interessants, tot i que molta gent l’identifica només per la saga de “Harry el Sucio”, que precisament no són de les millors del seu repertori.

Durant molts anys no va ser gaire ben vist pels cinèfils “entesos” parlar bé d’aquest actor. Després, ja de director, ha fet tantes bones pel·lícules, algunes també com actor (“El jinete pálido”, ”Bird”, “Sin perdón”, l’esmentada “Mystic River”, “Million Dollar Baby”, etc.) que molts ja han canviat d’opinió i actualment ja és un director de culte... pels cultes del cinema.

I aquí està el missatge “provocandi” d’avui: que els “cultes” (hi englobo els crítics especialitzats) del cinema, pintura, literatura, teatre i d’altres arts, en una gran majoria es deixen endur per el vent que bufa o per l’altre extrem, l’esnobisme. No sé que és pitjor, però m’està passant com amb els polítics: ja no me’ls crec!

Com molt bé diu l’Antoni Llena, en el seu llibre “La Gana de l’Artista”:

“Únicament allò que és genial és suportable, i és geni qui anticipa. L’art únicament és art si és profètic...”

“...Hi ha qui escriu d’art, sense haver-se instal·lat en el buit... i el redueix a sociologia o a historia sense llegir-lo entre línies”.




dimarts, 13 de novembre de 2007

FI DEL VIATGE

Pere-Màrtir


Finalment arribo a les Canàries. Vull anar a Lanzarote i Fuerteventura a descansar. Platja i bon menjar.

Haig d'escriure i dibuixar moltes coses. Passar en net histories, aventures, viatges i experiències. Quant al saldo econòmic: he aconseguit beneficis. Es nota que en una altra vida vaig ser bancari. Aquells 600 € que me’n vaig emportar, mesos i quilometres després s’han quasi duplicat. Quant a saldo emocional: ja ho notaré. I, quant a saldo artístic: tinc moltes coses a dins...

Després d’uns dies a Lanzarote menjant sancocho con papas, jareas, viejas i lapas, decideixo fer turisme rural a Fuerteventura, on gran part del paisatge fa quatre dies semblava l’extensió del Sàhara i ara també, però afegint-hi centenars de cases aparellades, moltes ocupades per alemanys. Urbanitzacions i més urbanitzacions. Quina sensació més coneguda: em comença a sonar a Lloret, Benidorm o Marbella, per citar-ne només tres. Noi, això del totxo és bestial...

En fi, que queden ja poc paradisos naturals, i no sempre es pot anar a Groenlàndia, al desert de l’Atacama o a l’Antàrtida...

Com a remat em regalo els darrers tres dies en un hotel de super-luxury (crec que m’ho mereixo) a Corralejo. Obrint la finestra panoràmica de la meva habitació veig el mar a 25 metres i l’Illa de Lobos allà mateix, petit illot on només hi viuen dues famílies.

Aprofito el meu regal i ho faig ben fet: spà, massatge, bon menjar, malta i vespres escoltant la pianista... alemanya.






dimecres, 7 de novembre de 2007

POPS


Pere-Màrtir


Un cop tocat tangencialment l’assumpte de la trobada amb els Ovni’s i la meva fugida, cames ajudeu-me, cap a Xile, més concretament a Valparaíso, ja dono per tancada l’explicació sud-americana. Ingrés en un hospital per tractar la intoxicació boletaire i posterior fitxatge per a una expedició científica a l’Antàrtida, etc.

Al Pol Sud compleixo la meva tasca acordada i un cop acabada la missió, cobro uns dòlars americans que sempre van bé per anar pel món. Encara que sembli que l’euro és el rei del mambo, a mi, per viatjar doneu-me dòlars.

M’estava plantejant tornar a casa directament des de Xile en avió i acabar el viatge amb saldo “Haver”, cosa que era un dels objectius principals quan vaig decidir fer-lo. Però finalment em vaig decantar per tornar en vaixell fins a les Canàries i d’allà cap a casa. Va primar l’esperit viatger i romàntic.

No em negareu que travessar l’Atlàntic fins a les Illes Canàries no te el seu punt aventurer. I més, si es fa a bord d’un vaixell de mercaderies i no en un transatlàntic de luxe. M’hi vaig apuntar –ja tenia una experiència acumulada- com ajudant de manteniment, branca belles arts (repintar trossos de casc rovellat, baranes, tubs, calderes i d’altres suports per l’estil). Això tenia una durada d’uns 40 dies i em sortia gratis el trajecte.

I durant la navegació encara vaig poder viure una experiència inaudita: la trobada d’un pop gegant fugint d’una banda de taurons! Increïble: un pop gegant. Em pensava que això només existia en l’imaginari de Jules Verne.

Va ser a l’alçada del Tròpic de Càncer, a unes 500 milles de la costa africana, quan vam divisar una mena de remolí impressionant al mig de les aigües, tranquil·les aquell matí, de l’Atlàntic. Vam passar-hi molt a prop, a uns 100 metres i, de cop, davant la nostra incredulitat vam veure uns tentacles grossos com troncs d’arbre, agitar-se per sobre les ones intentant foragitar un colla de taurons, que envoltaven al pop gegant per cruspir’s-el. Impactant i dramàtica escena, sobre tot la visió del pop gegant, digna d’una pel·lícula de ciència ficció!

dilluns, 5 de novembre de 2007

SEXE I ENTREPANS

Pere-Màrtir

Com molta gent, cada dia rebo quantitat de e-mails de tota mena i temàtica. Uns són d’auto ajut, meditació, reflexió i/o de l’estil “segueix la cadena si no vols patir grans desgracies...”. D’altres són fotos més o menys artístiques, llocs paradisíacs i meravelles de la Terra vistes per terra, mar i aire. Però la gran majoria són de tema sexual, en totes les seves variants: fins, eròtics, morbosos, divertits, pornos, etc. Últimament s’ha posat de moda enviar-ho en format vídeo (suposo extrets, la majoria, de You-Tube, el nou fenòmen de l'any i van...).

Avui n’he rebut un en el qual es veu una parella de la 3ª edat (entre 70 i 75 anys), en un restaurant de la cadena Bocatta. Sembla gravat des d’un pis del davant i, a més, se senten els comentaris del mascle que filma i d’una acompanyant.

La parella “d’avis amb morbo” (títol de l‘e-mail), està asseguda en una taula d’un racó buit del restaurant i intenten relacions sexuals mig d’amagat. Les imatges són dolentes i llunyanes però es veu, més o menys, que ell te el penis erecte, fora del pantaló i ella el masturba intermitentment o fa intents, poc reeixits, de fel.lació.

Ella no està gaire tranquil·la, pendent de si s’acosta o els veu algú. En un moment donat s’asseu a sobre d’ell i fan un intent de penetració, però la cosa no dura gens, donada la incomoditat física i emocional de la situació. El vídeo acaba més o menys així, amb els comentaris entre divertits i ridiculitzants dels “cineastes”, qualificant la parella de vells marrans, calents, que si ella s’ha de treure la dentadura per mamar-li i d’altres comentaris similars.

Deixant de banda si el Bocatta és el lloc més adequat per tenir-hi relacions sexuals i fins i tot per anar-hi a menjar, hi ha un fet per reflexionar. Els comentaris dels que filmaven i d’altres comentaris que he llegit al respecte (de gent que també ha rebut el correu) com: “quin fàstic...”, “quina vergonya...”, “no he pogut acabar-lo de mirar...”, “no voldria que de gran, em passes a mi...”.

Segur que si es tractés d’una parella jove i maca, tothom li trobaria la part sexy, lúdica, erotitzant i/o divertida de la situació. La majoria de gent tenim fantasies sexuals (o experiències, els més agosarats) d’aquest tipus i d’altres més inconfessables. O no?. Però clar, com que aquí són dos vells, sembla que no tenen dret a gaudir d'aquest tipus de pràctiques o divertiments... “Quin fàstic”.

Doncs tenen el mateix que qualsevol persona de qualsevol edat i estètica. En tot cas, només podem discrepar del tema ètic. De fer-ho en un lloc públic i tal. Però això val per a tothom: pels glamurosos i pels ciutadans de peu, per la Angelina Jolie i en Brad Pitt, per aquesta parella de la tercera edat, per a vostès i per a mi...

Nota: és fàcil que es tracti d’una estratègia comercial d’aquesta cadena de menjar ràpid. Jo no hi vaig mai, però pels que hi aneu recomano que us mireu bé l’entrepà, no hi trobéssiu algun pèl barrejat amb la tonyina.

dimecres, 31 d’octubre de 2007

EL BARÇA, L'ESPANYOL I LES TRES BESSONES




El President de l’Espanyol (Real Club Deportivo) s’ha queixat perquè la Generalitat ha editat un DVD de les Tres Bessones dirigit a les escoles, per donar a conèixer als nens immigrants la realitat de Catalunya i on hi apareix el Barça (Futbol Club). I en canvi ells no.

La cosa políticament correcte demanaria que sortissin, com a mínim, el Barça, l’Espanyol, El Nàstic i una pila de clubs històrics més, com també hauria de sortir la Penya de Bàsquet, el Reus de Hoquei i molts més clubs de tot Catalunya. Llavors, més que un DVD, s’hauria d’editar una col·lecció setmanal en fascicles per que hi apareixes tothom...

