dijous, 31 de gener de 2008

ABU GHRAIB

Pere-Màrtir
El pintor colombià Fernando Botero està a punt d’exposar, a Monterrey, les seves pintures sobre les tortures sofertes pels presos iraquians, per part de soldats americans, que vigilaven la presó d’Abu Ghraib. Recordareu que alguns d’aquests soldats -homes i dones- ja van ser jutjats i “condemnats” per aquests fets.

Aquests quadres ja van ser exposats abans a Itàlia, Alemanya, Grècia i als mateixos Estats Units. Més endavant també s’exposaran a València i Barcelona. Hi ha polèmica, doncs mentres uns titllen a Botero d’oportunista, sensacionalista o antiamericà, d’altres troben interessant que els artistes també s’involucrin socialment i denunciïn, de la millor manera que poden fer-ho, segons quins fets. I aquí estem parlant de tortura, pura i dura.

Crec que l’art no solament ha de ser maco, decoratiu i/o neutre. És responsabilitat de tothom fer prendre consciència de les coses que s’han de millorar, sobre tot quan ens creiem els bons de la pel·lícula, el primer món, els més cultes i els més civilitzats. Doncs a demostrar-ho. I l’art també ho ha de reflectir...

dimecres, 23 de gener de 2008

ANTONIO BERNAL




Avui he anat a Terrassa, al Centre Cultural de la Caixa Terrassa, a veure l’exposició “Portades” d’Antonio Bernal. Estarà oberta fins el 24 de febrer.

Sempre he reconegut que gran part del meu aprenentatge artístic prové dels dibuixants i il·lustradors de còmics, portades i cartells. Des de Junceda, Cornet i Castanys passant per Boixcar, Ambrós, Blasco, Bernal, Mac, Coll, Muntañola, Cifré, Benejam, Ibáñez, Escobar, Gin, Vázquez, Raf i Cesc fins a descobrir, posteriorment, a Crepax, Uderzo, Greg, Sió, Giménez, Forges, Quino, Giraud-Moebius, Mezieres, Jijé, Hugo Pratt, Bilal, Manara, Max, El Roto i Bernet per arribar a Frank Miller, Mike Mignola, Sfar, Satrapi i Gipi. I d’altres que ara em descuido. Per cert, per a mi, molts d'aquests artistes estàn poc valorats pels "gurus" de l'art i de rebot pel públic en general, en ser considerat el còmic un gènere menor, infantil o poc intelectual...

Evidentment que m’agraden i m’influeixen les pintures i dibuixos de Caravaggio, El Greco, Goya, Fortuny, Doré, Turner, Van Gogh, Munch, Casas, Nonell, Magritte, Bacon, Tàpies o Barceló, però reconec que l’influencia i mestratge dels primers m’han marcat amb força.

Doncs bé, avui he tingut el plaer de tornar a veure aquelles portades tan ben dibuixades d’en Bernal. Tant per a les novel·les de l’oest d’en Marcial Lafuente Estefanía, com per a les Joyas Literarias Juveniles, o per les creacions de Victor Mora com el Capitán Trueno, el Jabato o el Corsario de Hierro... Una delícia d’il·lustracions. Ben fetes, emocionants, amb acció i vigor. Per a mi, cada una és una obra d’art.

A més, he tingut la sort de parlar personalment amb l’Antonio Bernal, un home de 84 anys, encara en plenes facultats i que no para de dibuixar. L’anècdota (ara ho és, abans no) que me ha explicat : va començar a dibuixar amb onze o dotze anys, a sota la taula de casa seva, on es refugiava mentre queien les bombes de l’aviació franquista sobre Barcelona (per cert, primera ciutat bombardejada –contra la població civil- des de l’aire: banc de proves per a la Segona Guerra Mundial).

Potser per això ha dibuixat tantes i tantes escenes d’aventures, plenes de perill i misteri!

dimarts, 22 de gener de 2008

NO LES VULL

Pere-Màrtir

A vegades estic així, no hi puc fer més.
La tristesa i l’angoixa.
No les vull.
Però venen.
Sense avisar,
sense trucar.
No les vull, però visc amb elles.
I quan no hi són, no sóc jo.

