diumenge, 30 de setembre de 2007

POL NORD

Pere-Màrtir



En algun dels anteriors escrits us vaig comentar, com de passada, la por que vaig tenir fugint d’un os polar a l’Antàrtida. Això és erroni. Va ser a l’Àrtic. Per entendre’ns: al Pol Nord.

Resulta que quan vaig acabar de fer turisme rural a tot luxe per Islàndia, i ja m’havia polit quasi bé tota la pasta, vaig decidir anar cap al Canadà, però fent una volta pel casquet àrtic. Ja feia temps que el blanc (i el negre) m’atreien. I, a més cal dir-ho, la vikinga, quan va veure que jo ja no tenia un duro em va alliberar de tot servei i obligacions...

D’aquesta estada i la de l’Antàrtida, posteriorment -de la qual ja en parlaré més endavant- en va sortir una sèrie de pintures que m’agrada força: “Buits”. I tot i que mai acabo d’estar satisfet del que pinto, en aquest cas em concedeixo un aprovat...

Doncs això del Pol Nord va sortir una mica per casualitat (com apareixen les millors coses de les nostra vida... ei, al menys de la meva). Un vaixell trencagels anava d’Islàndia cap a Groenlàndia i Terranova, tot passant per l’Oceà Glacial Àrtic per fer-hi una feineta: trencar el gel perquè un vaixell turístic, per a milionaris, pogués fer la seva ruta sense entrebancs.

Ja em teniu a mi, de nou, enrolat en un dels vaixells més curiosos que hi ha per aquests mars de Déu: el trancagels danès Alborg II. Es nota que a més de pagesos, tinc avantpassats pescadors: no sé distingir un roger d’un “llorito”, però m’agrada embarcar-me en tota mena d’artefactes que naveguin pels mars...

Una imprudència meva: en arribar a Thule, al nord de Groenlàndia, estava tant content d’estar al poble d’on era princesa la Sigrid (aquella rossa estupenda, eterna núvia del Capitán Trueno) que, emocionat, vaig anar a fer fotos allunyant-me massa del grup. De cop, un Thalarctos marítimus (o sigui, un os polar mida dinosaure) va considerar que m’acostava massa als seus dominis i es va posar a córrer com un “animal” cap a mi, tot cridant com una “bèstia”! Quan ja el tenia a menys de 20 metres, i jo ja m’havia resignat a no saber si el Barça guanyaria aquell any, per fi, la Champions, li van disparar un dard i es va adormir en 5 segons... Uf! un ensurt important (en el meu rànquing particular està entre els tres primers) i bronca monumental del capità del vaixell.

Però no hi res que un bon salmó i un bon wodka no faci oblidar!

dijous, 27 de setembre de 2007

ISLÀNDIA, DUES VERSIONS

Pere-Màrtir



Què voleu que us digui d’Islàndia? És un lloc impressionant, diferent de tots. Aigua i foc. Gel i volcans. Negres i blancs, verds i ocres. Una mena de desert fred. Però curiosament resulta “càlid”, tot i les baixissímes temperatures que es registren gaire bé tot l’any.

Una cosa però, és anar-hi de turisme i l’altre és anar a treballar a una plataforma petrolífera enmig del mar... Jo vaig fer les dues coses: primer, tres mesos a alta mar entre Islàndia i Groenlàndia i després, un mes a tot luxe, voltant el país en un tot terreny que semblava un d’aquells vehicles estrafolaris de les pelis d’en Mad Max. És el que té cobrar 6000 €, conèixer un vikinga divertida i ésser un mal gastador.

Resumint, a la plataforma vaig reviure el que ja coneixia: un ambient fred i opressiu, un treball bastant fastigós i un parell de crits de: “home a l’aigua!”. Homes que, un cop rescatats ja eren barres de gel, com aquelles que es posaven a les neveres d’abans. Realment trobes a faltar els petits plaers, com el de regar les plantes...

L’avorriment el matava dibuixant. El problema és el Brenivin: una mena d’aiguardent autòcton. Destil·lat de patata amb l'atractiu sobrenom de “la mort negra”. Amb això queda tot dit. Per a mi va ser com l’absenta pel Toulouse-Lautrec...

Per acabar: l’episodi més dur va ser quan marxava cap a terra ferma, un cop finalitzat el contracte, amb una mena de llanxa. Vam tenir una trobada amb pescadors de taurons que, tot i la seva mitja prohibició, se segueix practicant descaradament. Un plat típic islandès és el Hákarl que és precisament tauró. Doncs bé, la nostra embarcació es va enganxar amb els ormeigs de pesca i quasi va bolcar, amb una cinquantena de taurons ferits, famèlics i furiosos rondant per allà!

L’ensurt, tot i que no va passar res greu, va ser d’aquells que et queden de per vida. Mai més, ni al restaurant xinès, he demanat sopa d’aleta de tauró...

dimecres, 26 de setembre de 2007

MIRA, ARA EM DÓNA LA GANA...

... D'escriure un poema. Va per vosaltres, estetes, puritans de la coherència, integristes de la veritat absoluta, xamans, caçadors d'ànimes erràtiques i/o amants del vers surreal o no:


EN QUICO

Cada cop que em queixo
crec que la cago.
Cony quina casualitat
que tu també quedis
com un cromo
com
qui
cau
d’un cotxe!

Que passa, carai?
Com quedem?
Qui
cal
que
cuiti cada cop
que
en Quico es cola,
ensuma coca
o copsa
que ja
no li calem?


Què, Monegal-bis, com t'ha quedat el body?... Espero que em tornis a incloure als 40 prinsipales

dissabte, 22 de setembre de 2007

PLATAFORMA

Pere-Màrtir



De fet ja tenia certa experiència amb el tema del petroli. No per haver estat enrolat en el petroler King B.B., sinó perquè un temps abans havia treballat unes setmanes en una plataforma petrolífera danesa, al Mar del Nord.

Un amic meu de joventut, de Vilassar de Mar, hi havia treballat i m’ho va recomanar: aïllament absolut, més que retirar-se a un monestir a meditar, bon sou i vacances llargues. El que passa és que és molt dur. L’ambient físic i emocional és fred, claustrofòbic, opressiu... Ho vaig fer una curta temporada, just per poder pagar deutes pendents i comprar-me un futbolí dels de veritat (una de les il·lusions de la meva vida...).

Per això, quan en el pou de petroli algerià vaig trobar uns empresaris islandesos reclutant gent, m’hi vaig apuntar. Avió pagat fins a Reykjavik, tres mesos fent una “suplència” en una plataforma instal·lada al Denmark Strait entre Islàndia i Groenlàndia, 6000 € , menjar i dormir. En aquestes feines hi ha moltes baixes laborals: depressions, alcoholisme, suïcidis, gent que cau a l’aigua... Però jo tenia certa experiència i, en aquell moment, hi vaig veure una bona sortida econòmica i viatgera. Total, no tenia cap pressa per completar la meva particular volta al món...

A més, en aquestes plataformes hi ha moltes estones que no fas res i portant a sobre la llibreta i el llapis per a mi ja es sinònim de no avorriment. O això volia creure’m per enganyar-me una mica i fer-ho més suportable.

L’experiència va ser tremenda. A l’Oficina de Treball (l'atur) de Mataró ja els hi vaig dir que no em busquessin cap feina d’aquest tipus, encara que consti en el currículum...




dijous, 20 de setembre de 2007

"TORTUGUES NINJA"


Sortint de Tlemcen ja es feia fosc i en Simbad estava molt nerviós. Li vaig preguntar que li passava i em va dir que no li feia gens de gràcia tots els moviments que veia. Els turistes que portàvem no s’havien adonat de res... reien, parlaven, feien fotos, filmaven i tot això que fa aquest tipus d’espècimen quan està en un país que creu exòtic...

