dimecres, 26 de març del 2008

GRAFIT (V)

Pere-Màrtir
Què va ser primer: l'ou o la gallina? En aquest cas que va ser primer: la planta o el grafit?. En tot cas és igual: el contrast del grafisme -sense dibuixos ni taques- amb les flors, crec que és artisticament insuperable. I no ho dic per la foto (que "modestament" haig de dir que m'agrada). Ho dic per l'encert del lloc, el suport, el color i l'entorn.
Si això no és art, que vingui Leonardo da Vinci i ho vegi!

dimarts, 25 de març del 2008

EXPOSICIÓ A GIRONA




Faig una curta aturada en el tema dels “Grafits” per anunciar la meva propera exposició. Serà a Girona, a la Galeria Art22, al carrer Anselm Clavé, 22. En ple centre comercial de la ciutat, molt a prop de la Plaça Independència.

Inaugurem divendres 28, a partir de les 8 del vespre. Farà la presentació el Sr. Josep Lluís Ponce, periodista i crític d’art de Girona. No cal que us digui que esteu convidats al vernissatge. I si no podeu, agrairé la vostra visita qualsevol altre dia que us vagi bé anar fins l’immortal Girona, ciutat preciosa i propera en tots els sentits. La mostra s’acabarà el 10 d’abril.

Aquesta vegada exposaré només olis sobre tela de mides mitjanes i grans, amb l’únic denominador comú del tractament formal quasi bé només en blanc i negre. I el fons: ironia, provocació i critica social, tot un pèl àcid com em correspon...

De fet, es tracta d’una selecció de les tres sèries en que he estat treballant els darrers anys: “El bosc cremat”, “Animus Provocandi” i l’última “Jo vaig ser-hi”. Alguns quadres ja els he exposat anteriorment a Mataró (Galeria Lolet Comas, Sant Lluc o Biennal Torres Garcia) o a Vilassar de Mar (Museu Monjo), però n’hi ha uns quants d’inèdits.

Us espero!

dilluns, 24 de març del 2008

GRAFIT (IV)

Pere-Màrtir
I la cara de pànic de la noia? Va ser abans de veure la moto que li venia a sobre? O és la soletat davant del món?
Aqui crec que l'artista, tot i que el treball és amb plantilla (en principi més fred que si fos "en directe") aconsegueix una expressivitat semblant a la d'en Munch a la seva gran obra "El crit"...

dijous, 20 de març del 2008

GRAFIT (III)

Pere-Màrtir
Davant de la casa de la seva estimada, l'artista grafiter (en aquest cas, tot un poeta visual), ha pintat una frase curta i concisa, dirigida directament al cor. Un romàntic. Blanc i negre, punts suspensius, una mena de logo i la signatura. Tot una declaració. Més clar, l'aigua.
Visca l'art. Visca l'amor!

dimecres, 19 de març del 2008

GRAFIT (II)

Pere-Màrtir
Què me’n dieu d’aquest grafit? Sobre un suport sensacional (textura i color), una traçada valenta, ràpida i gestual, amb una càrrega emotiva i misteriosa que ja voldrien tenir moltes “obres” penjades als museus, galeries d’art i menjadors de cases benestants.

Els experts podrien dir que hi ha una barreja de l’informalisme d’en Tàpies, l’aire africà d’en Barceló i l’impacte d’en Basquiat. La diferència és que l’artista que ha fet això no és cap vaca sagrada de l’art occidental. És un brètol que embruta parets...
Per cert, en Basquiat, actualment un dels artistes més cotitzats del mercat (potser pel morbo i el màrqueting, en haver mort tan jove i tal i qual) va ser un d'aquests brètols.

dimarts, 18 de març del 2008

GRAFITS

Pere-Màrtir

Davant la lletjor generalitzada de carrers i plaçes, de parets, façanes i portes, i tot discrepant dels que quasi criminalitzen l'art del grafit al carrer, vull reivindicar aquesta expressió tan bàsica, espontànea, fresca i gestual. Això és ART en estat pur.

