dijous, 30 d’agost de 2007

SUBMARINS...

Pere-Màrtir
Els propers dies la cosa anirà per aquí. Ara toca submarins, petroliers, plataformes, pops, taurons i algun Ovni. I no em pregunteu el perquè. O si. Tot va començar des que vaig anar a treballar a la plataforma i el que més enyorava era el petit plaer de regar les plantes... Però, és que després em vaig enrolar en un petrolier matriculat al Panamà. I abans d'anar a l'Antàrtida, vaig treballar (és un dir) per a una companyia restauradora de submarins rovellats.
Quant al tema Ovni's ja en parlaré més endavant. Ara no puc. La Nasa i el Vaticà m'ho han prohibit. Però prometo anar donant pistes...
Bé, vaig a prendre'm el gelocatil, que crec que m'ha pujat la febre. Aquests refredats d'estiu...

diumenge, 26 d’agost de 2007

PEUS DE FOTO

Arran de la publicació el dia 31 de març, a l’Avui, d’aquesta foto i del comentari que apareix al peu, vull fer unes quantes reflexions que ja fa temps em volten pel cap. No per les fotos en si. Més aviat per aquests comentaris que la premsa, en general, acostuma a fer.

D’entrada una qüestió: quina ha de ser la funció dels diaris. Descriure, informar, opinar? Tot alhora? Jo crec que la principal ha de ser informar, encara que tots sabem que la d’opinar i sobre tot la de manipular (igual que la resta de mitjans de comunicació) és la que avui dia te més pes.

En el cas d’aquesta foto és només descriptiva. Massa descriptiva. És senzillament obvia, per no dir absurda. “Artur Mas parlant per telèfon a la seu del Parlament”. També és podria haver escrit algun d’aquests comentaris, sempre acompanyats de “...a la seu del Parlament”: “Artur Mas dret”, “Artur Mas amb corbata”, “Artur Mas davant d'un extintor”, “Artur Mas al costat d’una escala”, “Artur Mas amb la mà a la butxaca”, “Artur Mas mirant-se la fotògrafa” i, fins i tot, “Artur Mas amb el peu esquerra una mica girat” . Ho poso en negreta com han fet els del diari.

Seguint la meva teoria, la de que la premsa ha d’informar, crec que la foto hauria d’anar acompanyada d’algun d’aquestes oracions, també acabades amb “a la seu del Parlament”: “Artur Mas parlant per telèfon amb en Carod i dient-li que li cardarà l’extintor per on l'esquena perd el seu bon nom, si el tornen a posar en un compromís d’aquesta mena”, “Artur Mas amb una corbata a ratlles, nova, que la seva dona li ha regalat expressament per aquesta ocasió”, “Artur Mas davant d’un extintor que encara no ha passat la revisió de manteniment, per culpa del tripartit”, “Artur Mas amb la mà a la butxaca, intentant posar-se bé els calçotets (sense que es noti) perquè fa estona que li pessiguen un testicle i se sent incòmode”, “Artur Mas parlant per telèfon amb en ZP i dient-li que te una cosa entre mans (una mà, vaja) que si surt bé, sucarem tots”. Etc...

Potser algú no estarà d’acord amb l’estil de premsa que defenso, però tal com ens va la comèdia darrerament (actors en tenim), o ens ho agafem rient o caiem en una depressió de 300 anys més.




dissabte, 25 d’agost de 2007

EN RICKY, LA WHOPPER I LES INTEGRALS

Hola, Ricky:

Ja he arribat de Prada, on he estat 3 dies envoltat de gent de totes edats. Molt jovent, gent de mitjana edat i de més gran.

Et volia contestar una mica més extensament els teus comentaris, els quals agraeixo, doncs por això vaig fer aquest Blog, anomenat “Animus Provocandi”, on hi aboco pensaments i opinions “dits siguin sense ànim de provocar, o si...”. Em sembla que el títol i el subtítol son bastant clarificadors de com sóc jo, o si més no del què vull escriure en el meu Blog.

En genèric, abans de tot dir-te que en cap moment tracto el jovent “d’inútil i d’ignorant” com dius . En tot cas, el que penso, és que d’aquests n’hi ha de totes les edats.

