divendres, 16 de juliol de 2010

BARCELÓ I JO, MODÈSTIA A PART (OFERTES...)

(Pere-Màrtir. 1985)

En el meu post d’ahir m’aprofitava de les actuals exposicions d’en Barceló per fer un paral·lelisme (si és que ni pot haver algun entre un dels artistes més reconeguts a nivell internacional i un servidor) i oferir un parell de papers “africans”. Doncs bé, avui remenant coses de fa anys he trobat “El lector”, un petit oli sobre cartró (14x30) de 1985, que també té un aire“barceloní”, doncs la temàtica aquesta de llibres, biblioteques, papers i lectors l’artista mallorquí l'ha pintat força vegades.

Com veieu segueixo amb el meu màrqueting particular tot aprofitant l’esdeveniment artístic de la temporada, per dir-vos que si algú està interessat pel meu petit “Lector” el venc per 100 eurets.

dijous, 15 de juliol de 2010

OFERTES D'ART-4


(Pere-Màrtir Brasó)

Aprofitant les dues exposicions d’en Miquel Barceló que s’acaben d’inaugurar a Caixafòrum i Arts Santa Mònica a Barcelona, avui penjo dos papers “africans”.

En Barceló i jo, salvant les distàncies mediàtiques (entre d’altres), tenim algunes coses en comú: fa molts anys vam exposar, ell abans, a la desapareguda i enyorada Galeria Tertre de Mataró. Ens agrada l'Àfrica, el desert, la seva gent, els seus animals, la seva atmosfera... Ell té taller a Mali, jo no, però m’agradaria... I, no és per fer-me el xulo, però he estat pintant pel Marroc, Algèria i Egipte.

La seva pintura m’agrada i tot i que no em va complaure gaire tot l’assumpte de la cúpula de les Nacions Unides de Ginebra i els 20 milions d’euros, m’interessa tot el que fa. Per això, el meu petit “homenatge”, en forma de dos papers de la sèrie “Deserts”, que si els venc aniran per comprar els catàlegs de les seves exposicions i, potser encara me’n sobraran per anar a veure les tres que també té, ara mateix, a Avinyó.

El petit (“La visió dels Tuareg”) és un oli de 30x21 sobre paper imprès, de 1995 i el venc per 100€. L’altre (“Cocodrils i elefants a vista d’ocell”) de 50x65, tècnica mixta sobre paper, del 2001, per 200€.

dimecres, 14 de juliol de 2010

TRES EXPOSICIONS


Ola Kolehmainen (Hèlsinki, Finlàndia, 1964). Fotògraf que viu i treballa a Berlín. Està exposant a Galeria Senda de Barcelona.

Igor Eskinja (Rijeka, Croàcia, 1975). Artista multidisciplinari que està exposant actualment a ADNgaleria de Barcelona.

Francesc “Cesc” Vila (Barcelona, Catalunya, 1927-2006). Dibuixant i pintor. Una selecció de dibuixos seus s’estan exposant actualment a la Sala Rovira de Barcelona.

Diuen els programes de mà de les respectives galeries:

“...L’arquitectura és protagonista a les obres de Kolehmainen...a través d’una selecció de detalls crea autonomies pròpies; d’aquests motius concrets crea composicions abstractes...Les fotografies són de gran format i de producció exuberant per mitjà de la tècnica del Diasec, que intensifica l’efecte òptic de profunditat mantenint la lluminositat de la fotografia gràcies al cristall acrílic...”

“...Eskinja permanece fiel a su linea, caracterizada por un cuestionamiento sobre la producción y la recepción de la imagen en el espacio expositivo... Pone en evidencia el carácter construido de la mirada y los regímenes de visibilidad que condicionan a la vez nuestra percepción de la realidad y su representación... Elabora un doble sistema, de mistificación y desmitificación simultánes, reconciliando la experiencia estética con el análisis de los propios procesos que la producen...”

A diferència de les altres galeries, a la Rovira no he vist cap paper explicatiu. A diferència dels anteriors artistes, no cal. Només recordar que Cesc va publicar les seves tendres i iròniques il·lustracions i acudits a Diari de Barcelona, Correo Catalán, Tele /eXprés, Avui, Por Favor, Serra d’Or, El Jueves, Punch, Paris-Match, etc.

Tampoc cal que us digui quina és l’exposició, de les tres que avui he vist, que m’ha fet emocionar, riure, entristir o pensar.

Nota: com podeu comprovar el comentari relatiu a Igor Eskinja és en castellà. A ADNGaleria, que són uns avançats, només ho fan en anglès i en castellà. M’ha fet una mica de mandra traduir-lo -mea culpa- i com que ara el català, a Catalunya, només serà normal però no preferent i, saber-lo, un dret però no pas un deure, començo, molt a pesar meu, a entrenar-me pel que pugui ser...

dimarts, 6 de juliol de 2010

ESTATUT

(Pere-Màrtir Brasó. 1995)



Fins ara m’he contingut i quasi bé no he escrit res relatiu a la sentencia del TC sobre la constitucionalitat de l’Estatut. Només un petit comentari, en calent, al facebook i la confirmació de l’assistència a la manifestació del proper dissabte (que en aquests moments i vist el caire pancartero que va agafant la cosa, no ho tinc gens clar).

