dissabte, 23 de novembre de 2013

QUINZE PREGUNTES I UNA D'IMPORTANT


                                        "?" (PM.Brasó, 2013)



Avui m'he llevat donant-li voltes el cap a les següents preguntes, que no em deixen descansar tranquil. Algunes son banals, sense importància i/o intrascendents, però d'altres no tant. Sobre tot n'hi ha una que la descobrireu de seguida, que em sembla molt seriosa. Aquí van:

1.-  Per què en comptes de dir "fins aquí podem arribar" o alguna cosa semblant, ara tothom parla de "traspassar línies vermelles"?
2.-  Per què la majoria periodistes i locutors esportius, per anomenar al jugador del Barça Cesc Fàbregas han de dir cada dos per tres "el d'Arenys", com si fos una anxova de l'Escala, una gamba de Palamós o un pernil de Jabugo?
3.-  Per què les maletes amb rodes tipus trolley, les d'anar a l'aeroport vaja, han de portar rodes tan sorolloses?
4.-  Per què els monopatins també han d'anar amb rodes sorolloses, sense que hagin d'anar a l'aeroport necesariament?
5.-  Per què en Fernando Alonso no concreta d'una vegada el seu look barba/bigoti/celles"?
6.-  Per què Cristiano Ronaldo està sempre tan tens i enfadat, fins i tot quan marca un gol?
7.-  Per què a Duran i Lleida sempre l'anomenen així, amb els dos cognoms, com si fos un arbitre de futbol?
8.-  Per què als arbitres de futbol sempre els anomenen amb els dos cognoms, com si fossin en Duran i Lleida.
9.-  Per què els arbitres de futbol són "senyors/señores" i els jugadors no?
10.-Per què moltes vegades als arbitres els anomenen també "colegiados" com si als metges, arquitectes i farmacèutics que també estan col.legiats els anomenéssim així?
11.-Per què els anuncis de colònia, a més de pedants, ridículs i/o insofribles, han de dir alguna parrafada amb la gola profunda i en francès o anglès?
12.-Per què a alguns els fa tanta por la cosa més democràtica que existeix com és un referèndum?
13.-Per què Nadal arriba tan aviat, si encara estic embafat de l'any passat?
14.-Per què en el facebook hi ha tanta gent que ho explica/fotografia tot-tot-i-tot de la seva vida privada, quan a la majoria ens importa un rave?
15.-I per què aquests mateixos "amics" del facebook que expliquen tantes coses personals, si els trobes pel carrer ni et saluden?

Estareu amb mi que la pregunta número 13 és la més important. Ahir menjàvem moniatos, castanyes i panellets i demà neules i torrons. Per què? Doncs perquè la Constitució ho permet!

dissabte, 10 d’agost de 2013

ELS CATALANS ESTEM EMPRENYATS (TOTS)


"Tothom de morros" (PM.Brasó, 2011. T. Mixta s/paper 50x70)


I jo el primer. Però no per motius polítics, econòmics i/o socials. Que també. Però avui no parlaré d'aquest emprenyament. Parlaré del mal humor, diguem-ne, de la mateixa bèstia.

No vull parlar massa de mi, però cal situar el meu emprenyament: aviat farà quatre anys que em van fer un autotrasplantament de medul·la per intentar curar-me d'un greu càncer de sang (mieloma múltiple). De llavors ençà he patit un parell de recaigudes. Tot i que va anar força bé el trasplantament, estic exposat a patir recidives. Ara fa 12 mesos que estic fent quimioteràpia per curar la segona recidiva i va molt bé. Peró un dels efectes secundaris del tractament, que n'hi ha molts, concretament d'un dels medicaments que prenc un cop a la setmana, és el nerviosisme, sobreexitació, mala lluna i només dormir una o dues hores la nit d'autos. El meu metge diu que ha vist molts divorcis i separacions per aquest motiu. No és el meu cas. La meva parella és molt pacient i jo pintor...

L'avantatge de viure al centre és viure al centre. I el desavantatge de viure el centre és viure al centre. Tot ha començat aquesta passada nit entre les 12 i les 2 de la matinada, i això ja ho he comentat d'altres vegades, quan el gruix de la clientela surt del restaurant italià (?) La Tagliatella. Cridant com a possessos per acomiadar-se o per decidir on aniran a pair l'abundant menja, bonica i barata, acompanyada de l'inefable Lambrusco més barat encara. Aquests del restaurant tenen una petita placa quasi il.legible, a l'alçada dels genolls del client, demanant silenci per respecte els veïns torracollons com jo, sobre tot si estan en plena excitació medicamentosa.