Però anem a pams:

1.- M’alegra que també estiguis en contra del maltractament d’animals.
2.- Jo també penso (i ja ho pensava als 21 anys) que córrer davant un “bitxo” sembla una bogeria.
3.- Suposes bé: he estat jove. Físicament i mental. I encara m’hi sento, tot i que ja no tinc la mateixa forma física que fa uns anys.
4.- També estic d’acord en què conduir és un risc. Però, avui dia, és quasi be imprescindible a diferencia de córrer davant un “bitxo”. Pressuposes que fumo porros. D’entrada dir-te que no soc ni fumador de tabac. Ara, em puc fumar un porro sense problemes avui i no fumar-ne més fins d’aquí a 5 anys.
Quant a córrer davant la policia, si que es una activitat de risc, sobre tot quan jo hi corria amb 15 anys: davant els “grisos”, en una època de dictadura (saps el que representa això per un jove?). Ara potser es fa per diversió, gamberrisme i alguna què altre reivindicació (poques, pel meu gust).
5.- Dius que no vingui amb “tonteries, que pateixo molt la vida”. Suposo que la pateixo igual que molta gent, però més que res intento gaudir-la. Sobre tot des que em vaig adonar, ja fa anys, que estava molt atrapat pel “sistema” i vaig decidir sortir-ne (no anar-hi en contra, senzillament sortir-ne en la mesura de les meves possibilitats).
6.- M’expliques tot això dels San Fermines: “pluridiversitat, gent que no te diners i dorm al carrer, sense dutxar-se ni canviar-se la roba, no es poden pagar unes copes i han de tirar de botellón” i no trobes malament “marxar el cap de setmana amb amics de festa per evadir penes i viure la vida...” Uf! Vols dir que no sou vosaltres (tu i els teus amics) que “patiu massa la vida”... En fi, si així evadiu les penes, contra gustos...
7.- Dius “si jo sóc tan cívic, tan culte i tan ben ensenyat com intento vendre haurà estat a base d’anys i vivències personals”. Efectivament ningú neix ensenyat i es va aprenent al llarg dels anys. En canvi el civisme crec que amb 13 o 14 anys ja saps el que és. O no?. I “tan culte”: home gràcies. Vaig estudiar només fins els 16 anys, però la meva petita cultura és d’aquella que deia en l’escrit sobre “Gastronomia”: no s’aprèn estudiant. S’aprèn amb esperit jove, inquiet, curiós i sensible. I no l’intento vendre , en tot cas transmetre-la o contagiar-la. Vendre només ho intento amb els meus quadres, doncs d’això visc. I t’asseguro que no és gens fàcil!
8.- Em poso el teu lloc: “el d’una persona jove amb ganes de viure, tant si és ric com si és pobre” i “que intenti recordar el que jo feia quan tenia la teva edat”. M’hi poso perquè encara em passa el mateix que quan era jove: tinc ganes de viure!
9.- Aquest punt ja és del tema gastronòmic. Aquí t’haig de dir exactament el mateix: quan vaig a sopar vull passar-m’ho bé i que el preu no sigui excessiu. El que no m’és igual és el que mengi. M’agrada saber el que menjo, com és, d’on és , com està fet, etc. Curiositat, inquietud, sensibilitat. Cultura?.
No fotis, Ricky... no soleu anar a restaurants on tinguin carpaccio? que avui dia el pots comprar a qualsevol súper. No és cap cosa rara!
10.- “La gent menja coses poc elaborades”. Segur? A casa teva qui cuina? Pensa que una bona truita de patates i ceba, unes bones croquetes o un bons canelons, porten feina, dedicació i elaboració. El que passa és que quasi sempre això ho fan les mares i potser no ho valorem prou...i sembla que sigui bufar i fer ampolles.

Bé Ricky, amic, t’asseguro que no tinc visió negativa de la vida i del futur. Crec que tinc visió critica. Encara que m’equivoqui moltes vegades... Tot el que et dic és de bon rotllo. No et sàpiga greu, sóc conscient de que potser m’he passat un pèl contestant els teus punts de vista, que respecto, tot hi que algun no el comparteixo del tot.

Per cert, això de la Whopper és l’hamburguesa aquella tan calòrica, no? I quan a fer una integral: estem parlant de matemàtiques, informàtica o d’una barra de pa?

dilluns, 20 d’agost de 2007

CULTURA... GASTRONÒMICA?

