dimecres, 10 de novembre de 2010

BASILIQUES I MUSEUS

("Homenatge a l'Abat Brasó". Pere-Màrtir Brasó.2007)


Després de la visita papal a Barcelona, concretament a la Sagrada Família i connectant-la, via Antoni Gaudí, amb la inauguració demà de la Col·lecció Bassat d’Art Contemporàni de Catalunya de Mataró, doncs aquest nou museu estarà ubicat provisionalment a la Nau Gaudí del carrer Cooperativa, em permeto fer un mix eclesiàstico-museístic i mostrar-vos la peça titulada “Homenatge a l’abat Brasó” (parent meu que va ser abat de Montserrat), actualment penjada al MACBRA (Museu d’Art Can Brasó) de Vilassar de Mar.

Aquesta obra la vaig exposar el 2008 a Enblanc Espai d’Art, de Mataró, en la mostra “Jo vaig ser-hi, V.O”. Des de llavors n’havia mig perdut el rastre fins ahir, quan tot fent un tallat al Macbra (edifici Torrent de les Tartanes), la vaig retrobar penjada d’una de les seves parets.

Es tracta d’un tríptic de 20 x 150 cm. sobre tela, de tècnica mixta, del 2007. Pertany a la col·lecció permanent de l’esmentat museu i per tant no està a la venda excepte ofertes estratosfèriques, com ja us podeu imaginar.

Nota: he dit que la inauguració del Museu Bassat serà demà 11 de novembre però cal dir que avui, al migdia, s’ha fet la preestrena. Com artista hi estava convidat però noi, aquella hora m’agafat pintant i no ho he pogut deixar, francament. Demà al vespre ja hi anirem. Espero que encara quedin canapès.

dimarts, 9 de novembre de 2010

BOSCOS




“Un arbre quan mor
no espera que hi hagi algú
davant seu perquè vegi
com cau.”

Aquest poema titulat “Honor” pertany al llibre “Boscos” del poeta barceloní Enric Umbert, recent guanyador del II Premi Miquel Costa i Llobera per a poetes inèdits 2010 celebrat a Pollença (Mallorca).

Edicions del Salobre, S.L. l’acaba d’editar en la seva col·lecció “La rosa encofrada”. És un llibret d’una setantena de pàgines i el mateix nombre de poemes que és llegeix d’una tirada, doncs aquests tenen la virtut de ser breus, directes i concisos. I, a la vegada, fan pensar. Deixen petja al bosc...

Tinc el goig de dir que l’Umbert és amic meu. I que la portada del llibre és la reproducció d’un quadre de la meva autoria, de la sèrie “El bosc cremat”.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

AMICS I VINILS

(Pere-Màrtir. "Side Two". 1990)

Els bons amics serveixen, entre d'altres coses, per això: guardar-me a casa seva i durant gairebé cinc anys 250 discos de vinil, fins que s’han donat les condicions idònies per recuperar-los. Aquestes són: comprar-me un tocadiscos, fer una mica d’espai i, sobre tot, ganes de tornar a escoltar musica dels 50, 60, 70, 80 i alguna cosa dels 90 amb aquell so brut i imperfecte tant característic. A partir de llavors, les lleis del mercat capitalista ens va fer renunciar als vells/bells discos de vinil per els nous, i no massa bells, CD’s de so tan net i polit. I també vam haver de comprar nous aparells i jubilar els antics, etc. Llàstima que no vaig guardar el primer”tocata” que vaig tenir!

Afortunadament, d’un temps ençà s’ha recuperat el gust per aquells discos i un servidor s’hi ha apuntat amb gran alegria per la meva part i no tanta per l’amic Josep Maria que n’estat el dipositari durant aquests anys. Bé, de fet haig de dir que n’era el legítim propietari ja que en el seu dia els hi vaig regalar. Però el que deia: només als amics els hi pots fer un lleig així. A sobre, els ha classificat i indexat... i m'ha convidat a dinar!

El repertori de discos va des de King Creole d’Elvis Presley del 1959, El Porompompero de Manolo Escobar del 1960, Rigoletto de Verdi (Ed. 1961) fins a Roy Orbison, Pat Metheny , Art of Noise, N’Gai N’Gai, etc. I per que veieu la diversitat dels meus (mals) gustos hi ha un “bodrio” titulat Canciones de Campamento de la Tuna de Madrid (1963) que juro que mai no l’he comprat. Y també aquell curiós disc dels Milli Vanilli (els que feien veure que cantaven i no era cert...).