Seguiré uns quants dies publicant fotos que vaig fer fa un temps a Roma (ciutat que és bastant més maca que moltes del nostre entorn, per cert). Al final de la sèrie espero i aspiro que alguns canviaran d'opinió...

dimarts, 11 de març del 2008

ELECCIONS

Pere-Màrtir

Ja s’han acabat les eleccions generals de l’Estat Espanyol. I en principi, tot allò que pregonaven i alertaven els dirigents del PP (tan demòcrates i liberals), els bisbes (tan cristians) i els mitjans de comunicació afins (tan ponderats i intel·lectuals) de “España se rompe” i d’altres frases demagògiques per l’estil, sembla que no els ha donat bons resultats. Al menys a Catalunya.

Sembla mentida que un partit polític que vol governar a qualsevol preu, oblidi que ho te difícil si no convenç a Andalusia, País Basc i sobre tot a Catalunya. Als catalans, en general, ens fa més por aquells que menyspreen la nostra llengua i cultura (o sigui, les diferències amb ells) que no pas aquells que ens governen amb errors, retards i esvorancs... però que no fan el blanc –al menys en tanta mala bava- dels seus atacs en les esmentades diferències.

L’estratègia de demonitzar o criminalitzar els “nacionalistes” catalans (és que ells no ho són de nacionalistes?), de fer demagògia en els debats televisius dient que a Catalunya es multa qui retola en castellà (afirmació falsa i tergiversada: en tot cas a qui ho fa només en castellà), en l’intent de segregació a les aules segons l’idioma matern, d’enviar l’inefable Pizarro a insultar empresaris, etc., etc., provoca una reacció de rebuig a gran part de la ciutadania catalana, en sentir-se agredida en aspectes claus com els sentiments i les emocions.

Sembla estrany com el PP català no ho veu: estan tancats dins d’una urna? Porten ulleres molt fosques? No passegen pel carrer, no van de botigues o no agafen el tren? No van al futbol, a les festes majors, a la farmàcia o a la platja?. Al metge i al banc?. A buscar els nens a l’escola?. A comprar al mercat i a sopar amb els amics? A l’hospital o a la fàbrica?. No detecten que a Catalunya hi ha problemes, però no precisament de convivència social ni lingüística? No són capaços de copsar que la societat catalana (en general i llevat excepcions molt puntuals) és solidària i integradora? A Catalunya tenim un President no nascut en el seu territori. Hi ha alguna altra Comunitat Autònoma en tot l’Estat en condicions de fer-ho, però a l’inrevés?

I és que els catalans, mal que a vegades ens pesi, som pactistes i pacifistes. Fins i tot, mesells. Per això hem donat la victòria al PSC, decisiva pel PSOE. Però és que els darrers 300 anys hem rebut moltes garrotades i potser n’estem fins els collons, i perdoneu l’expressió, però jo n’estic. I estic tip de quasi demanar perdó per ser i sentir-me només català. Però ells, els separadors, així ho han volgut... i, tal com ho veig, serà difícil que em torni a apuntar a un club on no admeten “peculiaridades periféricas” encara que en la sagrada e intocable “Constitución” (que per cert no van votar) digui que s’han de respectar i ajudar...

diumenge, 2 de març del 2008

NOVA GALERIA D'ART



El proper divendres 7 de març, s’inaugura una nova galeria d’art a Mataró. Karen Blanch posa en marxa l’espai d’art Enblanc, al carrer Lepant, 56. Bona noticia per a l’art en general i per a Mataró en particular. Que una ciutat de més de 120.000 habitants, capital de una de les comarques de més nivell de vida, tant econòmic com cultural (al menys a priori) de Catalunya, només tingui una sala d’art privada (Lolet Comas, que no exposa regularment) és bastant trist, per no dir una altra cosa.