No les vull.




divendres, 18 de gener de 2008

ESTEL

Pere-Màrtir

Estel, estimada:
t’estic esperant.

Estirat a l’estora,
fa estona.
Estàtic.
Estúpid...

dimarts, 15 de gener de 2008

AZNAR I LA CIRERETA

Pere-Màrtir



L’il·luminat (per les declaracions que fa habitualment) i guerrer (gràcies a ell Espanya va anar a la guerra d’Estats Units contra Iraq, cosa que va propiciar l'atentat de Madrid, encara que "hay dos líneas de investigación"...) José Mª Aznar (cada dia més semblant a la seva pròpia caricatura), en la seva recent visita a Catalunya va fer unes declaracions, recolzades per en Sirera (exemple perfecte del principi de Peters), “denunciant les polítiques de coacció contra els castellanoparlants”.

“Acoso del nacionalismo catalán y vasco...”, “No es posible asumir nuevas vueltas de tuerca en contra de nuestra lengua común, la de todos...”, etc.

No vull entrar a parlar-ne. Només explicaré que he fet avui des que m’he llevat. I ho explicaré com a català que viu i treballa en un país on el català és llengua oficial. I que pertany a un Estat plurinacional on, a més de la “lengua común, la de todos” n’hi ha d’altres com la catalana, que segons la sagrada (quan convé) Constitución s’ha d’afavorir, ajudar i preservar per minoritària, en ser una riquesa cultural d’Espanya i bla, bla, bla....

Em llevo i mentre faig el pipí, llegeixo l’embolcall de les tovalloletas sabonoses que tinc sobre el dipòsit: escrites en castellà i portuguès. Em rento les dents i el tub del dentrífic està en castellà, em dutxo i el sabó també. A veure el xampú: també. I el desodorant. I la crema hidratant. I la colònia i...

Unes galetes amb llet. La capsa de les galetes m’explica en la “lengua de todos” els detalls de quanta fibra hi ha, quants cereals i les poques calories que em cruspiré. Tinc sort que compro una marca de llet (em sembla que n’hi ha dues que ho fan) que està etiquetada en català i així m’assabento una mica millor del que bec...

Poso la radio. Tinc un vici i és sempre posar aquestes emissores “amb crosta nacionalista” i així sembla que estic a casa meva, parlant amb l’oncle, l’avia o la mare. És que segons quina emissora pillo (per exemple la dels bisbes tan cristians ells) sembla que estigui escoltant un boig en una barraca de fira, vociferant allò de la “xoxona”...

Per internet rebo La Vanguardia i l’Avui. Empatats. Tinc una mica de mal de cap i em prenc un Gelocatil o qualsevol dels tres mil medicaments que hi ha a la farmàcia: seguint el meu vici, llegeixo el prospecte. No cal dir que està escrit en la llengua “coaccionada”.

Surto a fer un cafè al bar del costat. Abans passo pel quiosc a comprar el diari: 6 a 3 a favor del castellà. Vull una revista qualsevol: 150 a 15...

Està bo el cafè. Llegeixo el sucre i està en castellà. Em sembla que de vegades n’he vist algun en català. Al costat hi ha gent parlant en català, en castellà, en àrab i en xinès. Hi ha una taula de nois i noies en edat escolar (suposo que és l’hora del pati). A sobre la taula tenen llibres en català i entre ells parlen català i castellà amb absoluta naturalitat. Em sembla que 4 deuen ser fills de pares de parla catalana i 2 de pares que parlen castellà. Però el 75 per cent de la conversa és en castellà. Fan servir paraules (flipar, tío, joder, mogollón, etc...) que ja són comunes. No sembla gens que el castellà estigui oprimit. Més aviat a l’inrevés. Per cert, un xinès demana un tallat en català, segueix parlant amb xinès i saluda, en castellà, un conegut. Aquest demana, en català, una pasta al cambrer que a la vegada li contesta en castellà... Tot amb naturalitat. Em sembla que estic més a Amsterdam que no pas a Salamanca, quant a l’enteniment i convivència de diferents idiomes, sense traumes.