La foto que he penjat és l’esbós preparatori per a la portada d’un vinil, que vaig dissenyar el 1990, per a una discogràfica que va tancar abans d’obrir i que lògicament no en vaig veure un euro (llavors dèiem un duro). Crisis? What Crisis?


dijous, 30 de setembre de 2010

GLIESE 581G

(Pere-Màrtir Brasó. 1989)

Per fi! Avui s’ha confirmat l’existència d’un planeta capaç d’albergar-hi vida (apart de la Terra) tal com nosaltres la coneixem. Es diu Gliese 581G o alguna cosa així. Està fora del Sistema Solar, molt lluny d’aquí. Ara mateix no em feu dir a quants milions d’anys llum, però la qüestió que no ho tenim fàcil per anar-hi a fer un cop d’ull.

Jo ja ho sabia. No per llest ni intel·ligent, sinó per experiència pròpia: ja fa anys que vaig ser abduït per un objecte volador no identificat i vaig tenir coneixement de l’existència d’altres essers. El que no us puc confirmar és si eren gliesians o d’un altre lloc, però pel cas és el mateix: quasi ningú no s’ho creu. Ja ho vaig comentar en el flyer (ara és diu així, oi?) de l’exposició “Jo vaig ser-hi (V.O.)” que vaig fer el 2008 al Enblanc Espai d’Art de Mataró i ni cas. Tothom em va preguntar per en James Brown, en Picasso, els submarins o les plataformes petrolíferes però del tema dels extraterrestres res de res. Sembla tabú. Doncs au, aquí teniu un quadre d’un d’aquests essers amb el qual vaig fer-hi una bona amistat.

És un oli sobre tela de 65x54 cm, del 1989. El venc per 6 piturrifus (és la seva moneda) que més o menys són uns 600 euros nostres.

dijous, 23 de setembre de 2010

"D'ARENYS DE MUNT AL CEL"




En Josep Manel Ximenis acaba de publicar el llibre D’Arenys de Munt al cel. L’inici de les consultes independentistes. (CIM Edicions), amb pròleg de Jordi Bilbeny, filòleg i historiador.

És la crònica, en primera persona, d’uns fets què van tenir lloc el 2009 però que portaven gestant-se des de feia temps. I dic en primera persona perquè en Ximenis en va ser l’artífex, encara que després s’hi hagi apuntat molta gent, alguns de bona fe i d’altres intentant apropiar-se’n de l’èxit d’una de les iniciatives sobiranistes, sorgides de la societat civil, més importants de la història de Catalunya.

Sóc amic d’en Josep Manel des de fa molts anys i puc dir que és un home treballador, crític i intel·ligent. Virtuts que li han servit per tirar endavant una iniciativa que, a priori, semblava local i pintoresca però que ha acabat resultant de gran importància pel moviment independentista català.

El llibre, escrit com un relat cronològic, és interessant i proper. El llenguatge, fàcil d’entendre, i un ritme àgil fan d’aquesta crònica un document de recomanada lectura per a totes aquelles persones interessades, d’una manera o d’altre, en l’esmentat moviment.

divendres, 27 d’agost de 2010

RONALDINHO

(Pere-Màrtir Brasó. 2007)

Ha tornat entre nosaltres. Encara que només hagin estat un parell d’hores, la seva presència ha deixat a tots els feligresos bocabadats i esmaperduts. Estimació i perdó mutu. Passió.

La passió de Ronaldinho que va començar a finals de la temporada 2007-08, per acabar marxant del Barça al juny d’aquell any.
Com si fos una revelació (el pintors només som un instrument, un mitjà, uns intermediaris) a principis de 2007 vaig pintar el quadre “Religio deorum immortalium. (Passió: Ronaldinho)” i el vaig exposar al Museu Monjo aquell febrer a l’exposició “Animus Provocandi”.

Quan el vaig pintar res feia preveure la seva caiguda. Després va resultar ser una premonició. Una càrrega feixuga de suportar (el quadre es grosset: 160 x 100 cm), però que ara s’ha alleugerit en veure’l emocionat i rialler entre nosaltres.

