divendres, 19 de desembre del 2008

FELICITACIONS

(Foto: L. Blasco)

Els temps canvien. Les noves tecnologies avancen molt. Però les persones, en el fons sempre som i fem el mateix o gairebé.


Ahir vaig fer anys, uns quants ja. Quan era petit, en aquesta data tot eren postals de felicitació. Aquest any, les felicitacions pel meu aniversari i segons el canal de comunicació utilitzat es classifiquen, més o menys, així:


Facebook: 25 missatges; telèfon fix: 3; trucades mòbil: 10; SMS mòbil: 12; en persona: 7; correu electrònic: 1 i postal: 1 (El Corte Inglés, com cada any!). Fa gràcia comprovar com encara ens en recordem de felicitar-nos per sants i aniversaris. Hi ha certa trampa: en el famós Facebook apareix la data de l’aniversari. Però, es que des de sempre no ens hem apuntat a l’agenda, al calendari o a la llibreta les dates assenyalades? Doncs això.


I parlant d’aquest nou canal de comunicació: m’han xivatat, amistats intimes, que s’ha creat un grup: el de “Fans de la pintura de Pere-Màrtir Brasó”. És un honor. Tot i el meu animus provocandi estic encantat qual cantant de rock, de tenir fans de la meva pintura, que no de mi, arreu del planeta... (uala!, que diuen avui dia).




dilluns, 15 de desembre del 2008

TANT x TANT



Acostumo a comprar els diaris (principalment L’Avui, La Vanguardia i El País) en funció dels suplements culturals, el tractament del Barça i d’algun escrit concret com, per exemple, el quinzenal “Tant x Tant” d’en Modest Guinjoan i en Josep Maria Llaurador, a l’Avui del dilluns.


D'articles i opinions d’economia n’estic fart. Quan semblava que anava tot bé, tot eren lloances (Espanya vuitena economia mundial, els millors bancs del món, borsa fantàstica, tots nedàvem en l’abundància, el consumisme gratificant, etc.). Ara, tots els economistes i opinadors escriuen el contrari i en saben molt: a tiro passat és molt fàcil. Vaja experts!


En canvi, “Tant x Tant”, sempre ha parlat clar i català. Normalment amb un toc d’humor i ironia, però clarividents com una mala cosa. En quatre ratlles (no calen pàgines senceres per dir segons què), posen el dit a la nafra i on calgui.


Recomanable per a gent pràctica, independent i, si cal, independentista. Si mai Catalunya arriba a ser independent, ho serà probablement per la via econòmica: quan els no-independentistes superin el síndrome d’Estocolm (branca monetària), obrin els ulls i es mirin les butxaques...

divendres, 12 de desembre del 2008

PREMI FAD

(Foto: Pere-Màrtir)



Els meus amics del Brossa Espai Escènic han estat premiats amb el Premi FAD d’Honor Sebastià Gasch 2008.


No sóc de fer-me soci ni apuntar-me a res. De fet, tot i que sóc del Barça, simpatitzant d’Esquerra (quan no fa massa bajenades), aficionat als còmics, ex-jugador de l'U.E Vilassar i fan dels bolets, entre d’altres coses, només tinc carnet de l’Espai Brossa. Bé, i de la Seguretat Social...


És tracta d’un dels teatres més petits de Barcelona, però de més prestigi entre la professió. Ha omplert, des de la seva creació el 1997, un buit en el panorama escènic de Barcelona i Catalunya. Jesús Julve, Hermann Bonnín i Sabine Dufrenoy (coordinadora del col·lectiu Amics del Brossa) estan fent una molt bona feina en favor de l’art i la cultura.


Ho celebraré amb ells i tornaré a agrair al Hermann que hagués volgut fer-me la presentació de la meva darrera exposició a Mataró. I, a més de felicitar-los, miraré de fer nous socis per aquestes contrades. Teatreros: val la pena!

dilluns, 1 de desembre del 2008

MARTÍ I POL

(Sèrie: "El Bosc Cremat") Pere-Màrtir




"És un teixit molt fràgil la claror
d'aquesta tarda prima que llangueix
per les branques dels arbres."
(M.M. i P.)

dimecres, 26 de novembre del 2008

GRENLÀNDIA




Porten uns trescents anys sota el domini polític, primer com a colònia i després com a província, de Dinamarca i uns trenta anys essent una autonomia (això em sona...). Ara han votat en referèndum un nou estatut autonòmic que obre la porta a la independència (això no tant...).

Quan escric aquest post sembla que els sondejos donen una ampla victòria al si (més d’un 60%).
Dinamarca recolza el nou estatut i s’ha compromès a respectar el resultat del referèndum. He llegit, a La Vanguardia, una entrevista a Jan Frederiksen, un professor grenlandès que viu a Vic. Diu: “...el sentiment independentista sempre ha estat molt arrelat i per això els danesos també estan, majoritàriament, a favor. Els joves seguiran anant, al menys un temps, a Dinamarca per ampliar estudis. Els danesos tampoc marxaran de Grenlàndia, doncs hi ha molts matrimonis mixtes i profunds llaços familiars....”

Dinamarca vol suprimir els subsidis i d’altres ajuts econòmics i per això està oberta a aquesta futura independència, tot i sabent que sota l’espessa capa de gel hi ha minerals de gran valor (or, diamants i petroli). I que el gel es va fonent...

Pot ser Dinamarca veu les coses sense tremendisme? Pot ser és pragmatisme? O és un sentiment democràtic més interioritzat que en d’altres llocs i no miro enlloc?