La Vanguardia, en un article de la contraportada d’avui titula “El Barça no es Catalunya” parlant d’aquest assumpte. Discrepo totalment: ens agradi o no, vulguem o no i pesi a qui pesi, la qüestió és que el Barça és Catalunya. No diré com l’antic president Nuñez aquella desafortunada frase “...aquesta ciutat que porta el nom del Club...”, però els trets van per aquí.

Només cal viatjar pel món. Vosaltres creieu que Catalunya és en Pau Casals, en Joan Miró, en Lluís Llach, en Pau Gasol, en Justo Molinero o el pa amb tomàquet? O us sembla que és el Palau de la Música, Montserrat o la Costa Brava? O potser us penseu que és la Sagrada Família, la Patum de Berga o la Colla Jove de Valls? O en Ferran Adrià, el Call de Girona o la Caballé? No pas...

Anant pel món veus que un 99% de persones, d’entrada, poden arribar identificar Catalunya com a Barcelona. I Barcelona com el Barça. Ergo: el Barça és Catalunya.

I els personatges més coneguts de Catalunya, són jugadors estrangers del Barça: en Ronaldinho, en Messi, l’Eto’o o l’Henry... Com fa anys eren en Ronaldo, en Maradona, en Cruyff o en Kubala. Tot depèn del continent on estàs... i on intentes fer pedagogia del que som els catalans i quina és la nostra realitat.

No cal que ens esquincem les vestidures ni ens indignem. A mi també m’agradaria sortir al DVD com un artista de la realitat de Catalunya, però haig d'acceptar que com L'Espanyol no sóc real, sóc virtual... I això que ells és diuen Real Club!

divendres, 26 d’octubre de 2007

TENIR GOS


Pere-Màrtir

Toca una altra pausa viatgera. Toca tocar el que no sona. Toca escriure, de nou, amb “animus provocandi”...

Molta gent té gos a casa seva. D’entrada, em sembla bé. Tenir una mascota, en principi, pot reportar beneficis mutus. Però és diferent tenir un gos que un gat, un lloro, un peix o un conill, posem-hi pel cas.

D’entrada no és el mateix tenir gos si es viu en una casa aïllada (a pagès, amb pati, jardí, tros o similar) o en un pis, rodejat de veïns. Vull referir-me en aquest aquest cas. La gent ha de ser conscient que estem parlant d’un ésser que menja, beu, caga, pixa, borda, te sentiments i necessita un espai vital. Molts compren un gos (pocs n’adopten i així estan de plenes les gosseres) tot pensant en una joguina que la poden fer servir, només a estones, per entretenir-se, entretenir la canalla o anar a fer el “paseillo” pel carrer exhibint-la quan i com li ve de gust.

Molts gossos tenen por quan es queden sols a casa. Tenen necessitat de companyia, de caminar, córrer i jugar. Què significa tancar i/o deixar sol el gos durant tot el dia? A més del mal psicològic que se li està fent a la bèstia, significa emprenyar a d’altres persones que potser no tenen gos, però que probablement alguns són més conscients del que li passa i necessita aquell animal “engabiat” que els mateixos propietaris (i responsables) del gos.


Tinc uns veïns, bona gent, doncs no els hi conec cap assassinat, estafa o tràfic d’esclaus, però que tampoc són el paradigma del bon veïnatge amb tot el que això vol dir: per exemple pensar que a 3 cm. de gruix de paret hi viuen d’altres persones, saber que si emmerdes l’ascensor o l’escala l’has de netejar i que si tens gos n’has de tenir cura i procurar que emprenyi el mínim possible a la resta d’habitants de l’edifici, que està fet en compartiments i que no són pas tots d’ells. Com no es diguin Núñez y Navarro o Florentino Pérez...

Concretament, el gos dels meus veïns comença a bordar a partir de les 9 del matí, quan la canalla ha marxat a l’escola i els grans a la feina. Tancat tot el sant dia a la terrassa, allà es caga i es pixa a tort i a dret, patològicament, en sentir-se quasi abandonat. Aquesta merda no la neteja pas l’empleada de la llar, que els hi va una estona cada matí i que li fot cas zero al gos. Aquesta merda queda fins dissabte acumulada i fa pudor. Si plou, te por i borda. Si trona i llampega, encara més. Si fa calor és com per deshidratar-se (no hi ha tendal ni una planta ni un arbust per fer una trista ombra fresca). Si aquell vespre hi ha sort, potser anirà a fer una volta amb l’amo qui, durant 10 minuts mal comptats, podrà pastorar el seu maco -però un mica tocat de l’ala- pastor alemany.

I no ho dic com a cas puntual. He viscut a diversos llocs i he trobat casos semblants a tot arreu.

En definitiva: per quan un curs obligatori per poder tenir un gos, a casa, en condicions humanes?

dimecres, 24 d’octubre de 2007

OBJECTES VOLADORS NO IDENTIFICATS

Pere-Màrtir

A veure: recapitulem. Anirem una mica enrera. Per petició popular explicaré, una mica per sobre i sense entrar en massa detalls, què em va passar a Mèxic i més concretament amb el Ovnis.

Tot el que ve a continuació està basat en fets reals, com a les pel·lícules. Per tant, no vull rialletes ni coses per l’estil...

Amb la meva dèria, quasi patològica, d’investigar i seguir les petges dels meus avantpassats (siguin Brasó o Duran, que són els meus cognoms, o trobar llocs on el nom de Pere Màrtir estigui present), vaig anar a petar, després d’haver al·lucinat cogombres durant una temporada amb les tribus “Peus Negres”, a la Sierra de San Pedro Mártir en plena Baja Califòrnia.

Allà es troba el Cerro de la Encantada, una muntanya de més de 3000 metres. I allà, igual que al nostre estimat massís de Montserrat, hi apareixen de tant en tant objectes voladors no identificats. A Montserrat, com sabeu els més aficionats a aquest tema, és el dia 11 de cada mes (aquest assumpte l’estic treballant i documentant actualment. Tindreu noticies més endavant, en forma de llibre). Al Cerro és el dia 13, si s’escau en dimarts...

Bé, doncs “jo hi vaig ser-hi” (títol de la meva actual sèrie de pintures, casualment). Vaig veure Ovnis i vaig veure éssers que no eren del nostra planeta Terra. Vaig tenir una “trobada en tercera fase”, com diuen els experts i la pel·lícula del mateix nom. Però, això aparentment tant inofensiu, es va convertir en un perill per a mi mateix quan ho vaig explicar en una radio local de la ciutat de Tijuana.

Les autoritats em van denunciar per apologia de no se què, i la NASA que sempre està amb les orelles posades, es va interessar molt “amablement” pel fet. Vaig haver de fer-me el boig tot prenent bolets al·lucinògens (res a veure amb les trompetes de la mort...) i fotre el camp corrents cap a Xile.

(Continuarà...)

dijous, 18 d’octubre de 2007

"FRIGODEDO"

Pere-Màrtir
En la meva particular volta al món, tant física com mental, em salto alguns episodis. Ho faig a consciència, doncs alguns no els vull explicar públicament per motius molt meus. Potser només ho faria a l’intimitat... D’altres no tenen cap o poc interès com a “novel·la” de viatges.

Dit això, comprendreu que de cop i volta em trobi a l’Antàrtida i, per tant, m’hagi saltat el relat d’una temporada viatjant, més ben dit deambulant, per Mèxic i Xile...

Doncs si: em trobo a l’Antàrtida rodejat de 6 científics que analitzen fòssils i minerals. Estem en una mena de complex industrial, en petit i tipus iglú, on dos russos, una japonesa, una anglesa, una canadenca, una xilena i jo treballem en una missió finançada per no se pas quin cony d'organisme internacional anomenat quelcom semblant a “Frigodedo”... Mai no he acabat d’esbrinar-ho.

Tampoc se ben bé que pinto aquí. Només recordo que la científica xilena m’hi va dur quasi a la força. Jo estava a Valparaíso, ingressat en un hospital i la vaig conèixer casualment, doncs era la doctora encarregada de casos estranys i una mica paranormals. Em va preguntar quatre coses i em va pagar el tractament antiparasital i "antifouroses", a canvi de col·laborar en la missió. Jo només havia de dibuixar mostres de fòssils. I, de tant en tant, organitzar algunes perfomances artístiques per distreure a un personal avorrit i fart d’internet.

No era una idea molt excitant però vaig pensar que a l’Antàrtida no m’atabalaria el soroll dels tubs d’escapament de les motos (després dels gossos dels veins que borden dia i nit -els gossos-, és de les coses que més m'emprenyen). I, també és veritat, tenia excedent de pintura blanca.
Sabeu el que val un viatge turístic de Barcelona a aquest lloc remot on no pots comprar ni un imant per a la nevera? 4 o 5 mil Euros. I a mi em sortia gratis... Apa doncs, que al Pol Sud hi falta gent!

dijous, 11 d’octubre de 2007

ROMA

Pere-Màrtir
Faig una pausa en el relat de les meves aventures al voltant del món, per parlar una mica de Roma.

