dissabte, 1 de novembre de 2014

CARTA A (ALGUNS) AMICS NO INDEPENDENTISTES

                                                                     
                                                                            ("Amic global". PM.Brasó, 2001)



Estimades/estimats:

Fa dies que us noto susceptibles, nerviosos, esverats. Una mica massa, trobo. Tinc amics des de fa més de 50 anys que, sincerament, no sé si són independentistes, federalistes, unionistes, espanyolistes, nacionalistes, vegetarians, religiosos, alienígenes o res de tot això. Tinc amics de fa poc temps i d'altres de fa molt anys i d'alguns en conec les seves simpaties polítiques o ideologia i d'altres no tant o gens. I hem estat i som amics independentment de tot això.

Durant aquests darrers 50 anys (és la xifra que em va bé manejar, donat que aviat en faré 62) he viscut una dictadura, una transició democràtica i una democràcia, la de l'Estat Espanyol. I sempre he sigut espanyol, per bé que a la força. Catalunya és (millor dit: està) a Espanya, encara i des de fa molts anys. I pregunto: aquests darrers 50, 25 o 5 anys us he fotut la tabarra sobre aquest aspecte? Us he manifestat constantment que no m'agrada ser espanyol, que només em sento català i bla, bla? He apallissat els vostres timpans explicant les desgracies de pertànyer a un Estat tirant més aviat a pseudodemocrata, una mica tercermundista, bastant colonialista i poc sensible envers les diferencies -llengua, cultura, tradicions, costums- de les diverses nacions (nacionalitats diu la Constitución Española, metafòricament) que composen aquest Estat? Oi que no?

Davant la possibilitat, una mica remota fins no fa gaire però darrerament menys, de que Catalunya esdevingui un país independent, alguns de vosaltres us heu alterat de tal manera que quasi no us reconec. Què us passa? Ja estàveu bé com estàveu? Doncs jo no i no em queixava dia sí i dia també. Por de perdre alguns privilegis? Quins? Jo no us els coneixia, no m'ho havíeu dit que en teníeu. Us penseu que anirem a pitjor? Podria ser, però costarà perquè actualment ser espanyol és un molt mal negoci, sobre tot econòmic, encara que a mi em fot més el tracte de metròpoli a colònia que em dispensen. Quina pega greu hi veieu? Teniu por de què? Ara no en teníeu mai de por? Jo sí. Però no ho he anat dient constantment. La vida segueix. I quan dic això (vida) ho dic en coneixement de causa.

Deixeu de fer-vos els màrtirs, els incompresos, els assenyalats, els marginats, els estigmatitzats, els bandejats. Ho hem estat els independentistes fins ara? Sí o no? No, oi? Doncs el mateix. No patiu ni feu tanta apologia de les desgràcies que vindran. Que en vindran, clar. Com ens els últims 50 anys n'hi han hagut i els propers 50 n'hi hauran, siguem independents o dependents. Procureu ser feliços encara que el vostre passaport acabi sent una mica diferent de l'actual. Que està per veure, vista la qualitat democràtica del govern central.

Però, sobre tot, no sigueu tan pesats. És per l'única cosa que deixaria de ser amic vostre. Per pesats. O per antidemòcrates, clar.

dimarts, 26 d’agost de 2014

TRES QUESTIONS MOLT DIFERENTS.


("No puc deixar de pensar". Tècnica mixta s/paper 70x50. PM.Brasó, 2011)



Són tres qüestions que no tenen res a veure entre elles, però que no puc deixar de pensar-hi, tot i el diferent grau de frivolitat i seriositat de cada una.

1.- No trobo cap lloc que facin un bon bacallà. Només trobo bacallans insípids, dessalats al màxim i d'altres només acceptables, quasi sempre gràcies a l'acompanyament (muselina d'all, panses i pinyons, etc.). Algú sap d'algun lloc on encara es faci un bon bacallà salabrós amb cigrons i ou dur, per exemple? Com es feia abans, vaja.

2.- Per què els molts periodistes esportius fan servir llenguatge bèl·lic per parlar d'esport? Després són els primer d'escandalitzar-se quan hi ha algun episodi violent o senzillament brut entre esportistes.

