diumenge, 31 de gener de 2010

ELS MEUS MESTRES - 6. AMBRÓS




Miguel Ambrosio Zaragoza, Ambrós (Albuixech, València, 1913 – 1992) va ser un dels grans dibuixants del còmic clàssic estatal. Famós sobre tot, per la sèrie d’aventures El Capitán Trueno.

Va començar dibuixant i publicant a València però de seguida es va traslladar a Barcelona on va publicar en petites editorials i a Chispa. Després de diverses sèries crea, juntament amb l’escriptor i guionista barceloní Victor Mora El Capitan Trueno, que publiquen durant molts anys a Pulgarcito, i que va tenir un èxit extraordinari dins la historieta estatal. Un altre personatge destacat, també amb guió de Victor Mora, va ser el Corsario de Hierro.

Va ser el primer dibuixant de còmics “seriosos” o de dibuix realista que em va influir, considerant que Junceda era il·lustrador i no historietista. Els seus dibuixos tenien molt de moviment, ritme, dinamisme i seguretat en el traç.
Tenia una facilitat enorme per representar lluites, baralles i gresques. I, important, crec que les seves dones (ai, la Sigrid!) van ser les primeres que vaig trobar sensuals...

dissabte, 30 de gener de 2010

ELS MEUS MESTRES - 5. IBÁÑEZ




Francisco Ibáñez Talavera (Barcelona, 1936), és segurament el dibuixant de còmics més famós de tot l’Estat. Sobre tot se’l coneix per ser el creador (dibuixant i guionista) dels celebres “Mortadelo y Filemón”.

Va començar molt jove a publicar a La Rosa i Paseo Infantil, tot i que treballava en un banc. Sempre ha declarat el seu interès i influència d’autors com Escobar, Peñarroya i el belga Franquin, també un dels meus dibuixants preferits. El 1957 va començar a col·laborar per l’Editorial Bruguera junt amb els seus admirats Escobar i Peñarroya, a més de cracks com Cifré, Conti, Jorge o Vázquez i els nous, com ell, Gin, Raf o Segura.

Tot i que “Mortadelo y Filemón” és la seva sèrie més coneguda, te d’altres grans creacions com l’extraordinaria “13 Rue del Percebe”, “El botones Sacarino”, la genial “Rompetechos”, “Pepe Gotera y Otilio” i moltes més. Uns dibuixos excel·lents, amb certa influència francobelga (Franquin, Greg, Uderzo, etc.), amb molt de ritme i plens de detalls. A mi m’entusiasmava com dibuixava les soles de les sabates, les llambordes del carrer, les voreres, les aranyes que penjaven o les lletres de les onomatopeies, entre tantíssimes coses...

Un gran artista, potser una mica massa “comercial” en els darrers temps, en treure al mercat àlbums i àlbums d’en Mortadelo amb guions d’actualitat esportiva, política o social, en detriment de la frescor i espontaneïtat humorística de fa uns anys.

dijous, 28 de gener de 2010

ELS MEUS MESTRES - 4. VÁZQUEZ




Manuel Vázquez Gallego (Madrid, 1930 – Barcelona, 1995) va ser un dels millors historietistes espanyols del segle passat. La seva carrera com a dibuixant i guionista va començar a la revista Flechas y Pelayos a finals dels 40. Llavors va comença a publicar per l’Editorial Bruguera on es va convertir en un dels principals autors.
Era un artista molt imaginatiu, anàrquic i bohemi. Igual que molts dels personatges que va crear: La Familia Cebolleta, Las Hermanas Gilda, Ángel Siseñor, Feliciano, La Família Churumbel, Angelito, Anacleto Agente Secreto o l’autobiogràfica El Tío Vázquez, entre molts d’altres.

Feia uns dibuixos molt dinàmics, ben definits però alhora bastants esquemàtics. El seu humor ratllava l’absurd.