Pere-Màrtir





Sopant en un restaurant de Mataró. A la taula del meu costat (a tres pams), arriben quatre noies d’entre 18 i 20 anys, més o menys. Llegeixen la carta:

-Hòstia, quines coses més rares. Jo me’n vaig al frankfurt del costat...
-Mireu: tataki de tonyina
-Quèèèè?
-Jo no sé què menjar...
-Etc.

Ja sabeu el que voleu? Pregunta al cap d’una estoneta la cambrera.

-Jo un dia vaig venir i teníeu carn amb una salsa. Encara en teniu?
-Quina carn era?
-Ai, no ho sé. Jo me’n recordo de la salsa que era molt bona...
-Potser era pollastre?
-No ho sé. Era molt prima.
-No era pas carpaccio
-Gaspatxo?
-Etc.

La cambrera veient el grau de coneixements gastronòmics d’aquestes criatures, fa un gir molt professional i ho desvia cap a butifarretes i xorissets i això ja ho comencen a entendre...

-Ei, tia! perquè no demanes crema de porros?
-Crema de què?
-De porros
-Ja, ja, ja, de porros...!

La cambrera, tota paciència (de fet és la propietària del restaurant) li diu que és com una mena de vichysoisse, però de porros. Vichy què?... A veure: és com una crema de carbassó. I el porro és com una mena de ceba, explica.

-Ah, güai! Un d’això...

I per beure? Resposta rápida i general: Coca-Cola (això ho tenen “zuper-clarizim”). Mentre s’esperen parlen entre elles. La que sembla més cultivada comenta anècdotes d’un recent viatge a Bilbao i del txakolí. La que sembla menys cultivada li etziba: “Txakolí, perquè parles tant “raro” últimament?”

I així va seguint aquest interessant intercanvi de conceptes i idees entre persones que deuen estar estudiant, crec jo, alguna carrera universitària.

Uf! Acabo de sopar, pago i marxo. Penso: manca de cultura gastronòmica? Em contesto a mi mateix: manca de cultura, a seques. Aquella cultura que no s’aprèn estudiant...

dilluns, 13 d’agost de 2007

XIRINACS

AVUI


Lluís Maria Xirinacs ha mort. La seva decisió de treure’s la vida per uns ideals pot ser qualificada de moltes maneres: absurda, passada de moda, extravagant, incomprensible, etc. Tot el que vulgueu però a mi em sembla d’una valentia extrema. I d’una coherència en la seva trajectòria personal que ja voldrien per si la gran majoria de polítics professionals d’aquest país, del país veí i de molts altres.

Particularment, com molta gent, no podria prendre aquesta decisió tan dràstica. Sóc massa covard per fer-me mal físic. Però ja fa un temps que la meva actitud respecte la política i els polítics està canviant.

Fins no fa massa em llegia diàriament L’Avui i La Vanguardia i fullejava El Punt. Els dissabtes també El País i algun diumenge també El Periódico. Mirava els informatius de TV3 cada migdia i vespre. I, de tant en tant, els de TV2. Escoltava Catalunya Ràdio i els seus informatius. Escoltava i llegia declaracions, promeses, intencions, projectes, retòriques i parlaments dels nostres polítics. I, cosa curiosa, alguns me’ls creia i tot.

En qüestió d’un any més o menys, m’han decebut tant que només compro el diari un parell de cops a la setmana. Miro per internet alguna noticia, no miro els informatius de les televisions i la radio em serveix per posar-me música a tota pastilla mentre intento pintar. I quan vull veure un programa sobre política, ric (la 2ª cosa més saludable del món) amb "Polònia"...

Comparteixo bastant aquest pensament que en Xirinacs ha deixat escrit: “... la covardia dels nostres líders, massificadors del poble...”

M’han decebut i avorrit. Uns més que els altres, perquè dels altres ja en coneixia el peu que calcen. Però també penso que tenim el que ens mereixem, el que triem, el que acceptem. Les culpes doncs (la culpa és molt negra i ningú la vol) han d'anar repartides...


dijous, 9 d’agost de 2007

UNA MICA DECEBUT...

Pere-Màrtir

Vaig dir en el meu escrit “Desert” de l’1 de juliol que properament marxaria a Tifariti (República Saharauí Democràtica) amb motiu de ARTIFARITI 2007. Em vaig precipitar i deixar portar per la il·lusió.

Fins el moment no he rebut cap notificació de que hagin escollit el projecte que vaig presentar-hi. I les bases deien que abans del 31 de juliol es posarien en contacte amb els seleccionats... O sigui que ja m’ho puc anar traient del cap.

