dissabte, 10 d’octubre de 2015

MARCA ESPAÑA (Cap. 1 de 300...)



                                  (PM.Brasó, 2015)
 

1.- Un Rei que parla a l’Eurocambra d’una  Espanya inexistent: orgullosa de la seva  diversitat, cultures, llengües, tradicions, institucions, etc. Precisament ho explica en un lloc on l’Estat espanyol té vetat que es parli en català.
2.- Un Ministre de l’Interior que es dedica a condecorar verges.  L’any passat va condecorar a la Mare de Déu  Santíssima de l’Amor amb la Medalla d’or del Mèrit Policial. I fa quatre dies aquest honor l’ha tingut la Santíssima Verge dels Dolors d’Archidona de Màlaga  amb la Medalla de plata de la Guardia Civil. Per cert, i perdoneu archidonesos, fins ara aquesta localitat només la relacionava amb el famós “cipote”.

3.- Un Ministre de Justícia que diu que Rodrigo Rato va ser un gran polític del  Partido Popular, sense que li caigui la cara de vergonya. Per cert, un Rato que fa pocs dies va ser rebut privadament en el despatx professional, pel ministre de les verges.

4.- Un Cardenal Arquebisbe de València que convoca una missa per resar per la unitat d’Espanya.

5.- Un President que diu coses com: “It’s very difficult todo esto”. “Todo es falso salvo alguna cosa”.  “ETA (per España) es una gran nación”. “Las decisions se toman en el momento de tomarse”. “España es una gran nación y los españoles muy españoles y mucho españoles”. “Me gustan los catalanes porque hacen cosas". “Un vaso es un vaso y un plato es un plato”. “¿Y la europea?". Insuperable, ni els germans Ozores, ni en Berlanga, ni en Gila. De vergonya aliena.

(Continuarà)

dissabte, 3 d’octubre de 2015

RODALIES RENFE


("L'últim tren de Mataró. PM.Brasó, 2010)


De vegades tinc una mica de mala consciencia per no utilitzar prou el transport públic. Des de que tinc carnet de conduir, i d'això ja fa 45 anys, quan haig d'anar a Barcelona quasi sempre ho faig amb el meu cotxe. Per feina (quan treballava per compte d'altri), metges, oci, gastronomia, etc. De jove, quan anava a la universitat havia fet servir molt el tren, el metro i l'autobús, que consti.

Darrerament, com que em faig gran no m'agrada tant conduir, m'atabala el tràfic, els "fernandoalonso", buscar aparcament, etc., vaig més sovint amb tren. En general no tinc gaires problemes, tot i els mal educats que posen els peus sobre els seients, la gentada acumulada, la pudor de suat, etc. i vaig a la meva, llegint o badant. És força pràctic, Mataró-Barcelona, Pça. Catalunya i anar fent.

Però algunes vegades, si penso massa i malament veig l'aspecte polític, negatiu i dependent de formar part de l'Estat Espanyol. Rodalies: Mataró-Barcelona vs. AVE: Botijo de Arriba-Algarrobo del Rey Pantunflo, per exemple.

Ahir mateix, com que al matí havia d'anar a l'oculista i després de que et posin gotes no pots agafar el cotxe durant una bona estona, vaig anar amb tren. Però mala sort, era divendres i de 13h a 15h, a l'hora de tornar, hi havia vaga i al vespre també. Espavilant-me molt vaig poder agafar el de la una menys deu.

Mil milions de persones vàrem pujar al tren. Sense poder seure, com sardines, però contents d'haver pogut arreplegar el darrer tren que no estava de legitima vaga. Al cap de cinc minuts tothom suava com condemnats. No funcionava l'aire condicionat! Quan ja estàvem prop del Masnou, un empleat de Renfe, llarg i prim, amb americana blava, que semblava tret dels Monty Python va començar a remenar uns armaris, mirant i remirant. Li vaig dir que ja només faltava que ens gasegessin. Em va mirar estrany, amb cara entre mala llet i no entendrem i em va contestar: "pues en los otros vagones si funciona el aire acondicionado". Immediatament vaig anar a l'altre vagó i efectivament vaig acabar el viatge molt bé, des de Vilassar de Mar fins a Mataró, agraït, fresc i assegut, durant els darrers tres minuts.

Que maco això de pertànyer a Espanya. Tot són avantatges!

divendres, 7 d’agost de 2015

FOTOS I VACANCES

                               (Foto: PM. Brasó, només faltaria, oi que maca?)