Sigui el que sigui, crec que el Capitán Trueno estarà content de saber que la seva novia Sigrid, princesa de Thule, no haurà d’anar sovint a pidolar o fer el paperot a Copenhaguen (això em torna a sonar...).

dimecres, 2 d’abril del 2008

GRAFIT (VI)

Pere-Màrtir
En aquest grafit crec que el mèrit real està en haver triat un indret tan interessant: bell i vell.
La paret pintada amb aquesta mena de siena, les marques dels temps i les flors que hi penjen fan que sigui un suport preciós. Només cal la signatura gestual de l'artista, per confirmar que ell va veure i detectar un racó de món per creure en l'art.
Comparable amb qualsevol pintura rupestre. És el típic "jo vaig ser-hi", però amb gust...

dimecres, 26 de març del 2008

GRAFIT (V)

Pere-Màrtir
Què va ser primer: l'ou o la gallina? En aquest cas que va ser primer: la planta o el grafit?. En tot cas és igual: el contrast del grafisme -sense dibuixos ni taques- amb les flors, crec que és artisticament insuperable. I no ho dic per la foto (que "modestament" haig de dir que m'agrada). Ho dic per l'encert del lloc, el suport, el color i l'entorn.
Si això no és art, que vingui Leonardo da Vinci i ho vegi!

dimarts, 25 de març del 2008

EXPOSICIÓ A GIRONA




Faig una curta aturada en el tema dels “Grafits” per anunciar la meva propera exposició. Serà a Girona, a la Galeria Art22, al carrer Anselm Clavé, 22. En ple centre comercial de la ciutat, molt a prop de la Plaça Independència.

Inaugurem divendres 28, a partir de les 8 del vespre. Farà la presentació el Sr. Josep Lluís Ponce, periodista i crític d’art de Girona. No cal que us digui que esteu convidats al vernissatge. I si no podeu, agrairé la vostra visita qualsevol altre dia que us vagi bé anar fins l’immortal Girona, ciutat preciosa i propera en tots els sentits. La mostra s’acabarà el 10 d’abril.

Aquesta vegada exposaré només olis sobre tela de mides mitjanes i grans, amb l’únic denominador comú del tractament formal quasi bé només en blanc i negre. I el fons: ironia, provocació i critica social, tot un pèl àcid com em correspon...

De fet, es tracta d’una selecció de les tres sèries en que he estat treballant els darrers anys: “El bosc cremat”, “Animus Provocandi” i l’última “Jo vaig ser-hi”. Alguns quadres ja els he exposat anteriorment a Mataró (Galeria Lolet Comas, Sant Lluc o Biennal Torres Garcia) o a Vilassar de Mar (Museu Monjo), però n’hi ha uns quants d’inèdits.

Us espero!

dilluns, 24 de març del 2008

GRAFIT (IV)

Pere-Màrtir
I la cara de pànic de la noia? Va ser abans de veure la moto que li venia a sobre? O és la soletat davant del món?
Aqui crec que l'artista, tot i que el treball és amb plantilla (en principi més fred que si fos "en directe") aconsegueix una expressivitat semblant a la d'en Munch a la seva gran obra "El crit"...

dijous, 20 de març del 2008

GRAFIT (III)

Pere-Màrtir
Davant de la casa de la seva estimada, l'artista grafiter (en aquest cas, tot un poeta visual), ha pintat una frase curta i concisa, dirigida directament al cor. Un romàntic. Blanc i negre, punts suspensius, una mena de logo i la signatura. Tot una declaració. Més clar, l'aigua.
Visca l'art. Visca l'amor!

dimecres, 19 de març del 2008

GRAFIT (II)

Pere-Màrtir
Què me’n dieu d’aquest grafit? Sobre un suport sensacional (textura i color), una traçada valenta, ràpida i gestual, amb una càrrega emotiva i misteriosa que ja voldrien tenir moltes “obres” penjades als museus, galeries d’art i menjadors de cases benestants.

Els experts podrien dir que hi ha una barreja de l’informalisme d’en Tàpies, l’aire africà d’en Barceló i l’impacte d’en Basquiat. La diferència és que l’artista que ha fet això no és cap vaca sagrada de l’art occidental. És un brètol que embruta parets...
Per cert, en Basquiat, actualment un dels artistes més cotitzats del mercat (potser pel morbo i el màrqueting, en haver mort tan jove i tal i qual) va ser un d'aquests brètols.

dimarts, 18 de març del 2008

GRAFITS

Pere-Màrtir

Davant la lletjor generalitzada de carrers i plaçes, de parets, façanes i portes, i tot discrepant dels que quasi criminalitzen l'art del grafit al carrer, vull reivindicar aquesta expressió tan bàsica, espontànea, fresca i gestual. Això és ART en estat pur.

Seguiré uns quants dies publicant fotos que vaig fer fa un temps a Roma (ciutat que és bastant més maca que moltes del nostre entorn, per cert). Al final de la sèrie espero i aspiro que alguns canviaran d'opinió...

dimarts, 11 de març del 2008

ELECCIONS

Pere-Màrtir

Ja s’han acabat les eleccions generals de l’Estat Espanyol. I en principi, tot allò que pregonaven i alertaven els dirigents del PP (tan demòcrates i liberals), els bisbes (tan cristians) i els mitjans de comunicació afins (tan ponderats i intel·lectuals) de “España se rompe” i d’altres frases demagògiques per l’estil, sembla que no els ha donat bons resultats. Al menys a Catalunya.

Sembla mentida que un partit polític que vol governar a qualsevol preu, oblidi que ho te difícil si no convenç a Andalusia, País Basc i sobre tot a Catalunya. Als catalans, en general, ens fa més por aquells que menyspreen la nostra llengua i cultura (o sigui, les diferències amb ells) que no pas aquells que ens governen amb errors, retards i esvorancs... però que no fan el blanc –al menys en tanta mala bava- dels seus atacs en les esmentades diferències.

L’estratègia de demonitzar o criminalitzar els “nacionalistes” catalans (és que ells no ho són de nacionalistes?), de fer demagògia en els debats televisius dient que a Catalunya es multa qui retola en castellà (afirmació falsa i tergiversada: en tot cas a qui ho fa només en castellà), en l’intent de segregació a les aules segons l’idioma matern, d’enviar l’inefable Pizarro a insultar empresaris, etc., etc., provoca una reacció de rebuig a gran part de la ciutadania catalana, en sentir-se agredida en aspectes claus com els sentiments i les emocions.

Sembla estrany com el PP català no ho veu: estan tancats dins d’una urna? Porten ulleres molt fosques? No passegen pel carrer, no van de botigues o no agafen el tren? No van al futbol, a les festes majors, a la farmàcia o a la platja?. Al metge i al banc?. A buscar els nens a l’escola?. A comprar al mercat i a sopar amb els amics? A l’hospital o a la fàbrica?. No detecten que a Catalunya hi ha problemes, però no precisament de convivència social ni lingüística? No són capaços de copsar que la societat catalana (en general i llevat excepcions molt puntuals) és solidària i integradora? A Catalunya tenim un President no nascut en el seu territori. Hi ha alguna altra Comunitat Autònoma en tot l’Estat en condicions de fer-ho, però a l’inrevés?