Cap a les 10 del vespre, tot passant per un poblet perdut a les muntanyes, de cop i volta es creuen davant nostre un parell de furgonetes i baixen corrents 10 paios encaputxats, esgrimint metralletes i ens fan baixar del nostre vehicle. Redeu quina por! Tothom cridava, ells preguntaven qui érem , d’on veníem i on anàvem, els turistes xisclant i plorant i en Simbad i jo acollonits, però mantenint el tipus i preguntant que passava. Jo estava però, més cagat que el dia que em vaig examinar de taquigrafia de 3er. de Peritatge Mercantil (argot actual: Empresarials més o menys...). Per cert, que encara la tinc penjada la puta taquigrafia. Per culpa d’això no tinc el diploma del borbó. Ai, no: que sóc de l’època del Generalísimo de los Ejércitos por la Gracia de Dios...

Eren islamistes del FIS. Ens van segrestar i ens van tenir tota la nit, curiosament, en un cementiri cristià...

Cap a les 8 del matí, crits, trets, corredisses: de cop apareixen 50 elements dient que fotem el camp cagant llets. Sembla ser que eren els Tortugues Ninja (policia antiterrorista). A fora teníem el nostre cotxe. Ens van ordenar que anéssim cap a la frontera de Marroc sense parar en lloc ni per res.

A mi no m’agradava l’idea. Digueu-me tossut, digueu-me inconscient, però vaig dir al Simbad que seguís ell i que a mi em deixés al primer pou de petroli que trobéssim. I així ho vam fer. Va ser una bona pensada, doncs gràcies a aquest fet vaig anar de gorra fins a Islàndia. Ja us explicaré com ho vaig fer...
La foto és del moment que vaig decidir quedarme prop d'un pou de petroli, en ple desert de muntanyes. Me la va fer en Simbad com record "pòstum"...

dimecres, 19 de setembre de 2007

CAP AL SÀHARA




Mai vaig pensar en agafar un vaixell cap Alacant. Encara no tenia pas ganes de tornar cap a casa. Quan vagi decidir fer la volta al món a la meva manera, ja sabia que em trobaria amb tota mena de dificultats, però ho havia de fer passés el que passés. Són proves que t’enforteixen o et maten. Em vaig aprimar quasi 15 quilos, però vaig recuperar l’autoestima. I la inspiració!

Ara, per dificultats les que m’esperaven a Algèria! Potser només comparables amb les que vaig patir a l’Antàrtida intentant fugir d’un ós polar. O el cas dels taurons amb gana. Bé, tot això ja ho explicaré un altre dia.. Ah! i allò del Ovni també va ser molt fort (fins i tot potser algú no s’ho creurà).

En definitiva, que tot just arribar a Alger em busco la vida per anar fins a Tamanrasset, creuant el país de nord a sud, doncs la meva intenció era seguir cap a Níger, Mali i Senegal. I casualitats (o no) de la vida, em vaig trobar amb en Simbad, un conegut meu de Castelló, antic mecànic del Paris-Dakar, ara reconvertit en guia per a agències de viatge catalanes, espanyoles i alemanyes. Fantàstic, vaig pensar, ja tinc transport barat.

Dit i fet. En Manolo (que així es deia en Simbad de veritat) de xofer i jo de copilot, amb un tot terreny japonès, carregat de “eco-turistes” creuant mig Sàhara. En principi tot havia d’anar bé. La ruta prevista era: Alger - Tlemcen - Beni Unif - Bechar - Taghit - Beni Abbès - Timimoun - Adrar - Reggane - In Salah - Arak - Tamanrasset.

Però amics, la cosa es va començar a complicar només arribar a Tlemcen. Vam punxar una roda a les afores de la ciutat i mentre la canviàvem vam notar moviments estranys al nostre voltant. Cotxes que circulaven dues i tres vegades pel nostre costat. Mirades desconfiades. Un pastor que passava per allà ens deia que marxéssim. No enteníem res.