Sota el pseudònim de Sappo, durant la seva darrera època es va dedicar a crear còmics per a adults i eròtics. Com sempre es va mostrar irreverent, encara més, en els continguts i, en la forma continuava excel·lent amb una línea molt ben executada i fresca com en tota la seva producció.

Em van influir els seus còmics en general, guió inclòs. En particular m’agradava l’originalitat de firmar “by Vázquez”...

dimecres, 27 de gener de 2010

ESCOLARS I ART

(capgròs)


Ahir vaig rebre la visita, a l’Espai Capgròs, on hi tinc fins demà l’exposició “Continuarà” dels alumnes de 3er de Primària del CEIP Àngela Bransuela, de Mataró.

A través del crític d’art Pere Pascual, la professora Montse Tubau es va posar en contacte amb mi per poder visitar l’exposició, amb vint-i-quatre nens i nenes que estan fent un projecte escolar relacionat amb la pintura. Es tracta de programar visites a exposicions i a tallers d’artistes locals. I també, que alguns artistes puguin anar a la seva classe a fer xerrades. Un molt bon projecte per a escolars de 8 o 9 anys.

La veritat és que va ser molt gratificant. Em va semblar que per a ells ho era, però per a mi segur. La innocència i desvergonyiment, en general, de nens i nenes a l’hora de preguntar i raonar és impressionant. A més són molt aguts i més observadors del que podria semblar. S’enfronten amb l’obra sense prejudicis ni suficiències. Només compten les emocions. Talment com s’ha de mirar un quadre...

Ja estic esperant el dia que aniré a visitar-los, que serà ben aviat. Per no refredar-los, que activitats com aquesta valen la pena, doncs enriqueixen la cultura d’un poble. Tant de bo això es fes des de fa molts anys...

I sorpresa, demà al migdia, abans de cloure l’exposició, visita d’un altre cole: alguna cosa es mou!

dimarts, 26 de gener de 2010

SOLIDARITAT?

(I. Terradas)

Diumenge passat va morir un indigent a Mataró. Era aquell home gros, vermellot de cara, amb el cap tapat amb una manta quan feia fred, que sempre estava a la plaça Santa Anna. Sembla que feia vint anys que malvivia al carrer. No molestava a ningú i dormia dins els caixers automàtics, com molts d’altres indigents.


El terratrèmol d’Haití ens desperta la compassió i la solidaritat. Com les maratons de TV3 o les diverses desgràcies del món. Fem la nostra aportació econòmica i, apa, consciència tranqui-la.

Quan vàrem trucar la Policia Local prop de la una del migdia no en sabien res. Com a mi, els va semblar molt estrany que, a aquelles hores, encara estigues estirat dins el caixer de la Caixa de Tarragona. Ell, que sempre s’aixecava ben aviat.

A mi encara em sembla més estrany que amb la quantitat de gent que rambleja aquelles hores, per anar a missa o sortir-ne, anar a buscar el diari, el tortell o fer el vermut, ningú no trobés anormal que tan tard i amb una postura rara, aquell pobre home s’estigués allà terra, tirat.


Crec que la gent que viu i/o rambleja pel centre, per poc que es fixi en el proïsme sap quan una cosa no és normal. Desconec les causes de la seva mort, però potser si algú hagués avisat més aviat a la policia, s’hauria salvat o no s’hauria mort més sol que un gos (dels d’abans; ara estan més ben cuidats...)


Que en som de solidaris. I d’hipòcrites.

diumenge, 24 de gener de 2010

ELS MEUS MESTRES - 3. COLL




Josep Coll i Coll (Barcelona, 1923-1984) es va iniciar en el món del còmic col·laborant en diverses revistes com Pocholo, Chispa, La Risa, etc. El 1949 va començar al TBO i en va arribar a ser un clàssic d’aquesta revista.