Bé, entre una cosa i l'altre he dormit una hora, m'he llevat a les 4 i a 2/4 de 8 he anat a passejar el gos. En el recorregut de dalt a baix, uns 300 mts., del carrer Lepant ("Lepanto" així entre cometes diu la placa, però quasi millor que no la tradueixin. Encara hi posarien Llepant...), m'he trobat en quatre tipologies de catalans -"és català qui viu i treballa a Catalunya" va dir en el seu moment el president Pujol, tot i que ara s'hauria d'afegir "o està a l'atur"- que estaven molt emprenyats.

Els primers eren 4 0 5 parelletes catalanes, secció "lolailos modelnos", d'entre uns 18 i 23 anys que suposo que venien de passar una matinada a la platja tot prenent productes químics una mica diferents dels que prenc jo, però de resultats potser més devastadors. Ho feien, molt legitimament, en un espanyol que ni els seus avis quan van arribar fa 50 anys a Catalunya cruïlla de cultures, cridaven, reien, ploraven, s'estimàven i s'odiaven no sé per quin ordre i prioritat.

Els següents catalans emprenyats eren de la secció "negres" (perdó, vull dir subsaharians, però sense arribar a baix de tot que molts tornen a ser blancs) que s'insultaven i discutien perquè se'ls havia escapat un autobús, lògicament en el seu idioma però en un moment donat s'ha colat la paraula "gilipollas". He trobat a faltar un "tanoca", però vaja no cal ser tan purista, que llavors s'enfaden els que se senten només ciutadans del món i a Mataró n'hi ha uns quants.

La tercera "secció" ha estat un català "MTV" (Mataró de tota la vida), català pels quatre costats, amb cognom molt nostrat, discutint amb la seva parella a crits i garrotades molt emprenyats i borratxos ambdós, amb la presència de Mossos i ambulància. Sembla que són repetitius i coneguts per aquestes emprenyades.

I la quarta secció "moros" (perdó, megrebís; perquè realment els moros només son els habitants de Mauritània. I aquests tres semblaven marroquíns, tot i que moro també es pot utilitzar si no es fa pejorativament, clar). Discutien amb els mateixos Mossos, amb una barreja de castellà i àrab popular, no el culte. Crec que també estaven emprenyats per alguna cosa d'un cotxe mig destrossat, d'uns 30 anys d'antiguitat, que tenien aparcat prop del lloc dels fets dels catalans anteriors, els "MTV". No sé si han resultat afectats o ha estat casual.

La qüestió: els catalans estem emprenyats (tots). O m'ho sembla a mi?

dissabte, 27 de juliol de 2013

CONTRACRÒNICA SANTERA (AMB PERDÓ, PERÒ NO GAIRE) - I -


"L'home és un animal que es busca. Palau i Fabre" (PM.Brasó,2007)


...I de vegades no es troba o li costa molt. Hem superat els sanguinaris espectacles de gladiadors però la tortura als toros encara no (corrides, bous embolats també, no penseu que només critico els que acaben morts, sanfermines diversos, etc.). En aquest cas, però, em refereixo a les festes majors en general i  més concretament a les famoses "Santes" de Mataró. Abans de res, i com diu el títol d'aquesta entrada, amb perdó però tampoc gaire.

Fins i tot crec que demanar perdó hauria de ser una pràctica per part dels dos actors de la comèdia. Pels que són molt santeros (a Mataró es diu així) i pels que no. Uns per molestar als altres i aquests per molestar-se per no res...

Coses que succeeixen, barrejades, sense ordre i per ambdúes parts, que ara mateix em passen pel cap: veure/beure cervesa per terra (literalment), mar (literalment) i aire (literalment). Ensumar i veure, en aquest cas només en v baixa -suposo- pixum humà que és el més fastigós de tots els pixums que es fan i desfan. Trepitjar vidres sense vocació de faquir. No poder dormir en tota la nit i matinada el dia aquell de la cosa ritual, ancestral, cultural, tradicional i tal i tal és una tortura pels pocs (ja se sap, l'atur juvenil i no tant) que l'endemà s'han de llevar per anar a treballar. No comentaré el tema dels comes etílics preadolescents, adolescents i madurs (?), els rateros que es dediquen a fotre bolsos, carteres, arracades, begudes dels xiringuitos de la platja, arrossegar i bolcar contenidors, bosses d'escombreries i mobiliari urbà divers. Dic que no ho comentaré perqué es veu que tot això no passa segons santeros convençuts de la bondat infinita de la festa, autoritats municipals i premsa local. I si passa és en molt poca incidència, proporcionalment insignificant i els causants són de fora, poligoneros, guiris i gent que no comprèn l'essencia de la festa. Per tant, no ho comentaré.

