Tinc alguns amics -que m'estimo- i coneguts no independentistes que, des de que el suflé del procés ha tornat a pujar i va seriosament, tornen a estar molt preocupats. Més encara: obsessionats. Molt crítics, destructius, apocalíptics i malastrucs. En comptes d'estar ocupats en un moment interessant de la història de Catalunya i d'Espanya, reflexionant, analitzant i fent un seguiment no visceral dels fets i del que pot esdevenir, hi oposen aquesta mena de preocupació malaltissa.
Amics i coneguts: voleu que us digui que és una preocupació per a mi. I no em faré el pesat ni el màrtir, però és una realitat. Al menys la meva i la de molta gent, us ho puc ben assegurar.
Fa més de sis anys el metges em van detectar un Mieloma Múltiple (un tipus de càncer de les cèl·lules plasmàtiques). Una quimio d'atac, autotransplantament de medul·la, tres recaigudes i tres nous tractaments de quimio. Ara porto quinze cicles seguits, en un any, d'un nou tractament d'assaig que fem 800 pacients d'arreu del món, promogut per uns importants laboratoris americans, i que encara no en sabem els resultats. Ara per ara, aquest càncer és incurable. Es tracta d'intentar allargar els períodes de "curació". Quan vaig a l'hospital de Can Ruti per fer analítiques, proves, visita mèdica i rebre la quimioteràpia, total entre 8 o 10 hores d'estada, m'emporto de casa un parell de llibres, el diari i un bloc de notes per escriure i dibuixar. Ahir, que hi vaig anar-hi, llegint "El llop estepari" del gran Hermann Hesse, vaig quedar garratibat amb aquesta descripció d'un dia dolent pel protagonista de la història:
"...Qui haurà tastat els altres dies, els dolents... qui haurà tastat aquells dies de mort a l'ànima, de buidor interior i de desesperança quan, en una terra desolada i dessagnada per les societats anònimes, ens somriu irònic el món dels homes i l'anomenada cultura, amb la seva falsa brillantor de fira i amb dring de pura llauna, com un vomitiu concentrat i convertit en el súmmum d'allò que és insuportable a l'interior d'un jo malalt; qui haurà tastat aquests dies infernals pot estar prou satisfet d'un dia normal, de mitges tintes, com el d'avui. Agraït per asseure's vora la llar, agraït per comprovar al diari del matí que no ha esclatat cap guerra, que no s'ha constituït cap nova dictadura, que no s'ha descobert cap marranada massa grossa en la política o el negocis..."
En canvi, una ocupació ben interessant per a mi, és seguir sense visceralitat ni cap por, aquest moment que vivim a Catalunya. Acabi com acabi, independents o no, la meva preocupació de veritat és una altre. La resta són punyetes. Punyetes molt interessants i que espero que acabin com jo vull. Però si no és així tampoc penso suïcidar-me. Al menys per una cosa així, tan terrenal.
Em compreneu amics no independentistes. Relaxeu-vos, no us feu pesats i que la salut us acompanyi.
"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada