divendres, 27 d’agost de 2010

RONALDINHO

(Pere-Màrtir Brasó. 2007)

Ha tornat entre nosaltres. Encara que només hagin estat un parell d’hores, la seva presència ha deixat a tots els feligresos bocabadats i esmaperduts. Estimació i perdó mutu. Passió.

La passió de Ronaldinho que va començar a finals de la temporada 2007-08, per acabar marxant del Barça al juny d’aquell any.
Com si fos una revelació (el pintors només som un instrument, un mitjà, uns intermediaris) a principis de 2007 vaig pintar el quadre “Religio deorum immortalium. (Passió: Ronaldinho)” i el vaig exposar al Museu Monjo aquell febrer a l’exposició “Animus Provocandi”.

Quan el vaig pintar res feia preveure la seva caiguda. Després va resultar ser una premonició. Una càrrega feixuga de suportar (el quadre es grosset: 160 x 100 cm), però que ara s’ha alleugerit en veure’l emocionat i rialler entre nosaltres.

Encara m’alleugeraria més si arribes a vendre aquesta peça (vull dir el quadre). Culés de bon cor, milanistes, aquell senyor del bigoti de Madrid, místics, executius de la Nike i/o aficionats a l’art en general: per 2000 euros podeu adquirir un quadre que amb el pas dels anys, i modèstia a part, pot ser una peça de col·leccionista.
Ui, vaig a pintar-ne un d’en Messi...

dijous, 19 d’agost de 2010

"LA SOLITUDE ORGANISATIVE"

(M. Barceló)


Ahir vaig veure, sense aglomeracions (una dotzena de persones), l’exposició “La solitude organisative” d’en Miquel Barceló a CaixaFòrum de Barcelona i tot i que encara em falta "Barceló abans de Barceló” a Arts Santa Mònica, vull fer-ne el meu comentari. No pas cap crítica “tècnica” doncs els especialistes i experts ja ho han fet abastament. També, els mitjans de comunicació n’han fet d’ambdues exposicions un ampli seguiment. En Barceló segueix essent molt mediàtic.

Només deixar constància, com ja m’esperava, de que és una excel·lent mostra. Per a mi Barceló és un dels millors artistes internacionals. Deixant de banda el controvertit tema de l’encàrrec de la cúpula de les Nacions Unides a Ginebra, del que ja en el seu dia en vaig parlar (post del 17.11.2008) en el sentit de que no estava gens d’acord amb l’elevadíssim cost de l’encàrrec, em reafirmo en el fet de que es tracta d’un gran artista.

M’agraden les seves temàtiques (sobre tot l’africana), el seu traç gestual i valent. Els suports que fa servir (tela, paper, cartró, ceràmica, etc.) i el tractament a que els sotmet per arrugar-los, estripar-los o engruixir-los. Els petits papers i les teles de mida XXL. Els quaderns i les escultures. Els colors i les matèries utilitzades. Les taques, esquitxos i guixades. Sempre que contemplo alguna de les seves obres, i aquí n’hi ha moltes, és com una injecció directa a la vena. Una injecció de revifalla artística!

dimecres, 11 d’agost de 2010

POLLOCK

(Pere-Màrtir Brasó. 1965)

L’amic i artista Dani Montlleó ha recordat, via Facebook, que avui fa anys que va morir el pintor nord-americà Jackson Pollock (1912-1956).

Pollock, més o menys definit com a expressionista abstracte, va “inventar” l’action painting i el dripping. Amb la tela a terra, abocava directament la pintura, mitjançant regalims i esquitxos. Ell deia que no feia imatges: eren accions i fets, i que el van influir els indis de l’Oest americà, que pintaven a la sorra.

És un pintor que sempre m’ha interessat. De fet, amb 12 o 13 anys, ja vaig fer algunes cosetes que podríem anomenar com expressionisme abstracte, encara que llavors no ho sabia. Aprofito l’avinentesa per penjar un petit paper de 1965 (36 x 23 cm.), en homenatge a Pollock. Per motius sentimentals no el tinc a la venda, excepte que el Guggenheim (durant un temps van ser mecenes de l’artista) n’estigui interessat. Llavors potser podríem parlar-ne...