Quin gran invent això del facebook. Un dels seus avantatges s'escau generalment a l'estiu, sobre tot a l'agost. Vegem-ho.

Els teus amics i/o coneguts, que han fet o estan fent el corresponent viatge vacacional, et van informant, dia a dia i en rigorós directe. 5, 50 o 500 fotos, més comentaris, alguns afortunats i d'altres no tant, però et fas una idea clara, sense moure't del sofà de casa de les seves vacances.

Temps enrere, un cop acabat el viatge et convidaven a sopar a casa seva i a continuació t'havies d'empassar l'àlbum de fotos, les diapositives, el vídeo i més modernament el DVD. Una tortura, després de menjar i beure, a les tantes, intentar aguantar sense adormir-te. Podies, fins i tot, perdre les amistats si badallaves, no preguntaves o acabaves roncant. Ara això està solucionat amb quatre "likes" i algun comentari agradable de tant en tant.

De fet, no només és una cosa exclusiva de les vacances. Tots som propensos a apallissar a la resta de mortals -vull dir amics del facebook- amb les nostres dèries i aficions, jo el primer, però el que passa al juliol i agost és una mica excessiu. Fem un càlcul aproximat: només que dels 500 amics (i tiro curt), un 10% estigui de vacances, ja són 50 persones susceptibles de penjar les seves fotos. Però, afortunadament per a tots, posem-hi que d'aquests, només la meitat ho faran. I, més afortunadament encara, només 5 penjaran més de 10 fotos diàries.

No tinc ganes de fer càlcul mercantil, però la fórmula matemàtica, variants i equacions poden portar a que, diàriament, s'hagin de veure entre 50 i 100 fotografies. Algunes interessants, ben poques, però la gran majoria ja les hem viscut, vist o patit abans. I no parlem ja de les típiques: aquí menjant, allà banyant-nos, més enllà ballant... Aaaarg!

Repeteixo: gran invent el facebook. Però, en canvi, la fotografia digital -i no parlem dels telèfons mòbils- ha fet molt de mal, sincerament. I la combinació d'ambdues coses pot ser interessant, divertida o mortal de necessitat.

dimarts, 4 d’agost de 2015

OCUPACIÓ vs. PREOCUPACIÓ

                               "Sèrie Cares" (PM.Brasó,2009. T. Mixta s/paper 70x50)


Tinc alguns amics -que m'estimo- i coneguts no independentistes que, des de que el suflé del procés ha tornat a pujar i va seriosament, tornen a estar molt preocupats. Més encara: obsessionats. Molt crítics, destructius, apocalíptics i malastrucs. En comptes d'estar ocupats en un moment interessant de la història de Catalunya i d'Espanya, reflexionant, analitzant i fent un seguiment no visceral dels fets i del que pot esdevenir, hi oposen aquesta mena de preocupació malaltissa.

Amics i coneguts: voleu que us digui que és una preocupació per a mi. I no em faré el pesat ni el màrtir, però és una realitat. Al menys la meva i la de molta gent, us ho puc ben assegurar.

Fa més de sis anys el metges em van detectar un Mieloma Múltiple (un tipus de càncer de les cèl·lules plasmàtiques). Una quimio d'atac, autotransplantament de medul·la, tres recaigudes i tres nous tractaments de quimio. Ara porto quinze cicles seguits, en un any, d'un nou tractament d'assaig que fem 800 pacients d'arreu del món, promogut per uns importants laboratoris americans, i que encara no en sabem els resultats. Ara per ara, aquest càncer és incurable. Es tracta d'intentar allargar els períodes de "curació". Quan vaig a l'hospital de Can Ruti per fer analítiques, proves, visita mèdica i rebre la quimioteràpia, total entre 8 o 10 hores d'estada, m'emporto de casa un parell de llibres, el diari i un bloc de notes per escriure i dibuixar. Ahir, que hi vaig anar-hi, llegint "El llop estepari" del gran Hermann Hesse, vaig quedar garratibat amb aquesta descripció d'un dia dolent pel protagonista de la història:

"...Qui haurà tastat els altres dies, els dolents... qui haurà tastat aquells dies de mort a l'ànima, de buidor interior i de desesperança quan, en una terra desolada i dessagnada per les societats anònimes, ens somriu irònic el món dels homes i l'anomenada cultura, amb la seva falsa brillantor de fira i amb dring de pura llauna, com un vomitiu concentrat i convertit en el súmmum d'allò que és insuportable a l'interior d'un jo malalt; qui haurà tastat aquests dies infernals pot estar prou satisfet d'un dia normal, de mitges tintes, com el d'avui. Agraït per asseure's vora la llar, agraït per comprovar al diari del matí que no ha esclatat cap guerra, que no s'ha constituït cap nova dictadura, que no s'ha descobert cap marranada massa grossa en la política o el negocis..."

