dijous, 29 d’abril del 2010

JOSEP SERRA

(Fragment d'un quadre d'en J. Serra)
No acostumo escriure sobre pintura de col·legues amics. Primera que no tinc l’objectivitat ni els coneixements dels crítics, i segona que m’agrada conservar els amics.

Faig una excepció, perquè em ve de gust, amb en Josep Serra. Exposa a Barcelona, a la sala Setba de la Plaça Reial i demà s’acaba.

En Josep fa pintura. De la mateixa manera que el futbol és futbol (independentment de si es juga "maco" com el Barça o "lleig" com l’Inter) i la cuina és cuina (siguin uns pèsols amb mandonguilles o un pèsol deconstruit amb una mandonguilla quadrada), la pintura “abstracta” o la “figurativa” és el mateix. No hi ha distinció. És pintura.

Com tot, pot agradar més o menys, però la seva pintura és valenta. A mi m’agrada el fet. En aquesta cas no busco l’estètica "convencional". M’agrada l’atzar, la casualitat, la taca i l’esquitx. El color just, poc cridaner i el gest enèrgic. Pintura i emocions.

dimarts, 27 d’abril del 2010

"O VIRGO SPLENDES"

(Pere-Màrtir. 2010)

Antiphona dulcis armonia dulcissime
Verginis Mariae de Monte Serrato
O Virgo/ splendens hic/ in monte celso/
Miraculis serrato/ fulgentibus ubique,/
Quem fidels/ conscendunt universi./
Eya, pietatis/ occulo placato,
Cerne ligatos fune peccatorum/
Ne infernorum ictibus graventur,/
Sed cum beatis tua/ prece vocentur.

I...

Mare de Déu de Montserrat
Ja que el conseller Baltasar
T’ho va demanar
I va ploure sense parar,
Concedeix-nos aquest dimecres guanyar
I deixar l’Inter de la Champions eliminat.

dijous, 22 d’abril del 2010

DE L'ADMIRACIÓ A L'ENVEJA

(Pere-Màrtir. 1996)


Amb l’admiració i l’enveja de vegades passa com amb l’amor i l’odi, que de l’un a l’altre només hi ha un pas. El Barça ha estat en els darrers temps i és encara, l’admiració de tot el món futbolístic. Fins i tot, gent que no l’interessa massa aquest esport, valora els èxits i l’estil que exhibeix l’equip i el seu entrenador, Pep Guardiola.

Però, clar, som humans. Què vol dir això? Doncs que som animals que ens busquem, tal com va escriure en Palau i Fabre. I quan no ens trobem (o el que trobem no ens agrada) apareixen l’odi, l’enveja, l’egoisme...

Ara toca l’enveja. Tothom vol guanyar, superar, fotre al Barça de les sis copes. De manera legitima o no. Des del famós “villarato” conspirat per la premsa madrilenya, que no ha parat fins condicionar arbitres i estaments derivats, passant pel Comité de Competición que perdona targetes a jugadors del Real Madrid (Albiol) i de l’Espanyol (Kameni) i així poder jugar, respectivament i en la mateixa jornada, contra el València (punts vitals pels madrilenys) i contra el Barça (també punts vitals pels madrilenys ). En canvi, curiosament, deneguen el perdó a l’Alves, del FC. Barcelona.

Parlant dels periquitos: guanyar al Barça s’ha convertit en la seva raó d’existir. Fins i tot, el seu entrenador, quan juga contra els culés és posa el vestit de menjar macarrons i deixa aquell horrorós xandall a la tintoreria, gorra inclosa. Això si, la resta de la temporada fan més pena que glòria. Justament ho deia fa pocs dies l’ex-jugador de l’Espanyol Joan Golobart , ara fent de periodista analista del joc del Barça, a La Vanguardia, en un text filosòfic-esportiu -justificatiu que, el que traspuava realment, era enveja.

A Europa comença a passar el mateix. De l’admiració de fa uns mesos hem passat a veure qui és el primer que pot fer la pirula al millor. A l’enveja insana. Al poder dir: jo me’ls vaig carregar. Des de l’Uefa, que són una banda, en no permetre cap solució alternativa i obligar a viatjar catorze hores als jugadors del Barça, mentre els de l’Inter ja fa dies que es preparen, fins a l’àrbitre portuguès (amic i compatriota de l’entrenador dels italians) que va xiular el partit: un gol en claríssim fora de joc, un altre precedit d’una falta no assenyalada, un penal no xiulat a favor del Barça i un criteri a l’hora de mostrar targetes clarament tendenciós.

