dimarts, 23 de febrer de 2010

L'ÍNDIA (2)

(Pere-Màrtir)

“... La veritat és que els indis mai estan alegres: somriuen sovint, però són somriures de dolçor, no d’alegria....”

(Pier Paolo Pasolini. "El Olor de la India")

dijous, 18 de febrer de 2010

MESURES ANTICRISI

(Pere-Màrtir)


Davant l’impossibilitat d’un pacte anticrisi, per part dels màxims responsables dels dos grans partits politics de l’Estat espanyol (que fa quatre dies es veu que era la vuitena potencia econòmica mundial) i per pal·liar una mica els nefastos efectes que ocasiona a l’economia -la meva-, proposo les següents mesures a les autoritats competents o no, municipals, autonòmiques i estatals, per ordre de pressupostos:

1.- Al President de l’Institut Municipal d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Mataró, que se’n recordi d’aquest humil pintor (si cal, artista visual) i que pel proper trienni sigui un dels afortunats en la ruleta d’adquisicions d’obres, sota l’epígraf “Noves adquisicions del fons d’art”. Res em faria més il·lusió que adquirissin, per exemple, l’obra inspirada en un poema d’en Blai Bonet titulada “Maria Magdalena. Ella de professió besadora d’homes de Jerusalem...” (oli s/tela. 160 x 100. Preu: 2500 €, possibilitats de descompte).

2.- Al Director, Directora adjunta i Director de l’Àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull, organisme cultural depenent de la Generalitat, que en una propera comparecència davant la Comissió de Política Cultural del Parlament de Catalunya per explicar com ha anat de bé la participació catalana a la Biennal d’Art de Venècia del 2009 i que ha rebut les felicitacions de tots (!) els grups parlamentaris, doncs això, que de cara al 2011 proposin la meva participació. Per deixar el pavelló català ben amunt presentaria el quadre “Això el meu fill també ho sap fer” (oli s/tela. 100 x 100. Preu: 2000€ només) i una vídeo -instal·lació rodada en Cine-Nic i projectada sobre una baieta vileda de dimensions descomunals (preu: 3000€ i una pizza de formatge de búfala i pomodoro).

3.- A la Ministra de Cultura del Gobierno de la Nación li ofereixo tot el meu arsenal sencer de quadres, dibuixos, quaderns de viatge, còmics, caricatures de futbolistes i la guitarra, pel raonable preu de 150.000 €, molt menys del que han pagat pel fons fotogràfic Centelles (clar que en aquest cas són dos germans a repartir). No em faria res que anés tot a Salamanca. Això si, em quedaria els quatre o cinc quadres de temàtica independentista, per no molestar. Ai, si en Centelles aixequés el cap!

Resto a l’espera de les seves noticies. Molt atentament.

dimecres, 17 de febrer de 2010

L'ÍNDIA (1)

(Pere-Màrtir.1996)


“L’Índia és inesgotable .Un sempre hi va per primer cop. O darrer...”

(Alberto Moravia)

dimecres, 10 de febrer de 2010

MARTÍ ROSSELLÓ




Fa pocs dies que es va morí a Premià de Mar, el seu poble, en Martí Rosselló i Lloveras als 56 anys. A més de bibliotecari i dinamitzador cultural, era escriptor i periodista. Era parent meu.

Els diaris d’aquí n’han parlat una mica, però tinc la sensació que quan es parla de creadors locals, sovint fa por de fer-ho massa i bé, per no semblar això, locals, provincians. Efectivament no era en Salinger ni en Zinn ni en Larsson, no era ni tan global ni tan mediàtic...

També era poeta:

“...Vindrà, al cap i a la fi, la vida exacta
que transforma tot ser tancant-li el cercle.”

(“Mort” de M. Rosselló. “Figures amb nom”. Ed. L’Aixernador, 1995.)

Nota: aquest escrit el vaig fer abans d’ahir. Avui, l’Anton M. Espadaler a La Vanguardia, li dedica tot un article (Martí Rosselló, de Premià). Sembla que anem progressant adequadament.

dimarts, 9 de febrer de 2010

MÉS ESCOLARS... I ART

(Capgròs)


Dies endarrere vaig comentar la visita que van fer alumnes de 3er. de primària del CEIP Àngela Bransuela de Mataró, a l’exposició “Continuarà” que tenia oberta a l’Espai Capgròs. Doncs bé, al cap d’un parell de dies, el dia de la clausura, van venir alumnes de batxillerat artístic de l’escola Santa Anna.

Així com els primers eren nens i nenes de 7 o 8 anys, en aquest cas es tractava d'alumnes d’uns 17 anys i que, a més, estan cursant batxillerat artístic. Per tant, el concepte de la visita era una mica diferent, però igual d’interessant i gratificant, espero per ambdues parts.