En canvi, una ocupació ben interessant per a mi, és seguir sense visceralitat ni cap por, aquest moment que vivim a Catalunya. Acabi com acabi, independents o no, la meva preocupació de veritat és una altre. La resta són punyetes. Punyetes molt interessants i que espero que acabin com jo vull. Però si no és així tampoc penso suïcidar-me. Al menys per una cosa així, tan terrenal.

Em compreneu amics no independentistes. Relaxeu-vos, no us feu pesats i que la salut us acompanyi.


"

dimarts, 23 de juny de 2015

PROMETO VOTAR-LOS...

                                                  ("Bosc cremat" PM.Brasó, 2007. Tècnica digital)

A risc de ser declarat insípid, avorrit, anticonstitucional, anti festes majors i menors, anti revetlles, anti pirotècnic, anti mediterràniament i anti sorolls en general, declaro la meva aversió, odi i mania persecutòria a totes aquestes coses i més que, seguidament, passo a comentar molt amablement.

Com ja he dit algunes vegades, tot i que sóc culer-culer, m'emprenya que el Barça guanyi títols només pel soroll de clàxons i crits d'uns quants exaltats que no tenen res a fer després del partit i han de sortir al carrer a molestar. Amb la gràcia que té veure, per la tele, la repetició dels gols i les entrevistes trenta quatre vegades seguides.

També odio el dia que hi ha motos a Montmeló. Un dia abans, el mateix dia i l'endemà corren ordres de motoristes pels carrers, intentant emular les quatre criatures professionals. Ganàpies, que alguns ja anàveu en moto quan en Peter Fonda va fer la pel·lícula. Que ja feu una mica de pena.

Visc a Mataró des de fa 15 anys i no sóc "santero". Vull dir que les festes de les Santes, que duren uns deu dies, em provoquen bàsicament mal humor. És un pecat i ho confesso. Sé que amb aquesta declaració em tanco definitivament les portes per dissenyar, algun dia, el famós i controvertit Cartell de les Santes. I són 2000 eurets, eh! Però a aquestes altures de la pel·lícula ho havia de dir, encara que ja hi havien sospites. I em provoquen mal humor pel soroll after hours, el gamberrisme, l'incivisme i la brutícia que superen amb escreix la qualitat d'algun acte cultural i/o lúdic molt concret i puntual. Per cert: a Mataró hi ha alguna Juliana o Semproniana menor de 80 anys?

Tampoc em barrufen les processons i rues religioses, laiques o folklòriques. Declaro la guerra, incruenta -sóc antibel·licista- a tots i cadascun  dels vehicles municipals: autobusos, camions d'escombraries, petits vehicles aspiradors i netejadors, etc. Els vull tots elèctrics o amb pedals i que treballin en hores normals per no molestar el descans dels veïns. També a serres i martells elèctrics, excavadores, grues i andròmines decibèliques, encara que celebro que la bombolla, un cop rebentada, torni a inflar-se. A bars i restaurants que no adverteixen a la clientela que a la una de la matinada no es poden quedar davant de la porta foten crits. Declaro la guerra a les festes i festetes de tot tipus que setmanalment es fan a la Plaça Santa Anna, verbigràcia: salts de perxa, voltetes amb mini tren, musiques enllaunades i algunes sense enllaunar -la de baixa qualitat- a tot drap i amb barra cervesera inclosa i una trentena més d'actes que ara no tinc ganes de relacionar. Només salvo, per motius obvis, la Diada de Sant Jordi, Castellers, Sardanes i la Fira de Nadal -aquí demanaria, si pot ser, menys "villancicus" de l'època de la tele en blanc i negre- i les coses de caire gastronòmic.També odio patins, patinets i maletes de rodes. El tema gos no el toco per respecte al meu. Ah, tampoc m'agraden les festes del cel: sí, això que a Barcelona s'han tret de sobre i Mataró ha "comprat", dels avions de guerra espanyols i/o francesos que fan virgueries davant de la platja, contaminant acústicament i cremant benzina a dojo. Es veu que deixen moltes peles a la ciutat (sic).