Es va especialitzar a fer historietes sense un personatge fix i va donar protagonisme a arquetips com el rodamón, el caníbal, el caçador i el camàlic negre, el paleta, els senyors en cotxe, en moto, etc.
El seu humor era una mica surrealista, de cinema mut, esquemàtic. Amb vinyetes semblants a les seqüències fotogràfiques, perfectament dibuixades amb una línea clara, flexible i seguríssima. Un minimalisme molt elegant.

Desgraciadament pel món del cómic, Coll va deixar de dibuixar per treballar de paleta, doncs així es guanyava millor la vida. Cap als 80 va tornar a dibuixar i a publicar a la revista Cairo. Però arran d’una forta depressió es va suïcidar poc després, quan la seva obra era cada cop més reconeguda.

És del 4 o 5 dibuixants que més m’ha influït. Des del fum dels vaixells fins la seva esplèndida signatura!

divendres, 22 de gener de 2010

ELS MEUS MESTRES - 2. JUNCEDA.




Joan Garcia Junceda i Supervia (Barcelona, 1881 – Blanes, 1948), dibuixant i il·lustrador. Va col·laborar amb moltes publicacions durant la primera meitat del segle XX, sobre tot al Cu-Cut!, Papitu, Picarol i Patufet.

També va il·lustrar les Historietes Exemplars, d’en Josep Maria Folch i Torres. Però per allà on el vaig conèixer i em va captivar va ser en les il·lustracions que feia per a molts llibres de la Col·lecció Patufet, la majoria també d’en Folch i Torres. Llibres com En Bolavà detectiu, Les aventures d’en Boi Delit o La Vida i els Fets d’en Justí Tant-se-val van ser les meves primeres lectures en català (recordeu que en aquella època, finals dels 50, principi dels 60, a l’escola tot era en castellà), doncs la meva mare, defensora de la llengua i cultura catalanes, els comprava cada vegada que anava a Barcelona. Però principalment m’agradaven els magnífics dibuixos d’en Junceda.

Expressius, nets i detallats a la vegada, imaginatius i ben documentats, amb un toc impressionista. Fins i tot amb reminiscències del dibuixant, gravador i pintor francès Gustave Doré, que va il·lustrar el Quixot.

En definitiva, un tros d’artista, amb el qual vaig descobrir com dibuixar pirates, negres, indis, pastors i damiseles...!

dijous, 21 de gener de 2010

ELS MEUS MESTRES. (I) CIFRÉ



Tot i que m’agraden molt i que m’han influït d’una manera o altra artistes com Caravaggio, Goya, Doré, Turner, Van Gogh, Nonell, Casas, Munch, Magritte, Bacon, Tàpies, Barceló, etc. crec que els meus autèntics “mestres” han estat una sèrie de dibuixants i il·lustradors, bàsicament provinents del món del còmic.

També haig d’esmentar a dos pintors vilassarencs: en Josep Serra Manent de qui vaig ser aprenent i ajudant entre els 13 i 14 anys. Amb ell vaig aprendre dibuix i pirogravat. Posteriorment, va ser amb Pere Monserrat, pintor de paisatges i sobre tot de marines amb qui vaig compartir hores matineres de pintura a l’oli i en vaig aprendre l’ofici.

Avui començaré a parlar d’un d’aquests dibuixants d’historietes, veritables artistes i creadors, de vegades poc reconeguts en ser considerat, erròniament, el còmic com un art menor.

Guillem Cifré va néixer a Traiguera (Castelló) el 1922 i va morir a Barcelona el 1962. Gran dibuixant de còmics, va crear diversos personatges per a la factoria Bruguera, però el més popular va ser “El repórter Tribulete, que en todas partes se mete” (1947). Va publicar historietes al Pulgarcito, el DDT i el Tio Vivo, entre d’altres publicacions. Va començar però, fent dibuixos animats pels Estudios Chamartín, junt amb d’altres futurs dibuixants de l’esmentada editorial Bruguera. És el pare del també dibuixant Guillem Cifré, que publica molt bones il.lustracions al diari Avui, entre d'altres llocs.