Diuen "desfeta" per parlar d'un partit que s'ha perdut per 1 o 2 a zero. Desfeta és perdre 5 a 0. O una final molt important i mal jugada. "L'enemic" per parlar del contrincant o de l'adversari. "Obús" per parlar d'un xut fort. L "Armada Española" per parlar d'uns quants tennistes espanyols. "Esclafar" o "humiliar" en comptes de guanyar. No ho acabo d'entendre. Que els enviïn de corresponsals a Síria, Palestina, Ucraïna o algun altre país en guerra (que ni han molts desgraciadament) i potser deixaran de dir tonteries.

3.- Estic una mica tip de campanyes que pretenen ser solidàries i són, com a mínim, absurdes o ridícules. Aquest dies ja s'ha parlat molt de la galleda d'aigua freda que s'han de tirar per sobre aquells famosos -i no tant- sinó col·laboren, crec, amb 10 o 100 € en favor del malalts d'ELA. Sobre tot ha d'anar acompanyat d'un vídeo molt graciós, sinó res, no val per res. La cosa ha de ser viral (ara s'ha posat de moda dir-ho així). Que ho vegi tothom per la xarxa, això és el que compte.

Menys youtubes i mandangues .El que s'ha de fer és que els que tenen pasta, donin pasta de veritat, directament a un compte bancari a les diverses associacions de malalts.

És com l'altre moda de penjar, de bona fe, escrits i cartellets al facebook demanant que el comparteixis i el repeteixis en record d'una amistat o familiar que lluita contra el càncer. I que segurament només ho faran un 90% o un 10%, ara no ho recordo. De què serveix aquesta mostra de "solidaritat" que més sembla d'autoajuda? El que cal fer, si de veritat es vol ajudar, és donar sang, medul·la o diners. I punt. Menys paraules i més fets.

dissabte, 9 d’agost de 2014

PERFILS FACEBOOKEROS

                                                                              (Pere-Màrtir Brasó, 2002)


Primer de tot demano disculpes a qui es pugui sentir ofès amb el que dic en aquest post. Ho he intentat escriure de bon rotllo i amb un punt d'humor i ironia, però entenc perfectament que algú es pugui sentir una mica molest o incomodat. Jo el primer, però per riure's de la gent és primordial començar per un mateix. Dit això, a més de reiterar les disculpes també demano, a qui se senti identificat i tingui prou sentit de l'autocritica, que moderi alguns hàbits facebookeros que acaben sent pesats per a la majoria "d'amics" virtuals que els aguanta. Què, us atreviu a identificar el vostre perfil? A continuació, uns quants dels més freqüents.

Perfil "místic": cada dia ens bombardeja amb unes quantes frases de la Mare Teresa de Calcuta, en Jodorowsky, en Gandhi, en Coelho o qui sigui que hagi dit alguna parida espiritual. Sempre la frase va acompanyada d'una foto kitsch, una posta de sol, el mar, un angelet o el careto del personatge en qüestió. Hi ha la variant de frases anònimes, però ben trobades, que si van acompanyades d'un "powerpoint" de colors també cola com a perfil místic.

Perfil "científic-intel.lectual-literari": el mateix que l'anterior però les frases ja no són tan espirituals, són "cientificament" comprovades, escrites per un premi Nòbel o per un expert en la materia, com Plató, Einstein, Newton, Shakespeare, Tolstoi, Lincoln, García Márquez, Churchill o Mandela.

Perfil "fiestero": pesats com una vaca en braços, sobre tot quant es fan els "selfies" i en pengen quinze o vint d'una tacada. Aquí prenent uns gintònics, allà abraçat amb tots i totes, més enllà borratxo com una cuba, els típics petons entre tios, ties, tios amb ties i ties amb tios. I tots els comentaris de l'estil: guapo!, guapa!, wapu!, wapa!, etc. I, sobre tot, sobre tot, aquell gest tan original amb la mà, dit amunt i dit avall com enrampats, allò que feia en Ronaldinho fa anys i que es veu que encara no s'ha superat.