I és que els catalans, mal que a vegades ens pesi, som pactistes i pacifistes. Fins i tot, mesells. Per això hem donat la victòria al PSC, decisiva pel PSOE. Però és que els darrers 300 anys hem rebut moltes garrotades i potser n’estem fins els collons, i perdoneu l’expressió, però jo n’estic. I estic tip de quasi demanar perdó per ser i sentir-me només català. Però ells, els separadors, així ho han volgut... i, tal com ho veig, serà difícil que em torni a apuntar a un club on no admeten “peculiaridades periféricas” encara que en la sagrada e intocable “Constitución” (que per cert no van votar) digui que s’han de respectar i ajudar...

diumenge, 2 de març del 2008

NOVA GALERIA D'ART



El proper divendres 7 de març, s’inaugura una nova galeria d’art a Mataró. Karen Blanch posa en marxa l’espai d’art Enblanc, al carrer Lepant, 56. Bona noticia per a l’art en general i per a Mataró en particular. Que una ciutat de més de 120.000 habitants, capital de una de les comarques de més nivell de vida, tant econòmic com cultural (al menys a priori) de Catalunya, només tingui una sala d’art privada (Lolet Comas, que no exposa regularment) és bastant trist, per no dir una altra cosa.

Si comparem amb ciutats com Granollers, Sant Cugat, Vilafranca, Girona o Olot, per dir-ne algunes, Mataró no resisteix la comparació. Des de la desaparició de la Tertre (una de les millors sales d’art que hi ha hagut mai a Mataró i potser en tot Barcelona), poca cosa més. La Minerva, que va acabar com el rosari de l’aurora, Anteprima, Mimesis i més recentment Espai 28, que han anat desapareixent del mapa per diversos motius, no hi ha hagut cap intent reeixit. És veritat que, a la redacció de la revista Capgròs, també s’hi fan exposicions regularment -Espai Capgrós- o en d’altres llocs com alguns bars o restaurants. Però no és això del que es tracta.

Com tampoc estic parlant de museus, palauets, arenas, laietanes i xalants diversos. Això és un altre tema. I més val que no el toquem gaire, que ja hi ha qui el toca ben tocat...

Esperem, doncs, que tingui sort la nova galeria i llarga vida. Comença amb una eclèctica "Mostra Col·lectiva de Primavera", on s’exposaran treballs de onze artistes diferents, com a presentació de les properes exposicions individuals que aniran fent posteriorment cada un d’ells durant la temporada. Entre el quals hi seré jo mateix, cosa que sempre és satisfactori. Independentment de l’aspecte comercial -que és important, sobre tot si vius d’això o ho intentes-, exposar en una nova galeria només per criteris artístics te la seva gràcia.

Us hi esperem amb cava, art i bon ànim (provocandi!).

dissabte, 1 de març del 2008

TITULARS SENSACIONALISTES



Jo comprenc que s’acostin les eleccions. Que els partits facin la seva propaganda i tal. Fins a cert punt entenc que el mitjans de comunicació escombrin capa a casa (cap el seu partit, el de la seva empresa, grup editorial o govern de torn). Però hi ha d’haver un mínim d’imparcialitat i rigor. Sobre tot, en els mitjans de comunicació considerats bons, de cert prestigi i ponderats en les seves informacions.

Que un diari com La Vanguardia, en l’edició d’avui dissabte, posi com a gran titular de portada: “La sequía abre la guerra del agua en Catalunya”, és sensacionalista i fals.

M’estranya que un diari com aquest caigui en la demagògia barroera en que cauen alguns dels diaris extremistes espanyols. Encara que estiguem a vuit dies d'unes eleccions generals.

Perquè la veritat és que a Catalunya no hi ha cap guerra. Ni de l’aigua, ni de la llengua ni del cava. A Catalunya el que hi ha és una paciència i un senderi infinits. A Catalunya la gent no és fot garrotades per l’aigua. Encara que hi hagi una forta sequera.

A Catalunya es proposen solucions (algunes no les volen ni les han volgut mai els governs estatals), hi ha debat, poden haver-hi manifestacions i discrepàncies. Però la guerra està a l’Iraq, a Palestina i a d’altres llocs que ho passen fatal.

A Catalunya tothom parla com vol, retola com vol, escriu com vol i no hi ha hòsties. I si falta aigua s’intentarà solucionar, però no amb guerra. A Catalunya hi ha errades i gestions deficients, però hi ha sentit comú. Hi ha una manera d’enfocar l’escola català/castellà, que llevat excepcions i torracollons és modèlica. Hi ha cinema, es compren llibres i diaris en castellà o en català. Els metges t’atén en l’idioma que calgui i els que et despatxen perden el cul per canviar al castellà en tal de vendre’t el que sigui. Guerra? Si aquí som més pactistes i pacifistes que un hippy fent la migdiada!

Diu La Vanguardia: “La crisis pone a prueba la cohesión territorial”. Home, em pensava que només es trencava Espanya. Que es desmembrava per culpa d’aquests dimonis independentistes catalans, bascos i gallecs. Ara resulta que Catalunya també.

I tan de titular sensacionalista i amb lletra tan grossa, per acabar explicant la noticia en un reportatge a les pàgines salmó entre "revisteres" i frívoles de la secció “Vivir”.

dimarts, 26 de febrer del 2008

GRAN SÈRBIA

Pere-Màrtir
En l'anterior post vaig parlar de Kosovo i la seva independència. Em vaig referir al ridícul que ha fet Espanya alineant-se amb Rússia i Sèrbia, i no amb França, Alemanya, Gran Bretanya o Itàlia. En definitiva amb països on hi ha una democràcia consolidada i culturalment assumida. Al menys, en major grau que russos i serbis...

Avui reprodueixo part de l’article que Joan Blasco Casanovas va publicar en el número 3 de la revista L’Espiell, el febrer de 1988. O sigui, que ja fa vint anys però és d’una vigència impressionant. L’Espiell va ser una revista amb el subtítol de “Portaveu de col·lectius liberals catalans”, editada a Barcelona i que, malauradament, va durar poc. Vaig col·laborar-hi amb alguns acudits, vinyetes i il·lustracions diverses, gràcies al seu gerent, el mataroní Jesús Prujà i Puig.