Encara m’alleugeraria més si arribes a vendre aquesta peça (vull dir el quadre). Culés de bon cor, milanistes, aquell senyor del bigoti de Madrid, místics, executius de la Nike i/o aficionats a l’art en general: per 2000 euros podeu adquirir un quadre que amb el pas dels anys, i modèstia a part, pot ser una peça de col·leccionista.
Ui, vaig a pintar-ne un d’en Messi...

dijous, 19 d’agost de 2010

"LA SOLITUDE ORGANISATIVE"

(M. Barceló)


Ahir vaig veure, sense aglomeracions (una dotzena de persones), l’exposició “La solitude organisative” d’en Miquel Barceló a CaixaFòrum de Barcelona i tot i que encara em falta "Barceló abans de Barceló” a Arts Santa Mònica, vull fer-ne el meu comentari. No pas cap crítica “tècnica” doncs els especialistes i experts ja ho han fet abastament. També, els mitjans de comunicació n’han fet d’ambdues exposicions un ampli seguiment. En Barceló segueix essent molt mediàtic.

Només deixar constància, com ja m’esperava, de que és una excel·lent mostra. Per a mi Barceló és un dels millors artistes internacionals. Deixant de banda el controvertit tema de l’encàrrec de la cúpula de les Nacions Unides a Ginebra, del que ja en el seu dia en vaig parlar (post del 17.11.2008) en el sentit de que no estava gens d’acord amb l’elevadíssim cost de l’encàrrec, em reafirmo en el fet de que es tracta d’un gran artista.

M’agraden les seves temàtiques (sobre tot l’africana), el seu traç gestual i valent. Els suports que fa servir (tela, paper, cartró, ceràmica, etc.) i el tractament a que els sotmet per arrugar-los, estripar-los o engruixir-los. Els petits papers i les teles de mida XXL. Els quaderns i les escultures. Els colors i les matèries utilitzades. Les taques, esquitxos i guixades. Sempre que contemplo alguna de les seves obres, i aquí n’hi ha moltes, és com una injecció directa a la vena. Una injecció de revifalla artística!

dimecres, 11 d’agost de 2010

POLLOCK

(Pere-Màrtir Brasó. 1965)

L’amic i artista Dani Montlleó ha recordat, via Facebook, que avui fa anys que va morir el pintor nord-americà Jackson Pollock (1912-1956).

Pollock, més o menys definit com a expressionista abstracte, va “inventar” l’action painting i el dripping. Amb la tela a terra, abocava directament la pintura, mitjançant regalims i esquitxos. Ell deia que no feia imatges: eren accions i fets, i que el van influir els indis de l’Oest americà, que pintaven a la sorra.

És un pintor que sempre m’ha interessat. De fet, amb 12 o 13 anys, ja vaig fer algunes cosetes que podríem anomenar com expressionisme abstracte, encara que llavors no ho sabia. Aprofito l’avinentesa per penjar un petit paper de 1965 (36 x 23 cm.), en homenatge a Pollock. Per motius sentimentals no el tinc a la venda, excepte que el Guggenheim (durant un temps van ser mecenes de l’artista) n’estigui interessat. Llavors potser podríem parlar-ne...

divendres, 16 de juliol de 2010

BARCELÓ I JO, MODÈSTIA A PART (OFERTES...)

(Pere-Màrtir. 1985)

En el meu post d’ahir m’aprofitava de les actuals exposicions d’en Barceló per fer un paral·lelisme (si és que ni pot haver algun entre un dels artistes més reconeguts a nivell internacional i un servidor) i oferir un parell de papers “africans”. Doncs bé, avui remenant coses de fa anys he trobat “El lector”, un petit oli sobre cartró (14x30) de 1985, que també té un aire“barceloní”, doncs la temàtica aquesta de llibres, biblioteques, papers i lectors l’artista mallorquí l'ha pintat força vegades.

Com veieu segueixo amb el meu màrqueting particular tot aprofitant l’esdeveniment artístic de la temporada, per dir-vos que si algú està interessat pel meu petit “Lector” el venc per 100 eurets.

dijous, 15 de juliol de 2010

OFERTES D'ART-4


(Pere-Màrtir Brasó)

Aprofitant les dues exposicions d’en Miquel Barceló que s’acaben d’inaugurar a Caixafòrum i Arts Santa Mònica a Barcelona, avui penjo dos papers “africans”.