Escric això quan encara no s'acabat del tot. Buf, mira que duren i duren avui dia les festes d'aquest tipus. Abans, quan jo era una mica més petit, eren 3 o 4 dies, però noi ara amb la crisi s'allarguen 10 o 12 dies més. Per cert, una cosa que no es parla massa: quin pressupost tenim per a tot això? No, només és per saber si seria assenyat retallar una mica i dedicar-ho a coses més de vida o mort. Vaja, probablement això que dic és una provocació. No m'ho tingueu en consideració, que les festes van molt bé per a la higiene mental quan tenim moltes preocupacions.

Sempre havia pensat (erròniament suposo) que les festes majors anirian de capa caiguda ja que avui dia es pot anar de festa cada dia: discoteques, festivals, pubs, sónars, bars, restaurants de tots els preus, baretos musicals, trobades, cinemes, teatres, museus, internet, facebooks, aconteixements esportius, temàtics, virtuals, jornades, diades, etc. etc. Però sembla que no és així. Curiós si més no.

Us heu adonat com de bé els va a les empreses mediterràniament cerveseres aquestes festes diguem-ne, per resumir-ho, catàrquiques? Són de les poques empreses, juntament amb les dels emirats petroliers, que poden esponsoritzar tota mena d'esdeveniments col.lectius, rituals, ancestrals, tradicionals i tot allò que ja he comentat més amunt.

Apa, potser un altre dia escriure la segona part, però avui ja m'he descarregat. Per cert, intentaré fer una migdiada, perquè tinc una son que no m'aguanto: avui, dissabte, dia de recuperar-se una mica, les matinades de les 7 del matí i valgui la redundància m'han fet llevar molt d'hora. Adéu i perdoneu una altra vegada aquest pobre pecador.

dimecres, 5 de juny de 2013

dimarts, 4 de juny de 2013

dissabte, 1 de juny de 2013

dimecres, 22 de maig de 2013

PREMI VERSATILE BLOGGER (II)





Seguint les bases del guardó "Versatile Blogger"(veure post anterior), aquí va la llista dels quinze blogs que crec mereixedors d'aquest reconeixement:

Miquel Vila-Bloc
Coses meves (Joan Salicrú)
El Bloc de Josep Bernabeu
Les muralles d'Ilturo (Rosa Isabel Garí)
Transport públic (Pere Pascual-PIC)
Espai Isidor (Judith Vives)
Cròniques mataronines (Marta Teixidó)
Associació Sant Lluc per l'Art
Presó Mental (Carles Dresaire)
Joana Torres
El Blog de Claudi Puchades
Hipohuracanando (Carlos Colmenero)
Cuadros de una exposición (Marta Teixidó)
Comicat
In Hibero flumine (Rosa Isabel Garí)

Properament aniré avisant a cada un dels editors d'aquests blogs.



diumenge, 19 de maig de 2013

PREMI VERSATILE BLOGGER A "ANIMUS PROVOCANDI"


 
 
He tingut la satisfacció de rebre de part de Rosa Isabel Garí, el premi Versatile Blogger, que s'atorga de blocaire a blocaire. Des d'aquí el meu agraïment, i també la sincera felicitació, pel seu bloc "Les Muralles d'Ilturo" d'història i arqueologia, majoritariament sobre Cabrera de Mar.
Les bases del guardó són aquestes:
El Versatile Blogger més que un premi, en el seu sentit literal, és un reconeixement que un blocaire atorga a un altre. Segons les normes del guardó, cal que el blocaire premiat:
 
1. Doni les gràcies al blocaire que li ha atorgat
Fet a través del correu electrònic, Twitter, deixant un comentari al seu bloc i en aquesta entrada.
 
2. Inclogui l’enllaç de qui ha concedit el guardó al bloc guardonat
3. Presenti en un post un llistat de 15 blocs mereixedors del mateix reconeixement
 
4. Contacti els editors dels blocs seleccionats per informar-los que han rebut el premi
 
Estic començant a seguir aquestes normes, però encara em falta incloure l'enllaç de qui m'ha concedit el guardó (dificultats tècniques) i escriure un post amb la llista dels meus 15 premiats, cosa que em costarà una mica, doncs crec que només en segueixo, de manera freqüent, set o vuit. Però intentaré fer-ho tot quan pugui.

divendres, 17 de maig de 2013

SOBRE EL DIBUIX, DE JOHN BERGER


("A John C. Van Dyke". P.M.Brasó, 2012. Tres papers. Tinta i oli de 7x30cm. c/u)


John Berger, en el seu llibre del 2005 "Berger on Drawing" (versió en castellà del 2011 "Sobre el dibujo", Edit. Gustavo Gili) escriu, entre d'altres reflexions interessants, la següent:

"La força del color no és res comparada amb la força de la línia; la línia, que no existeix en la natura, però que exposa i demostra allò tangible amb més definició que la pròpia vista davant l'objecte en qüestio".

Hi estic bastant d'acord.