Ho vam entendre aquella nit...

Nota: la foto és d’un moment de reflexió, davant d’un “Bar-Restaurant” mentre espero que els viatgers (és un dir) acabin d’esmorzar.

dimarts, 18 de setembre de 2007

CANVIANT D'ITINERARI...

Pere-Màrtir

I si us dic que mai no vaig arribar a Creta? Tot just sortir del Mar de Màrmara es veu que ens vam ficar de quatre potes en aigües territorials de Grècia. Després em vaig assabentar que el capità del submarí anava borratxo perdut (no crec que fos culpa meva, però com a pagament per deixar-me embarcar, a més dels 150 euros també l’hi vaig haver de regalar dues ampolles de “Four Roses”).

De fet només sortir a mar obert ja la va espifiar. Es va acostar massa a l’illa grega de Samothraki... I com que grecs i turcs estan a partir un pinyó, doncs un altre submarí ens va etzibar un tret “d’avís” que va fer trontollar com un terratrèmol tota aquella ferralla submarina i va obrir un parell de vies d’aigua. Us en feríeu creus de les coses que, avui dia, passen a les profunditats de la nostra estimada Mediterrània i que la gran majoria de ciutadans de peu, que paguem els nostres impostos, anem de vacances a la República Dominicana, comprem a l’Alcampo i veiem el Barça per la tele, desconeixem absolutament.

En ma vida he passat tanta por. Al cap d’uns minuts ja estàvem a port, escoltats per dos submarins, tres bombarders i quatre helicòpters. Veus aquí com vaig passar set dies en una illa paradisíaca. Però no en conec les seves platges ni cales. Només en conec una mena de castell militar on hi vaig fer una bonica estada fins que l’ambaixada espanyola a Atenes va confirmar (més o menys) la meva història i vaig poder seguir el meu periple.

Vaig ser “deportat” a Istanbul. I d’allà, sense poder opinar al respecte, enviat en avió al Algèria, tot argumentant que des del port d’Alger surten vaixells cap Alacant. Això si, el viatge en avió va ser gratis i les tres hostesses (no era un avió militar) em van tractar com una mena d’Indiana Jones al servei de la causa otomana. Les vaig dibuixar a totes i les hi vaig fer una dedicatòria “intima i personal” a cada una d’elles...

Rectificació: al cap d’uns mesos vaig rebre una notificació de pagament (i/o embargament si no ho feia en un breu termini) d’aquest viatge. El remitent era el Ministeri d’Exteriors espanyol... País! (que deia en Forges).

dissabte, 15 de setembre de 2007

PINTANT SUBMARINS

Pere-Màrtir

Repintar submarins vells no és feina senzilla. D’entrada no és com repintar la barana vella del jardí de casa: rascar amb paper de vidre, pintar amb mini i finalment pintar amb el color que la teva companya (o company) a triat aquesta vegada i que fa més joc amb les persianes que el color que vaig triar jo l’altra cop.

No. Repintar submarins és una altra cosa. I més si estem parlant d’un aparell de guerra. I turc. Tinc certa experiència en pintura a l’oli, a l’aquarel·la i amb esprais esmaltats graffiteros. Però això és molt diferent: planxes immenses de ferro rovellat que s’han de rascar amb una mena de pistola gegant on hi surt sorra a pressió, pintar la primera capa amb un producte tòxic que et fa sagnar pel nas, després quitrà i finalment la capa de pintura plàstica especial “Titan Submarinos Turcos de 3ª Mano” que et fa vomitar el döner kebab que acabes d’esmorzar.