Perfil "familiar": mira que són macos els meus fills i/o nets! A vegades també els pares, els avis i els germans i la parella. Molt poques els cunyats i cunyades i quasi mai els sogres. Són tots els més guais i llestos del món. Un casament, un bateig, un viatge o senzillament un dinar familiar, però que maca la família (sobre tot la pròpia, clar). Hi ha la variant de fotos amb el novio/novia que llavors ja pot resultar, fins i tot, llefiscós...

Perfil "polític": opinadors de política municipal, autonòmica, estatal, europea i mundial. El ventall va des dels quasi professionals fins els de barra de bar. N'hi ha de discrets, histriònics, documentats, indocumentats, partidistes, arribistes, manipuladors, jaqueters, falsos, transparents, pilotes, antisistema, solidaris, insolidaris, sobiranistes, unionistes, independentistes, dretes, esquerres, entremig, botiflers, troskistes, fatxes, etc.. Com la política real, vaja. També hi ha l'apartat o variant d'opinador de economia, justícia, ensenyament, sanitat, etc. igual que tots els mitjans de comunicació (sobre tot digitals). Però aquí, al facebook, el problema rau en la cosa de la susceptibilitat entre amics virtuals i, sobre tot, entre amics reals. Ja va dir l'inefable Ministre de l'Interior Jorge Fernández, que "a Catalunya, per Nadal, hi ha families que no es parlen".

Perfil "esportiu": el mateix que l'anterior, però només hi ha tema Barça vs.Madrid. Aquí els debats són, sobre tot, apassionants i edificants... Tothom és entrenador, seleccionador, massatgista, director tècnic, ex-jugador, arbitre, directiu, Messi o Cristiano. En aquest cas, per Nadal, les families es parlen però potser s'insulten.

Perfil "esportiu alternatiu": ens apallissen constantment amb les seves rutes domingueres, quilometratges, temps i excursions en bicicleta o a peu. Les fotos són exactament iguales cada cap de setmana, potser amb algun embotit diferent per esmorzar.

Perfil "vacances": cada dia la tira de fotos de les seves úniques i magnifiques vacances. El que abans eren les temudes trobades familiars o d'amics per ensenyar l'àlbum de fotos de Cancun, les diapositives de Kenya o el vídeo d'Istambul. Ara, amb això de la foto digital, no hi ha limits. 1000, 2000, 3000 fotos!

Perfil "ecologista/animalista/causes": doncs això. Està molt bé i com a ciutadà m'hi sento força identificat. Però no puc adoptar tots els gossos i gats abandonats. Ni tinc temps per signar per a totes les causes justes, contra els transgènics, els laboratoris farmacèutics criminals, les fàbriques d'armament assassines i veure tots els vídeos de toros torturats.

Perfil "morbós": quasi mai escriuen ni pengen res. Només algun YouTube d'un cocodril devorant una parella de novios, una accident de moto esgarrifós o alguna cosa semblant, sempre que hi hagi sang i fetge. Sembla que només els motiva compartir les desgracies més horribles. Perfil un pèl patològic, potser?

Perfil "DJ": cada dia ens serveixen uns quants discos dedicats que segur que ens agradaran molt. A veure qui penja la cançó més original, antiga, moderna o post-moderna.

Perfil "culturetes": pel.licules, llibres, revistes, fotos, vídeos, exposicions, concerts, teatre, dansa, festivals, museus, arquitectura, poesia, prosa, etc.etc.etc. Consells, explicacions, recomanacions, anàlisi, crítica, documentals, cultura, folklore, tradicions. N'hi ha des del més pedants insuportables fins els més lleugers i discrets, però en definitiva ve a ser com la suma de deu suplements culturals dels diaris, més tres programes alternatius de TV, una dosi de CCCB, la Casa Encendida, el Festival de Cinema de Sitges, el Sònar, la Biennal de Venezia i la Reina Sofia (el museu vull dir) tot barrejat i elevat a l'enèssima potència..

Perfil "gastronòmic": mmmm, que bones les llenties de pot que he fet avui! O els brownies (per cert, abans no en deiem magdalenes?). També hi ha cates de vins que mariden molt bé amb les sardines a la brasa. Si us plau, que a certes hores hi ha gana, però de vegades estem tips.