Hi he estat un parell de dies per temes professionals. Ahir al vespre vaig arribar a l’Aeroport de Girona, el qual vàrem sobrevolar quasi be una hora degut a la tempesta que hi havia per aquelles contrades. Feia temps que no m’havia espantat tant en un avió. Però noi, aquestes companyies de baix cost a més de no oferir res gratis, no t’informen ni del que està passant encara que s'acosti la teva hora...

L’avió trontollava, a fora tot eren núvols negres i només fèiem que pujar i baixar. Les hostesses estaven assegudes parlant entre elles, mentre els passatgers reien i cridaven histèricament, excepte un senyor que crec que estava borratxo i jo que, com que sóc un aventurer tipus Indiana Jones, vaig mantenir una calma aparent (per dintre estava absolutament cagat), que em permetia tranquil·litzar la parella italiana que tenia al meu costat, molt nerviosos i a unes mosses angleses de l'altre costat del passadís, que xisclaven com si estiguessin al cinema veient una pel·lícula de por, però sense els sacs de crispetes corresponents. Encara bò, vaig pensar.

Ni el comandant de l’avió, que si hagués estat de la magnífica i mai prou alabada companyia Iberia, ens hagués dit, per exemple: “Les habla el comandante Javier Garcia del Moral Villaverde Santisteban. Estamos sobrevolando el Aeropuertecillo de Gerona a la espera de que las condiciones meteorológicas tan asquerosas que tienen por estas tierras, nos permitan aterrizar en condiciones idóneas y tal... No se preocupen, las azafatas se ocuparan de sus vómitos, ataques de pánico y demás síntomas de debilidad. Eso si: intenten no molestar demasiado, plebeyos...”.

En canvi en ser Ryanair, res de res. Ja a l’anada, només van parlar en italià. En tornar, en italià, anglès i castellà. Ni rastre de català. De fet, sempre ens queixem: si ja estem a la fira del llibre de Frankfurt, ara també volem que ens diguin cosetes en la nostra llengua, en els avions que van i venen a/de Catalunya. És que som uns emprenyadors! Al menys, jo...

Ai, si, Roma!. Que haig de dir de Roma?. Doncs que és una meravella, com ja se sap. Hi he estat unes quantes vegades. L’any 2002 vaig exposar-hi. Ho vaig fer a la Galleria Il Canovaccio, on l’escultor mataroní Damià Campeny, el 1797, va estar-hi treballant una temporada, ja que aquesta sala d’art havia estat el taller del famós artista italià Antonio Canova. Llavors en Campeny hi va anar becat per la Junta de Comerç. Quan jo vaig exposar-hi em vaig pagar el viatge, el transport de les obres, el sopar-roda de premsa, l’estada, el percentatge de vendes i un import fix com a lloguer de la sala. L’Ajuntament de Mataró (alcalde i Cultura) als quals els vaig enviar informació del que anava fer i on (recalcant que 200 anys després un altre mataroní trepitjava -laboralment parlant- l'estudi d'en Canova i tot això...) no em van ni desitjar bon viatge. Suposo que estaven molt enfeinats i això d’anar a exposar a Roma també són ganes...

En fi, que és quan tinc por que hi veig clar (gràcies Foix): Carpe diem!

dimecres, 3 d’octubre de 2007

"FAR WEST"



Em saltaré l’estada al Canadà. Interessant, però no per tirar coets. És un país pacific i civilitzat i s’hi està molt bé. Fins i tot hi podria viure una temporada. Però passa una mica com a Suïssa: tot és tan ordenat que li falta certa emoció. No sé si m’explico...

Per tant, segueixo el viatge cap a l’oest dels Estats Units. D’entrada cap a San Francisco. A la recerca de dades d’un besavi meu per part de mare, en Jaume Cisa i Alsina, nascut a Premià de Mar el 1852, just cent anys abans que jo, i desaparegut (mai més ben dit) el 1906, en el famós i destructiu terratrèmol de San Francisco d'aquell any.

El meu besavi va marxar a fer fortuna al Far West, deixant la família a Premià. Primer es va enrolar com a pilot en un d’aquells vaixells que anaven amunt i avall pel Mississipí i després va marxar cap a Califòrnia a fer-hi algun negoci, però la mala sort el va “pillar” en forma de terratrèmol i mai més se’n va tenir cap noticia. Jo, per si cas, volia comprovar si l’home havia fet fortuna i encara hi trobava una herència milionària... Consultats registres i arxius no vaig trobar-hi res. Ni llistes fidedignes de desapareguts. Encara no existia internet i la gent, per bé o mal no estava tant “hipercontrolada”.

A continuació em vaig dirigir cap a les grans planures de Colorado, Dakota i Nebraska per trobar vestigis de les mítiques tribus índies: Crows, Sioux, Cheyenns, Comanches i Wichites. En queden molt pocs. La majoria viuen en reserves entre ètniques i “turístiques”.

Però quan un té esperit aventurer, no té pressa i només té por d’Hisenda, indagant acabes trobant coses veritables i essencials. Només dir-vos que vaig viure 3 mesos amb una tribu "Peus Negres", com un més d’ells, pintant lones dels tipis (les tendes on viuen). I encara que us sembli inversemblant: recordeu la magnifica pel·lícula “Un hombre llamado caballo” protagonitzada pel Richard Harris? Recordeu l’escena més dura...? Doncs aquest ritual tant bèstia encara es fa en cercles reduïts i clandestins. Jo en puc presumir o avergonyir, depèn de com es vulgui mirar: tinc les cicatrius de per vida... És tracta d’anar molt col·locat i passar per la prova! A partir d’aquells moments, per a ells, et converteixes en una mena de “Sitting Bull”...

Per acabar, una frase d’aquest mític cap dels Sioux Hunkpapa:

“Es estrany que els americans es queixin perquè els indis matem bisons. Ho fem per menjar i vestir-nos, per mantenir les nostres llars calentes. Vosaltres dispareu per plaer. Ens anomeneu salvatges. Què sou vosaltres...?


Nota: el de la foto és el meu besavi. Està feta a Charleston (Estats Units) per un fotògraf anomenat J.A. Nowell.

diumenge, 30 de setembre de 2007

POL NORD

Pere-Màrtir



En algun dels anteriors escrits us vaig comentar, com de passada, la por que vaig tenir fugint d’un os polar a l’Antàrtida. Això és erroni. Va ser a l’Àrtic. Per entendre’ns: al Pol Nord.

Resulta que quan vaig acabar de fer turisme rural a tot luxe per Islàndia, i ja m’havia polit quasi bé tota la pasta, vaig decidir anar cap al Canadà, però fent una volta pel casquet àrtic. Ja feia temps que el blanc (i el negre) m’atreien. I, a més cal dir-ho, la vikinga, quan va veure que jo ja no tenia un duro em va alliberar de tot servei i obligacions...

D’aquesta estada i la de l’Antàrtida, posteriorment -de la qual ja en parlaré més endavant- en va sortir una sèrie de pintures que m’agrada força: “Buits”. I tot i que mai acabo d’estar satisfet del que pinto, en aquest cas em concedeixo un aprovat...

Doncs això del Pol Nord va sortir una mica per casualitat (com apareixen les millors coses de les nostra vida... ei, al menys de la meva). Un vaixell trencagels anava d’Islàndia cap a Groenlàndia i Terranova, tot passant per l’Oceà Glacial Àrtic per fer-hi una feineta: trencar el gel perquè un vaixell turístic, per a milionaris, pogués fer la seva ruta sense entrebancs.

Ja em teniu a mi, de nou, enrolat en un dels vaixells més curiosos que hi ha per aquests mars de Déu: el trancagels danès Alborg II. Es nota que a més de pagesos, tinc avantpassats pescadors: no sé distingir un roger d’un “llorito”, però m’agrada embarcar-me en tota mena d’artefactes que naveguin pels mars...

Una imprudència meva: en arribar a Thule, al nord de Groenlàndia, estava tant content d’estar al poble d’on era princesa la Sigrid (aquella rossa estupenda, eterna núvia del Capitán Trueno) que, emocionat, vaig anar a fer fotos allunyant-me massa del grup. De cop, un Thalarctos marítimus (o sigui, un os polar mida dinosaure) va considerar que m’acostava massa als seus dominis i es va posar a córrer com un “animal” cap a mi, tot cridant com una “bèstia”! Quan ja el tenia a menys de 20 metres, i jo ja m’havia resignat a no saber si el Barça guanyaria aquell any, per fi, la Champions, li van disparar un dard i es va adormir en 5 segons... Uf! un ensurt important (en el meu rànquing particular està entre els tres primers) i bronca monumental del capità del vaixell.

Però no hi res que un bon salmó i un bon wodka no faci oblidar!

dijous, 27 de setembre de 2007

ISLÀNDIA, DUES VERSIONS

Pere-Màrtir



Què voleu que us digui d’Islàndia? És un lloc impressionant, diferent de tots. Aigua i foc. Gel i volcans. Negres i blancs, verds i ocres. Una mena de desert fred. Però curiosament resulta “càlid”, tot i les baixissímes temperatures que es registren gaire bé tot l’any.

Una cosa però, és anar-hi de turisme i l’altre és anar a treballar a una plataforma petrolífera enmig del mar... Jo vaig fer les dues coses: primer, tres mesos a alta mar entre Islàndia i Groenlàndia i després, un mes a tot luxe, voltant el país en un tot terreny que semblava un d’aquells vehicles estrafolaris de les pelis d’en Mad Max. És el que té cobrar 6000 €, conèixer un vikinga divertida i ésser un mal gastador.