Ho vaig fer durant un mes però me’n vaig cansar. Els acabats artístics que hi dibuixava no feien massa gràcia als militars del bigoti gros i vam “acordar” rescindir el contracte. Unes quantes lires turques (l’equivalent a 150 euros) i passa que t’hi vist. I no et posis tonto reclamant al exercit turc: corres el risc de desaparèixer una temporada en qualsevol masmorra on et fan massatges encara no vulguis, molt diferents dels que fan als turistes en els banys turcs d’Istanbul.

En vista d’això vaig decidir aprofitar que un submarí anava a espiar les costes gregues per marxar. Em van fer pagar, justament, 150 euros per sortir del Mar Negre en direcció a Creta.

dilluns, 3 de setembre de 2007

WADI RUM



Ja sé que ho vaig deixar a l’estret d’Ormuz. Però com que l’ordre dels factors no altera el producte em salto un parell de mesos de petroler, per anar a raure en ple desert del Wadi Rum. El mític desert on va estar-hi Lawrence d’Aràbia, abans d'ajudar a reconquerir Aqaba pels àrabs.

Quan em van acomiadar, de males maneres, del petroler i abandonar al port de Al Kuwait, total per no saber soldar prou bé les planxes de ferro del vaixell i quasi provocar un naufragi, vaig decidir anar-me’n amb una caravana berber que feien la ruta Kuwait-Jordània remuntant el riu Al Furat (el bíblic Eufrates). Em van prometre menjar i sostre sota les estrelles i transport (camell) gratuït, a canvi de fer il·lustracions del Wadi Rum per al Ministeri de Turisme de Jordània. Els berbers tenen interessos turístics a la zona, doncs organitzen campaments i excursions pels guiris.

I tal com ja vaig explicar-vos jo ja havia recuperat la inspiració. Només em preocupava anar amunt, cap el nord, de la manera més barata possible fins a Samsun, a la costa turca del Mar Negre on m’havia de trobar amb un vell amic que treballava en una base militar i que m’havia buscat una feina de “repintador” de submarins més vells que el que es va inventar en Monturiol. Això de ser pintor i no parlar turc, de vegades es presta a malentesos...

Nota: el de la foto sóc jo, dibuixant al natural un dels pocs vestigis de vegetació que hi ha al Wadi Rum. La foto me la va fer la filla del cap de la caravana berber, que li vaig caure molt bé. En puc donar fe.

dissabte, 1 de setembre de 2007

MARINER Nº 21-07 / PB




Comencem pel principi. Bé, pel principi tampoc. Però, en tot cas, m’interessa arrencar la història des d’aquí.

¿Com vaig anar a petar al petroler King B.B. de la companyia Clapton, King & Co., que encara que portés aquest nom era egípcia pels quatre costats. Això si: la seu central al Panamà? És com el Dow Jones i el Nikei: no entenc res. Per no parlar de l’Ibex 35!

Vull dir que no entenc això dels vaixells. Però paguen bé per treballar-hi. I el whisky és free. Per tant, en un moment de crisi existencial en general (posem-hi la que feia 34) i artística en particular (la 178 o 179ª) vaig decidir fer la volta al món amb 600 € a la butxaca, producte del darrer quadre que vaig vendre (i d'això ja fa molt dies...) a la recerca d’aventura i inspiració. Ja ho sé que us costarà creure'm, seguir-me i, fins i tot, entendre'm.

Però a mi m’és ben bé igual el que penseu. Això es a can "Animus Provocandi". Aquest és el meu Blog i dic el que haig de dir. Al menys la meva psicòloga així m’ho recomana. I li faig cas, doncs si a la paret hi té la tira de diplomes per alguna cosa serà. I, a més, està molt bona...

De moment només us puc ensenyar una còpia del contracte (per anomenar aquest paperot d’alguna forma). Ja us avanço que soldar i repintar les parets de ferro del petroler no ho feia massa bé, però la inspiració la vaig recuperar tot just girant per l’estret d’Ormuz direcció Umm al Qaywayn. O sigui que tindreu més noticies meves...