En Barceló i jo, salvant les distàncies mediàtiques (entre d’altres), tenim algunes coses en comú: fa molts anys vam exposar, ell abans, a la desapareguda i enyorada Galeria Tertre de Mataró. Ens agrada l'Àfrica, el desert, la seva gent, els seus animals, la seva atmosfera... Ell té taller a Mali, jo no, però m’agradaria... I, no és per fer-me el xulo, però he estat pintant pel Marroc, Algèria i Egipte.

La seva pintura m’agrada i tot i que no em va complaure gaire tot l’assumpte de la cúpula de les Nacions Unides de Ginebra i els 20 milions d’euros, m’interessa tot el que fa. Per això, el meu petit “homenatge”, en forma de dos papers de la sèrie “Deserts”, que si els venc aniran per comprar els catàlegs de les seves exposicions i, potser encara me’n sobraran per anar a veure les tres que també té, ara mateix, a Avinyó.

El petit (“La visió dels Tuareg”) és un oli de 30x21 sobre paper imprès, de 1995 i el venc per 100€. L’altre (“Cocodrils i elefants a vista d’ocell”) de 50x65, tècnica mixta sobre paper, del 2001, per 200€.

dimecres, 14 de juliol de 2010

TRES EXPOSICIONS


Ola Kolehmainen (Hèlsinki, Finlàndia, 1964). Fotògraf que viu i treballa a Berlín. Està exposant a Galeria Senda de Barcelona.

Igor Eskinja (Rijeka, Croàcia, 1975). Artista multidisciplinari que està exposant actualment a ADNgaleria de Barcelona.

Francesc “Cesc” Vila (Barcelona, Catalunya, 1927-2006). Dibuixant i pintor. Una selecció de dibuixos seus s’estan exposant actualment a la Sala Rovira de Barcelona.

Diuen els programes de mà de les respectives galeries:

“...L’arquitectura és protagonista a les obres de Kolehmainen...a través d’una selecció de detalls crea autonomies pròpies; d’aquests motius concrets crea composicions abstractes...Les fotografies són de gran format i de producció exuberant per mitjà de la tècnica del Diasec, que intensifica l’efecte òptic de profunditat mantenint la lluminositat de la fotografia gràcies al cristall acrílic...”

“...Eskinja permanece fiel a su linea, caracterizada por un cuestionamiento sobre la producción y la recepción de la imagen en el espacio expositivo... Pone en evidencia el carácter construido de la mirada y los regímenes de visibilidad que condicionan a la vez nuestra percepción de la realidad y su representación... Elabora un doble sistema, de mistificación y desmitificación simultánes, reconciliando la experiencia estética con el análisis de los propios procesos que la producen...”

A diferència de les altres galeries, a la Rovira no he vist cap paper explicatiu. A diferència dels anteriors artistes, no cal. Només recordar que Cesc va publicar les seves tendres i iròniques il·lustracions i acudits a Diari de Barcelona, Correo Catalán, Tele /eXprés, Avui, Por Favor, Serra d’Or, El Jueves, Punch, Paris-Match, etc.

Tampoc cal que us digui quina és l’exposició, de les tres que avui he vist, que m’ha fet emocionar, riure, entristir o pensar.

Nota: com podeu comprovar el comentari relatiu a Igor Eskinja és en castellà. A ADNGaleria, que són uns avançats, només ho fan en anglès i en castellà. M’ha fet una mica de mandra traduir-lo -mea culpa- i com que ara el català, a Catalunya, només serà normal però no preferent i, saber-lo, un dret però no pas un deure, començo, molt a pesar meu, a entrenar-me pel que pugui ser...

dimarts, 6 de juliol de 2010

ESTATUT

(Pere-Màrtir Brasó. 1995)



Fins ara m’he contingut i quasi bé no he escrit res relatiu a la sentencia del TC sobre la constitucionalitat de l’Estatut. Només un petit comentari, en calent, al facebook i la confirmació de l’assistència a la manifestació del proper dissabte (que en aquests moments i vist el caire pancartero que va agafant la cosa, no ho tinc gens clar).