Resumint, a la plataforma vaig reviure el que ja coneixia: un ambient fred i opressiu, un treball bastant fastigós i un parell de crits de: “home a l’aigua!”. Homes que, un cop rescatats ja eren barres de gel, com aquelles que es posaven a les neveres d’abans. Realment trobes a faltar els petits plaers, com el de regar les plantes...

L’avorriment el matava dibuixant. El problema és el Brenivin: una mena d’aiguardent autòcton. Destil·lat de patata amb l'atractiu sobrenom de “la mort negra”. Amb això queda tot dit. Per a mi va ser com l’absenta pel Toulouse-Lautrec...

Per acabar: l’episodi més dur va ser quan marxava cap a terra ferma, un cop finalitzat el contracte, amb una mena de llanxa. Vam tenir una trobada amb pescadors de taurons que, tot i la seva mitja prohibició, se segueix practicant descaradament. Un plat típic islandès és el Hákarl que és precisament tauró. Doncs bé, la nostra embarcació es va enganxar amb els ormeigs de pesca i quasi va bolcar, amb una cinquantena de taurons ferits, famèlics i furiosos rondant per allà!

L’ensurt, tot i que no va passar res greu, va ser d’aquells que et queden de per vida. Mai més, ni al restaurant xinès, he demanat sopa d’aleta de tauró...

dimecres, 26 de setembre de 2007

MIRA, ARA EM DÓNA LA GANA...

... D'escriure un poema. Va per vosaltres, estetes, puritans de la coherència, integristes de la veritat absoluta, xamans, caçadors d'ànimes erràtiques i/o amants del vers surreal o no:


EN QUICO

Cada cop que em queixo
crec que la cago.
Cony quina casualitat
que tu també quedis
com un cromo
com
qui
cau
d’un cotxe!

Que passa, carai?
Com quedem?
Qui
cal
que
cuiti cada cop
que
en Quico es cola,
ensuma coca
o copsa
que ja
no li calem?


Què, Monegal-bis, com t'ha quedat el body?... Espero que em tornis a incloure als 40 prinsipales

dissabte, 22 de setembre de 2007

PLATAFORMA

Pere-Màrtir



De fet ja tenia certa experiència amb el tema del petroli. No per haver estat enrolat en el petroler King B.B., sinó perquè un temps abans havia treballat unes setmanes en una plataforma petrolífera danesa, al Mar del Nord.

Un amic meu de joventut, de Vilassar de Mar, hi havia treballat i m’ho va recomanar: aïllament absolut, més que retirar-se a un monestir a meditar, bon sou i vacances llargues. El que passa és que és molt dur. L’ambient físic i emocional és fred, claustrofòbic, opressiu... Ho vaig fer una curta temporada, just per poder pagar deutes pendents i comprar-me un futbolí dels de veritat (una de les il·lusions de la meva vida...).

Per això, quan en el pou de petroli algerià vaig trobar uns empresaris islandesos reclutant gent, m’hi vaig apuntar. Avió pagat fins a Reykjavik, tres mesos fent una “suplència” en una plataforma instal·lada al Denmark Strait entre Islàndia i Groenlàndia, 6000 € , menjar i dormir. En aquestes feines hi ha moltes baixes laborals: depressions, alcoholisme, suïcidis, gent que cau a l’aigua... Però jo tenia certa experiència i, en aquell moment, hi vaig veure una bona sortida econòmica i viatgera. Total, no tenia cap pressa per completar la meva particular volta al món...

A més, en aquestes plataformes hi ha moltes estones que no fas res i portant a sobre la llibreta i el llapis per a mi ja es sinònim de no avorriment. O això volia creure’m per enganyar-me una mica i fer-ho més suportable.

L’experiència va ser tremenda. A l’Oficina de Treball (l'atur) de Mataró ja els hi vaig dir que no em busquessin cap feina d’aquest tipus, encara que consti en el currículum...




dijous, 20 de setembre de 2007

"TORTUGUES NINJA"


Sortint de Tlemcen ja es feia fosc i en Simbad estava molt nerviós. Li vaig preguntar que li passava i em va dir que no li feia gens de gràcia tots els moviments que veia. Els turistes que portàvem no s’havien adonat de res... reien, parlaven, feien fotos, filmaven i tot això que fa aquest tipus d’espècimen quan està en un país que creu exòtic...

Cap a les 10 del vespre, tot passant per un poblet perdut a les muntanyes, de cop i volta es creuen davant nostre un parell de furgonetes i baixen corrents 10 paios encaputxats, esgrimint metralletes i ens fan baixar del nostre vehicle. Redeu quina por! Tothom cridava, ells preguntaven qui érem , d’on veníem i on anàvem, els turistes xisclant i plorant i en Simbad i jo acollonits, però mantenint el tipus i preguntant que passava. Jo estava però, més cagat que el dia que em vaig examinar de taquigrafia de 3er. de Peritatge Mercantil (argot actual: Empresarials més o menys...). Per cert, que encara la tinc penjada la puta taquigrafia. Per culpa d’això no tinc el diploma del borbó. Ai, no: que sóc de l’època del Generalísimo de los Ejércitos por la Gracia de Dios...

Eren islamistes del FIS. Ens van segrestar i ens van tenir tota la nit, curiosament, en un cementiri cristià...

Cap a les 8 del matí, crits, trets, corredisses: de cop apareixen 50 elements dient que fotem el camp cagant llets. Sembla ser que eren els Tortugues Ninja (policia antiterrorista). A fora teníem el nostre cotxe. Ens van ordenar que anéssim cap a la frontera de Marroc sense parar en lloc ni per res.

A mi no m’agradava l’idea. Digueu-me tossut, digueu-me inconscient, però vaig dir al Simbad que seguís ell i que a mi em deixés al primer pou de petroli que trobéssim. I així ho vam fer. Va ser una bona pensada, doncs gràcies a aquest fet vaig anar de gorra fins a Islàndia. Ja us explicaré com ho vaig fer...
La foto és del moment que vaig decidir quedarme prop d'un pou de petroli, en ple desert de muntanyes. Me la va fer en Simbad com record "pòstum"...

dimecres, 19 de setembre de 2007

CAP AL SÀHARA




Mai vaig pensar en agafar un vaixell cap Alacant. Encara no tenia pas ganes de tornar cap a casa. Quan vagi decidir fer la volta al món a la meva manera, ja sabia que em trobaria amb tota mena de dificultats, però ho havia de fer passés el que passés. Són proves que t’enforteixen o et maten. Em vaig aprimar quasi 15 quilos, però vaig recuperar l’autoestima. I la inspiració!

Ara, per dificultats les que m’esperaven a Algèria! Potser només comparables amb les que vaig patir a l’Antàrtida intentant fugir d’un ós polar. O el cas dels taurons amb gana. Bé, tot això ja ho explicaré un altre dia.. Ah! i allò del Ovni també va ser molt fort (fins i tot potser algú no s’ho creurà).

En definitiva, que tot just arribar a Alger em busco la vida per anar fins a Tamanrasset, creuant el país de nord a sud, doncs la meva intenció era seguir cap a Níger, Mali i Senegal. I casualitats (o no) de la vida, em vaig trobar amb en Simbad, un conegut meu de Castelló, antic mecànic del Paris-Dakar, ara reconvertit en guia per a agències de viatge catalanes, espanyoles i alemanyes. Fantàstic, vaig pensar, ja tinc transport barat.

Dit i fet. En Manolo (que així es deia en Simbad de veritat) de xofer i jo de copilot, amb un tot terreny japonès, carregat de “eco-turistes” creuant mig Sàhara. En principi tot havia d’anar bé. La ruta prevista era: Alger - Tlemcen - Beni Unif - Bechar - Taghit - Beni Abbès - Timimoun - Adrar - Reggane - In Salah - Arak - Tamanrasset.

Però amics, la cosa es va començar a complicar només arribar a Tlemcen. Vam punxar una roda a les afores de la ciutat i mentre la canviàvem vam notar moviments estranys al nostre voltant. Cotxes que circulaven dues i tres vegades pel nostre costat. Mirades desconfiades. Un pastor que passava per allà ens deia que marxéssim. No enteníem res.

Ho vam entendre aquella nit...

Nota: la foto és d’un moment de reflexió, davant d’un “Bar-Restaurant” mentre espero que els viatgers (és un dir) acabin d’esmorzar.

dimarts, 18 de setembre de 2007

CANVIANT D'ITINERARI...

Pere-Màrtir

I si us dic que mai no vaig arribar a Creta? Tot just sortir del Mar de Màrmara es veu que ens vam ficar de quatre potes en aigües territorials de Grècia. Després em vaig assabentar que el capità del submarí anava borratxo perdut (no crec que fos culpa meva, però com a pagament per deixar-me embarcar, a més dels 150 euros també l’hi vaig haver de regalar dues ampolles de “Four Roses”).