Si comparem amb ciutats com Granollers, Sant Cugat, Vilafranca, Girona o Olot, per dir-ne algunes, Mataró no resisteix la comparació. Des de la desaparició de la Tertre (una de les millors sales d’art que hi ha hagut mai a Mataró i potser en tot Barcelona), poca cosa més. La Minerva, que va acabar com el rosari de l’aurora, Anteprima, Mimesis i més recentment Espai 28, que han anat desapareixent del mapa per diversos motius, no hi ha hagut cap intent reeixit. És veritat que, a la redacció de la revista Capgròs, també s’hi fan exposicions regularment -Espai Capgrós- o en d’altres llocs com alguns bars o restaurants. Però no és això del que es tracta.

Com tampoc estic parlant de museus, palauets, arenas, laietanes i xalants diversos. Això és un altre tema. I més val que no el toquem gaire, que ja hi ha qui el toca ben tocat...

Esperem, doncs, que tingui sort la nova galeria i llarga vida. Comença amb una eclèctica "Mostra Col·lectiva de Primavera", on s’exposaran treballs de onze artistes diferents, com a presentació de les properes exposicions individuals que aniran fent posteriorment cada un d’ells durant la temporada. Entre el quals hi seré jo mateix, cosa que sempre és satisfactori. Independentment de l’aspecte comercial -que és important, sobre tot si vius d’això o ho intentes-, exposar en una nova galeria només per criteris artístics te la seva gràcia.

Us hi esperem amb cava, art i bon ànim (provocandi!).

dissabte, 1 de març del 2008

TITULARS SENSACIONALISTES



Jo comprenc que s’acostin les eleccions. Que els partits facin la seva propaganda i tal. Fins a cert punt entenc que el mitjans de comunicació escombrin capa a casa (cap el seu partit, el de la seva empresa, grup editorial o govern de torn). Però hi ha d’haver un mínim d’imparcialitat i rigor. Sobre tot, en els mitjans de comunicació considerats bons, de cert prestigi i ponderats en les seves informacions.

Que un diari com La Vanguardia, en l’edició d’avui dissabte, posi com a gran titular de portada: “La sequía abre la guerra del agua en Catalunya”, és sensacionalista i fals.

M’estranya que un diari com aquest caigui en la demagògia barroera en que cauen alguns dels diaris extremistes espanyols. Encara que estiguem a vuit dies d'unes eleccions generals.

Perquè la veritat és que a Catalunya no hi ha cap guerra. Ni de l’aigua, ni de la llengua ni del cava. A Catalunya el que hi ha és una paciència i un senderi infinits. A Catalunya la gent no és fot garrotades per l’aigua. Encara que hi hagi una forta sequera.

A Catalunya es proposen solucions (algunes no les volen ni les han volgut mai els governs estatals), hi ha debat, poden haver-hi manifestacions i discrepàncies. Però la guerra està a l’Iraq, a Palestina i a d’altres llocs que ho passen fatal.

A Catalunya tothom parla com vol, retola com vol, escriu com vol i no hi ha hòsties. I si falta aigua s’intentarà solucionar, però no amb guerra. A Catalunya hi ha errades i gestions deficients, però hi ha sentit comú. Hi ha una manera d’enfocar l’escola català/castellà, que llevat excepcions i torracollons és modèlica. Hi ha cinema, es compren llibres i diaris en castellà o en català. Els metges t’atén en l’idioma que calgui i els que et despatxen perden el cul per canviar al castellà en tal de vendre’t el que sigui. Guerra? Si aquí som més pactistes i pacifistes que un hippy fent la migdiada!

Diu La Vanguardia: “La crisis pone a prueba la cohesión territorial”. Home, em pensava que només es trencava Espanya. Que es desmembrava per culpa d’aquests dimonis independentistes catalans, bascos i gallecs. Ara resulta que Catalunya també.

I tan de titular sensacionalista i amb lletra tan grossa, per acabar explicant la noticia en un reportatge a les pàgines salmó entre "revisteres" i frívoles de la secció “Vivir”.