Avui però, llegint en Marius Serra al diari, m’han vingut unes ganes sobtades de dir el que penso. En Marius comenta la sorpresa que van tenir alguns periodistes espanyols en sentir molts jugadors de la selecció del Paraguai parlar entre ells en una llengua no castellana. El guaraní. També diu literalment “La felicidad del colonizador nunca es completa. Tampoco en la península”.
Totalment d’acord i vull afegir, com a cosa personal, que la del colonitzat encara menys.

Però ens queda la llengua. Al menys a mi. L’Estat espanyol i tot el seu aparell, el TC, el PP, el PSOE, en Guerra, en Fraga, l’Exèrcit, Hisenda, la Constitución, la Roja, Tele5, TeleMadrid, la Cope i la indissoluble unitat d’Espanya diran i faran el que els doni la gana, per això ens van colonitzar ja fa molts anys. I nosaltres acatarem i ho farem, uns de bon grat, d’altres no tant i uns quants a desgrat absolut, però ho farem. Com sempre.

Però, com deia abans, queda la llengua. I ningú dels que anomenat i més, m’ho prendrà. Jo seguiré parlant, a Catalunya casa meva, en català. Llegint i escrivint en la meva llengua. Prioritzant tot el que pugui (serveis, cultura, oci, consum, etc.) on el català sigui “preferent” a més de “normal”... Ara més que mai, ves per on.

Consti que, si cal i quan cal, parlo en castellà i no tinc cap problema en fer-ho. Com tothom a Catalunya tinc amics nous i de tota la vida, familiars i ex familiars, coneguts i desconeguts de parla castellana i no he tingut mai problemes lingüístics. Sobre tot si ells respecten la meva llengua. Perquè és la meva, com jo respecto la seva.

El problema (per ells no ho és, és nostre) dels espanyols monolingües és genètic i no cal donar-li més voltes. No cal fer “pedagogia” com sempre es diu des de Catalunya, de bon rotllo i amb les més bones intencions, per fer-nos comprendre i estimar. No cal. Als espanyols no els entra al cap que a Espanya o a Paraguai es parlin d’altres llengües diferents a la seva. No és mala fe (en general). És genètic. I cultural.

Com em van dir, molt estranyats, una parella de guàrdies civils ja fa temps, en sentir parlar el meu lloro: “¡anda, un loro que sabe catalán! Els semblava increïble que, venint de fóra i només portant un any a Catalunya, un lloro parlés una llengua minoritària, residual i indígena. Ells que en portaven trenta per aquí ho trobaven surrealista. Ells que parlaven només en la majoritària, hegemònica i colonitzadora ho trobaven... “peculiar”.

Que, desenganyem-nos, és el que som nosaltres per a ells: una peculiaritat. I uns pesats. Doncs per la meva part així em considero.

dilluns, 5 de juliol de 2010

IGUAPOP GALLERY

(Pere-Màrtir Brasó. 2007)

Iguapop Gallery és una galeria d’art de Barcelona, ubicada a la zona del Born. Fa uns set anys que existeix i també és llibreria, botiga de roba i complements de moda. Tot molt modern, atrevit i “fresc”.

Resulta que ara tanquen la galeria i marxen a Madrid. Aquests dies estan fent la darrera exposició: una col·lectiva d’artistes pop. Habitualment s’hi han fet exposicions d’estètica surrealista i pop. Pintura, còmic, il·lustració, etc... De les poques galeries de Barcelona que van apostar, des del principi, per aquesta línea emergent i que darrerament s’està revaloritzant internacionalment.

Doncs això, que des de que han anunciat la seva imminent marxa he llegit i vist la tira de comentaris a diaris, revistes i teles. L’últim, ahir a La Vanguardia, on el crític Juan Bufill deia entre d’altres coses: “...Iguapop ha sido un oasis de arte fresco en una Barcelona que se pirra por ser moderna, pero que rara vez da cancha a la gente que lo es de verdad...”. Hi estic d’acord i que consti que no hi tinc cap vinculació professional ni emocional amb aquesta galeria (tenen un book meu des de fa dos o tres anys i no m’han dit ni proposat mai res).