De fet només sortir a mar obert ja la va espifiar. Es va acostar massa a l’illa grega de Samothraki... I com que grecs i turcs estan a partir un pinyó, doncs un altre submarí ens va etzibar un tret “d’avís” que va fer trontollar com un terratrèmol tota aquella ferralla submarina i va obrir un parell de vies d’aigua. Us en feríeu creus de les coses que, avui dia, passen a les profunditats de la nostra estimada Mediterrània i que la gran majoria de ciutadans de peu, que paguem els nostres impostos, anem de vacances a la República Dominicana, comprem a l’Alcampo i veiem el Barça per la tele, desconeixem absolutament.

En ma vida he passat tanta por. Al cap d’uns minuts ja estàvem a port, escoltats per dos submarins, tres bombarders i quatre helicòpters. Veus aquí com vaig passar set dies en una illa paradisíaca. Però no en conec les seves platges ni cales. Només en conec una mena de castell militar on hi vaig fer una bonica estada fins que l’ambaixada espanyola a Atenes va confirmar (més o menys) la meva història i vaig poder seguir el meu periple.

Vaig ser “deportat” a Istanbul. I d’allà, sense poder opinar al respecte, enviat en avió al Algèria, tot argumentant que des del port d’Alger surten vaixells cap Alacant. Això si, el viatge en avió va ser gratis i les tres hostesses (no era un avió militar) em van tractar com una mena d’Indiana Jones al servei de la causa otomana. Les vaig dibuixar a totes i les hi vaig fer una dedicatòria “intima i personal” a cada una d’elles...

Rectificació: al cap d’uns mesos vaig rebre una notificació de pagament (i/o embargament si no ho feia en un breu termini) d’aquest viatge. El remitent era el Ministeri d’Exteriors espanyol... País! (que deia en Forges).

dissabte, 15 de setembre de 2007

PINTANT SUBMARINS

Pere-Màrtir

Repintar submarins vells no és feina senzilla. D’entrada no és com repintar la barana vella del jardí de casa: rascar amb paper de vidre, pintar amb mini i finalment pintar amb el color que la teva companya (o company) a triat aquesta vegada i que fa més joc amb les persianes que el color que vaig triar jo l’altra cop.

No. Repintar submarins és una altra cosa. I més si estem parlant d’un aparell de guerra. I turc. Tinc certa experiència en pintura a l’oli, a l’aquarel·la i amb esprais esmaltats graffiteros. Però això és molt diferent: planxes immenses de ferro rovellat que s’han de rascar amb una mena de pistola gegant on hi surt sorra a pressió, pintar la primera capa amb un producte tòxic que et fa sagnar pel nas, després quitrà i finalment la capa de pintura plàstica especial “Titan Submarinos Turcos de 3ª Mano” que et fa vomitar el döner kebab que acabes d’esmorzar.

Ho vaig fer durant un mes però me’n vaig cansar. Els acabats artístics que hi dibuixava no feien massa gràcia als militars del bigoti gros i vam “acordar” rescindir el contracte. Unes quantes lires turques (l’equivalent a 150 euros) i passa que t’hi vist. I no et posis tonto reclamant al exercit turc: corres el risc de desaparèixer una temporada en qualsevol masmorra on et fan massatges encara no vulguis, molt diferents dels que fan als turistes en els banys turcs d’Istanbul.

En vista d’això vaig decidir aprofitar que un submarí anava a espiar les costes gregues per marxar. Em van fer pagar, justament, 150 euros per sortir del Mar Negre en direcció a Creta.

dilluns, 3 de setembre de 2007

WADI RUM



Ja sé que ho vaig deixar a l’estret d’Ormuz. Però com que l’ordre dels factors no altera el producte em salto un parell de mesos de petroler, per anar a raure en ple desert del Wadi Rum. El mític desert on va estar-hi Lawrence d’Aràbia, abans d'ajudar a reconquerir Aqaba pels àrabs.

Quan em van acomiadar, de males maneres, del petroler i abandonar al port de Al Kuwait, total per no saber soldar prou bé les planxes de ferro del vaixell i quasi provocar un naufragi, vaig decidir anar-me’n amb una caravana berber que feien la ruta Kuwait-Jordània remuntant el riu Al Furat (el bíblic Eufrates). Em van prometre menjar i sostre sota les estrelles i transport (camell) gratuït, a canvi de fer il·lustracions del Wadi Rum per al Ministeri de Turisme de Jordània. Els berbers tenen interessos turístics a la zona, doncs organitzen campaments i excursions pels guiris.

I tal com ja vaig explicar-vos jo ja havia recuperat la inspiració. Només em preocupava anar amunt, cap el nord, de la manera més barata possible fins a Samsun, a la costa turca del Mar Negre on m’havia de trobar amb un vell amic que treballava en una base militar i que m’havia buscat una feina de “repintador” de submarins més vells que el que es va inventar en Monturiol. Això de ser pintor i no parlar turc, de vegades es presta a malentesos...

Nota: el de la foto sóc jo, dibuixant al natural un dels pocs vestigis de vegetació que hi ha al Wadi Rum. La foto me la va fer la filla del cap de la caravana berber, que li vaig caure molt bé. En puc donar fe.

dissabte, 1 de setembre de 2007

MARINER Nº 21-07 / PB




Comencem pel principi. Bé, pel principi tampoc. Però, en tot cas, m’interessa arrencar la història des d’aquí.

¿Com vaig anar a petar al petroler King B.B. de la companyia Clapton, King & Co., que encara que portés aquest nom era egípcia pels quatre costats. Això si: la seu central al Panamà? És com el Dow Jones i el Nikei: no entenc res. Per no parlar de l’Ibex 35!

Vull dir que no entenc això dels vaixells. Però paguen bé per treballar-hi. I el whisky és free. Per tant, en un moment de crisi existencial en general (posem-hi la que feia 34) i artística en particular (la 178 o 179ª) vaig decidir fer la volta al món amb 600 € a la butxaca, producte del darrer quadre que vaig vendre (i d'això ja fa molt dies...) a la recerca d’aventura i inspiració. Ja ho sé que us costarà creure'm, seguir-me i, fins i tot, entendre'm.

Però a mi m’és ben bé igual el que penseu. Això es a can "Animus Provocandi". Aquest és el meu Blog i dic el que haig de dir. Al menys la meva psicòloga així m’ho recomana. I li faig cas, doncs si a la paret hi té la tira de diplomes per alguna cosa serà. I, a més, està molt bona...

De moment només us puc ensenyar una còpia del contracte (per anomenar aquest paperot d’alguna forma). Ja us avanço que soldar i repintar les parets de ferro del petroler no ho feia massa bé, però la inspiració la vaig recuperar tot just girant per l’estret d’Ormuz direcció Umm al Qaywayn. O sigui que tindreu més noticies meves...


dijous, 30 d’agost de 2007

SUBMARINS...

Pere-Màrtir
Els propers dies la cosa anirà per aquí. Ara toca submarins, petroliers, plataformes, pops, taurons i algun Ovni. I no em pregunteu el perquè. O si. Tot va començar des que vaig anar a treballar a la plataforma i el que més enyorava era el petit plaer de regar les plantes... Però, és que després em vaig enrolar en un petrolier matriculat al Panamà. I abans d'anar a l'Antàrtida, vaig treballar (és un dir) per a una companyia restauradora de submarins rovellats.
Quant al tema Ovni's ja en parlaré més endavant. Ara no puc. La Nasa i el Vaticà m'ho han prohibit. Però prometo anar donant pistes...
Bé, vaig a prendre'm el gelocatil, que crec que m'ha pujat la febre. Aquests refredats d'estiu...

diumenge, 26 d’agost de 2007

PEUS DE FOTO

Arran de la publicació el dia 31 de març, a l’Avui, d’aquesta foto i del comentari que apareix al peu, vull fer unes quantes reflexions que ja fa temps em volten pel cap. No per les fotos en si. Més aviat per aquests comentaris que la premsa, en general, acostuma a fer.

D’entrada una qüestió: quina ha de ser la funció dels diaris. Descriure, informar, opinar? Tot alhora? Jo crec que la principal ha de ser informar, encara que tots sabem que la d’opinar i sobre tot la de manipular (igual que la resta de mitjans de comunicació) és la que avui dia te més pes.

En el cas d’aquesta foto és només descriptiva. Massa descriptiva. És senzillament obvia, per no dir absurda. “Artur Mas parlant per telèfon a la seu del Parlament”. També és podria haver escrit algun d’aquests comentaris, sempre acompanyats de “...a la seu del Parlament”: “Artur Mas dret”, “Artur Mas amb corbata”, “Artur Mas davant d'un extintor”, “Artur Mas al costat d’una escala”, “Artur Mas amb la mà a la butxaca”, “Artur Mas mirant-se la fotògrafa” i, fins i tot, “Artur Mas amb el peu esquerra una mica girat” . Ho poso en negreta com han fet els del diari.

Seguint la meva teoria, la de que la premsa ha d’informar, crec que la foto hauria d’anar acompanyada d’algun d’aquestes oracions, també acabades amb “a la seu del Parlament”: “Artur Mas parlant per telèfon amb en Carod i dient-li que li cardarà l’extintor per on l'esquena perd el seu bon nom, si el tornen a posar en un compromís d’aquesta mena”, “Artur Mas amb una corbata a ratlles, nova, que la seva dona li ha regalat expressament per aquesta ocasió”, “Artur Mas davant d’un extintor que encara no ha passat la revisió de manteniment, per culpa del tripartit”, “Artur Mas amb la mà a la butxaca, intentant posar-se bé els calçotets (sense que es noti) perquè fa estona que li pessiguen un testicle i se sent incòmode”, “Artur Mas parlant per telèfon amb en ZP i dient-li que te una cosa entre mans (una mà, vaja) que si surt bé, sucarem tots”. Etc...

