dimecres, 19 de maig del 2010

CAIXES I LOGOS




Ja tenim nova caixa d’estalvis. Les de Manlleu, Sabadell i Terrassa s’han fusionat i n’han format una que es diu “Unnim”, així amb dues enes. Algú m’ho hauria d’explicar això de les faltes d’ortografia voluntàries. O fa més modern o més internacional, però no ho acabo de captar. Potser sóc massa clàssic.

Del que vull parlar, però, és del logo i no tant del nom que han triat entre tots els empleats (glups!). Doncs que em sembla molt fluix. Tipus telefonia mòbil o quelcom per l’estil. Com destinat al públic adolescent. Colors plans, estiuencs, de gelat de tres gustos. En fi, segons la meva manera de veure és un nyap. No és que la Caixa de Manlleu i la de Sabadell tinguessin un logo massa atractiu o innovador, però el de la de Terrassa era més interessant i estilós que no pas el nou.

Amb la pasta que s'hauran gastat ja podrien haver fet quelcom més artístic. Només cal comparar-lo amb el logo de la “Caixa”, d’en Miró. Vaja, és incomparable.

Deuen estar de moda aquests dissenys tan banals. Em ve al cap la boca amb rialleta que Convergència utilitza ja fa un temps. Sembla l’anunci d’un circ infantil o d'una chuche. Res a veure amb la seriositat i el rigor que ha de transmetre un partit polític.

En fi, llarga vida a “la caixa que suma” que fan èmfasi en les “...sinèrgies positives que es generaran per als clients de la nova entitat...”. Esperem que per aquí l’encertin més.

dijous, 6 de maig del 2010

ART I PREU

(Pere-Màrtir. 2006)


Pagar 106,4 milions de dòlars (81 milions d’euros) per una obra d’art, en aquest cas per un quadre de Picasso, subhastat aquesta setmana a Nova York per Christie’s, és una obscenitat. Igual que pagar cent milions d’euros per un jugador de futbol o instal·lar aixetes d’or en el iot dels diumenges. Però també és legal i probablement una bona inversió (al menys pel que fa a la compra del quadre).

Sempre, però especialment en èpoques de crisi econòmica, es fa evident la veritable naturalesa de l’esser humà. Vanitós, egoista i insolidari. Però som així des de sempre i es veu que això no canvia. I quan algú compra una obra d’art per aquest preu no ho fa per “amor a l’ídem”, precisament.

Segurament es tracta d’una operació d’imatge i màrqueting d’una empresari multimilionari que espera incrementar, encara més, els seus beneficis econòmics i socials amb aquesta sonada adquisició. Doncs que els aprofiti a tots els actors del negoci: venedor, comissionista i comprador. El que no se n’aprofita gairebé mai és l’artista.

Henry Kahnweiler, galerista d’en Picasso, ja va dir que “...mai es paga massa per quelcom que no te preu...”