Avui però, llegint en Marius Serra al diari, m’han vingut unes ganes sobtades de dir el que penso. En Marius comenta la sorpresa que van tenir alguns periodistes espanyols en sentir molts jugadors de la selecció del Paraguai parlar entre ells en una llengua no castellana. El guaraní. També diu literalment “La felicidad del colonizador nunca es completa. Tampoco en la península”.
Totalment d’acord i vull afegir, com a cosa personal, que la del colonitzat encara menys.

Però ens queda la llengua. Al menys a mi. L’Estat espanyol i tot el seu aparell, el TC, el PP, el PSOE, en Guerra, en Fraga, l’Exèrcit, Hisenda, la Constitución, la Roja, Tele5, TeleMadrid, la Cope i la indissoluble unitat d’Espanya diran i faran el que els doni la gana, per això ens van colonitzar ja fa molts anys. I nosaltres acatarem i ho farem, uns de bon grat, d’altres no tant i uns quants a desgrat absolut, però ho farem. Com sempre.

Però, com deia abans, queda la llengua. I ningú dels que anomenat i més, m’ho prendrà. Jo seguiré parlant, a Catalunya casa meva, en català. Llegint i escrivint en la meva llengua. Prioritzant tot el que pugui (serveis, cultura, oci, consum, etc.) on el català sigui “preferent” a més de “normal”... Ara més que mai, ves per on.

Consti que, si cal i quan cal, parlo en castellà i no tinc cap problema en fer-ho. Com tothom a Catalunya tinc amics nous i de tota la vida, familiars i ex familiars, coneguts i desconeguts de parla castellana i no he tingut mai problemes lingüístics. Sobre tot si ells respecten la meva llengua. Perquè és la meva, com jo respecto la seva.

El problema (per ells no ho és, és nostre) dels espanyols monolingües és genètic i no cal donar-li més voltes. No cal fer “pedagogia” com sempre es diu des de Catalunya, de bon rotllo i amb les més bones intencions, per fer-nos comprendre i estimar. No cal. Als espanyols no els entra al cap que a Espanya o a Paraguai es parlin d’altres llengües diferents a la seva. No és mala fe (en general). És genètic. I cultural.

Com em van dir, molt estranyats, una parella de guàrdies civils ja fa temps, en sentir parlar el meu lloro: “¡anda, un loro que sabe catalán! Els semblava increïble que, venint de fóra i només portant un any a Catalunya, un lloro parlés una llengua minoritària, residual i indígena. Ells que en portaven trenta per aquí ho trobaven surrealista. Ells que parlaven només en la majoritària, hegemònica i colonitzadora ho trobaven... “peculiar”.

Que, desenganyem-nos, és el que som nosaltres per a ells: una peculiaritat. I uns pesats. Doncs per la meva part així em considero.

dilluns, 5 de juliol de 2010

IGUAPOP GALLERY

(Pere-Màrtir Brasó. 2007)

Iguapop Gallery és una galeria d’art de Barcelona, ubicada a la zona del Born. Fa uns set anys que existeix i també és llibreria, botiga de roba i complements de moda. Tot molt modern, atrevit i “fresc”.

Resulta que ara tanquen la galeria i marxen a Madrid. Aquests dies estan fent la darrera exposició: una col·lectiva d’artistes pop. Habitualment s’hi han fet exposicions d’estètica surrealista i pop. Pintura, còmic, il·lustració, etc... De les poques galeries de Barcelona que van apostar, des del principi, per aquesta línea emergent i que darrerament s’està revaloritzant internacionalment.

Doncs això, que des de que han anunciat la seva imminent marxa he llegit i vist la tira de comentaris a diaris, revistes i teles. L’últim, ahir a La Vanguardia, on el crític Juan Bufill deia entre d’altres coses: “...Iguapop ha sido un oasis de arte fresco en una Barcelona que se pirra por ser moderna, pero que rara vez da cancha a la gente que lo es de verdad...”. Hi estic d’acord i que consti que no hi tinc cap vinculació professional ni emocional amb aquesta galeria (tenen un book meu des de fa dos o tres anys i no m’han dit ni proposat mai res).

Ara, també haig de dir que durant set anys, pràcticament no havia vist ni llegit res enlloc d’aquest “oasis d’art” que era Iguapop. Però, com que ara se’ns en va a Madrid tot són lamentacions. Potser si marxessin, posem-hi a Sòria, ni en parlarien. Però és que a Madrid ho volen tot. Sempre anem tard...