dimecres, 31 d’octubre de 2007

EL BARÇA, L'ESPANYOL I LES TRES BESSONES




El President de l’Espanyol (Real Club Deportivo) s’ha queixat perquè la Generalitat ha editat un DVD de les Tres Bessones dirigit a les escoles, per donar a conèixer als nens immigrants la realitat de Catalunya i on hi apareix el Barça (Futbol Club). I en canvi ells no.

La cosa políticament correcte demanaria que sortissin, com a mínim, el Barça, l’Espanyol, El Nàstic i una pila de clubs històrics més, com també hauria de sortir la Penya de Bàsquet, el Reus de Hoquei i molts més clubs de tot Catalunya. Llavors, més que un DVD, s’hauria d’editar una col·lecció setmanal en fascicles per que hi apareixes tothom...

La Vanguardia, en un article de la contraportada d’avui titula “El Barça no es Catalunya” parlant d’aquest assumpte. Discrepo totalment: ens agradi o no, vulguem o no i pesi a qui pesi, la qüestió és que el Barça és Catalunya. No diré com l’antic president Nuñez aquella desafortunada frase “...aquesta ciutat que porta el nom del Club...”, però els trets van per aquí.

Només cal viatjar pel món. Vosaltres creieu que Catalunya és en Pau Casals, en Joan Miró, en Lluís Llach, en Pau Gasol, en Justo Molinero o el pa amb tomàquet? O us sembla que és el Palau de la Música, Montserrat o la Costa Brava? O potser us penseu que és la Sagrada Família, la Patum de Berga o la Colla Jove de Valls? O en Ferran Adrià, el Call de Girona o la Caballé? No pas...

Anant pel món veus que un 99% de persones, d’entrada, poden arribar identificar Catalunya com a Barcelona. I Barcelona com el Barça. Ergo: el Barça és Catalunya.

I els personatges més coneguts de Catalunya, són jugadors estrangers del Barça: en Ronaldinho, en Messi, l’Eto’o o l’Henry... Com fa anys eren en Ronaldo, en Maradona, en Cruyff o en Kubala. Tot depèn del continent on estàs... i on intentes fer pedagogia del que som els catalans i quina és la nostra realitat.

No cal que ens esquincem les vestidures ni ens indignem. A mi també m’agradaria sortir al DVD com un artista de la realitat de Catalunya, però haig d'acceptar que com L'Espanyol no sóc real, sóc virtual... I això que ells és diuen Real Club!

divendres, 26 d’octubre de 2007

TENIR GOS


Pere-Màrtir

Toca una altra pausa viatgera. Toca tocar el que no sona. Toca escriure, de nou, amb “animus provocandi”...

Molta gent té gos a casa seva. D’entrada, em sembla bé. Tenir una mascota, en principi, pot reportar beneficis mutus. Però és diferent tenir un gos que un gat, un lloro, un peix o un conill, posem-hi pel cas.

D’entrada no és el mateix tenir gos si es viu en una casa aïllada (a pagès, amb pati, jardí, tros o similar) o en un pis, rodejat de veïns. Vull referir-me en aquest aquest cas. La gent ha de ser conscient que estem parlant d’un ésser que menja, beu, caga, pixa, borda, te sentiments i necessita un espai vital. Molts compren un gos (pocs n’adopten i així estan de plenes les gosseres) tot pensant en una joguina que la poden fer servir, només a estones, per entretenir-se, entretenir la canalla o anar a fer el “paseillo” pel carrer exhibint-la quan i com li ve de gust.

Molts gossos tenen por quan es queden sols a casa. Tenen necessitat de companyia, de caminar, córrer i jugar. Què significa tancar i/o deixar sol el gos durant tot el dia? A més del mal psicològic que se li està fent a la bèstia, significa emprenyar a d’altres persones que potser no tenen gos, però que probablement alguns són més conscients del que li passa i necessita aquell animal “engabiat” que els mateixos propietaris (i responsables) del gos.


