dimarts, 20 de novembre de 2007

ENTESOS, CRÍTICS I CLINT EASTWOOD



Feia molts dies que no veia res sencer per televisió. A part d’algun Telenoticies, algun Polònia (l’únic programa “polític” interessant) i algun partit del Barça (cada vegada menys, doncs la majoria s’emeten de pagament), miro molt poca tele. Sincerament, trobo la programació de totes les cadenes, bastant infumable.

Casualment l’altre dia vaig topar amb una pel·lícula d’un dels meus actors i directors favorits des de sempre: Clint Eastwood. A TVE feien "Mystic River", que ja havia vist feia un temps, però sempre és un plaer tornar a veure bones pel·lícules.

De ben jove ja em van impressionar els seus tres spaghetti westerns: “Por un puñado de dólares”, “La muerte tenia un precio” y “El bueno, el feo y el malo”. Estem parlant de mitjans dels 60 i, per a mi i molta gent, va ser impactant veure aquest actor fent d’antiheroi: alt, lacònic, implacable, fumant purets toscans i vestit amb aquell ponxo.

Posteriorment ha actuat en moltes pel·lícules interessants, tot i que molta gent l’identifica només per la saga de “Harry el Sucio”, que precisament no són de les millors del seu repertori.

Durant molts anys no va ser gaire ben vist pels cinèfils “entesos” parlar bé d’aquest actor. Després, ja de director, ha fet tantes bones pel·lícules, algunes també com actor (“El jinete pálido”, ”Bird”, “Sin perdón”, l’esmentada “Mystic River”, “Million Dollar Baby”, etc.) que molts ja han canviat d’opinió i actualment ja és un director de culte... pels cultes del cinema.

I aquí està el missatge “provocandi” d’avui: que els “cultes” (hi englobo els crítics especialitzats) del cinema, pintura, literatura, teatre i d’altres arts, en una gran majoria es deixen endur per el vent que bufa o per l’altre extrem, l’esnobisme. No sé que és pitjor, però m’està passant com amb els polítics: ja no me’ls crec!

Com molt bé diu l’Antoni Llena, en el seu llibre “La Gana de l’Artista”:

“Únicament allò que és genial és suportable, i és geni qui anticipa. L’art únicament és art si és profètic...”

“...Hi ha qui escriu d’art, sense haver-se instal·lat en el buit... i el redueix a sociologia o a historia sense llegir-lo entre línies”.




dimarts, 13 de novembre de 2007

FI DEL VIATGE

Pere-Màrtir


Finalment arribo a les Canàries. Vull anar a Lanzarote i Fuerteventura a descansar. Platja i bon menjar.

Haig d'escriure i dibuixar moltes coses. Passar en net histories, aventures, viatges i experiències. Quant al saldo econòmic: he aconseguit beneficis. Es nota que en una altra vida vaig ser bancari. Aquells 600 € que me’n vaig emportar, mesos i quilometres després s’han quasi duplicat. Quant a saldo emocional: ja ho notaré. I, quant a saldo artístic: tinc moltes coses a dins...

Després d’uns dies a Lanzarote menjant sancocho con papas, jareas, viejas i lapas, decideixo fer turisme rural a Fuerteventura, on gran part del paisatge fa quatre dies semblava l’extensió del Sàhara i ara també, però afegint-hi centenars de cases aparellades, moltes ocupades per alemanys. Urbanitzacions i més urbanitzacions. Quina sensació més coneguda: em comença a sonar a Lloret, Benidorm o Marbella, per citar-ne només tres. Noi, això del totxo és bestial...

En fi, que queden ja poc paradisos naturals, i no sempre es pot anar a Groenlàndia, al desert de l’Atacama o a l’Antàrtida...

Com a remat em regalo els darrers tres dies en un hotel de super-luxury (crec que m’ho mereixo) a Corralejo. Obrint la finestra panoràmica de la meva habitació veig el mar a 25 metres i l’Illa de Lobos allà mateix, petit illot on només hi viuen dues famílies.

Aprofito el meu regal i ho faig ben fet: spà, massatge, bon menjar, malta i vespres escoltant la pianista... alemanya.






dimecres, 7 de novembre de 2007

POPS


Pere-Màrtir


Un cop tocat tangencialment l’assumpte de la trobada amb els Ovni’s i la meva fugida, cames ajudeu-me, cap a Xile, més concretament a Valparaíso, ja dono per tancada l’explicació sud-americana. Ingrés en un hospital per tractar la intoxicació boletaire i posterior fitxatge per a una expedició científica a l’Antàrtida, etc.

Al Pol Sud compleixo la meva tasca acordada i un cop acabada la missió, cobro uns dòlars americans que sempre van bé per anar pel món. Encara que sembli que l’euro és el rei del mambo, a mi, per viatjar doneu-me dòlars.