Potser algú no estarà d’acord amb l’estil de premsa que defenso, però tal com ens va la comèdia darrerament (actors en tenim), o ens ho agafem rient o caiem en una depressió de 300 anys més.




dissabte, 25 d’agost de 2007

EN RICKY, LA WHOPPER I LES INTEGRALS

Hola, Ricky:

Ja he arribat de Prada, on he estat 3 dies envoltat de gent de totes edats. Molt jovent, gent de mitjana edat i de més gran.

Et volia contestar una mica més extensament els teus comentaris, els quals agraeixo, doncs por això vaig fer aquest Blog, anomenat “Animus Provocandi”, on hi aboco pensaments i opinions “dits siguin sense ànim de provocar, o si...”. Em sembla que el títol i el subtítol son bastant clarificadors de com sóc jo, o si més no del què vull escriure en el meu Blog.

En genèric, abans de tot dir-te que en cap moment tracto el jovent “d’inútil i d’ignorant” com dius . En tot cas, el que penso, és que d’aquests n’hi ha de totes les edats.

Però anem a pams:

1.- M’alegra que també estiguis en contra del maltractament d’animals.
2.- Jo també penso (i ja ho pensava als 21 anys) que córrer davant un “bitxo” sembla una bogeria.
3.- Suposes bé: he estat jove. Físicament i mental. I encara m’hi sento, tot i que ja no tinc la mateixa forma física que fa uns anys.
4.- També estic d’acord en què conduir és un risc. Però, avui dia, és quasi be imprescindible a diferencia de córrer davant un “bitxo”. Pressuposes que fumo porros. D’entrada dir-te que no soc ni fumador de tabac. Ara, em puc fumar un porro sense problemes avui i no fumar-ne més fins d’aquí a 5 anys.
Quant a córrer davant la policia, si que es una activitat de risc, sobre tot quan jo hi corria amb 15 anys: davant els “grisos”, en una època de dictadura (saps el que representa això per un jove?). Ara potser es fa per diversió, gamberrisme i alguna què altre reivindicació (poques, pel meu gust).
5.- Dius que no vingui amb “tonteries, que pateixo molt la vida”. Suposo que la pateixo igual que molta gent, però més que res intento gaudir-la. Sobre tot des que em vaig adonar, ja fa anys, que estava molt atrapat pel “sistema” i vaig decidir sortir-ne (no anar-hi en contra, senzillament sortir-ne en la mesura de les meves possibilitats).
6.- M’expliques tot això dels San Fermines: “pluridiversitat, gent que no te diners i dorm al carrer, sense dutxar-se ni canviar-se la roba, no es poden pagar unes copes i han de tirar de botellón” i no trobes malament “marxar el cap de setmana amb amics de festa per evadir penes i viure la vida...” Uf! Vols dir que no sou vosaltres (tu i els teus amics) que “patiu massa la vida”... En fi, si així evadiu les penes, contra gustos...
7.- Dius “si jo sóc tan cívic, tan culte i tan ben ensenyat com intento vendre haurà estat a base d’anys i vivències personals”. Efectivament ningú neix ensenyat i es va aprenent al llarg dels anys. En canvi el civisme crec que amb 13 o 14 anys ja saps el que és. O no?. I “tan culte”: home gràcies. Vaig estudiar només fins els 16 anys, però la meva petita cultura és d’aquella que deia en l’escrit sobre “Gastronomia”: no s’aprèn estudiant. S’aprèn amb esperit jove, inquiet, curiós i sensible. I no l’intento vendre , en tot cas transmetre-la o contagiar-la. Vendre només ho intento amb els meus quadres, doncs d’això visc. I t’asseguro que no és gens fàcil!
8.- Em poso el teu lloc: “el d’una persona jove amb ganes de viure, tant si és ric com si és pobre” i “que intenti recordar el que jo feia quan tenia la teva edat”. M’hi poso perquè encara em passa el mateix que quan era jove: tinc ganes de viure!
9.- Aquest punt ja és del tema gastronòmic. Aquí t’haig de dir exactament el mateix: quan vaig a sopar vull passar-m’ho bé i que el preu no sigui excessiu. El que no m’és igual és el que mengi. M’agrada saber el que menjo, com és, d’on és , com està fet, etc. Curiositat, inquietud, sensibilitat. Cultura?.
No fotis, Ricky... no soleu anar a restaurants on tinguin carpaccio? que avui dia el pots comprar a qualsevol súper. No és cap cosa rara!
10.- “La gent menja coses poc elaborades”. Segur? A casa teva qui cuina? Pensa que una bona truita de patates i ceba, unes bones croquetes o un bons canelons, porten feina, dedicació i elaboració. El que passa és que quasi sempre això ho fan les mares i potser no ho valorem prou...i sembla que sigui bufar i fer ampolles.

Bé Ricky, amic, t’asseguro que no tinc visió negativa de la vida i del futur. Crec que tinc visió critica. Encara que m’equivoqui moltes vegades... Tot el que et dic és de bon rotllo. No et sàpiga greu, sóc conscient de que potser m’he passat un pèl contestant els teus punts de vista, que respecto, tot hi que algun no el comparteixo del tot.

Per cert, això de la Whopper és l’hamburguesa aquella tan calòrica, no? I quan a fer una integral: estem parlant de matemàtiques, informàtica o d’una barra de pa?

dilluns, 20 d’agost de 2007

CULTURA... GASTRONÒMICA?

Pere-Màrtir





Sopant en un restaurant de Mataró. A la taula del meu costat (a tres pams), arriben quatre noies d’entre 18 i 20 anys, més o menys. Llegeixen la carta:

-Hòstia, quines coses més rares. Jo me’n vaig al frankfurt del costat...
-Mireu: tataki de tonyina
-Quèèèè?
-Jo no sé què menjar...
-Etc.

Ja sabeu el que voleu? Pregunta al cap d’una estoneta la cambrera.

-Jo un dia vaig venir i teníeu carn amb una salsa. Encara en teniu?
-Quina carn era?
-Ai, no ho sé. Jo me’n recordo de la salsa que era molt bona...
-Potser era pollastre?
-No ho sé. Era molt prima.
-No era pas carpaccio
-Gaspatxo?
-Etc.

La cambrera veient el grau de coneixements gastronòmics d’aquestes criatures, fa un gir molt professional i ho desvia cap a butifarretes i xorissets i això ja ho comencen a entendre...

-Ei, tia! perquè no demanes crema de porros?
-Crema de què?
-De porros
-Ja, ja, ja, de porros...!

La cambrera, tota paciència (de fet és la propietària del restaurant) li diu que és com una mena de vichysoisse, però de porros. Vichy què?... A veure: és com una crema de carbassó. I el porro és com una mena de ceba, explica.

-Ah, güai! Un d’això...

I per beure? Resposta rápida i general: Coca-Cola (això ho tenen “zuper-clarizim”). Mentre s’esperen parlen entre elles. La que sembla més cultivada comenta anècdotes d’un recent viatge a Bilbao i del txakolí. La que sembla menys cultivada li etziba: “Txakolí, perquè parles tant “raro” últimament?”

I així va seguint aquest interessant intercanvi de conceptes i idees entre persones que deuen estar estudiant, crec jo, alguna carrera universitària.

Uf! Acabo de sopar, pago i marxo. Penso: manca de cultura gastronòmica? Em contesto a mi mateix: manca de cultura, a seques. Aquella cultura que no s’aprèn estudiant...

dilluns, 13 d’agost de 2007

XIRINACS

AVUI


Lluís Maria Xirinacs ha mort. La seva decisió de treure’s la vida per uns ideals pot ser qualificada de moltes maneres: absurda, passada de moda, extravagant, incomprensible, etc. Tot el que vulgueu però a mi em sembla d’una valentia extrema. I d’una coherència en la seva trajectòria personal que ja voldrien per si la gran majoria de polítics professionals d’aquest país, del país veí i de molts altres.

Particularment, com molta gent, no podria prendre aquesta decisió tan dràstica. Sóc massa covard per fer-me mal físic. Però ja fa un temps que la meva actitud respecte la política i els polítics està canviant.

Fins no fa massa em llegia diàriament L’Avui i La Vanguardia i fullejava El Punt. Els dissabtes també El País i algun diumenge també El Periódico. Mirava els informatius de TV3 cada migdia i vespre. I, de tant en tant, els de TV2. Escoltava Catalunya Ràdio i els seus informatius. Escoltava i llegia declaracions, promeses, intencions, projectes, retòriques i parlaments dels nostres polítics. I, cosa curiosa, alguns me’ls creia i tot.

En qüestió d’un any més o menys, m’han decebut tant que només compro el diari un parell de cops a la setmana. Miro per internet alguna noticia, no miro els informatius de les televisions i la radio em serveix per posar-me música a tota pastilla mentre intento pintar. I quan vull veure un programa sobre política, ric (la 2ª cosa més saludable del món) amb "Polònia"...