Suposo que aquesta declaració sincera, oberta i "provocandi" em pot comportar l'exili. Cap problema, tornaré a Vilassar de Mar, tot i que vaig marxar per culpa de les revetlles de Sant Joan -allà és festa major- abans de la crisi, quan la gent tirava quantitats industrials de coets, bengales i tota mena d'artefactes sorollosos durant hores i hores, talment com a les guerres.  I que em perdonin les amigues pirotècniques penja ases que hi tinc. De fet, va deixar d'interessar-me la Festa Major de Sant Joan quan van prohibir les pedres fogueres. Eren les úniques coses amb pólvora que m'agradaven. I quan a l'envelat van deixar d'actuar les orquestres Amoga i Florida, em va tirar més la Sala Negra de l'Ateneu amb els Lone Star, Los Salvajes, Los Sirex, Los Mustang i els autòctons Murex, fins a no agradar-me ja res de la Festa Major.

Resumint: a les properes municipals prometo votar aquell partit que, en el seu programa, em faci cas en al menys un 51% de les meves fòbies. Siguin dretes, esquerres, centristes, federalistes, unionistes o independentistes. Uf, ara sí que m'he passat!

dimecres, 3 de juny de 2015

CRISTIANO RONALDO O L'EXEMPLE DEL "SEÑORIO" DEL REAL MADRID



(Foto: Daily Mail Celebrity)


Vagi per endavant que considero Cristiano Ronaldo com un molt bon jugador de futbol. Fort, ràpid, bon regateig, gran rematador i gran xutador de faltes... i penals. Un golejador nat. I un dropo nat, també.

És del tipus de jugador que tots el que hem jugat a aquest esport d'equip no podíem suportar: xulo, cregut, narcisista, malhumorat, fantasma, individualista, bronques. Ell va dir que la gent el xiulava perquè era "guapo, rico y bueno". Podria ser. No tothom es tan guapo (sic), ric (aquí li dono tota la raó) i bo (es referia a bon jugador, no bona persona). Però xiular-lo per això no ho acabo de veure. Veig més el que deia abans: xulesc, fantasma, individualista, etc. El que passa que si el tens al teu equip t'assegures unes quantes victòries gràcies a la seva qualitat futbolística i l'aguantes com pots.

Ja ha fet unes quantes demostracions de senyoriu. Aquest senyoriu que tant agrada predicar a Madrid, concretament al Real Madrid. Des d'enfadar-se amb algun company perquè li ha "pres" un gol a fotre-li una cossa també amb un company pensant que li està etzibant a un jugador contrari. Trepitjades, cosses, cops de colze i tota mena de porcades. Celebracions com un torero quan fa un gol, encara que no serveixi per a res. Avantposar l'èxit individual al col·lectiu, etc.

Fins i tot, el seu company Pepe (que, per cert, des que no te en Mourinho d'entrenador ha passat d'australopithecus guarrindongus a australopithecus a seques) el va haver d'avisar l'altre dia, després de fer un gol i celebrar-lo, ell sol, com una folklòrica, que acabaven de perdre la Lliga i no calia que fes el numerat.

Ara l'han pillat pixant a la glamurosa ciutat de Saint Tropez, sortint d'una famosa discoteca. Entremig de contenidors d'escombraries com un pobre indigent, un borratxo o un prostàtic veterà. Que no és el seu cas, que jo sàpiga. Parlant de l'aparell urinari, ara m'ha vingut al cap aquella escultura que li van fer l'any passat a la seva Madeira natal, de tres metres i mig, exhibint un paquet molt voluminós, cosa que li va encantar. Clar, s'entén que amb semblant trompa, quan agafa una ídem ha de buidar-la qual manguera de rec de parcs i jardins, estigui on estigui i amb urgència.

I per acabar, recordem el seu crit d'orangutan (perdoneu orangutans per aquest comparació odiosa) quan va rebre la darrera Pilota d'Or. Tot un exemple d'educació i cultura. Tot un exemple pels infants que comencen a jugar a futbol o a d'altres esports d'equip. Tot un exemple del "señorio" que tant publicita el Real Madrid i el seu president Florentino Pérez -alies Castor- vaja un altre senyor, oi Ancelotti?











dimecres, 15 d’abril de 2015

UNA DE RÀNQUINGS (1)

                           "Florència". (PM. Brasó, 2007. T. Mixta s/paper, 30x20)


Alguns dels meus rànquings d'ara mateix. Ahir no eren aquests i demà potser tampoc. S'admeten adhesions i discrepàncies.