Perfil "venda del producte": aquí hi entren els que pinten, canten, escriuen o venen aspiradores. Tothom exposa el seu producte amb més o menys insistència i amb més o menys gràcia. Des dels més discrets, subtils o creatius fins els més pesats, comercials i egocentristes que són capaços de penjar el mateix quadre trenta vegades en una setmana per anar recopilant admiracions tipus "like" o comentaris tipus "wow!" només per inflar l'ego, perquè el que és vendre.... 

Personalment m'incloc en el perfil de "venda del producte" encara que, com la majoria d'usuaris de facebook, sóc una barreja de diversos perfils. I que aspira a no ser massa pesat.



dimarts, 24 de juny de 2014

ESPANYA COM A "CORTIJO" PARTICULAR


     
                    
                                         

Crec que tot va començar quan tenia 10 o 11 anys. El professor de religió (catòlica), que era capellà, va dibuixar una caca a la pissarra. Sí, sí, una caca. Perdoneu, però ho era. I a continuació va dir: "això és Espanya". Apa, ja està. Aquí ho deixo i comenceu a pensar que ja teniu una edat...

Tot un xoc per a un nen que, com molts d'altres, se sabia de memòria coses com: Miño, Duero, Tajo, Guadiana, Guadalquivir, Ebro, Júcar y Segura. O Jaén, Córdoba, Sevilla, Huelva, Cádiz, Málaga, Granada y Almería. O llora como una mujer lo que no has sabido defender como un hombre. O El Cid Campeador, su caballo Babieca y su espada Tizona. O Iribar, Rivilla, Olivella, Reija, Zoco, Fusté, Amancio, Pereda, Marcelino, Suárez y Lapetra.

Després, va ser el meu pare que em deia: mira-te'l ell, "bajo palio" com si fos el Papa de Roma. O veure la legenda a les pessetes, la moneda de curs legal, que deien literalment "Caudillo por la gracia de Dios". Vaja, el dictador colpista Franco i el nacional catolicisme conxorxats per tal que Espanya fos "una unidad de destino en lo universal". Sembla que parli de la prehistòria? Doncs no. No sóc cap tiranosaure rex, de tot això només fa quatre dies. El que passa és que hi ha mala memòria i/o ignorància. Per no dir una altra cosa, que també.

Bé, al que anava: el servei militar a Saragossa i Osca, estades professionals a Madrid, viatges turístics per les espanyes i pel món divers. Tot això junt, més l'afició als llibres d'història i geopolítica m'han portat a la reflexió. Els darrers trenta anys i especialment del 2000 fins ara m'han fet entendre què volia dir el meu professor de religió: Espanya, com Estat, és una caca. No pas Espanya com a país, que en principia té les mateixes virtuts i defectes que qualsevol, inclòs Catalunya. Quan ho va dir el capellà era una dictadura i ara és una democràcia. Bé, més aviat una pseudo-democràcia, amb un bipartidisme dretes-esquerres que són quasi la mateixa cosa. 10.000 aforats, una monarquia borbònica imposada pel dictador, que es perpetúa via semen. Un poder judicial triat per uns partits corruptes. Una trampa, una estafa. Ni plurinacional, ni divers, ni res. Un concepte abstracte aquest d'Espanya, apropiat per Castella i més concretament per Madrid. I encara més concretament per una colla de famílies (es parla de 400). Sí, sí, també hi ha catalans, només faltaria. I gallecs, vascos, andalusos, valencians, càntabres, castellans, mallorquins, murcians, etc. Personatges -polítics, banquers, empresaris, jutges, militars, eclesiàstics, periodistes, intel.lectuals, arribistes- no necessariament madrilenys, que han convertit això, Espanya, en el seu cortijo particular. Un cortijo retrograda, corrupte i mafiós que tracta als ciutadans com a súbdits ignorants. L'Estat amb més atur juvenil d'Europa. Que cada cop més fomenta la diferencia entre rics i pobres. Que retalla en educació, cultura, investigació i sanitat i, en canvi, no toca ni un euro els pressupostos de l'exèrcit o la casa real. És clar que moltes d'aquestes coses també són aplicables a Catalunya, França, Itàlia, Japó o Brasil per dir només uns quants països. Però cada un d'ells te els seus propis matisos, diferències, pressupostos i/o capacitat política, per revertir, millorar o empitjorar la situació.