Els arbitres d’aquí i d’allà estan permetent el joc brut, moltes vegades violent, en detriment del bon futbol i l’espectacle d’un equip que, quan l’arbitratge és reglamentari, fa meravelles. Lògicament el Barça no ho ha de guanyar tot i sempre. Això és un joc i perdre en forma part. Però sempre que sigui por motius purament esportius.

Tot això, els que tenim memòria històrica, en aquest cas futbolística, ja ho veiem a venir. Però a les noves fornades de culés els deu agafar per sorpresa. Esteu avisats. Ara toca la caça del millor, amb les armes que calguin. Del més admirat. Del més envejat.

divendres, 16 d’abril del 2010

ISLÀNDIA

(Sèrie: "Islàndia". Pere-Màrtir. 1999)

Islàndia és un estat petit i poc poblat. Una mica més de 300.000 habitants i quasi bé tots concentrats a la capital, Reykjavik.

No surt quasi mai als mapes del temps de la tele i dels diaris. Per no sortir no surten ni noticies relacionades amb aquella illa. Aquí només es coneix el bacallà, l’ex-jugador del Barça Gudjohnsen i, potser, la cantant Bjork . I això que hi ha una ciutat que es diu Vik...

Bé, de fet fa un parell d’anys que se’n parla una mica més per la crisi econòmica mundial. Allà també la pateixen. El 2008 arran del pet financer, van patir un col·lapse econòmic amb depreciació de la seva moneda, fins haver de negociar un préstec amb el FMI. I això que estem parlant d’un país que el 2007 era el numero ú del món en l’índex de desenvolupament. El 2009 va sol·licitar entrar a l’UE cosa que probablement es produirà abans d’un parell d’anys.

Doncs ara mateix és noticia de portada perquè està fent la guitza a mig món: molts aeroports tancats al nord d’Europa, s’han suspès més de 5000 vols i encara no se sap quan es normalitzarà tot. El problema és l’erupció d’un volcà. Les cendres que expulsa fan molt perillós volar per tot el nord del vell continent. Ja veieu, imponderables. Segur que si passés a casa nostre anomenaríem una comissió investigadora per trobar els culpables de tot plegat.

Islàndia és un territori jove geològicament parlant. Glaceres, volcans i guèisers. Ocres i verds, blancs i negres. Fum i foc. Està en permanent formació. El paisatge és espectacular. I, important, no hi ha aglomeracions de gent ni transit de cotxes. Vaig estar-hi fa uns anys i en van sortir tres exposicions a Llinars, Barcelona i Roma, de la que en tinc un molt bon record, ja que entre d'altres fets agradables, em van visitar els de l"Associazione amici dell'Islanda".

Visca Islàndia! (independent de Dinamarca des de 1944)...

dimecres, 14 d’abril del 2010

AIGUA I VIDA




Empleats de l’empresa constructora OHL (amb seu central a Madrid i delegació a Barcelona, entre d’altres ciutats) van formar, fa temps, un grup de voluntaris dedicats a ajudar en causes solidaries.

La darrera acció és “Agua para el desarrollo”. Es tracta d’una campanya per aconseguir mil potabilitzadors d’aigua, per tal que persones en situació d’emergència tinguin accés a l’aigua potable i puguin salvar la seva vida. És un senzill aparell anomenat LifeStraw, individual, lleuger i fàcil de transportar que purifica l’aigua contaminada, eliminant virus i bactèries en un 99%.

Cal recordar que en el món hi ha quasi 900 milions de persones que no tenen aigua potable per beure, cuinar o rentar-se. A més, constantment hi han situacions d’emergència (guerres, desastres naturals, etc.) on aquest senzill dispositiu pot ser de gran ajut. Un LifeStraw permet que un adult pugui veure aigua potable durant 1 any, o 2 a un nen. El seu cost és d’uns 6 dòlars.

Com que tinc vinculacions familiars dins aquest grup de voluntaris en faig ressò: són benvinguts els donatius, que es poden ingressar al compte 0049 5991 22 2716100057 del Banc Santander. Amb 5 € es compra un LifeStraw com el que veieu a la foto. Senzillament un aparell miraculós!