Comparteixo bastant aquest pensament que en Xirinacs ha deixat escrit: “... la covardia dels nostres líders, massificadors del poble...”

M’han decebut i avorrit. Uns més que els altres, perquè dels altres ja en coneixia el peu que calcen. Però també penso que tenim el que ens mereixem, el que triem, el que acceptem. Les culpes doncs (la culpa és molt negra i ningú la vol) han d'anar repartides...


dijous, 9 d’agost de 2007

UNA MICA DECEBUT...

Pere-Màrtir

Vaig dir en el meu escrit “Desert” de l’1 de juliol que properament marxaria a Tifariti (República Saharauí Democràtica) amb motiu de ARTIFARITI 2007. Em vaig precipitar i deixar portar per la il·lusió.

Fins el moment no he rebut cap notificació de que hagin escollit el projecte que vaig presentar-hi. I les bases deien que abans del 31 de juliol es posarien en contacte amb els seleccionats... O sigui que ja m’ho puc anar traient del cap.

També vaig dir que si això em fallava tenia un viatge a la recambra. A Líbia. Però tot hi les ganes que tinc de tornar al Sàhara ara m’han passat les presses per anar en aquest país concret. I mira que normalment no em deixo condicionar massa per aquestes coses, però tot el que ha passat recentment amb les infermeres i metges búlgars i palestins, amb tortures i penes de mort i que finalment ha acabat bé (és un dir...) m’ho ha fet repensar. I quan veig els negocis d’armes i tota aquesta mena d’hipocresia Occident / pròxim Orient, encara em reboto més!

Per tant, de moment no marxo al desert fins a nou avís. Tothom tranquil començant per mi. Per l’ocasió transcric un fragment d’un poema, que sempre queda bé, d’Antoine de Saint-Exupéry: “Per què m’obligues, Senyor, / ha travessar el desert? / em recargolo de dolor entre les espines. / Però n’hi ha prou amb un senyal teu / per tal que el desert mudi, /...”

dimarts, 7 d’agost de 2007

"JO VAIG SER-HI..."

Pere-Màrtir

Divendres dia 10 inaugurem, a les 19:30, una exposició col.lectiva a la sala d'art multidisciplinar Paspartú, al carrer Verdi 25, en ple barri de Gràcia de Barcelona. Hi exposaré una vintena d'obres noves pertanyents a la sèrie "Jo vaig ser-hi...".

Després d’uns anys pintant obra de temàtica social i crítica (Palestina, Iraq, guerres inexplicables, polítics manipuladors, tortures, racisme, boscos cremats, etc.) m’he pres un descans. Tant en la forma com en el fons. Ha estat un procés natural, no buscat. Però per a mi, necessari i mentalment higiènic.

He retornat a les formes de les vinyetes. Procedeixo de la cultura del còmic que reivindico i reconec com a la meva primera i major influència creativa.

A “Jo vaig ser-hi...”el fil conductor és un ciclista, protagonista i observador d’un entorn que pot ser surrealista, hostil o fantasiós.... Un ciclista viatger que es pot trobar sol, ben acompanyat o no, a contracorrent, en perill o a punt d’assolir una fita. Però, bàsicament, l’important del personatge no és tant l’objectiu com el trajecte vital que fa. És la meva declaració de principis.

El tractament formal que li he donat també ha estat diferent de la major part del meu treball. Normalment faig servir olis sobre tela. En aquesta sèrie, en canvi, he utilitzat tècniques graffiteres, mitjançant esmalts i laques en aerosol, plantilles i les parets les he substituït per paper...

Hi esteu convidats (els que en aquestes dates encara estigueu per aquí...).

dissabte, 4 d’agost de 2007

GALÍCIA (II)

Pere-Màrtir

Ja he tornat de Galícia. Tal com comentava en l’escrit del 21 de juliol hi tinc dues exposicions col·lectives, una a Ourense i l’altre a Padrón i he volgut assistir a les respectives inauguracions.

Avui, però, no comentaré les exposicions. Ja ho faré un altre dia, o no. El que vull comentar és una experiència vital i d’amistat. Em vaig instal·lar a Coruña, a casa d’uns amics gallecs que vaig conèixer l’any passat en un altra exposició, en aquella ocasió a Vigo. La Mónica i en Carlos es van proposar que “quan marxés estimés Galícia...”: llengua, geografia, història, gastronomia, musica, poesia... Una mica de tot que per a mi va ser molt.

També vaig tenir la sort d’assistir a diversos assaigs de música i poesia del grup Segreis, que després van representar al Convento do Carme de Padrón el dia de la inauguració.

Ara conec i estimo una mica més aquesta terra que, en moltes coses em recorda Catalunya. Som diferents però no tant. Tenim una Història i unes “històries” molt comunes en aquests Estat de les Autonomies que tant ens aprecia...

Però sobre tot m’emporto l’amistat reforçada i autèntica dels meus amfitrions i dels components de Segreis, que a més d’en Carlos són els joves i extraordinaris Alberte, Manuel i Maria. I també, la Maribel, que no és del grup de músics però és una bona amiga.

Per a ells:

“Ven, ven, ven, ven
xarro do vinho
ven, ven, ven, ven
rica empanada
ven, ven, ven, ven
muller honrada
ven a mis brazos mugher”

diumenge, 22 de juliol de 2007

FESTES

Pere-Màrtir



Deixeu-me matisar. Quan en el meu escrit d’ahir deia: “...no sóc de festes multitudinàries...” i “...pel que fa a festes tradicionals o majors ... passo...”, vull dir que les multituds m’atabalen.

Ho dic perquè no vull donar la sensació de que no m’agraden “Les Santes” en concret. En altres escrits ho he comentat que les festes tradicionals i/o folklòriques en general no m’agraden per desfasades, anacròniques i pels excessos que se’n deriven (de tipus cívic, econòmic i polític). Siguin les Santes, la Patum, els San Fermines o el Rocío...

Tot i així, si que hi han algunes tradicions i festes que m’agraden i m’emocionen. És el cas de la festa castellera, que ha sabut evolucionar en positiu i és un bon exemple de comportament solidari i educat. I un espectacle sensacional.

Veuré o assistiré a pocs actes de la Festa Major de Mataró, entre d’altres coses perquè aquests dies marxo, tal com vaig explicar en el meu escrit “Galícia”, però el que no m’he perdut és la Diada Castellera d’avui a la Plaça de Santa Anna. Impressionant i molt emotiva en recordar el dissortat accident d’ara fa un any...






dissabte, 21 de juliol de 2007

GALÍCIA

Pere-Màrtir



Me’n vaig a Galícia. Tal com deia en el meu escrit del dia 14 “Foc”, properament tinc tres exposicions per aquelles terres celtes de bon marisc.

L’any passat vaig exposar a la Galeria Chroma de Vigo, en un col·lectiva de pintors gallecs i catalans. Hi vaig presentar un parell de quadres de la sèrie “El Bosc Cremat” que ja havia exposat abans a Mataró a la Galeria Lolet Comas. Quan les vaig exposar a Vigo, no sabia la reacció que podrien causar en un lloc com Galícia, tan castigada pels focs de l’estiu de l’any passat.

Doncs la reacció ja la sé: organitzades per la revista d’art Artnotes, on hi estic “penjat” en una relació d’artistes i on hi col·laboro quinzenalment en la seva edició digital (www.artnotes.info) amb una vinyeta dissenyada per ordinador, entre agost i setembre participaré en tres col·lectives més. I m’han demanat que hi exposi quadres de la mateixa sèrie.

Els dia 27 de juliol inauguro, juntament amb l’artista Guillermo Pedrosa, l’exposició “Elementos / Hábitat” a l’Hotel Eurostar Auriense dOurense. Hi serà oberta un parell de mesos i presento unes 10 obres, un parell de les quals seran noves i la resta, del 2005 i 2006, exposades a Lolet Comas i a la Col·lectiva Sant Lluc.

L’1 d’agost, al Convent del Carmen de Padrón inaugurem la col·lectiva “Intramuros”. Som 14 pintors, gallecs i catalans, on també hi seran les artistes de Blanes i d’Arenys Sanzsoto i Betlem Planells. A més, en el vernissatge, hi haurà música i poesia.

A principis de setembre en tinc una altra al Casino Atlántico de A Coruña, però aquesta encara no en tinc dades concretes.

Amb tot això vull dir que per les Santes de Mataró no hi seré. Voltaré per Galícia i si algú vol venir a les inauguracions n’està convidat . Serà benvingut. Les Santes es fan cada any i jo tampoc soc de festes multitudinàries ni llargues en el temps i en l’espai. Sempre m’han agradat més les festes privades, els guateques o les íntimes... Les úniques aglomeracions que suporto estoicament són les de Can Barça (això si m’hi conviden...), però pel que fa a festes tradicionals o majors, platges abarrotades i grans superfícies, passo. Suposo que em ve d’un trauma infantil a Can Jorba una nit de Reis...

dilluns, 16 de juliol de 2007

MÉS BOUS...


Pere-Màrtir


Fa poc que he encetat aquest Blog on hi escric pensaments i opinions sobre diversos temes que m’interessen. Art, cinema, esport, aspectes socials, etc. Ho faig, generalment, en to irònic però, si cal, no exempt de crítica. Intento que aquesta sigui constructiva. Sóc conscient de que també hi poso un aire provocador. Tinc aquest tarannà. Per això el Blog es titula Animus Provocandi, títol que he tret de la meva darrera exposició.