Bé, potser que comenci a treballar una mica: els tubs de pintura estan en 5 idiomes. En el meu no i això que estan fets al Prat de Llobregat. Penso que la Generalitat ja els deu haver castigat per aquests delicte tan greu...

Aquesta nit tinc ganes d’anar al cinema: miro la cartellera i veig que el 97% de pel·lícules són en castellà. O em quedaré a casa a mirar la tele (a la meva el resultat és dificil de remuntar: castellà, 18 - català, 4). I aquests hipernacionalistes de TV3 intentant colonitzar als valencians amb la seves antenes i repetidors!

No us explico res més. Un altra dia seguiré explicant la tarda o la nit. Només penso amb l’Aznar i la seva cirereta perifèrica: “no es possible asumir nuevas vueltas de tuerca en contra de nuestra lengua común, la de todos...” I relaciono “tuerca” amb “tornillo”. I arribo a la conclusió de que o bé els en falta un o bé els sobra manipulació de la realitat, encara que engendri hostilitat i odi, per tal d’aconseguir el poder. Per a ells la fi justifica els mitjans.

Mama, por!


divendres, 11 de gener de 2008

NO-CLASSE

Pere-Màrtir
Bona nit a tothom. Estic aquí per explicar-vos algunes, molt poques, coses. Per donar-vos una no-classe de pintura. Què és una no-classe? És una experiència que veurem i viurem. Una mena de catarsi encara que no sé del tot que vol dir aquesta paraula. I si estem aquí, en aquest lloc tant estrany, nocturn i tel·lúric, la veritat no sé com hi hem anat a parar. Al menys jo, ben bé, no sé que faig en aquest indret enmig de la muntanya, però sé que aquesta hora fosca i tardana és un moment màgic per trobar-nos. Quasi místic. Per sort l’amo d’aquest casalot és aficionat a la pintura i tenim algun estri que teòricament ens pot anar bé: pintura, pinzells, cavallets i alguna tela. Dic teòricament perquè a la pràctica no farem servir res de tot això. No ens cal.

A aquest bon senyor li dono gràcies per acollir aquest grup d’il·luminats. Començo: del millor i mig de persones que esteu aquí, només que demà una d’elles senti la necessitat de pintar, fruit del que us explicaré aquesta nit, voldrà dir que tot això que dic i faig no haurà estat en va. I n’estaré orgullós d’haver fet mal a tan poca gent.

Bé, ara que ja heu anat i tornat del wàter, ja no teniu tos i teniu les orelles prou obertes, començo. No cal que agafeu pinzells, ni llapis, ni res de res. Només m’heu d’escoltar deu minuts. O menys.

Un pintor famós (pot ser Picasso o Miró, és igual, qualsevol d’aquests mediàtics, que la gent que no és del ram coneix) va dir una cosa molt interessant, sobre tot pels escriptors, periodistes i recol·lectors de frases cèlebres. Va respondre a la pregunta de “com us ve la inspiració?”, que la inspiració no existeix, però que si ve calia que ens agafés treballant...Com a resposta és molt enginyosa i d’aquelles que semblen certes, doncs desmitifica tota la cosa aquesta tant espiritual de la inspiració, etc.

Ara, aquesta resposta és totalment equivocada... Com us ve la inspiració? pregunta l’entrevistador de torn. Resposta: la inspiració ve constantment (i sobre tot sense treballar). El que cal fer després és l’expiració. Expirar es pintar. Expirar és morir. Pintar és morir una mica.

- Mestre, no us entenc (diria l’entrevistador, qual apòstol babau davant d’una de les respostes “ enigmàtiques de Jesucrist).