A mi em van començar a captivar els seus dibuixos pel llibre escolar “Quiero ser tu amigo” de l’escriptor Noel Clarasó -Editorial Prima Luce- que al 1961 a la meva escola l’utilitzàvem com a llibre de lectura.

El seu traç dinàmic, segur i clar m’agradava molt i el vaig copiar moltes vegades. Em sembla que va ser el primer dibuixant que em va cridar l’atenció i del que vaig començar a reconèixer el seu estil sense llegir-ne la signatura.

dilluns, 18 de gener de 2010

"TROFEO SERRAS"




Es veu que estic, una mica, en un procés de regressió i posats a rescatar incunables, fòssils i demès documentació del neolític superior, avui us porto a l’Animus provocandi una copa. Res a veure amb les sis copes del Barça, que pels culés ha estat una alegria bestial, una cosa que potser passa cada cent anys. Al Barça. A d’altres clubs, i no vull dir noms, potser cada mil...
No, aquesta copa va d’art i per a mi va representar una alegria quasi comparable amb la que m’ha proporcionat el Barça, doncs amb 16 anyets vaig guanyar un primer premi de dibuix, no per a nens sinó obert a totes les edats!
Es tractava, tal com diu la placa de la copa (per cert, ja sé que li haig de passar el drap amb Brasso Metal Polish -vegeu la coincidència brasoniana-) del “Trofeo Serras -II Concurs de Dibuix - Vilasar de Mar, IX-69”. Llavors la Sastreria Serras de Mataró feia aquestes coses.

En fi, que tampoc sé on para l’obra guanyadora, com la que vaig comentar en el meu escrit anterior. Era un pastel sobre paper, representant els blocs de pisos Castillejos, a la carretera de Cabrils de Vilassar de Mar. Edificis supermoderns a l’època.

divendres, 15 de gener de 2010

PRIMERA EXPOSICIÓ




Avui he trobat, remenant papers, una ressenya de La Vanguardia Española amb foto inclosa, de la meva primera exposició, en aquest cas col·lectiva. Va ser el 31 de desembre de 1960 quan a l'esmentat diari apareixia a “Más Información nacional” i amb els subtítol de “Exposición en Vilasar de Mar” una foto on es veuen quatre nens mirant uns dibuixos exposats a les parets d’una sala.

A sota la foto diu: “Bajo el título de ‘El mar y los niños’, ha sido abierta en esta localidad una exposición a la que han concurrido la mayoría de los escolares de Vilasar, quienes han interpretado en sus obras la idea que cada uno de ellos tiene del mar.”
D’això aquest any ja en farà cinquanta! Han canviat algunes -bastantes- coses des de llavors. Entre elles que La Vanguardia ja no es diu “Española”, Vilassar ara s’escriu en dues esses, jo acabava de fer vuit anys i ara n’he fet cinquanta set... Hi ha coses, però, que no han canviat: segueixo pintant i exposant.

Encara ho recordo. Al Colegio San Juan (de Vilassar de Mar) van triar uns quants alumnes que dibuixàvem força bé i ens van fer copiar un vaixell de fusta en miniatura. Cada escola del poble va presentar els seus dibuixos i finalment es van exposar a la Biblioteca Pública, llavors situada a sobre de la Caixa, a la Plaça de l’Ajuntament. Vaig quedar tercer. Per davant meu, en Núñez i en García i per darrera en Flamerich. Per això a la foto estic col·locat en tercer lloc. Llavors érem molt disciplinats...