El professor que va tenir la pensada és en Josep Maria Codina, artista i bon amic des de que ens vàrem conèixer fa molts anys, casualment, exposant junts a Barcelona a la desapareguda galeria Cartoon.

A diferència dels més petits, els grans estaven més interessats en la tècnica, així com per les possibilitats artístiques i creatives de qualsevol disciplina, en aquest cas molt propera al còmic i el grafit. Però uns i altres van mostrar la mateixa curiositat pel concepte global i el detalls (barrets, "tirites", grafismes...).

Un bon acabament del “Continuarà”!

dilluns, 8 de febrer de 2010

"JO NO SÓC TONTO" (SIC)




Els de can “Jo no sóc tonto” potser no ho són però ho semblen. El seu departament de publicitat s’han empescat una campanya “Especial Sant Valentí”, que suposo que han trobat molt original i trencadora. No se’ls acut res més que escriure: “No li ho diguis amb flors, sinó amb televisors/ordinadors”.

Deixant de banda la mena de publicitat deslleial que aquesta frase significa, ja que literalment intenta carregar-se la venda de flors per substituir-ho pels seus productes, és d’una tonteria supina, i més al Maresme. Potser no s’han assabentat que és la comarca on es cultiven més flors i on hi ha força gent que hi treballa, des de floricultors, treballadors, paradistes del Mercat de la Flor, botigues de flors, jardiners, etc. Vaja, que fan contents a tot un sector.

Un sector, el de la flor, que també està patint la crisi general. I potser amb més virulència que d’altres, en no ser considerat un producte imprescindible i no rebre ajuts o subvencions. Doncs a sobre els graciosos “que no són tontos”, pretenen que per Sant Valentí no regalem flors, sinó teles. Seguint així, per Sant Jordi voldran que no regalem ni roses ni llibres, que regalem depiladores...

Només pensant una mica, podien haver fet aquesta campanya dient alguna cosa així: “acompanya les flors amb una torradora” o “regala un pom de margarites posades dins d’una cafetera de càpsules”, i tothom content.

Per altra banda, substituir el regal de flors per una tele o ordinador és, quant a preu, difícil de comparar: en tot cas potser estaríem parlant d’una furgoneta plena de flors per arribar al pressupost del televisor que ens volen encolomar (999 €) o l’ordinador (699€).

Per cert, tota aquesta publicitat sota el lema “Lluitem per tu”. És la guerra!

diumenge, 7 de febrer de 2010

ELS MEUS MESTRES. EPÍLEG

(Pere-Màrtir)




Durant uns dies he anat comentant quins han estat els meus mestres. Com vaig explicar en l’escrit del 21 de gener, parlo d’una sèrie de dibuixants de còmics que, des de que tinc ús de raó fins fa uns anys, he admirat, copiat i estudiat.

Crec que he après força coses a partir de l’influencia rebuda d’aquests artistes. N’he seleccionat només deu, però com a mínim en són una quarantena més: Ayné, Opisso, Benejam, Muntañola, Escobar, Raf, Enrich, Conti, Figueras, Madorell, Franquin, Eduardo, Hergé, Uderzo, Morris, Blasco, Cesc, Perich, Forges, Crepax, Gotlib, Giménez, Usero, Hugo Pratt...

A més, segueixo amb interès gent com Corben, Bilal, Manara, Bernet, Muñoz, El Roto, Miller, Mignola, Max, Tardi, Satrapi, Gipi, i uns quants més, que d’una o altra manera sempre m’aporten coses.

Evidentment, tal com també deia a l’escrit de gener, he tingut d’altres mestres i influències, en aquest cas de pintors. Però amb aquests escrits sobre historietistes he volgut reivindicar-los com es mereixen i com correspon a aquesta manifestació artística, moltes vegades poc reconeguda pel públic profà i, fins i tot, pel món de la cultura, massa procliu a enaltir el més nou, cridaner i trencador però mancat, molt sovint, d’art...

divendres, 5 de febrer de 2010

ELS MEUS MESTRES - i 10. GIR/MOEBIUS




Jean Giraud, Gir o Moebius (França, 1938), és un dels millors historietistes del món. Es va donar a conèixer, amb el pseudònim de Gir, el 1964 amb el western El Teniente Blueberry. A finals dels 70 revoluciona el còmic de ciència ficció sota un altre pseudònim (Moebius).

El seu prestigi és tal que, fins i tot, el classifiquen en el grup de nouveaux philosophes francesos.