Fill meu: inspirat caminant, prenent el sol, menjant, llegint, escoltant musica, bevent vi, anant al cinema, parlant amb una amiga, acariciant un gat, fent la migdiada i/o fumant un petard. I després, expira pintant o follant. D’aquesta manera és quan, tot i que morim una mica cada vegada que ho fem, deixem rastre, senyal, marca d’haver passat per aquí, per aquest món. Pot ser amb més pena que glòria, però hi hem passat, hem ocupat aquest moment i aquest lloc i hem transcendit. Això és pintar. O follar. Però avui parlem de pintar, al menys és el que us han fet creure i heu comprat: venir a aquest curs que us haurà costat una pasta i no us servirà per una merda, excepte com ja he dit abans, per a un o dos suïcides.

Ah! I a aquestes alçades de la no-classe ja us haureu imaginat que avui serà la única sessió que impartiré. Avui comença i avui s’acaba el curs. No dura un trimestre, ni hi ha una o dues classes per setmana. Ni podreu venir a passar l’estona com aquell que s’apunta a natació, a dansa del ventre o a anglès per a turistes... No, això és ara, en aquest moment, únic i irrepetible. Els que heu tingut la sort o la desgracia d’assistir a aquesta mena de missa, avui heu començat la primera i la darrera lliçó de pintura. Títol del curs: pintar és morir una mica! Us agrada? No, oi?. Doncs paro dos minuts i els que vulguin que cardin el camp. Qui de veritat vulgui saber que és pintar i què vol dir art, que es quedi una estona més. Però que firmi un paper, com aquell que et fan firmar abans d’entrar al quiròfan per operar-te de la vesícula. No vull que després vinguin els vostres éssers estimats (si en teniu) a dir-me que què recony us he fet!

Seguim: no cal copiar una bosc, un riu, unes floretes o una cara per fer una merda. Per fer una merda, anem al wàter i la fem. I punt. No estic aquí per explicar com es caga. Ja sé que la gent jutja els quadres així: “oh, que maco. Sembla una postal. Sembla una foto. Quina tècnica. Això si que es pintar”, etc.

Estem parlant d’art! No estem parlant de penjar a la paret del menjador, just a sobre del sofà de color verd, un "quadre" d'una vaca pasturant o d'un gerro amb flors. Per això, més val tenir, a casa, un hàmster o unes margarides dins un got d’aigua i ja està. Al menys és autèntic. I no embrutes la paret de merda.

Estic aquí per explicar el procés de fer una obra d’art. Això que sembla que estigui a l’abast de molt poca gent. Doncs és veritat. Només ho pot fer molt poca gent. No tothom està disposat a morir una mica cada cop que fa un quadre. És una mica diferent que follar: aquí si que estàs disposat, primer per que dona gust i segon per que no et sembla que et moris, encara que diguis coses com: avui ha estat de mort, o gemeguis com si t’estiguessin matant. Fins i tot si algun dels implicats s’expressa en castellà pot arribar a dir: ¡aaaaah, me voooy!...

No es tracta d’omplir la tela de coloraines, llepades i tota mena de coses, com si fos el programa de mà de la festa major. Es tracta de, amb poca cosa, expressar instantàniament una màgia especial que t’entra al cos i, com el corrent elèctric, passa per dintre teu, t’enrampa i ho treus pel pinzell ràpidament. Per que si no ho treus i es queda a dintre, llavors no mores una mica, llavors et mores molt més de pressa. Això no et pot quedar a dintre. Ho has de vomitar, reflectir-ho en una tela en blanc. No cal que tinguis a punt trenta pinzells nous i macos i cinquanta colors de tota mena i tota classe d’estris que et venen a la botiga de belles arts. No. Agafa un pinzell vell, gruixut, brut, enganxós, suca a la pila del negre i fot-li a la tela. Fot-li, gest, taca, força, gest de nou, no paris, no retoquis, suca, torna-hi, traç, taca, vomita, escorre’t, mor una mica. Plora, fuma, veu whisky, ataca la tela que encara es mou. Para, no facis res més, fes dues passes endarrera i seu al tamboret. Mira’t el quadre i mira que et diu. Avança una mica i amb el pinzell que encara tens a la mà remata amb aquella força que no saps d’on et ve.