Tinc uns veïns, bona gent, doncs no els hi conec cap assassinat, estafa o tràfic d’esclaus, però que tampoc són el paradigma del bon veïnatge amb tot el que això vol dir: per exemple pensar que a 3 cm. de gruix de paret hi viuen d’altres persones, saber que si emmerdes l’ascensor o l’escala l’has de netejar i que si tens gos n’has de tenir cura i procurar que emprenyi el mínim possible a la resta d’habitants de l’edifici, que està fet en compartiments i que no són pas tots d’ells. Com no es diguin Núñez y Navarro o Florentino Pérez...

Concretament, el gos dels meus veïns comença a bordar a partir de les 9 del matí, quan la canalla ha marxat a l’escola i els grans a la feina. Tancat tot el sant dia a la terrassa, allà es caga i es pixa a tort i a dret, patològicament, en sentir-se quasi abandonat. Aquesta merda no la neteja pas l’empleada de la llar, que els hi va una estona cada matí i que li fot cas zero al gos. Aquesta merda queda fins dissabte acumulada i fa pudor. Si plou, te por i borda. Si trona i llampega, encara més. Si fa calor és com per deshidratar-se (no hi ha tendal ni una planta ni un arbust per fer una trista ombra fresca). Si aquell vespre hi ha sort, potser anirà a fer una volta amb l’amo qui, durant 10 minuts mal comptats, podrà pastorar el seu maco -però un mica tocat de l’ala- pastor alemany.

I no ho dic com a cas puntual. He viscut a diversos llocs i he trobat casos semblants a tot arreu.

En definitiva: per quan un curs obligatori per poder tenir un gos, a casa, en condicions humanes?

dimecres, 24 d’octubre de 2007

OBJECTES VOLADORS NO IDENTIFICATS

Pere-Màrtir

A veure: recapitulem. Anirem una mica enrera. Per petició popular explicaré, una mica per sobre i sense entrar en massa detalls, què em va passar a Mèxic i més concretament amb el Ovnis.

Tot el que ve a continuació està basat en fets reals, com a les pel·lícules. Per tant, no vull rialletes ni coses per l’estil...

Amb la meva dèria, quasi patològica, d’investigar i seguir les petges dels meus avantpassats (siguin Brasó o Duran, que són els meus cognoms, o trobar llocs on el nom de Pere Màrtir estigui present), vaig anar a petar, després d’haver al·lucinat cogombres durant una temporada amb les tribus “Peus Negres”, a la Sierra de San Pedro Mártir en plena Baja Califòrnia.

Allà es troba el Cerro de la Encantada, una muntanya de més de 3000 metres. I allà, igual que al nostre estimat massís de Montserrat, hi apareixen de tant en tant objectes voladors no identificats. A Montserrat, com sabeu els més aficionats a aquest tema, és el dia 11 de cada mes (aquest assumpte l’estic treballant i documentant actualment. Tindreu noticies més endavant, en forma de llibre). Al Cerro és el dia 13, si s’escau en dimarts...

Bé, doncs “jo hi vaig ser-hi” (títol de la meva actual sèrie de pintures, casualment). Vaig veure Ovnis i vaig veure éssers que no eren del nostra planeta Terra. Vaig tenir una “trobada en tercera fase”, com diuen els experts i la pel·lícula del mateix nom. Però, això aparentment tant inofensiu, es va convertir en un perill per a mi mateix quan ho vaig explicar en una radio local de la ciutat de Tijuana.

Les autoritats em van denunciar per apologia de no se què, i la NASA que sempre està amb les orelles posades, es va interessar molt “amablement” pel fet. Vaig haver de fer-me el boig tot prenent bolets al·lucinògens (res a veure amb les trompetes de la mort...) i fotre el camp corrents cap a Xile.

(Continuarà...)

dijous, 18 d’octubre de 2007

"FRIGODEDO"

Pere-Màrtir
En la meva particular volta al món, tant física com mental, em salto alguns episodis. Ho faig a consciència, doncs alguns no els vull explicar públicament per motius molt meus. Potser només ho faria a l’intimitat... D’altres no tenen cap o poc interès com a “novel·la” de viatges.