Par cert, entre les coses que han canviat cal dir que en aquella època firmava Pedro Mártir Brasó Durán. Ara, Pere-Màrtir Brasó Duran signo Perem.
El que no tinc ni idea és on deuen estar guardats aquests dibuixos, avui dia. Si és que existeixen, clar.

diumenge, 10 de gener de 2010

SANT ANTONI DELS BURROS

(Pere-Màrtir. 2010)




Sant Antoni Abat (del porquet i dels ases) va néixer a Coma (Egipte) l’any 251 i va morir el 17 de gener del 356.

Només va tenir tres dèries durant la seva llarga vida: el retir espiritual, l’amor pels animals i el plaer d’un bon vi negre...

La primera dèria li va comportar ser el pioner del eremitisme, el que avui dia en diem estades en cases rurals.

La segona, guarir tot bitxo vivent que estigues ferit. Ho va fer amb un porquet, que en agraïment el va acompanyar de per vida. Per això és el patró dels animals de peu rodó i per extensió de tota la fauna domèstica, àcars inclosos. Se sap que els curava les ferides amb “tirites” fabricades a Mataró.

I, finalment, la tercera dèria era la de menjar poc, però regar sempre els àpats amb bons vins negres, per plaer i per l’assumpte dels tanins, antioxidants, etc... Per això va viure més de cent anys, el paio!

També se sap, per les cartes que va deixar escrites, que es feia portar el vi negre de la península ibèrica, sobre tot del que avui dia és la zona d’Osca.

Si voleu veure l'original d'aquest quadre acompanyat d'una "instal.lació", ho podeu fer a l'aparador del Celler Can Monserrat (des de 1895), Santa Maria, 14 de Mataró.

dimarts, 5 de gener de 2010

GRÀCIES!

(Foto: L. Blasco)



No puc dir quants vàreu ser, però n'ereu molts. No diré noms, per no deixar-me'n, però des dels responsables de l'espai expositiu, el presentador de l'exposició, redactors, artistes, crítics, fotògrafs, fins els amics de sempre, amics més recents, familiars, coneguts i saludats: gràcies.

Gràcies per fer-me sentir la vostra estimació i per recordar-me que sóc artista. Ha estat un 2009 difícil, però preveig un 2010 molt millor. I vosaltres hi teniu molt a veure!

No puc deixar de reproduïr l'escrit que en Joan Parés, en Parés de Mataró, em va fer l'endemà. L'admirat Joan, per a mi "artista i home del renaixement" em diu això:

'Migdia del 31 de desembre del 2009. Dia de "l'home dels nassos" (tants com en queden de l'any).

Admirat Pere-Màrtir:

Els teus quadres m'envolten aquí al "Capgròs": són com àngels que ens fan una melodia no "en les altures" sinó ben terrenal: entre rebel.lia i harmonia. Punyeta! que bé que dibuixes: LA VIDA HA GUANYAT!!

Ahir no vaig recordar venir, bo i tenir-ho apuntat: JA FAIG CATÚFOLS!... però així he pogut veure aquest batec tan teu de manera reposada i FECUNDA!!

Agraït per aquest missatge del tot vital. VIVA ZAPATA, VIU!!

Joan. Parés de Mataró.'

diumenge, 3 de gener de 2010

CRISPI & CRISPI (DE GATS-2)

(Pere-Màrtir)

"Els déus barallen les cartes. ¿Què hi pots fer? No sempre pots funcionar a tota màquina. Et pares i arrenques. Toques sostre i després t'enfonses en un pou negre. ¿Teniu gat? ¿O gats? Poden dormir vint hores al dia, i sempre estan macos. Saben que no hi ha res per què valgui la pena entusiasmar-se. El següent menjar. I alguna cosa per matar de tant en tant. Quan sento que totes aquestes forces m'esqueixen em dedico a mirar els meus gats. Són nou. En miro un, o més d'un, adormits o mig adormits, i em relaxo. Em fan sentir bé. Escriure és també el meu gat. L'escriptura m'ajuda a enfronatr-me amb tot aixó. Em relaxa. Encara que només sigui per un moment".

Charles Bukowski. Filòsof