Ja està, acabes de fer una obra d’art: més maca o més lletja, això es subjectiu. L’important es que hi hagi rastre, misteri, emoció. Que no sigui pura decoració. Que hi hagis abocat aquella inspiració que portaves a dins feia setmanes. Que hagis expirat al moment de embrutar, de tacar, d’atacar! Perquè el que es fet durant 5, 10 o 20 minuts no pot durar gaire més, sinó si que expires del tot. O el quadre ja no serà el que hauria de ser. En serà un altre, segurament pitjor. Encara que pot ser aquest el vendries i l’autèntic, el primer, difícilment es pot comercialitzar.

Per què: qui compra uns moments de mort? Ningú... Apa, descansa, para, apuja la musica i deixat anar una estona. És com aquell cigarret que es fuma al llit després d’un quiqui. Gaudeix i descansa 5 minuts. Dorm si convé. Però si encara vas calent, d’aquí un moment hauràs de tornar a crear. Tornar a pintar. Agafar una altra tela blanca, immaculada i lluminosa i deixar-hi anar, de nou, tota la ràbia, el neguit, la pena que tens a dintre teu des de fa una vida. Expressa’t, comunica, provoca. Encara que no t’entengui ningú. Això es art. Això que no entén ningú. I menys tu. Tu, com el cornut, sempre ets l’últim en saber-ho. Tu ets un instrument, un mitjà, escollit per les forces tel·lúriques o extraterrestres o com cony es diguin. Has vingut al món per fer això i res mes que això. Et penses que Jesucrist treballava? Sant Josep, si. Però Jesucrist caminava, xerrava rar, anava al desert i feia tot el que ha de fer l’artista. L’artista no l’inventem nosaltres. Existeix, com existeix el vent, la pluja, el volcà. Es necessari. Fa falta. Encara que l’art és art perquè no serveix per a res. El mon es això. Un 99,9% del personal ha de treballar, ajudar, estimar, emprenyar, barallar-se, viure i morir de cop. Un 0,1% està a la Terra per crear. Art. Com deia en Carradine: ¿maestro, que es el arte?.¡ Helarte es joderte de frio, pequeño saltamontes!

Fins aquí la lliçó, la classe, el curs, el master. Ha durat poc. Millor. Les coses bones han de durar molt poc. Si duressin molt ja no seria bones: serien la hòstia. Aneu i expliqueu la bona nova. Aneu pels pobles i ciutats i expliqueu que avui heu vist la llum. Aneu a les llars i expliqueu que hi ha gent que està disposada a morir per ells. Però, si us plau, a canvi no volem diners ni reconeixements ni entrevistes a la televisió. Volem estètica. Volem ètica. Volem que despengin aquells quadres que fan mal a la vista i a la intel·ligència. Volem art. Volem cultura. Volem pau. Volem fer l’amor. Volem volar.

Gràcies per escoltar el que us he explicat. Ara només voldria que em convidéssiu a sopar. Després xerrarem i mamarem. Finalment marxaré per allà on he vingut: agafaré l’Ovni que tinc aparcat a fora i cardaré el camp.

El Màrtir de ‘Art.
Any 2008 D.C

dimecres, 9 de gener de 2008

CARTA D'AMOR...

Pere-Màrtir



Estimada:

Avui fa un any que vaig marxar a l’Antàrtida. Un any que et vaig presentar els meus pares. De llavors ença t’he escrit, al menys, 300 cartes d’amor. D’un amor com no et pots imaginar.

Els meus companys d’expedició (dos russos, un japonès, un argentí i un danès) s’estranyen que estigui aquí, perdut, al sud de la bola del món amb ells. Quan els ensenyo la teva foto, la que et vaig fer a la platja de Tossa amb aquell bikini vermell tant sexy que portaves, encara ho entenen menys.