Es fa difícil "sentir-se" espanyol en aquestes condicions. I no té res a veure amb el lloc de naixement de cadascú. Té més a veure amb la consciencia i la dignitat personal. I col·lectiva, espero.




divendres, 20 de juny de 2014

INCIVISME? AIXÒ, PARLEM-NE...

                                                  ("Dos amics". PM.Brasó)


Article de Teresa Márquez al diari Punt Avui, en la seva edició d'avui: "L'incivisme dels amos dels gossos es dispara a Mataró". I comença el documentat pamflet, vull dir article: " Mataró té un problema amb l'actitud incívica a la via publica dels propietaris de gossos, blà, blà, blà...".

O sigui que els amos dels gossos (al menys els de Mataró) som uns incívics, així en general. D'acord, doncs posats a generalitzar, som-hi. Són uns incívics:

-Els motoristes, perquè fan molt de soroll a qualsevol hora del dia i la nit.
-Els ciclistes, perquè passen per on volen, en la direcció que els dona la gana i no respecten els senyals per a vianants ni per a cotxes.
-Els automovilistes per portar la musica a tota merda i quasi atropellar als vianants als passos de zebra.
-Els infants, els seus pares i els no tan infants que van en patins, patinets i monopatins, perquè envaeixen a tota velocitat voreres, carrers i places sense respectar res ni ningú.
-La gent que surt a sopar els caps de setmana, perquè un cop han acabat es queden davant la porta del restaurant cridant i/o rient fins a altes hores de la nit.
-Els propietaris d'aquests bars i restaurants perquè no els diuen ni adverteixen que estan molestant els veïns.
-Els fiesteros que van i venen a les discoteques, pubs, bars musicals i antros diversos, perquè només fan que cridar, beure i emborratxar-se.
-Els que participen a balls populars, revetlles, cel.lebracions diverses (esportives, matrimonials, polítiques, etc.) i els santeros pota negra o els que venen de fora atrets per aquesta tranquil.la i assossegada festa perquè embruten, es pixen, trenquen ampolles i mobiliari urbà.
-Els organitzadors per no fer-hi res.
-Els banyistes per deixar la platja plena de pots, llaunes, plàstics, preservatius i xeringues.
-Els pescadors per deixar hams a la sorra.
-Els fumadors per llençar les burilles al terra.
-Els que tenen plantes al balcó, perquè les reguen a l'hora que els dona la gana i mullen les terrasses dels pisos de sota o a la gent que va pel carrer.
-Els usuaris del tren perquè posen els peus a sobre del seient de davant.
-Els africans, xinesos, catalans i espanyols, sudamericans, russos i d'altres nacionalitats, per revifar la moda fastigosa d'escopir a terra o mocar-se amb els dits.
-Els i les mestresses de casa per colar-se sempre que poden a les parades dels mercats.
-Les forces d'ordre public per fotre't un cop de porra només perquè passava per allà o portaves la bandera equivocada.
-Els responsables municipals per no fer ni ordenar controls acústics ni higiènics.
-Les autoritats polítiques municipals, autonòmiques, estatals i europees per viure bé a costa del ciutadà i els seus impostos.
-Els banquers i grans empresaris per estafadors, corruptes, corruptors, explotadors, insolidaris i lladres.
-Etc. etc. etc. i així en general...