Pintors:
1.- Van Gogh
2.- Bacon
3.- Caravaggio
4.- Goya
5.- Tàpies

Dibuixants còmic:
1.- J. Coll
2.- M.Vázquez
3.- J. Giraud (Gir/Moebius)
4.- F.Ibáñez
5.- Hugo Pratt

Pel·lícules:
1.- Alien, el vuitè passatger
2.- Blade Runner
3.- A la recerca del foc
4.- L'ultima temptació de Crist
5.- Lawrence d'Aràbia

Musics / Grups musicals:
1.- Creedence Clearwater Revival
2.- James Brown
3.- John Lee Hooker
4.- Van Morrison
5.- The Rolling Stones

Entrepans:
1.- Pa amb tomàquet amb truita de patates i ceba
2.- Pa amb tomàquet amb anxoves
3.- Pa amb tomàquet amb pernil de gla
4.- Pa calent amb sobrassada i formatge
5.- Pa amb tomàquet amb botifarra blanca

Plats:
1.- Pasta (tot tipus, però preferentment macarrons) al pesto
2.- Escudella i carn d'olla (imprescindible la pilota)
3.- Sèpia / Mandonguilles amb pèsols del Maresme
4.- Faves i pèsols amb botifarra negra i cansalada
5.- Arròs caldos amb llamàntol

Arts:
1.- Pintura
2.- Còmic
3.- Música
4.- Literatura
5.- Cinema

Ciutats per viure-hi:
1.- Barcelona
2.- Roma
3.- Florència
4.- Girona
5.- Amsterdam

Regions / Zones / Comarques per viure-hi:
1.- Empordà (Alt i Baix)
2.- Maresme
3.- Toscana
4.- Bretanya francesa
5.- Lanzarote

 Països per visitar:
1.-Itàlia
2.-Algèria, zona desert del Sàhara (*)
3.-Jordània (*)
4.-Egipte (*)
5.-Islàndia
(*) Actualment bastant perillosa la visita.


(Continuarà)

dimarts, 13 de gener de 2015

"JE SUIS CHARLIE". I MÉS COSES...

                                  
                                          ("Danys col·laterals. PM.Brasó, 2003)


Vagi per endavant que condemno amb tota les meves forces l'atemptat de l'altre dia a la redacció de la revista satírica francesa "Charlie Hebdo". Per tant, jo també sóc "Charlie Hebdo".

Però també sóc un dels 2000 morts que la setmana passada van ocasionar els sonats de Boko Haram a Nigèria. O també sóc un dels 150.000 civils morts a la guerra de Síria o un dels 3 milions de refugiats que han hagut de marxar (1 milió de nens...). O un dels 43 estudiants mexicans segrestats i assassinats a Mèxic recentment. O un dels més de 4.000 morts per ebola a l'Africa. O...

De fet, quan ens passa alguna desgràcia a Occident sembla que sigui la desgràcia més desgràcia de totes. I durant l'any en passen moltes a tot el món. Però sembla que si no afecta a algun occidental no sigui tan greu. Només cal veure, com exemple, el rebombori per l'ebola durant els dies que 4 o 5 occidentals es van infectar, comparat amb el posterior tractament informatiu una vegada ja no n'hi ha cap. "Només" són africans els que es van morint i infectant.

Tots els fanatismes són perillosos. Els religiosos, els futbolístics, els econòmics, els de violència de gènere. Són l'excusa i la justificació de psicòpates. No hauríem de criminalitzar tant l'islam. Els cristians, jueus, budistes o ateus també tenen els seus criminals, integristes i psicòpates. O no?

El que em carrega una mica, senzillament, és la visió egocentrista que tenim a Occident dels problemes mundials. I que me'n dieu d'uns quants caps d'Estat que van anar a París a fer el peripé, en favor de la llibertat d'expressió i tal i qual, quan en els seu respectius països són uns dictadors i/o la llibertat d'expressió està en entredit? I no cal anar gaire lluny...

Ah, i per acabar: els principals països exportadors d'armes qui són? EEUU, Rússia, Xina, Alemanya, Gran Bretanya, França, Itàlia, Espanya, Holanda, Austràlia, etc. I els importadors? Doncs ja us ho podeu imaginar.