Si dona, el dia que després vàrem anar a sopar al Bahia. Vam menjar el famós “Cim i tomba”. Aquella extraordinària menja dels pescadors d’allà. I després vàrem dormir en aquella bonica fonda, prop del castell... Vam fer l’amor com uns bojos. Com si jo hagués de marxar l’endemà mateix a la guerra.

Aquell vespre estaves tant maca. El cava et va pujar una mica al cap (com et passava sempre) i duies aquell punt entre alegre i descarat que encara et feia més atractiva. I, després, el xupito de grappa ja et va rematar. I a mi també. Per això, quan vam entrar a l’habitació, rient i foten-nos mà per tot arreu, vàrem ensopegar amb l’estora i vam anar a parar al terra. Allà mateix ens vam estimar per primer cop aquella nit. Després, encara ho vàrem repetir dues vegades. A la terrassa, tot veient el mar i la lluna plena, vas fer uns gemecs que, fins i tot, aquell pescador es va girar per veure que coi passava. Com va riure aquell avi quan ens va veure tant encesos!

Després, al llit, ja més serens i relaxats, vàrem fer l’amor per tercera vegada. I última. Si sabessis les vegades que hi penso. No m’ho trec del cap. Ha passat tant de temps. I encara sento la teva olor. El gust d’alcohol dels teus llavis molsuts, la salabror dels teus pits, la humitat lleugerament àcida de la teva vulva. Aquella vulva generosa, morena, i sense pèl. A tu no t’agradava anar amb pels al pubis. I a mi m’encantava aquella visió, aquell tacte...

I el tatuatge que portaves a la natja. Aquell gat encara et feia el culet més maco. Quina meravella de cos. Quin bé de déu de dona.

Per això, sempre em pregunto: per que no em contesta la meva estimada? Aquí, a la Base on treballem, no hi ha res a fer. A fora, a 40 sota zero, només hi som un parell d’hores. La resta del dia i la nit estem a dins, analitzant mostres de minerals fossilitzats i animals congelats. No hi ha televisió. No hi ha internet. Només tenim una radio per comunicar-nos amb el vaixell trencagels que hi ha a 150 milles. I el contracte el vaig signar per 10 anys!

10 anys sense rebre cartes teves. Un cop cada tres mesos ens porten aliments i cartes. Jo no en tinc mai cap de teva ni de ningú.

Com que tinc molt de temps per pensar, de vegades i per moments ho veig lúcidament. És impossible que rebi cap carta. Primer, ara fa un any d’aquella nit que et vaig trobar al llit amb el fill de puta del meu pare. Te’n recordes estimada? El dia que te’ls vaig presentar, et vas quedar a dormir a casa meva. Jo vaig acompanyar a la meva mare a la Clínica on ella treballava, doncs aquella nit tenia guàrdia. Us vaig dir que trigaria una horeta perquè em quedaria una estona a la Clínica, per veure aquell amic meu que estava ingressat, molt malalt. Però aquella mateixa tarda havia mort. Vaig tornar a casa desfet, plorant, necessitat del teu consol. I més aviat del que us havia dit. Estàveu al llit dels meus pares...

Clar que no rebo cartes teves, ni del meu pare. Ni de la mare. A tu, estimada meva, et vaig clavar una ganivetada al cor fulminant, neta. No vas patir. Al meu pare el vaig degollar. Em sembla que va patir una mica més, el cabró. La mare es va suïcidar la mateixa nit, tirant-se per la finestra del seu despatx a la Clínica. I és que el meu pare ja era la quarta vegada que ens ho feia.

Segon, que ningú sap que soc aquí amagat. Hi estaré molts anys. Quan acabi el contracte el penso renovar o marxar, amb el vaixell i els russos, al nord de Sibèria. Per això no rebo cartes.

I tercer, perquè les cartes que envio és impossible que ningú les rebi. Les poso dins una ampolla i les tiro al mar gelat.

Gelat com estic jo des de fa un any, sense el teu escalf, estimada.
Tom Hacket.