Per cert, segons l'article esmentat, de les 131 infraccions que s'han comès aquest 2014, només 7 són pel que us imagineu: no recollir la caca del gos o pixar-se al mobiliari urbà (no sé si els arbres compten com a mobiliari). La resta són 81 per no tenir l'animaló censat i 31 per no anar lligat. I per acabar: censar el gos costava 8,46€ l'any passat. Ara val 30€. N'hi ha 2300 censats però la senyora Regidora de la Via Pública calcula que el parc caní de Mataró és de uns 4600. Afeccionats a les estadístiques: 4600 gossos, 7 infraccions, a quant surt el percentatge d'amos incívics?

dimarts, 10 de juny de 2014

HERMANN BONNÍN PARLA DE "EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS DE MONTSERRAT"

                                          (PM.Brasó)


"Tot mirant i remirant les desèrtiques ondulacions d'un poema visual de Pere Màrtir que tinc damunt la calaixera -un poema blanc esquitxat de sang- llegeixo "Estava prou malalt com perquè no m'importessin els perills i prou dèbil / per preferir morir-me sobre la sorra tot sol que acabar la meva vida en un hotel amb una cambrera plorant". Tota una revelació. I és que com diu Palau i Fabre "El blanc es dirigeix sempre al nostre sexe, cal violar el blanc"

I ara, aquí, embolcallat per la blancor d'aquesta sala, una blancor en la que tot és possible, Pere Màrtir no presentarà cap llibre, ja que ell sap que un llibre no es presenta. Un llibre s'ofereix. El llibre te el pudor de la poma verd-donzella i la sensualitat de la pruna Reina Clàudia.

De fet, Pere Màrtir contribueix amb aquest llibre a violar el blanc, contenidor de tots els colors de l'"arc en ciel" oferint-nos la VERITABLE Història de Montserrat. Una història que desautoritza les múltiple fabulacions que s'han fet a l'entorn de la Muntanya. Un massís reconquerit als sarraïns l'any 875. Una muntanya poblada d'anacoretes i eremites. Un toponimi, aquest, el de Montserrat, que s'estén per totes les Amèriques atlàntiques. Hi ha Montserrats a les Petites Antilles, a Chiapas, a Matanzas, al terme colombià de La Ovejera i a Humachuco.

Tanmateix, el Montserrat, Montserrat, que Pere Màrtir explora és el llegendari Montserrat mediavalesc del Sant Grial. I com que ell, Pere Màrtir, cerca, com a bon cavaller de la Creuada, el seu Jerusalem, és a dir la perfecció espiritual, ens desmunta la història idealitzada pels preromàntics. Aquella muntanya imaginada com un "gran temple". Un temple gegantí, reinterpretat més tard per Goethe i Schiller i exaltat fins la follia per wagnerians, nazis i "caudillos". I desvetllant-nos com a la pel.licula "Brigadoon", la real i misteriosa història dels fets de Montserrat, tot descabdellant l'arbre genealògic dels Brasó i oh!, descobrint-hi les obscures relacions d'una avantpassada seva casada amb un fill de Rafael Casanova, un parent Abat i un besavi pilot de vaixells que navegaven pel Mississipi i desaparegut, el besavi, en un dels terratrèmols de San Francisco.

Un Pere Màrtir pulcre i rigorós en la descripció de la història. Un Pere Màrtir que es pren molt seriosament aquest assumpte donant-li la transcendència i la importància que és mereix. Són, aquestes, de fet les darreres paraules del seu llibre. Un llibre que s'ofereix aquí a Barcelona, a la "Barkeno" de Carlemany i del seu fill Lluís el Pietós, Rei d'Aquitània, que la conquerí.

Un Pere Màrtir Brasó que, com Van Dyke, no morirà mai sol ni abandonat en un hotel.

Gràcies Pere Màrtir per posar finalment a la llum aquests, fins ara, misteriosos fets de Montserrat. I a "Voliana Edicions" per editar-lo. Gràcies!"

Hermann Bonnín
La Seca-Espai Brossa .
Barcelona, maig 2014.

dissabte, 15 de març de 2014

DAMIÀ CAMPENY I JO



                                (Galleria Il Canovaccio. Roma)


En Campeny i jo ens vam conèixer el 1965. Vaja, jo el vaig conèixer. Ell, des del 1855, ja era mort i enterrat. Jo, pobre de mi, amb 13 anys no en sabia res d'aquest artista català, concretament de Mataró. O sigui un veí meu, doncs jo era -sóc- de Vilassar de Mar, encara que des de fa uns quinze anys visc a Mataró. Això no ho compto com a casualitat, però a continuació n'explicaré unes quantes que mantinc, des de llavors, amb ell.

