dimecres, 31 d’octubre de 2007

EL BARÇA, L'ESPANYOL I LES TRES BESSONES




El President de l’Espanyol (Real Club Deportivo) s’ha queixat perquè la Generalitat ha editat un DVD de les Tres Bessones dirigit a les escoles, per donar a conèixer als nens immigrants la realitat de Catalunya i on hi apareix el Barça (Futbol Club). I en canvi ells no.

La cosa políticament correcte demanaria que sortissin, com a mínim, el Barça, l’Espanyol, El Nàstic i una pila de clubs històrics més, com també hauria de sortir la Penya de Bàsquet, el Reus de Hoquei i molts més clubs de tot Catalunya. Llavors, més que un DVD, s’hauria d’editar una col·lecció setmanal en fascicles per que hi apareixes tothom...

La Vanguardia, en un article de la contraportada d’avui titula “El Barça no es Catalunya” parlant d’aquest assumpte. Discrepo totalment: ens agradi o no, vulguem o no i pesi a qui pesi, la qüestió és que el Barça és Catalunya. No diré com l’antic president Nuñez aquella desafortunada frase “...aquesta ciutat que porta el nom del Club...”, però els trets van per aquí.

Només cal viatjar pel món. Vosaltres creieu que Catalunya és en Pau Casals, en Joan Miró, en Lluís Llach, en Pau Gasol, en Justo Molinero o el pa amb tomàquet? O us sembla que és el Palau de la Música, Montserrat o la Costa Brava? O potser us penseu que és la Sagrada Família, la Patum de Berga o la Colla Jove de Valls? O en Ferran Adrià, el Call de Girona o la Caballé? No pas...

Anant pel món veus que un 99% de persones, d’entrada, poden arribar identificar Catalunya com a Barcelona. I Barcelona com el Barça. Ergo: el Barça és Catalunya.

I els personatges més coneguts de Catalunya, són jugadors estrangers del Barça: en Ronaldinho, en Messi, l’Eto’o o l’Henry... Com fa anys eren en Ronaldo, en Maradona, en Cruyff o en Kubala. Tot depèn del continent on estàs... i on intentes fer pedagogia del que som els catalans i quina és la nostra realitat.

No cal que ens esquincem les vestidures ni ens indignem. A mi també m’agradaria sortir al DVD com un artista de la realitat de Catalunya, però haig d'acceptar que com L'Espanyol no sóc real, sóc virtual... I això que ells és diuen Real Club!

4 comentaris:

Rosa Isabel ha dit...

Aquest escrit si que és un autèntic "animusprovocandi"!(ja, ja,ja). D'acord amb el que dius, he tingut ocasió de comprobar que el Barça és objecte de veneració i d'odi fora del territori de Catalunya.

Marta Teixidó ha dit...

Hola Pere Màrtir,

Doncs tens tota la raó: el Barça és Catalunya, y això no hauria de ser.

Aqui ja discutiriem sobre el nacionalisme. De qué ha servir la fira del llibre de Frankfurt si tot es resumeix en 90 minuts d'un partir de futbol?.

Com es pot consentir que un equip esportiu sigui el més conegut de Catalunya?. Quan tenim literatura, pintura, arquitectura, etc.etc?.

Tot plegat va en detriment de nosaltres, catalans de neixement i d'adopció, i si abans es criticava que la imatge d'Espanya era la de la pandereta i Olé, crec que si la imatge de Catalunya es el Barça, no anem gaire bé.

Petonets, Pere Màrtir i fins a la propera.

Pere-Màrtir ha dit...

Hola, Rosa Isabel:

Efectivament l'escrit està en la onda del meu "Animus", però t'haig de dir que ho comento a partir de la meva experiencia personal, en molts llocs i durant molts anys.

Parlo de l'estranger, on en general el Barça es venerat o admirat (no de l'Estat Espanyol, on es cert que el Barça genera també odi)

Pere-Màrtir ha dit...

Hola, Marta:

No es tracta de consentir-ho o no: és una realitat, agradi o no. El món en general es mou per tòpics i estereotips. Com els toros,la paella, la sangría, el sol i el Real Madrid per representar Espanya...

I tens raó: si l'imatge de Catalunya és (només) el Barça no anem gaire bé. Per això defenso les "patums" culturals a l'estranger tipus Fira de Frankfurt, Bienal de Venècia i d'altres esdeveniments on Catalunya pugui demostrar una realitat no monolítica (només futbol, concretament només Barça)...

Petons,