En el Blog he activat l’opció de rebre comentaris. M’agrada el contrast d’opinions i el debat. Des de la discrepància i la diferència de parers també s’aprèn. I jo aprenc cada dia. El que em costa més d’entendre però, són les actituds viscerals, de pell fina i de tanta susceptibilitat. Algú em va acusar en un dels seus comentaris de “ressentit social i envejós”. No m'hi considero pas. En canvi, si que crec que hi ha una alarmant manca de sentit de l’humor, de crítica i , fins i tot, d’autocrítica. Molt mesell, acrític, pasota i/o súper-hedonista a la vinya del Senyor... Goya deia: “el sueño de la razón produce monstruos”. A mi em sembla que la societat del benestar (segons per a qui) produeix adotzenats.

Dels diversos escrits que he anat fent en el Blog, els que més comentaris han tingut són precisament els referents a les corridas i encierros. La meva posició en contra del toreig ja la vaig expressar. Per tal que quedi clar que no és oportunisme ni progressisme barat, reprodueixo un quadre meu del 1988 de títol prou eloqüent: “A veure si me les claves a mi, fill de....”. La Sabine em preguntava si havía pensat en pintar aquest tema i vaig recordar que, feia molts anys, ja n'havia reflectit el meu parer en algunes pintures.

Quant als encierros, vull recordar que en el comentari “Carta a Ricard Brufau” el primer que li desitjava a aquest noi era “que no sigui res i et curis aviat”. Em reafirmo en aquest desig i en tot l’escrit. I encara més després d’haver llegit les seves declaracions a Noticias de Navarra.com: “...reconoce la imprudencia de correr el encierro tras salir de copas”. “Es imprudente por mi parte, pero bueno...” “... costará unos años volver a correr el encierro...” (vol dir que hi tornarà a córrer).

Un comentari d’en Ferran és molt il·lustratiu. I aquest aspecte no el vaig ni esmentar. Diu: “ les lesions d’aquest eixelebrat les ha de pagar la Sanitat Pública?”.

Diario de Navarra: “Salud contabiliza 642 urgencias en las fiestas. Traumatismos, heridos del encierro y agresiones, las atenciones más numerosas...”.

I encara creieu que haig de callar?

diumenge, 15 de juliol de 2007

CARTA A RICARD BRUFAU




No et conec de res, Brufau. Només que avui t’he vist en una foto al diari Avui. A la secció d’oci d’aquest diari i amb el titular: “Un català enganxat per la cuixa”, es veu com un toro t’enganxa per aquesta part de la cama i t’aixeca, en això que en diuen encierro a les festes de Sant Fermí, a Pamplona. I he sentit la necessitat d'escriure't quatre ratlles.

D’entrada dir-te que espero que no sigui res i et curis aviat. Però, també dir-te que si hi tornes l’any que ve i et passa alguna cosa, mira que vols que et digui... Em passarà el mateix que quan en una corrida el toro enganxa al torero: tinc una sensació, políticament incorrecta, d’alleugeriment, d’anar a favor dels dèbils, dels torturats, dels maltractats.

Ja se que l’Ernesto Jemigüei (permeteu-me aquesta llicència, és que m’agrada molt com a les Espanyes tradueixen els noms dels estrangers castissos, com el Bernardo Schuster o com aquell pobre desgraciat, esquiador alemany nacionalitzat espanyol, que quan guanyava li deien Juanito i després, quan es va descobrir que anava dopat, ja es tornava a dir Hans). Això, et deia que a l’Ernesto li agradava molt això dels encierros, però has d’entendre Brufau, que els americans ja ho tenen això dels collons (amb perdó) com un toro: primer carregant-se els indis i després, perquè no se’ls rovellin els colts i els winchesters , s’apunten a una ronda d’aspirines mentre hi hagi sang i fetxe. Això si: per salvar-nos de l’eix del mal...

Però noi, un català jove com tu, il·lustrat (portes un diari a la mà i vull suposar que el llegeixes cada dia... o potser és per anar emprenyant el malparit de toro que tens el costat?), no sé que hi pintes corrent barrejat amb navarresos purs i durs i d’altres no tant i amb americans, australians i d’altres valents i cultivats mossos globalitzats. Potser és que ets de molt bona família i a Catalunya estàs mancat d’emocions fortes? Si és així et recomano que viatgis amb la Renfe, intentis comprar un piset de 40 mts., contractis una hipoteca o, senzillament, vagis de lloguer. També que busquis feina del que has estudiat... Ja veuràs com es ben emocionant.

Si tot això ja et passa, però així i tot, busques una manera de cremar adrenalina per oblidar tants problemes, vine a Mataró rei, ara que venen Les Santes i t’apuntes al “Desvetllament Bellugós” o a l’”Escapada a Negra Nit” que, apart d’emprenyar als que ens agrada dormir de nits, es veu que desestressa qüantitat. I no et clavaran la banya, Brufau!


dissabte, 14 de juliol de 2007

FOC

Pere-Màrtir

Ja hi tornem a ser. Ha arribat l’estiu i els incendis ja han començat. La majoria provocats. Quins obscurs (i no tant obscurs) interessos hi ha al darrera d’aquests actes criminals?

Recentment vaig viure un any i mig a Tordera. Tot just instal·lat al nou taller vaig experimentar una momentània explosió de colors. Rodejat de natura (estava prop del bosc): el Montnegre per aquí, el Montseny allà dalt, la Tordera a tocar. Plantes, arbres i bestioles.... Un dia però, tot caminant pels voltants vaig anar a parar a uns boscos cremats ja feia un parell d’estius: desolació total, cap vestigi de vida vegetal ni animal. Blanc i negre. Talment com si estigués en un planeta inhabitable per la pluja àcida...

Vaig tornar a canviar paleta de colors i temàtica. Encara sóc dels que crec que una imatge val més que mil paraules. I en aquests temps d’excés d’efectes especials, virtualitat i informació sensacionalista i/o manipulada que sovint ens porta a no distingir bé la realitat de la ficció, vaig intentar mitjançant la pintura transmetre el meu neguit davant aquesta destrucció, que any rera any es va repetint.

El desembre de 2005 vaig exposar a la Galeria Lolet Comas de Mataró la sèrie “El Bosc cremat”. Posteriorment vaig mostrar aquestes pintures a Galícia, tan castigada també pel foc l’estiu de 2006, en una col·lectiva a Vigo. A finals d’aquest mes les exposo a Ourense i posteriorment a Padrón i A Corunya. Sembla que Galícia està força sensibilitzada.

Per acabar, una frase que fa pensar: “La nostra riquesa aparent es basa en el creixement econòmic, però els seus indicadors no tenen en compte l’estat dels recursos naturals. Desforestar un país es comptabilitza, per exemple, com a creació de valor” (Yann Arthus-Bertrand / Hervé Le Bras. 365 dies per la Terra. Edit. Lunwerg ).

dimecres, 11 de juliol de 2007

ELOGI AL TOUR

Pere-Màrtir


Tot i que sempre he estat "futbolero", haig de dir que hi ha un altre esport que sempre m’agradat: el ciclisme. I, sobre tot, el Tour de France.

Potser perquè de petit ja anava a l’escola en bici, després en vaig fer alguna esplèndida col·lecció de cromos i, el meu germà gran era (i és) un apassionat de la bicicleta i sempre inventava jocs amb xapes, amb figuretes de plàstic o amb el que fos, vaig acabar essent un fan del ciclisme.

Només em faltava saber que un germà del meu avi, va participar en una de les primeres edicions del Tour (en l’època que s’hi anava a títol individual, pagant-s’ho tot i amb pneumàtics de recanvi penjats a l’esquena...), per augmentar la meva passió per aquesta carrera ciclista. I l’altre dia vaig saber que un corredor de Mataró hi participava: l’Eduardo Gonzalo. Llàstima que a la segona etapa ja s’havia fotut de lloros i va haver de plegar.

De fet, com en moltes altres coses, només en sóc un teòric d’aquest esport: sincerament, el que més m’agrada del Tour són les migdiades d’estiu, al sofà, davant la televisió. Això no te preu. Anar sentint (què no escoltant) els locutors, normalment embogits, quan un ciclista dels seus (en aquest cas espanyol) mostra el més petit símptoma de ser el millor del món mundial... I , finalment adormir-te del tot en els darrers quilòmetres de l’etapa, per no saber qui ha guanyat fins que no et despertes. Llavors, mig atontant encara, veus aquell bé de Déu de mademoiselles fent petons al guanyador, al maillot groc, al lider de la muntanya i a l’apuntador, mentre l’alcalde del poble intenta aparèixer a la foto i el ciclista no sap que punyetes fer amb aquell ram de flors embolicat en cel·lofana que li han regalat, l’ampolla de beguda energètica i l’osito de peluix cortesia d’un banc. Això, si t’has despertat a temps clar, sinó has d’esperar a les noticies del vespre per saber-ho. Quin patir això del Tour!

Ah! i l’altre germà meu, el petit, també li agrada la bicicleta. Però a aquest li agrada els mals camins de muntanya. Quin cansament només de pensar-ho...