Una.Com us deia abans, el vaig conèixer el 1965. Va ser quan vaig entrar d'aprenent al taller de l'artista vilassarenc Josep Serra Manent. Jo anava a ajudar-lo i de passada a aprendre una mica, com es feia abans quan un era aprenent. Cobrava cent pessetes (uns seixanta cèntims d'euro) a la setmana i la meva tasca principal era copiar, sobre fullola, els gravats de Gustave Doré del llibre del Quixot per, posteriorment, ser pirogravada. Això ho feia quasi sempre el mestre Serra, doncs requeria molt d'ofici a l'hora de cremar la fusta. Abans de "contractar-me" em va fer passar algunes proves i la més important va ser copiar sobre paper una figura de guix de la "Lucrècia morta" d'en Damià Campeny. Vaig superar la prova i hi vaig treballar un any aproximadament.

Dues. El 2002 vaig exposar a Roma. Va ser la primera i única exposició individual que he fet fora de l'Estat espanyol. Feia un temps que li havia encarregat a un amic que vivia a Roma que em busques galeria per poder exposar-hi. Em va trobar una galeria que va resultar ser l'antic estudi/taller del famós escultor italià Antonio Canova. Galleria Il Canovaccio es diu. Consultant i revisant dades va resultar ser un dels llocs on Damià Campeny va estar treballant a Roma, després que el 1797 la Junta de Comerç li concedís una pensió-beca. Va treballar al Vaticà i posteriorment, en fer amistat amb Canova va treballar en el seu taller. O sigui que uns 200 anys després  , un altre mataroní -jo d'adopció- va estar treballant (o exposant en el meu cas), casualment, al mateix lloc que Campeny. Tot un honor.

Tres. Vaig conèixer a la meva parella actual el 2005, arran d'una exposició que vaig fer a la galeria Lolet Comas de Mataró. Em va comprar un quadre i li vaig anar a portar a domicili. Curiosament llavors vivia al carrer Damià Campeny de Mataró. Com a clienta la vaig anar convidant a totes les exposicions que anava fent. A mitjans de 2007 ens vam convertir en parella formal. Ara ve a les exposicions sense invitació...

Finalment, l'altre dia vaig anar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, a Barcelona, a escoltar una interessant Taula de Debat i Pensament. I vaig asseure'm el costat d'una escultura neoclàssica molt maca. Casualment era "La clemència o la pau" de Damià Campeny.

I fins aquí, de moment, Damià Campeny i jo...

dissabte, 8 de març de 2014

GOSSOS I BOTIGUES

                                         "Dos amics" (PM.Brasó)


"¡Nos estáis hundiendo al comercio!" Així va xisclar, literalment i com una possessa, una senyora de mitjana edat tot mirant en direcció cap a mi que estava a uns cinc o sis metres d'ella, a l'altre banda del carrer.

Primer vaig mirar, entre sorprès i espantat, el meu voltant a veure si hi havia algun inspector d'hisenda, un atracador o un xinès propietari d'una macrocadena de tot a 100. Però no vaig veure ningú a tres metres a la rodona, per la qual cosa vaig assenyalar-me a mi mateix com preguntant-li: que m'ho diu a mi això, bona dona?

"Si, si, a Vd. se lo digo. ¿No vé que su perro está a punto de mear delante de la puerta?" Es referia al meu gos de cinc quilos i trenta centímetres d'alçada -en Pompeu, un bitxó maltès- que trec a passejar tres cops al dia pels carrers, places, parcs i platges (quan tenim autorització municipal) de Mataró. I també es referia, curiosament, no a la porta de la seva botiga, sinó a una hipotètica porta de la vorera del davant, per on estàvem tranquilament passant, però no pas de cap botiga, aparador o "comercio".

- Com? Escolti senyora que el meu gos està senzillament ensumant la vorera i si es pixa ja miraré de que no ho faci directament a alguna porta... Però què vol dir que estamos hundiendo al comercio?
-"¡Guarros, que sois unos guarros!" (suposo que volia dir a tots els que tenim gos)
-Senyora, que ni soc un guarro ni estic per enfonsar el comerç, tranquil·la!
-"¡Guarro!", va tornar a insistir.