En Joan Blasco, nascut a Costa Rica i mort a Barcelona el 2004 era sacerdot, ensenyant i escriptor. Va col·laborar en diverses mitjans de comunicació i revistes culturals com El Pueblo (Buenos Aires), el Virolai (llavors editat a l'Argentina) i l’esmentat L'Espiell.

Doncs bé, amb motiu de la Conferència de Nacions Sense Estat (CONSEO), la cimera de la qual es va celebrar a Barcelona (quins temps aquells!), va entrevistar a “...una persona croata exiliada política, de la qual no puc esmentar el nom...” “...el cas és que a Croàcia tinc familiars i si els governants serbis d’aquest estat artificiós que es diu Iugoslàvia arribessin a assabentar-se, per aquesta conversa, de qui sóc jo, tots aquests familiars meus anirien a la presó...” “...Voleu que us parli del moviment “ustatxi”, de bon grat. Va tenir durant la guerra (es refereix a la Segona Guerra Mundial), i avui mateix entre vosaltres els occidentals desinformats, la inculpació de ser feixistes, és cert. Però en realitat no fou sinó un moviment independentista croata, violent, si, però que brollà en resposta a la prèvia organització dels “xetniks”, formada per criminals terroristes serbis sota el comandament de Mihajlovitx, que aquests sí que foren els assassins autors de les terribles massacres de Macedònia, de la Dalmàcia, dels albanesos de Kosovo i de Croàcia...” “Durant la guerra ni els italians ni els alemanys no cregueren mai en la fidelitat feixista dels croates, i amb raó. El patriòtic moviment “ustatxi”, si més no almenys va servir perquè Croàcia es pogués declarar República Independent dels de 1941 al 1945. En aquest darrer anys, en acabar la guerra, els croates, vençuts i perseguits pels esclafassants exèrcits soviètics i de Tito ...”

“... Sí, és cert que Iugoslàvia porta el nom oficial de República Federal d’Estat Independents, però en la realitat resulta absolutament fals, no és ni de bon tros un estat plurinacional en el seu autèntic sentit. El poder de la Gran Sèrbia ho envaeix tot i ho domina tot...”

Poc després d’aquesta entrevista va esclatar l’anomenada guerra dels Balcans, amb noves massacres i neteges ètniques. La penúltima conseqüencia de les quals ha estat la declaració unilateral (ves quina cosa!) d’independència de Kosovo.

L’entrevista és molt més llarga i sucosa, i amb uns paral·lelismes entre Croàcia, Catalunya, Serbia i Espanya d’aquells que no agraden gaire als que tenen cua de palla... Ho deixaré per un altre dia.

dimecres, 20 de febrer del 2008

UN ALTRE RIDÍCUL

Pere-Màrtir



Una altra vegada Espanya ha fet el ridícul. És increïble com un Estat considerat entre les deu potències econòmiques del món encara pensi amb mentalitat, com a mínim, del segle dinou. Per no dir quasi imperialista.

Crec, modestament i potser una mica irreverentment, que la democràcia és com el futbol, les matemàtiques, la pintura o les puntes de coixí: es tenen unes aptituds innates (genètiques o no), però que després es milloren o s’empitjoren amb l’actitud.

Amb els anys, els estudis, l’interès i l’afecció s’aprèn molt, bàsicament en l’aspecte tècnic. L’aspecte de convenciment i d’interiorització també s’ha de treballar, però això és a base de pensar i raonar. Ara, quan algú es declara demòcrata de tota la vida però no ho exerceix en els casos difícils, complicats o que li sembla que van contra ell, llavors vol dir que, o no en sap o no vol.

Doncs això: que el govern espanyol han tornat a posar la pota fins el cul de la galleda. Tant li fa que sigui el PSOE com el PP els que manin. Són espanyols (dretes o esquerres tenen tics molt semblants) i això marca una manera de pensar i de fer, per més classes nocturnes de democràcia accelerada que hagin rebut en els darrers anys.

Que una persona es vulgui separar d’una altra és normal. Que un país com Kosovo, mitjançant referèndum democràtic ho faci, es veu que no. No ho és per mentalitats imperialistes, pseudodemocràtiques o senzillament enrocades en el passat (Russia, Sèrbia, Grècia... i Espanya). Els serbis argumenten que ha estat una decisió unilateral. Home, només faltaria: “Escolti que em puc separar? Em deixa separar-me de vostè que no m’estima?” No fotem!

Resulta que per separar-se no n’hi ha prou amb seguir un procés totalment democràtic, segons els que tenen cua de palla: per a la diplomàcia espanyola ho han fet il·legalment, com la guerra d’Iraq (ara m’assabento de que hi ha guerres “legals”).

Espanya no s’ha alineat ni amb la Unió Europea (Alemanya, França, Anglaterra, Itàlia, etc.) ni amb EEUU. Un altre ridícul, i van...

dimecres, 13 de febrer del 2008

ACCIDENTS DE COTXE

Pere-Màrtir
S’ha mort una altra persona en un accident de cotxe. Hi han ferits greus. Tots ells molt joves. Cinc famílies destrossades i un munt d’amics fets pols...

Tots de Mataró, però com que això passa cada cap de setmana (o cada dia), de vegades són de Vic, de Barcelona, de Balaguer, de Tortosa o de Roses. És normal. Ja ho tenim assumit. Els diaris i les “teles” en parlen una mica, ensenyen la foto del cotxe rebregat i escriuen les inicials de les persones afectades. Pot ser “anaven beguts, o drogats, o corrien massa, ja se sap aquest jovent...”. Pura rutina. Hi ha gent que es mort de càncer, d’altres de sida i d’altres d’accidents de cotxe.

Bla, bla, bla. Posarem multes. Bla, bla, bla. Posarem radars. Bla, bla, bla. Farem controls d’alcoholèmia. Bla, bla, bla. Carnet per punts. Bla, bla, bla. Limitarem la velocitat, així no contaminarem i, de passada, ens matarem menys. Bla, bla, bla...

Només prenem consciència (i encara amb data de caducitat), quan la mort ens toca de la vora: un familiar, un amic, un conegut. Llavors ens donem compte de que no som immortals. I de que el bombo de la loteria de la vida gira per a tothom. Totes les boles, tots nosaltres, hi estem ficats. Tots hi juguem. Però, respectem les regles del joc?