Va començar el 1961 d’ajudant de Jijé (un dels grans dibuixants del còmic francobelga) i aviat ja va publicar, a Pilote, la primera entrega de El Teniente Blueberry, amb guió de Jean M. Charlier. Al cap d’un temps, molt interessat per la ciència-ficció, comença a publicar a Métal Hurlant amb el nou pseudònim historietes tan influents com El Incal, Arzach, The long tomorrow, El garaje hermético, etc. i a col·laborar en el cinema (Dune, Alien, Tron, Willow, Abyss, El quinto elemento...) on els seus dibuixos inspiren escenografies, indumentàries, naus espacials i armes.

Darrerament, en complir els 65 ha fet una mena de diari personal en diversos volúms (Inside Moebius) on reflecteix pensaments filosòfics, els seus personatges interactuant entre ells i ell mateix després de deixar la marihuana...

Només afegir que es tracta de l’artista que més m’ha influït quant a paisatges desèrtics i surrealistes, la solitud dels personatges, el traç minimalista, net i esquemàtic però càlid. I personatges femenins molt atractius... Un numero ú.

dijous, 4 de febrer de 2010

ELS MEUS MESTRES - 9. SIÓ




Enric Sió Guardiola (Badalona, 1942 – Barcelona, 1998), va ser dibuixant, il·lustrador, fotògraf i publicista. Juntament amb d’altres autors de la seva generació (com Josep Maria Beá, Luis García, Hernández Cava, Carlos Giménez o Adolfo Usero, etc.) van renovar el còmic estatal, amb un estil més realista i pictòric.

Sió va començar professionalment a les editorials Mateu, Bruguera i Fleetway, però va començar a ser conegut en el món del còmic a partir de Lavinia 2016 o la Guerra dels Poetes, amb guió de l’escriptor Emili Teixidor, que es va publicar a Oriflama. Va ser tot un descobriment per la meva part: uns dibuixos “moderns”, entre fotogràfics i pop al servei d’un guió trencador i políticament incorrecte, en plena època franquista...
A partir de llavors va publicar amb força èxit sèries com Aghardi, Mis Miedos, Mara, etc. experimentant diverses innovacions visuals i narratives, que el van portar a guanyar premis importants sobre tot a Itàlia on va conèixer artistes com Crepax, Battaglia o Hugo Pratt amb qui es va identificar tan artisticament com intelectual.
Crec que va aportar al còmic un aire fresc, innovador i de recerca de nous formats que, personalment, va fer donar-me compte de les enormes possibilitats artístiques de la historieta.

dimarts, 2 de febrer de 2010

ELS MEUS MESTRES - 8. GREG



Michel Regnier, Greg (1931-1999) està considerat un dels millors historietistes del còmic francobelga. Dibuixant i guionista va crear grans personatges per a revistes com Spirou, Pilote i Tintin.

A banda de ser guionista de personatges com Luc Orient i Comanche entre d’altres, la seva principal creació va ser Aquiles Talón (1963), també dibuixada per ell. Va fer cinema animat i fou redactor en cap de Tintin, així com director literari de l’editorial Dargaud.

Aquiles Talón estava dibuixat amb aquell estil tan francobelga (Franquin, Uderzo, Peyo, etc.) que va influir a d’altres grans dibuixants com Francisco Ibáñez. De línea clara, però sense arribar a la “fredor” d’Hergé, amb molta desimboltura i dinamisme, la sèrie tenia un humor entre surrealista i nefast.

Aquiles Talón es va publicar a Pilote durant més de 30 anys, encara que a l’estat espanyol no va ser massa comprès. A mi em va influir molt la figura del protagonista com a arquetip irònic del ciutadà normal, anònim i sense poders o qualitats especials.

dilluns, 1 de febrer de 2010

ELS MEUS MESTRES - 7. BOIXCAR



Guillermo Sánchez Boix, Boixcar (Barcelona, 1917 – 1960) va ser el dibuixant més representatiu de la temàtica de guerra, sobre tot pel que fa a la Segona Guerra Mundial.

Comença a publicar el 1945 sèries com El Caballero Negro i Puma, i el 1948 la seva sèrie més famosa: Hazañas Bélicas. Durant molts anys va anar creant el guió i els dibuixos, fins que a Hazañas Bélicas Extra hi van col·laborar d’altres dibuixants i guionistes.

A banda del guió o història moral que tenia cada capítol, el dibuix era molt especial: fosc, tramat, figures fredes, detallista i ben documentat. Els seus tancs, avions i submarins eren molt reals però, a la vegada, molt de llapis i tinta...

Entre en Boixcar i la pel.licula El dia más largo van fer que de jovenet m’agradés el gènere bèl·lic. Fins que vaig anar a la mili. Llavors se m’’han van passar les ganes per sempre, encara que diverses vegades he pintat tancs i submarins "boixcarians", però amb to irònic o per denunciar guerres estúpides