Vaig marxar, però abans li vaig recomanar que no es deixés de prendre les pastilles i també, ja que la cosa anava una mica per aquí, que anés a cagar (perdoneu). I és que el meu acupuntor de capçalera, que és coreà amb comerç obert a Mataró, sempre diu que "si caca bien, todo bien".

Això va ser ahir. Avui encara li estic donant voltes. Què vol dir que "estamos hundiendo al comercio"? Jo crec que és al contrari: veterinari, perruqueria, botiga de menjar i complements, etc. Una pasta, senyora meva. Ah!, i sobre tot, no deixi les pastilles...






dissabte, 1 de març de 2014

BLAI BONET I VILASSAR DE MAR


                      ("Que ningú no digui...". Sèrie Blai Bonet. PM.Brasó, 2008)



"...Un any després aparegué la meva novel.la Haceldama, paraula hebraica que significa Camp de Sang. Haceldama va esser editada per Editorial Aymà, la mateixa casa editora que llançà El mar. Vaig escriure Haceldama a un poble mariner de la comarca del Maresme, Vilassar de Mar, on vaig viure una colla d'anys, al carrer Sant Ignasi, 23, perquè l'aire empol·luït de Barcelona ja no em queia gaire bé. Per Vilassar de Mar, igual que per tots els pobles i ciutats del Maresme, passava un tren cada quinze minuts, i aquesta facilitat de transport em feia possible anar a Barcelona per coses del meu treball, cada matí fins a migdia en què anava a Vilassar per dinar; els horabaixes solia fer el mateix trajecte, quan era necessari.

A Vilassar de Mar, molts capvespres anava a escriure al Cafè La Marina, que estava separat de la platja pel Passeig de les palmeres i la via del tren. Cafè la Marina va arribar a esser conegut ferm com a centre d’animació cultural. Jo hi donava xerrades, convidava escriptors de Barcelona perquè venguessin a parlar; jo els feia la presentació.

 La meva època a Vilassar de Mar va esser molt fecunda pel que atany a l’enriquiment social i espiritual de la meva existència: moltes bones famílies de Barcelona hi venien per passar-hi el diumenge i, després, les seves vacances d'estiu: entre el mar i la muntanya hi havia no gaire més de dos quilòmetres, i, pels pujols, hi havia poblets d'una gran bellesa, on els barcelonins estiuejaven: Vilassar de Dalt, Sant Andreu de Llevaneres, Tiana... "

dissabte, 1 de febrer de 2014

MANERES D'ESCRIURE



Ham moltes herrades.
Barroc i/o culte, emprant els mots escaients. I tal com deia el jardiner de Neró: "rosa rosae rosam".
Ras i curt.
Pesat, moltes paraules per a no dir res o ben poc, total per transmetre alguna cosa que tampoc se sap ben bé si interessa molt, poc o gens. En definitiva que es repeteix molt i tornem-hi i apa que no ha estat res.  Vaja que no s'aguanta per enlloc, de veritat, no sé si m'enteneu, però és una cosa...
Kom ki escriu SMS. A #la 2.0 @tipus així.com.
Relleno de barbarismes a tope.
Fisno, una mica pijo, vale guapi ens veiem aquest finde.
Tipus facebook, o sigui avui m'ha sortit un granet al clatell i llavors he anat al cinema a veure "La plume de ma tante est dans le jardin", molt recomanable. Per cert que m'he tirat un pet mentre menjava crispetes.(M'agrada).
(1)
A la manera política, per tant anem molt bé i ells són molt dolents, no us deixeu enganyar, aquí només podem enganyar nosaltres i visca la bandera i blà, blà...
In english.
Gallina verda a les 17:30 tornem al ball i això és escriptura críptica, apa llest desxifra la cabra dalt del vaixell en guerra però els xurros eren massa secs allà on calgui sud est 14 graus.
Embarbussadament en Llapes i en Llepes feien un bagul, en Llapes la tapa i en Llepes el cul.


(1) Amb tinta invisible.