No. No les respecta ningú. Ni els polítics i gobernants, que gairebé mai fan esment d'aquest tema en els seus programes i xerrameques varies. Ni el poder econòmic, que fabrica cotxes de potència i velocitat inadequades per a les normatives i codis de circulació actuals, ni la publicitat va encaminada cap a la contenció i sobrietat, ans al contrari. Ni els adults devem saber transmetre al joves un mínim de prudència i control. Ni aquests estan prou receptius o sensibilitzats.
Com pot ser que Catalunya (i l’Estat Espanyol) sigui el lloc on hi ha més accidents de cotxe i morts a les carreteres, de tota la Unió Europea? Som més xulos que ningú, naixem ensenyats, jo la tinc més llarga, jo en sé més i tu ets un merda. El meu cotxe si que tira i condueixo com en Fernando Alonso...

Quan aprendre a conduir i respectar la vida, començant per la pròpia, serà una assignatura obligada a l'escola? Quan es fabricaran cotxes segurs però no de velocitats supersòniques? Quan pintarem, arreglarem i senyalitzarem les carreteres de forma correcta? Quan la policia tractarà de no ser només recaptadors de multes i, en canvi, ajudarà realment en la circulació i trànsit de vehicles i persones? Quan la publicitat i els mitjans de comunicació en general deixaran de transmetre valors negatius, falsament enaltits, com la competitivitat, l'ambició i el consumisme? Quan aprendrem a ser algú que no necessita signes externs per demostrar-ho? En definitiva, quan aprendrem a no castigar-nos sinó a culturitzar-nos?

dijous, 31 de gener del 2008

ABU GHRAIB

Pere-Màrtir
El pintor colombià Fernando Botero està a punt d’exposar, a Monterrey, les seves pintures sobre les tortures sofertes pels presos iraquians, per part de soldats americans, que vigilaven la presó d’Abu Ghraib. Recordareu que alguns d’aquests soldats -homes i dones- ja van ser jutjats i “condemnats” per aquests fets.

Aquests quadres ja van ser exposats abans a Itàlia, Alemanya, Grècia i als mateixos Estats Units. Més endavant també s’exposaran a València i Barcelona. Hi ha polèmica, doncs mentres uns titllen a Botero d’oportunista, sensacionalista o antiamericà, d’altres troben interessant que els artistes també s’involucrin socialment i denunciïn, de la millor manera que poden fer-ho, segons quins fets. I aquí estem parlant de tortura, pura i dura.

Crec que l’art no solament ha de ser maco, decoratiu i/o neutre. És responsabilitat de tothom fer prendre consciència de les coses que s’han de millorar, sobre tot quan ens creiem els bons de la pel·lícula, el primer món, els més cultes i els més civilitzats. Doncs a demostrar-ho. I l’art també ho ha de reflectir...

dimecres, 23 de gener del 2008

ANTONIO BERNAL




Avui he anat a Terrassa, al Centre Cultural de la Caixa Terrassa, a veure l’exposició “Portades” d’Antonio Bernal. Estarà oberta fins el 24 de febrer.

Sempre he reconegut que gran part del meu aprenentatge artístic prové dels dibuixants i il·lustradors de còmics, portades i cartells. Des de Junceda, Cornet i Castanys passant per Boixcar, Ambrós, Blasco, Bernal, Mac, Coll, Muntañola, Cifré, Benejam, Ibáñez, Escobar, Gin, Vázquez, Raf i Cesc fins a descobrir, posteriorment, a Crepax, Uderzo, Greg, Sió, Giménez, Forges, Quino, Giraud-Moebius, Mezieres, Jijé, Hugo Pratt, Bilal, Manara, Max, El Roto i Bernet per arribar a Frank Miller, Mike Mignola, Sfar, Satrapi i Gipi. I d’altres que ara em descuido. Per cert, per a mi, molts d'aquests artistes estàn poc valorats pels "gurus" de l'art i de rebot pel públic en general, en ser considerat el còmic un gènere menor, infantil o poc intelectual...

Evidentment que m’agraden i m’influeixen les pintures i dibuixos de Caravaggio, El Greco, Goya, Fortuny, Doré, Turner, Van Gogh, Munch, Casas, Nonell, Magritte, Bacon, Tàpies o Barceló, però reconec que l’influencia i mestratge dels primers m’han marcat amb força.

Doncs bé, avui he tingut el plaer de tornar a veure aquelles portades tan ben dibuixades d’en Bernal. Tant per a les novel·les de l’oest d’en Marcial Lafuente Estefanía, com per a les Joyas Literarias Juveniles, o per les creacions de Victor Mora com el Capitán Trueno, el Jabato o el Corsario de Hierro... Una delícia d’il·lustracions. Ben fetes, emocionants, amb acció i vigor. Per a mi, cada una és una obra d’art.

A més, he tingut la sort de parlar personalment amb l’Antonio Bernal, un home de 84 anys, encara en plenes facultats i que no para de dibuixar. L’anècdota (ara ho és, abans no) que me ha explicat : va començar a dibuixar amb onze o dotze anys, a sota la taula de casa seva, on es refugiava mentre queien les bombes de l’aviació franquista sobre Barcelona (per cert, primera ciutat bombardejada –contra la població civil- des de l’aire: banc de proves per a la Segona Guerra Mundial).

Potser per això ha dibuixat tantes i tantes escenes d’aventures, plenes de perill i misteri!

dimarts, 22 de gener del 2008

NO LES VULL

Pere-Màrtir

A vegades estic així, no hi puc fer més.
La tristesa i l’angoixa.
No les vull.
Però venen.
Sense avisar,
sense trucar.
No les vull, però visc amb elles.
I quan no hi són, no sóc jo.

No les vull.




divendres, 18 de gener del 2008

ESTEL

Pere-Màrtir

Estel, estimada:
t’estic esperant.

Estirat a l’estora,
fa estona.
Estàtic.
Estúpid...

dimarts, 15 de gener del 2008

AZNAR I LA CIRERETA

Pere-Màrtir



L’il·luminat (per les declaracions que fa habitualment) i guerrer (gràcies a ell Espanya va anar a la guerra d’Estats Units contra Iraq, cosa que va propiciar l'atentat de Madrid, encara que "hay dos líneas de investigación"...) José Mª Aznar (cada dia més semblant a la seva pròpia caricatura), en la seva recent visita a Catalunya va fer unes declaracions, recolzades per en Sirera (exemple perfecte del principi de Peters), “denunciant les polítiques de coacció contra els castellanoparlants”.

