dissabte, 15 de març del 2014

DAMIÀ CAMPENY I JO



                                (Galleria Il Canovaccio. Roma)


En Campeny i jo ens vam conèixer el 1965. Vaja, jo el vaig conèixer. Ell, des del 1855, ja era mort i enterrat. Jo, pobre de mi, amb 13 anys no en sabia res d'aquest artista català, concretament de Mataró. O sigui un veí meu, doncs jo era -sóc- de Vilassar de Mar, encara que des de fa uns quinze anys visc a Mataró. Això no ho compto com a casualitat, però a continuació n'explicaré unes quantes que mantinc, des de llavors, amb ell.

Una.Com us deia abans, el vaig conèixer el 1965. Va ser quan vaig entrar d'aprenent al taller de l'artista vilassarenc Josep Serra Manent. Jo anava a ajudar-lo i de passada a aprendre una mica, com es feia abans quan un era aprenent. Cobrava cent pessetes (uns seixanta cèntims d'euro) a la setmana i la meva tasca principal era copiar, sobre fullola, els gravats de Gustave Doré del llibre del Quixot per, posteriorment, ser pirogravada. Això ho feia quasi sempre el mestre Serra, doncs requeria molt d'ofici a l'hora de cremar la fusta. Abans de "contractar-me" em va fer passar algunes proves i la més important va ser copiar sobre paper una figura de guix de la "Lucrècia morta" d'en Damià Campeny. Vaig superar la prova i hi vaig treballar un any aproximadament.

Dues. El 2002 vaig exposar a Roma. Va ser la primera i única exposició individual que he fet fora de l'Estat espanyol. Feia un temps que li havia encarregat a un amic que vivia a Roma que em busques galeria per poder exposar-hi. Em va trobar una galeria que va resultar ser l'antic estudi/taller del famós escultor italià Antonio Canova. Galleria Il Canovaccio es diu. Consultant i revisant dades va resultar ser un dels llocs on Damià Campeny va estar treballant a Roma, després que el 1797 la Junta de Comerç li concedís una pensió-beca. Va treballar al Vaticà i posteriorment, en fer amistat amb Canova va treballar en el seu taller. O sigui que uns 200 anys després  , un altre mataroní -jo d'adopció- va estar treballant (o exposant en el meu cas), casualment, al mateix lloc que Campeny. Tot un honor.

Tres. Vaig conèixer a la meva parella actual el 2005, arran d'una exposició que vaig fer a la galeria Lolet Comas de Mataró. Em va comprar un quadre i li vaig anar a portar a domicili. Curiosament llavors vivia al carrer Damià Campeny de Mataró. Com a clienta la vaig anar convidant a totes les exposicions que anava fent. A mitjans de 2007 ens vam convertir en parella formal. Ara ve a les exposicions sense invitació...

Finalment, l'altre dia vaig anar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, a Barcelona, a escoltar una interessant Taula de Debat i Pensament. I vaig asseure'm el costat d'una escultura neoclàssica molt maca. Casualment era "La clemència o la pau" de Damià Campeny.

I fins aquí, de moment, Damià Campeny i jo...

dissabte, 8 de març del 2014

GOSSOS I BOTIGUES

                                         "Dos amics" (PM.Brasó)


"¡Nos estáis hundiendo al comercio!" Així va xisclar, literalment i com una possessa, una senyora de mitjana edat tot mirant en direcció cap a mi que estava a uns cinc o sis metres d'ella, a l'altre banda del carrer.

Primer vaig mirar, entre sorprès i espantat, el meu voltant a veure si hi havia algun inspector d'hisenda, un atracador o un xinès propietari d'una macrocadena de tot a 100. Però no vaig veure ningú a tres metres a la rodona, per la qual cosa vaig assenyalar-me a mi mateix com preguntant-li: que m'ho diu a mi això, bona dona?

"Si, si, a Vd. se lo digo. ¿No vé que su perro está a punto de mear delante de la puerta?" Es referia al meu gos de cinc quilos i trenta centímetres d'alçada -en Pompeu, un bitxó maltès- que trec a passejar tres cops al dia pels carrers, places, parcs i platges (quan tenim autorització municipal) de Mataró. I també es referia, curiosament, no a la porta de la seva botiga, sinó a una hipotètica porta de la vorera del davant, per on estàvem tranquilament passant, però no pas de cap botiga, aparador o "comercio".

- Com? Escolti senyora que el meu gos està senzillament ensumant la vorera i si es pixa ja miraré de que no ho faci directament a alguna porta... Però què vol dir que estamos hundiendo al comercio?
-"¡Guarros, que sois unos guarros!" (suposo que volia dir a tots els que tenim gos)
-Senyora, que ni soc un guarro ni estic per enfonsar el comerç, tranquil·la!
-"¡Guarro!", va tornar a insistir.

Vaig marxar, però abans li vaig recomanar que no es deixés de prendre les pastilles i també, ja que la cosa anava una mica per aquí, que anés a cagar (perdoneu). I és que el meu acupuntor de capçalera, que és coreà amb comerç obert a Mataró, sempre diu que "si caca bien, todo bien".

Això va ser ahir. Avui encara li estic donant voltes. Què vol dir que "estamos hundiendo al comercio"? Jo crec que és al contrari: veterinari, perruqueria, botiga de menjar i complements, etc. Una pasta, senyora meva. Ah!, i sobre tot, no deixi les pastilles...






dissabte, 1 de març del 2014

BLAI BONET I VILASSAR DE MAR


                      ("Que ningú no digui...". Sèrie Blai Bonet. PM.Brasó, 2008)



"...Un any després aparegué la meva novel.la Haceldama, paraula hebraica que significa Camp de Sang. Haceldama va esser editada per Editorial Aymà, la mateixa casa editora que llançà El mar. Vaig escriure Haceldama a un poble mariner de la comarca del Maresme, Vilassar de Mar, on vaig viure una colla d'anys, al carrer Sant Ignasi, 23, perquè l'aire empol·luït de Barcelona ja no em queia gaire bé. Per Vilassar de Mar, igual que per tots els pobles i ciutats del Maresme, passava un tren cada quinze minuts, i aquesta facilitat de transport em feia possible anar a Barcelona per coses del meu treball, cada matí fins a migdia en què anava a Vilassar per dinar; els horabaixes solia fer el mateix trajecte, quan era necessari.

A Vilassar de Mar, molts capvespres anava a escriure al Cafè La Marina, que estava separat de la platja pel Passeig de les palmeres i la via del tren. Cafè la Marina va arribar a esser conegut ferm com a centre d’animació cultural. Jo hi donava xerrades, convidava escriptors de Barcelona perquè venguessin a parlar; jo els feia la presentació.

 La meva època a Vilassar de Mar va esser molt fecunda pel que atany a l’enriquiment social i espiritual de la meva existència: moltes bones famílies de Barcelona hi venien per passar-hi el diumenge i, després, les seves vacances d'estiu: entre el mar i la muntanya hi havia no gaire més de dos quilòmetres, i, pels pujols, hi havia poblets d'una gran bellesa, on els barcelonins estiuejaven: Vilassar de Dalt, Sant Andreu de Llevaneres, Tiana... "