També vaig dir que si això em fallava tenia un viatge a la recambra. A Líbia. Però tot hi les ganes que tinc de tornar al Sàhara ara m’han passat les presses per anar en aquest país concret. I mira que normalment no em deixo condicionar massa per aquestes coses, però tot el que ha passat recentment amb les infermeres i metges búlgars i palestins, amb tortures i penes de mort i que finalment ha acabat bé (és un dir...) m’ho ha fet repensar. I quan veig els negocis d’armes i tota aquesta mena d’hipocresia Occident / pròxim Orient, encara em reboto més!

Per tant, de moment no marxo al desert fins a nou avís. Tothom tranquil començant per mi. Per l’ocasió transcric un fragment d’un poema, que sempre queda bé, d’Antoine de Saint-Exupéry: “Per què m’obligues, Senyor, / ha travessar el desert? / em recargolo de dolor entre les espines. / Però n’hi ha prou amb un senyal teu / per tal que el desert mudi, /...”

dimarts, 7 d’agost de 2007

"JO VAIG SER-HI..."

Pere-Màrtir

Divendres dia 10 inaugurem, a les 19:30, una exposició col.lectiva a la sala d'art multidisciplinar Paspartú, al carrer Verdi 25, en ple barri de Gràcia de Barcelona. Hi exposaré una vintena d'obres noves pertanyents a la sèrie "Jo vaig ser-hi...".

Després d’uns anys pintant obra de temàtica social i crítica (Palestina, Iraq, guerres inexplicables, polítics manipuladors, tortures, racisme, boscos cremats, etc.) m’he pres un descans. Tant en la forma com en el fons. Ha estat un procés natural, no buscat. Però per a mi, necessari i mentalment higiènic.

He retornat a les formes de les vinyetes. Procedeixo de la cultura del còmic que reivindico i reconec com a la meva primera i major influència creativa.

A “Jo vaig ser-hi...”el fil conductor és un ciclista, protagonista i observador d’un entorn que pot ser surrealista, hostil o fantasiós.... Un ciclista viatger que es pot trobar sol, ben acompanyat o no, a contracorrent, en perill o a punt d’assolir una fita. Però, bàsicament, l’important del personatge no és tant l’objectiu com el trajecte vital que fa. És la meva declaració de principis.

El tractament formal que li he donat també ha estat diferent de la major part del meu treball. Normalment faig servir olis sobre tela. En aquesta sèrie, en canvi, he utilitzat tècniques graffiteres, mitjançant esmalts i laques en aerosol, plantilles i les parets les he substituït per paper...

Hi esteu convidats (els que en aquestes dates encara estigueu per aquí...).

dissabte, 4 d’agost de 2007

GALÍCIA (II)

Pere-Màrtir

Ja he tornat de Galícia. Tal com comentava en l’escrit del 21 de juliol hi tinc dues exposicions col·lectives, una a Ourense i l’altre a Padrón i he volgut assistir a les respectives inauguracions.

Avui, però, no comentaré les exposicions. Ja ho faré un altre dia, o no. El que vull comentar és una experiència vital i d’amistat. Em vaig instal·lar a Coruña, a casa d’uns amics gallecs que vaig conèixer l’any passat en un altra exposició, en aquella ocasió a Vigo. La Mónica i en Carlos es van proposar que “quan marxés estimés Galícia...”: llengua, geografia, història, gastronomia, musica, poesia... Una mica de tot que per a mi va ser molt.

També vaig tenir la sort d’assistir a diversos assaigs de música i poesia del grup Segreis, que després van representar al Convento do Carme de Padrón el dia de la inauguració.

Ara conec i estimo una mica més aquesta terra que, en moltes coses em recorda Catalunya. Som diferents però no tant. Tenim una Història i unes “històries” molt comunes en aquests Estat de les Autonomies que tant ens aprecia...

Però sobre tot m’emporto l’amistat reforçada i autèntica dels meus amfitrions i dels components de Segreis, que a més d’en Carlos són els joves i extraordinaris Alberte, Manuel i Maria. I també, la Maribel, que no és del grup de músics però és una bona amiga.

Per a ells:

“Ven, ven, ven, ven
xarro do vinho
ven, ven, ven, ven
rica empanada
ven, ven, ven, ven
muller honrada
ven a mis brazos mugher”