“Acoso del nacionalismo catalán y vasco...”, “No es posible asumir nuevas vueltas de tuerca en contra de nuestra lengua común, la de todos...”, etc.

No vull entrar a parlar-ne. Només explicaré que he fet avui des que m’he llevat. I ho explicaré com a català que viu i treballa en un país on el català és llengua oficial. I que pertany a un Estat plurinacional on, a més de la “lengua común, la de todos” n’hi ha d’altres com la catalana, que segons la sagrada (quan convé) Constitución s’ha d’afavorir, ajudar i preservar per minoritària, en ser una riquesa cultural d’Espanya i bla, bla, bla....

Em llevo i mentre faig el pipí, llegeixo l’embolcall de les tovalloletas sabonoses que tinc sobre el dipòsit: escrites en castellà i portuguès. Em rento les dents i el tub del dentrífic està en castellà, em dutxo i el sabó també. A veure el xampú: també. I el desodorant. I la crema hidratant. I la colònia i...

Unes galetes amb llet. La capsa de les galetes m’explica en la “lengua de todos” els detalls de quanta fibra hi ha, quants cereals i les poques calories que em cruspiré. Tinc sort que compro una marca de llet (em sembla que n’hi ha dues que ho fan) que està etiquetada en català i així m’assabento una mica millor del que bec...

Poso la radio. Tinc un vici i és sempre posar aquestes emissores “amb crosta nacionalista” i així sembla que estic a casa meva, parlant amb l’oncle, l’avia o la mare. És que segons quina emissora pillo (per exemple la dels bisbes tan cristians ells) sembla que estigui escoltant un boig en una barraca de fira, vociferant allò de la “xoxona”...

Per internet rebo La Vanguardia i l’Avui. Empatats. Tinc una mica de mal de cap i em prenc un Gelocatil o qualsevol dels tres mil medicaments que hi ha a la farmàcia: seguint el meu vici, llegeixo el prospecte. No cal dir que està escrit en la llengua “coaccionada”.

Surto a fer un cafè al bar del costat. Abans passo pel quiosc a comprar el diari: 6 a 3 a favor del castellà. Vull una revista qualsevol: 150 a 15...

Està bo el cafè. Llegeixo el sucre i està en castellà. Em sembla que de vegades n’he vist algun en català. Al costat hi ha gent parlant en català, en castellà, en àrab i en xinès. Hi ha una taula de nois i noies en edat escolar (suposo que és l’hora del pati). A sobre la taula tenen llibres en català i entre ells parlen català i castellà amb absoluta naturalitat. Em sembla que 4 deuen ser fills de pares de parla catalana i 2 de pares que parlen castellà. Però el 75 per cent de la conversa és en castellà. Fan servir paraules (flipar, tío, joder, mogollón, etc...) que ja són comunes. No sembla gens que el castellà estigui oprimit. Més aviat a l’inrevés. Per cert, un xinès demana un tallat en català, segueix parlant amb xinès i saluda, en castellà, un conegut. Aquest demana, en català, una pasta al cambrer que a la vegada li contesta en castellà... Tot amb naturalitat. Em sembla que estic més a Amsterdam que no pas a Salamanca, quant a l’enteniment i convivència de diferents idiomes, sense traumes.

Bé, potser que comenci a treballar una mica: els tubs de pintura estan en 5 idiomes. En el meu no i això que estan fets al Prat de Llobregat. Penso que la Generalitat ja els deu haver castigat per aquests delicte tan greu...

Aquesta nit tinc ganes d’anar al cinema: miro la cartellera i veig que el 97% de pel·lícules són en castellà. O em quedaré a casa a mirar la tele (a la meva el resultat és dificil de remuntar: castellà, 18 - català, 4). I aquests hipernacionalistes de TV3 intentant colonitzar als valencians amb la seves antenes i repetidors!

No us explico res més. Un altra dia seguiré explicant la tarda o la nit. Només penso amb l’Aznar i la seva cirereta perifèrica: “no es possible asumir nuevas vueltas de tuerca en contra de nuestra lengua común, la de todos...” I relaciono “tuerca” amb “tornillo”. I arribo a la conclusió de que o bé els en falta un o bé els sobra manipulació de la realitat, encara que engendri hostilitat i odi, per tal d’aconseguir el poder. Per a ells la fi justifica els mitjans.

Mama, por!


divendres, 11 de gener del 2008

NO-CLASSE

Pere-Màrtir
Bona nit a tothom. Estic aquí per explicar-vos algunes, molt poques, coses. Per donar-vos una no-classe de pintura. Què és una no-classe? És una experiència que veurem i viurem. Una mena de catarsi encara que no sé del tot que vol dir aquesta paraula. I si estem aquí, en aquest lloc tant estrany, nocturn i tel·lúric, la veritat no sé com hi hem anat a parar. Al menys jo, ben bé, no sé que faig en aquest indret enmig de la muntanya, però sé que aquesta hora fosca i tardana és un moment màgic per trobar-nos. Quasi místic. Per sort l’amo d’aquest casalot és aficionat a la pintura i tenim algun estri que teòricament ens pot anar bé: pintura, pinzells, cavallets i alguna tela. Dic teòricament perquè a la pràctica no farem servir res de tot això. No ens cal.

A aquest bon senyor li dono gràcies per acollir aquest grup d’il·luminats. Començo: del millor i mig de persones que esteu aquí, només que demà una d’elles senti la necessitat de pintar, fruit del que us explicaré aquesta nit, voldrà dir que tot això que dic i faig no haurà estat en va. I n’estaré orgullós d’haver fet mal a tan poca gent.

Bé, ara que ja heu anat i tornat del wàter, ja no teniu tos i teniu les orelles prou obertes, començo. No cal que agafeu pinzells, ni llapis, ni res de res. Només m’heu d’escoltar deu minuts. O menys.

Un pintor famós (pot ser Picasso o Miró, és igual, qualsevol d’aquests mediàtics, que la gent que no és del ram coneix) va dir una cosa molt interessant, sobre tot pels escriptors, periodistes i recol·lectors de frases cèlebres. Va respondre a la pregunta de “com us ve la inspiració?”, que la inspiració no existeix, però que si ve calia que ens agafés treballant...Com a resposta és molt enginyosa i d’aquelles que semblen certes, doncs desmitifica tota la cosa aquesta tant espiritual de la inspiració, etc.