Dit això, comprendreu que de cop i volta em trobi a l’Antàrtida i, per tant, m’hagi saltat el relat d’una temporada viatjant, més ben dit deambulant, per Mèxic i Xile...

Doncs si: em trobo a l’Antàrtida rodejat de 6 científics que analitzen fòssils i minerals. Estem en una mena de complex industrial, en petit i tipus iglú, on dos russos, una japonesa, una anglesa, una canadenca, una xilena i jo treballem en una missió finançada per no se pas quin cony d'organisme internacional anomenat quelcom semblant a “Frigodedo”... Mai no he acabat d’esbrinar-ho.

Tampoc se ben bé que pinto aquí. Només recordo que la científica xilena m’hi va dur quasi a la força. Jo estava a Valparaíso, ingressat en un hospital i la vaig conèixer casualment, doncs era la doctora encarregada de casos estranys i una mica paranormals. Em va preguntar quatre coses i em va pagar el tractament antiparasital i "antifouroses", a canvi de col·laborar en la missió. Jo només havia de dibuixar mostres de fòssils. I, de tant en tant, organitzar algunes perfomances artístiques per distreure a un personal avorrit i fart d’internet.

No era una idea molt excitant però vaig pensar que a l’Antàrtida no m’atabalaria el soroll dels tubs d’escapament de les motos (després dels gossos dels veins que borden dia i nit -els gossos-, és de les coses que més m'emprenyen). I, també és veritat, tenia excedent de pintura blanca.
Sabeu el que val un viatge turístic de Barcelona a aquest lloc remot on no pots comprar ni un imant per a la nevera? 4 o 5 mil Euros. I a mi em sortia gratis... Apa doncs, que al Pol Sud hi falta gent!

dijous, 11 d’octubre de 2007

ROMA

Pere-Màrtir
Faig una pausa en el relat de les meves aventures al voltant del món, per parlar una mica de Roma.

Hi he estat un parell de dies per temes professionals. Ahir al vespre vaig arribar a l’Aeroport de Girona, el qual vàrem sobrevolar quasi be una hora degut a la tempesta que hi havia per aquelles contrades. Feia temps que no m’havia espantat tant en un avió. Però noi, aquestes companyies de baix cost a més de no oferir res gratis, no t’informen ni del que està passant encara que s'acosti la teva hora...

L’avió trontollava, a fora tot eren núvols negres i només fèiem que pujar i baixar. Les hostesses estaven assegudes parlant entre elles, mentre els passatgers reien i cridaven histèricament, excepte un senyor que crec que estava borratxo i jo que, com que sóc un aventurer tipus Indiana Jones, vaig mantenir una calma aparent (per dintre estava absolutament cagat), que em permetia tranquil·litzar la parella italiana que tenia al meu costat, molt nerviosos i a unes mosses angleses de l'altre costat del passadís, que xisclaven com si estiguessin al cinema veient una pel·lícula de por, però sense els sacs de crispetes corresponents. Encara bò, vaig pensar.

Ni el comandant de l’avió, que si hagués estat de la magnífica i mai prou alabada companyia Iberia, ens hagués dit, per exemple: “Les habla el comandante Javier Garcia del Moral Villaverde Santisteban. Estamos sobrevolando el Aeropuertecillo de Gerona a la espera de que las condiciones meteorológicas tan asquerosas que tienen por estas tierras, nos permitan aterrizar en condiciones idóneas y tal... No se preocupen, las azafatas se ocuparan de sus vómitos, ataques de pánico y demás síntomas de debilidad. Eso si: intenten no molestar demasiado, plebeyos...”.

En canvi en ser Ryanair, res de res. Ja a l’anada, només van parlar en italià. En tornar, en italià, anglès i castellà. Ni rastre de català. De fet, sempre ens queixem: si ja estem a la fira del llibre de Frankfurt, ara també volem que ens diguin cosetes en la nostra llengua, en els avions que van i venen a/de Catalunya. És que som uns emprenyadors! Al menys, jo...