M’estava plantejant tornar a casa directament des de Xile en avió i acabar el viatge amb saldo “Haver”, cosa que era un dels objectius principals quan vaig decidir fer-lo. Però finalment em vaig decantar per tornar en vaixell fins a les Canàries i d’allà cap a casa. Va primar l’esperit viatger i romàntic.

No em negareu que travessar l’Atlàntic fins a les Illes Canàries no te el seu punt aventurer. I més, si es fa a bord d’un vaixell de mercaderies i no en un transatlàntic de luxe. M’hi vaig apuntar –ja tenia una experiència acumulada- com ajudant de manteniment, branca belles arts (repintar trossos de casc rovellat, baranes, tubs, calderes i d’altres suports per l’estil). Això tenia una durada d’uns 40 dies i em sortia gratis el trajecte.

I durant la navegació encara vaig poder viure una experiència inaudita: la trobada d’un pop gegant fugint d’una banda de taurons! Increïble: un pop gegant. Em pensava que això només existia en l’imaginari de Jules Verne.

Va ser a l’alçada del Tròpic de Càncer, a unes 500 milles de la costa africana, quan vam divisar una mena de remolí impressionant al mig de les aigües, tranquil·les aquell matí, de l’Atlàntic. Vam passar-hi molt a prop, a uns 100 metres i, de cop, davant la nostra incredulitat vam veure uns tentacles grossos com troncs d’arbre, agitar-se per sobre les ones intentant foragitar un colla de taurons, que envoltaven al pop gegant per cruspir’s-el. Impactant i dramàtica escena, sobre tot la visió del pop gegant, digna d’una pel·lícula de ciència ficció!

dilluns, 5 de novembre de 2007

SEXE I ENTREPANS

Pere-Màrtir

Com molta gent, cada dia rebo quantitat de e-mails de tota mena i temàtica. Uns són d’auto ajut, meditació, reflexió i/o de l’estil “segueix la cadena si no vols patir grans desgracies...”. D’altres són fotos més o menys artístiques, llocs paradisíacs i meravelles de la Terra vistes per terra, mar i aire. Però la gran majoria són de tema sexual, en totes les seves variants: fins, eròtics, morbosos, divertits, pornos, etc. Últimament s’ha posat de moda enviar-ho en format vídeo (suposo extrets, la majoria, de You-Tube, el nou fenòmen de l'any i van...).

Avui n’he rebut un en el qual es veu una parella de la 3ª edat (entre 70 i 75 anys), en un restaurant de la cadena Bocatta. Sembla gravat des d’un pis del davant i, a més, se senten els comentaris del mascle que filma i d’una acompanyant.

La parella “d’avis amb morbo” (títol de l‘e-mail), està asseguda en una taula d’un racó buit del restaurant i intenten relacions sexuals mig d’amagat. Les imatges són dolentes i llunyanes però es veu, més o menys, que ell te el penis erecte, fora del pantaló i ella el masturba intermitentment o fa intents, poc reeixits, de fel.lació.

Ella no està gaire tranquil·la, pendent de si s’acosta o els veu algú. En un moment donat s’asseu a sobre d’ell i fan un intent de penetració, però la cosa no dura gens, donada la incomoditat física i emocional de la situació. El vídeo acaba més o menys així, amb els comentaris entre divertits i ridiculitzants dels “cineastes”, qualificant la parella de vells marrans, calents, que si ella s’ha de treure la dentadura per mamar-li i d’altres comentaris similars.

Deixant de banda si el Bocatta és el lloc més adequat per tenir-hi relacions sexuals i fins i tot per anar-hi a menjar, hi ha un fet per reflexionar. Els comentaris dels que filmaven i d’altres comentaris que he llegit al respecte (de gent que també ha rebut el correu) com: “quin fàstic...”, “quina vergonya...”, “no he pogut acabar-lo de mirar...”, “no voldria que de gran, em passes a mi...”.

Segur que si es tractés d’una parella jove i maca, tothom li trobaria la part sexy, lúdica, erotitzant i/o divertida de la situació. La majoria de gent tenim fantasies sexuals (o experiències, els més agosarats) d’aquest tipus i d’altres més inconfessables. O no?. Però clar, com que aquí són dos vells, sembla que no tenen dret a gaudir d'aquest tipus de pràctiques o divertiments... “Quin fàstic”.

Doncs tenen el mateix que qualsevol persona de qualsevol edat i estètica. En tot cas, només podem discrepar del tema ètic. De fer-ho en un lloc públic i tal. Però això val per a tothom: pels glamurosos i pels ciutadans de peu, per la Angelina Jolie i en Brad Pitt, per aquesta parella de la tercera edat, per a vostès i per a mi...

Nota: és fàcil que es tracti d’una estratègia comercial d’aquesta cadena de menjar ràpid. Jo no hi vaig mai, però pels que hi aneu recomano que us mireu bé l’entrepà, no hi trobéssiu algun pèl barrejat amb la tonyina.