Ara, aquesta resposta és totalment equivocada... Com us ve la inspiració? pregunta l’entrevistador de torn. Resposta: la inspiració ve constantment (i sobre tot sense treballar). El que cal fer després és l’expiració. Expirar es pintar. Expirar és morir. Pintar és morir una mica.

- Mestre, no us entenc (diria l’entrevistador, qual apòstol babau davant d’una de les respostes “ enigmàtiques de Jesucrist).

Fill meu: inspirat caminant, prenent el sol, menjant, llegint, escoltant musica, bevent vi, anant al cinema, parlant amb una amiga, acariciant un gat, fent la migdiada i/o fumant un petard. I després, expira pintant o follant. D’aquesta manera és quan, tot i que morim una mica cada vegada que ho fem, deixem rastre, senyal, marca d’haver passat per aquí, per aquest món. Pot ser amb més pena que glòria, però hi hem passat, hem ocupat aquest moment i aquest lloc i hem transcendit. Això és pintar. O follar. Però avui parlem de pintar, al menys és el que us han fet creure i heu comprat: venir a aquest curs que us haurà costat una pasta i no us servirà per una merda, excepte com ja he dit abans, per a un o dos suïcides.

Ah! I a aquestes alçades de la no-classe ja us haureu imaginat que avui serà la única sessió que impartiré. Avui comença i avui s’acaba el curs. No dura un trimestre, ni hi ha una o dues classes per setmana. Ni podreu venir a passar l’estona com aquell que s’apunta a natació, a dansa del ventre o a anglès per a turistes... No, això és ara, en aquest moment, únic i irrepetible. Els que heu tingut la sort o la desgracia d’assistir a aquesta mena de missa, avui heu començat la primera i la darrera lliçó de pintura. Títol del curs: pintar és morir una mica! Us agrada? No, oi?. Doncs paro dos minuts i els que vulguin que cardin el camp. Qui de veritat vulgui saber que és pintar i què vol dir art, que es quedi una estona més. Però que firmi un paper, com aquell que et fan firmar abans d’entrar al quiròfan per operar-te de la vesícula. No vull que després vinguin els vostres éssers estimats (si en teniu) a dir-me que què recony us he fet!

Seguim: no cal copiar una bosc, un riu, unes floretes o una cara per fer una merda. Per fer una merda, anem al wàter i la fem. I punt. No estic aquí per explicar com es caga. Ja sé que la gent jutja els quadres així: “oh, que maco. Sembla una postal. Sembla una foto. Quina tècnica. Això si que es pintar”, etc.

Estem parlant d’art! No estem parlant de penjar a la paret del menjador, just a sobre del sofà de color verd, un "quadre" d'una vaca pasturant o d'un gerro amb flors. Per això, més val tenir, a casa, un hàmster o unes margarides dins un got d’aigua i ja està. Al menys és autèntic. I no embrutes la paret de merda.

Estic aquí per explicar el procés de fer una obra d’art. Això que sembla que estigui a l’abast de molt poca gent. Doncs és veritat. Només ho pot fer molt poca gent. No tothom està disposat a morir una mica cada cop que fa un quadre. És una mica diferent que follar: aquí si que estàs disposat, primer per que dona gust i segon per que no et sembla que et moris, encara que diguis coses com: avui ha estat de mort, o gemeguis com si t’estiguessin matant. Fins i tot si algun dels implicats s’expressa en castellà pot arribar a dir: ¡aaaaah, me voooy!...

No es tracta d’omplir la tela de coloraines, llepades i tota mena de coses, com si fos el programa de mà de la festa major. Es tracta de, amb poca cosa, expressar instantàniament una màgia especial que t’entra al cos i, com el corrent elèctric, passa per dintre teu, t’enrampa i ho treus pel pinzell ràpidament. Per que si no ho treus i es queda a dintre, llavors no mores una mica, llavors et mores molt més de pressa. Això no et pot quedar a dintre. Ho has de vomitar, reflectir-ho en una tela en blanc. No cal que tinguis a punt trenta pinzells nous i macos i cinquanta colors de tota mena i tota classe d’estris que et venen a la botiga de belles arts. No. Agafa un pinzell vell, gruixut, brut, enganxós, suca a la pila del negre i fot-li a la tela. Fot-li, gest, taca, força, gest de nou, no paris, no retoquis, suca, torna-hi, traç, taca, vomita, escorre’t, mor una mica. Plora, fuma, veu whisky, ataca la tela que encara es mou. Para, no facis res més, fes dues passes endarrera i seu al tamboret. Mira’t el quadre i mira que et diu. Avança una mica i amb el pinzell que encara tens a la mà remata amb aquella força que no saps d’on et ve.

Ja està, acabes de fer una obra d’art: més maca o més lletja, això es subjectiu. L’important es que hi hagi rastre, misteri, emoció. Que no sigui pura decoració. Que hi hagis abocat aquella inspiració que portaves a dins feia setmanes. Que hagis expirat al moment de embrutar, de tacar, d’atacar! Perquè el que es fet durant 5, 10 o 20 minuts no pot durar gaire més, sinó si que expires del tot. O el quadre ja no serà el que hauria de ser. En serà un altre, segurament pitjor. Encara que pot ser aquest el vendries i l’autèntic, el primer, difícilment es pot comercialitzar.

Per què: qui compra uns moments de mort? Ningú... Apa, descansa, para, apuja la musica i deixat anar una estona. És com aquell cigarret que es fuma al llit després d’un quiqui. Gaudeix i descansa 5 minuts. Dorm si convé. Però si encara vas calent, d’aquí un moment hauràs de tornar a crear. Tornar a pintar. Agafar una altra tela blanca, immaculada i lluminosa i deixar-hi anar, de nou, tota la ràbia, el neguit, la pena que tens a dintre teu des de fa una vida. Expressa’t, comunica, provoca. Encara que no t’entengui ningú. Això es art. Això que no entén ningú. I menys tu. Tu, com el cornut, sempre ets l’últim en saber-ho. Tu ets un instrument, un mitjà, escollit per les forces tel·lúriques o extraterrestres o com cony es diguin. Has vingut al món per fer això i res mes que això. Et penses que Jesucrist treballava? Sant Josep, si. Però Jesucrist caminava, xerrava rar, anava al desert i feia tot el que ha de fer l’artista. L’artista no l’inventem nosaltres. Existeix, com existeix el vent, la pluja, el volcà. Es necessari. Fa falta. Encara que l’art és art perquè no serveix per a res. El mon es això. Un 99,9% del personal ha de treballar, ajudar, estimar, emprenyar, barallar-se, viure i morir de cop. Un 0,1% està a la Terra per crear. Art. Com deia en Carradine: ¿maestro, que es el arte?.¡ Helarte es joderte de frio, pequeño saltamontes!