He dissenyat el logo de la campanya, que han estampat a samarretes per fer més visible l’acció. Si algú està interessat en l’original, els 40 € que costa, aniran també per la causa.
Informació: http://voluntarios.grupoohl.com i Dolores López, tel. 93 304 10 38)

dimarts, 13 d’abril del 2010

COLL



En el meu post del 24 de gener, parlant dels “meus mestres”, vaig escriure sobre el dibuixant de còmics, mort el 1984, Josep Coll. Un dels grans dibuixants del mític TBO i posteriorment de revistes més “modernes” com Cairo. I tal com vaig dir, un del dibuixants que més m’han agradat i m’han influït.

Doncs bé, s’acaba d’inaugurar, a la galeria Francesc Mestre Art del carrer E. Granados, 28 de Barcelona, l’exposició “Coll (sense paraules)”. Es tracta d’una vintena llarga d’originals d’historietes publicades la majoria a l’esmentat TBO. Un veritable plaer. Art pur. Línea clara, segura, minimalista. Ritme cinematogràfic i quasi sense paraules. Tal com defensava Coll, no cal text quan les imatges són prou expressives.

Llàstima de l’espai expositiu i del muntatge: una galeria molt petita i estreta i un muntatge massa pobre per a tan bon artista. Però, tot i així, val molt la pena visitar-la.

divendres, 9 d’abril del 2010

DE GATS (3)

(Pere-Màrtir. 2001)


Ara fa dies que no escric res sobre gats. Els qui teniu les ganes de llegir aquest “Animus Provocandi” ja sabeu que sóc un apassionat d’aquests felins. I quan trobo algun escrit parlant d’ells, sobre tot quan qui ho fa en sap, m’agrada reproduir-lo. En aquest cas és del llibre “The cat inside” de l’escriptor nord-americà William S. Burroughs, figura clau del moviment beat amb Ginsberg i Kerouac. Un llibre que reflexiona sobre la misteriosa relació entre gats i persones.

“... La majoria de cases de pagès tenen gats per foragitar a les rates i els ratolins. A aquests se’ls alimenta mínimament amb llet desnatada i sobres. Sinó, no cacen. Clar que sovint passa que un gat de graner es converteix en un gat domèstic. I això és el que vol qualsevol gat de graner, qualsevol gat del carrer. Em sembla profundament commovedor aquest desesperat intent de guanyar-se un protector humà.”

L'escriptor es dirigeix a aquells que no han viscut mai al camp: "...em refereixo a una granja de veritat en el camp...". Jo ho he comprovat: hi vaig viure el meu primer quart de segle...

dimecres, 7 d’abril del 2010

MÉS CÒMICS (8)



(Pere-Màrtir. 2001, 2007 i 2007)




Amb l’arribada del nou mil·lenni vaig experimentar amb algunes de les noves tecnologies per fer il·lustracions i còmics, sobre tot amb un dels programes informàtics més bàsics i senzills d’usar com és el Paint i amb el “ratolí” normal.

Mitjançant aquesta tècnica vaig col·laborar amb les il·lustracions, tipus vinyeta, a “Qui sobreviurà la globalització?”, de Jep Llany. Es tractava del primer llibre en català penjat a Internet en capítols setmanals, des d’abril del 2001 fins a maig del 2002. També vaig publicar algunes vinyetes i acudits en la versió digital de la revista gallega d’art “Artnotes”, que encara es poden veure a la web artnotes.info, concretament a e-notes (Viñetas).

Penso que es tracta d’una tècnica interessant i pràctica, però una mica freda pel meu gust, en comparació amb les tècniques de dibuix tradicionals, que permeten més l'empremta "caligràfica", el gest personal de l'autor. En penjo varies: la primera correspon al llibre de Llany, la segona publicada a l’esmentada revista i la tercera es inèdita.



dimarts, 6 d’abril del 2010

MÉS CÒMICS (7)


(Pere-Màrtir. 1997)

Els anys 90 vaig dedicar-me gairebé exclusivament a la pintura i només vaig fer alguns còmics per a “consum propi”. Quasi a mode d’agenda o diari, dibuixava impressions i reflexions de tipus personal, de forma més o menys humorística, sobre temes d’actualitat social, política o econòmica.

Utilitzant només retuladors, vaig omplir varies llibretes de manera ràpida i directa, amb faltes d’ortografia, esmenes i correccions sobre la marxa. Acudits, tires còmiques, il·lustracions, vinyetes inconnexes, historietes d’unes quantes pàgines o textos sols.

Aquesta que reprodueixo anava del "boom"gastronòmic, més concretament de la moda emergent de les estrelles “Michelin”...