Ai, si, Roma!. Que haig de dir de Roma?. Doncs que és una meravella, com ja se sap. Hi he estat unes quantes vegades. L’any 2002 vaig exposar-hi. Ho vaig fer a la Galleria Il Canovaccio, on l’escultor mataroní Damià Campeny, el 1797, va estar-hi treballant una temporada, ja que aquesta sala d’art havia estat el taller del famós artista italià Antonio Canova. Llavors en Campeny hi va anar becat per la Junta de Comerç. Quan jo vaig exposar-hi em vaig pagar el viatge, el transport de les obres, el sopar-roda de premsa, l’estada, el percentatge de vendes i un import fix com a lloguer de la sala. L’Ajuntament de Mataró (alcalde i Cultura) als quals els vaig enviar informació del que anava fer i on (recalcant que 200 anys després un altre mataroní trepitjava -laboralment parlant- l'estudi d'en Canova i tot això...) no em van ni desitjar bon viatge. Suposo que estaven molt enfeinats i això d’anar a exposar a Roma també són ganes...

En fi, que és quan tinc por que hi veig clar (gràcies Foix): Carpe diem!

dimecres, 3 d’octubre de 2007

"FAR WEST"



Em saltaré l’estada al Canadà. Interessant, però no per tirar coets. És un país pacific i civilitzat i s’hi està molt bé. Fins i tot hi podria viure una temporada. Però passa una mica com a Suïssa: tot és tan ordenat que li falta certa emoció. No sé si m’explico...

Per tant, segueixo el viatge cap a l’oest dels Estats Units. D’entrada cap a San Francisco. A la recerca de dades d’un besavi meu per part de mare, en Jaume Cisa i Alsina, nascut a Premià de Mar el 1852, just cent anys abans que jo, i desaparegut (mai més ben dit) el 1906, en el famós i destructiu terratrèmol de San Francisco d'aquell any.

El meu besavi va marxar a fer fortuna al Far West, deixant la família a Premià. Primer es va enrolar com a pilot en un d’aquells vaixells que anaven amunt i avall pel Mississipí i després va marxar cap a Califòrnia a fer-hi algun negoci, però la mala sort el va “pillar” en forma de terratrèmol i mai més se’n va tenir cap noticia. Jo, per si cas, volia comprovar si l’home havia fet fortuna i encara hi trobava una herència milionària... Consultats registres i arxius no vaig trobar-hi res. Ni llistes fidedignes de desapareguts. Encara no existia internet i la gent, per bé o mal no estava tant “hipercontrolada”.

A continuació em vaig dirigir cap a les grans planures de Colorado, Dakota i Nebraska per trobar vestigis de les mítiques tribus índies: Crows, Sioux, Cheyenns, Comanches i Wichites. En queden molt pocs. La majoria viuen en reserves entre ètniques i “turístiques”.

Però quan un té esperit aventurer, no té pressa i només té por d’Hisenda, indagant acabes trobant coses veritables i essencials. Només dir-vos que vaig viure 3 mesos amb una tribu "Peus Negres", com un més d’ells, pintant lones dels tipis (les tendes on viuen). I encara que us sembli inversemblant: recordeu la magnifica pel·lícula “Un hombre llamado caballo” protagonitzada pel Richard Harris? Recordeu l’escena més dura...? Doncs aquest ritual tant bèstia encara es fa en cercles reduïts i clandestins. Jo en puc presumir o avergonyir, depèn de com es vulgui mirar: tinc les cicatrius de per vida... És tracta d’anar molt col·locat i passar per la prova! A partir d’aquells moments, per a ells, et converteixes en una mena de “Sitting Bull”...

Per acabar, una frase d’aquest mític cap dels Sioux Hunkpapa:

“Es estrany que els americans es queixin perquè els indis matem bisons. Ho fem per menjar i vestir-nos, per mantenir les nostres llars calentes. Vosaltres dispareu per plaer. Ens anomeneu salvatges. Què sou vosaltres...?


Nota: el de la foto és el meu besavi. Està feta a Charleston (Estats Units) per un fotògraf anomenat J.A. Nowell.