Fins aquí la lliçó, la classe, el curs, el master. Ha durat poc. Millor. Les coses bones han de durar molt poc. Si duressin molt ja no seria bones: serien la hòstia. Aneu i expliqueu la bona nova. Aneu pels pobles i ciutats i expliqueu que avui heu vist la llum. Aneu a les llars i expliqueu que hi ha gent que està disposada a morir per ells. Però, si us plau, a canvi no volem diners ni reconeixements ni entrevistes a la televisió. Volem estètica. Volem ètica. Volem que despengin aquells quadres que fan mal a la vista i a la intel·ligència. Volem art. Volem cultura. Volem pau. Volem fer l’amor. Volem volar.

Gràcies per escoltar el que us he explicat. Ara només voldria que em convidéssiu a sopar. Després xerrarem i mamarem. Finalment marxaré per allà on he vingut: agafaré l’Ovni que tinc aparcat a fora i cardaré el camp.

El Màrtir de ‘Art.
Any 2008 D.C

dimecres, 9 de gener del 2008

CARTA D'AMOR...

Pere-Màrtir



Estimada:

Avui fa un any que vaig marxar a l’Antàrtida. Un any que et vaig presentar els meus pares. De llavors ença t’he escrit, al menys, 300 cartes d’amor. D’un amor com no et pots imaginar.

Els meus companys d’expedició (dos russos, un japonès, un argentí i un danès) s’estranyen que estigui aquí, perdut, al sud de la bola del món amb ells. Quan els ensenyo la teva foto, la que et vaig fer a la platja de Tossa amb aquell bikini vermell tant sexy que portaves, encara ho entenen menys.

Si dona, el dia que després vàrem anar a sopar al Bahia. Vam menjar el famós “Cim i tomba”. Aquella extraordinària menja dels pescadors d’allà. I després vàrem dormir en aquella bonica fonda, prop del castell... Vam fer l’amor com uns bojos. Com si jo hagués de marxar l’endemà mateix a la guerra.

Aquell vespre estaves tant maca. El cava et va pujar una mica al cap (com et passava sempre) i duies aquell punt entre alegre i descarat que encara et feia més atractiva. I, després, el xupito de grappa ja et va rematar. I a mi també. Per això, quan vam entrar a l’habitació, rient i foten-nos mà per tot arreu, vàrem ensopegar amb l’estora i vam anar a parar al terra. Allà mateix ens vam estimar per primer cop aquella nit. Després, encara ho vàrem repetir dues vegades. A la terrassa, tot veient el mar i la lluna plena, vas fer uns gemecs que, fins i tot, aquell pescador es va girar per veure que coi passava. Com va riure aquell avi quan ens va veure tant encesos!

Després, al llit, ja més serens i relaxats, vàrem fer l’amor per tercera vegada. I última. Si sabessis les vegades que hi penso. No m’ho trec del cap. Ha passat tant de temps. I encara sento la teva olor. El gust d’alcohol dels teus llavis molsuts, la salabror dels teus pits, la humitat lleugerament àcida de la teva vulva. Aquella vulva generosa, morena, i sense pèl. A tu no t’agradava anar amb pels al pubis. I a mi m’encantava aquella visió, aquell tacte...

I el tatuatge que portaves a la natja. Aquell gat encara et feia el culet més maco. Quina meravella de cos. Quin bé de déu de dona.

Per això, sempre em pregunto: per que no em contesta la meva estimada? Aquí, a la Base on treballem, no hi ha res a fer. A fora, a 40 sota zero, només hi som un parell d’hores. La resta del dia i la nit estem a dins, analitzant mostres de minerals fossilitzats i animals congelats. No hi ha televisió. No hi ha internet. Només tenim una radio per comunicar-nos amb el vaixell trencagels que hi ha a 150 milles. I el contracte el vaig signar per 10 anys!

10 anys sense rebre cartes teves. Un cop cada tres mesos ens porten aliments i cartes. Jo no en tinc mai cap de teva ni de ningú.

Com que tinc molt de temps per pensar, de vegades i per moments ho veig lúcidament. És impossible que rebi cap carta. Primer, ara fa un any d’aquella nit que et vaig trobar al llit amb el fill de puta del meu pare. Te’n recordes estimada? El dia que te’ls vaig presentar, et vas quedar a dormir a casa meva. Jo vaig acompanyar a la meva mare a la Clínica on ella treballava, doncs aquella nit tenia guàrdia. Us vaig dir que trigaria una horeta perquè em quedaria una estona a la Clínica, per veure aquell amic meu que estava ingressat, molt malalt. Però aquella mateixa tarda havia mort. Vaig tornar a casa desfet, plorant, necessitat del teu consol. I més aviat del que us havia dit. Estàveu al llit dels meus pares...

Clar que no rebo cartes teves, ni del meu pare. Ni de la mare. A tu, estimada meva, et vaig clavar una ganivetada al cor fulminant, neta. No vas patir. Al meu pare el vaig degollar. Em sembla que va patir una mica més, el cabró. La mare es va suïcidar la mateixa nit, tirant-se per la finestra del seu despatx a la Clínica. I és que el meu pare ja era la quarta vegada que ens ho feia.

Segon, que ningú sap que soc aquí amagat. Hi estaré molts anys. Quan acabi el contracte el penso renovar o marxar, amb el vaixell i els russos, al nord de Sibèria. Per això no rebo cartes.

I tercer, perquè les cartes que envio és impossible que ningú les rebi. Les poso dins una ampolla i les tiro al mar gelat.

Gelat com estic jo des de fa un any, sense el teu escalf, estimada.
Tom Hacket.