dimecres, 14 de juliol de 2010

TRES EXPOSICIONS


Ola Kolehmainen (Hèlsinki, Finlàndia, 1964). Fotògraf que viu i treballa a Berlín. Està exposant a Galeria Senda de Barcelona.

Igor Eskinja (Rijeka, Croàcia, 1975). Artista multidisciplinari que està exposant actualment a ADNgaleria de Barcelona.

Francesc “Cesc” Vila (Barcelona, Catalunya, 1927-2006). Dibuixant i pintor. Una selecció de dibuixos seus s’estan exposant actualment a la Sala Rovira de Barcelona.

Diuen els programes de mà de les respectives galeries:

“...L’arquitectura és protagonista a les obres de Kolehmainen...a través d’una selecció de detalls crea autonomies pròpies; d’aquests motius concrets crea composicions abstractes...Les fotografies són de gran format i de producció exuberant per mitjà de la tècnica del Diasec, que intensifica l’efecte òptic de profunditat mantenint la lluminositat de la fotografia gràcies al cristall acrílic...”

“...Eskinja permanece fiel a su linea, caracterizada por un cuestionamiento sobre la producción y la recepción de la imagen en el espacio expositivo... Pone en evidencia el carácter construido de la mirada y los regímenes de visibilidad que condicionan a la vez nuestra percepción de la realidad y su representación... Elabora un doble sistema, de mistificación y desmitificación simultánes, reconciliando la experiencia estética con el análisis de los propios procesos que la producen...”

A diferència de les altres galeries, a la Rovira no he vist cap paper explicatiu. A diferència dels anteriors artistes, no cal. Només recordar que Cesc va publicar les seves tendres i iròniques il·lustracions i acudits a Diari de Barcelona, Correo Catalán, Tele /eXprés, Avui, Por Favor, Serra d’Or, El Jueves, Punch, Paris-Match, etc.

Tampoc cal que us digui quina és l’exposició, de les tres que avui he vist, que m’ha fet emocionar, riure, entristir o pensar.

Nota: com podeu comprovar el comentari relatiu a Igor Eskinja és en castellà. A ADNGaleria, que són uns avançats, només ho fan en anglès i en castellà. M’ha fet una mica de mandra traduir-lo -mea culpa- i com que ara el català, a Catalunya, només serà normal però no preferent i, saber-lo, un dret però no pas un deure, començo, molt a pesar meu, a entrenar-me pel que pugui ser...