Ara, també haig de dir que durant set anys, pràcticament no havia vist ni llegit res enlloc d’aquest “oasis d’art” que era Iguapop. Però, com que ara se’ns en va a Madrid tot són lamentacions. Potser si marxessin, posem-hi a Sòria, ni en parlarien. Però és que a Madrid ho volen tot. Sempre anem tard...

dissabte, 26 de juny de 2010

OFERTES D'ART-3


Pere-Màrtir Brasó (2009)




Segueixo amb el bosc cremat, ara que és temps de petards, focs i calor. I que, malauradament, com cada any comença la temporada d’incendis.

Tal com deia en l’anterior escrit, la solitud i bellesa quasi zen del bosc cremat es contraposa a la tristesa i ràbia que produeix pensar en l’actuació, inconscient o no, de l’home.

Aquestes dues pintures, "Bosc cremat. Aquest bosc era verd” i “Bosc cremat. Petjada i mà” són del 2009. De tècnica mixta (oli, tinta, esmalt en esprai) sobre paper (full de calendari) de 60x45. Si us interessa els venc a 175€ cada un.

dimarts, 22 de juny de 2010

OFERTES D'ART-2


(Pere-Màrtir Brasó. 2008)
Fa uns cinc anys vaig tenir, durant un temps, l’estudi a Tordera, entremig d’arbres, bolets i senglars. També, cal dir-ho i és de justícia, entre lladres d’urbanitzacions, cases mal fetes i cloaques que anaven a parar a les rieres i torrents... Una llàstima.

Però encara va ser més llastimós veure com va quedar un dels boscos propers, després d’un incendi. Passejar-hi, com vaig fer durant hores, per un lloc mort i silenciós em va produir sensacions diferents. Llàstima com he dit i tristesa. Però a la vegada pau, renaixement, purificació. Físicament i espiritual. De llavors ençà no he deixat de pintar “El Bosc cremat”. He exposat aquesta sèrie a Mataró, Vilassar de Mar, Girona, A Coruña, Padrón, Ourense, Vigo. Llocs on, desgraciadament, el bosc es crema molt sovint. Ho faig a manera d’avís, de denúncia, però a la vegada i sembla una contradicció, per la bellesa i la serenitat, entre minimalista i mística, del bosc cremat.

Les dues peces que reprodueixo són dos petits olis sobre paper del 2008. Apunts ràpids i gestuals en blanc i negre, esquitxats de vermell. El primer “Bosc cremat # 99+1” va ser seleccionat aquell any en el concurs Artifice de Loja, Granada. Fa 50 x 22. L’altre, “Bosc cremat #99+2” 48 x 25.

Si n'esteu interessats, els venc a 150 € cada paper. Una ganga, vaja...


dijous, 17 de juny de 2010

OFERTES D'ART-1


(Pere-Màrtir Brasó. 2001)


Com que els brots verds encara no els veig per enlloc, em refereixo els econòmics, m’he proposat sobreviure a base d’oferir obra pròpia a bon preu, sense passar pels conductes habituals en el món de l’art, o sigui galeries, marxants i/o comissionistes diversos. Si algun d’aquests intermediaris no li convenç aquest sistema només ha de fer-me una oferta interessant.

Durant un temps aniré oferint, mitjançant aquest bloc i el facebook, obres de diferents èpoques que tinc al meu estudi, a preus que considero molt assequibles per a qualsevol aficionat a l’art que estigui interessat en tenir obra original d’un servidor.

Avui començo amb dos olis sobre cartolina negra, de mides 65x50 cm. Ambdues són del 2001 i pertanyen a la sèrie Buits que vaig exposar a la galeria barcelonina Magdalena Baixeras el 2002. El reconegut crític d’art Josep M. Cadena, en El Periódico del 25 de setembre d’aquell any, titulava el seu article sobre l’exposició “L’obra depurada de Brasó” tot dient que “...s’ha centrat (jo) i depurat a través del blanc i del negre. Les seves peces troben la simplicitat àmpliament comunicativa de les coses que estan ben pensades i executades...”, després de qualificar-la amb quatre estrelles. Més que el Bulli!

Els títols són “Home i mongeta tendra” i “Fruitera i mongeta tendra”. Parlant de brots verds...

El preu és de 200 € cada quadre. Interessats utilitzeu aquest mateix conducte. Admeto regateig mediterràni raonable.


dimecres, 9 de juny de 2010

TWO LOVERS



Com que darrerament es parla molt (avui mateix a La Vanguardia i per partida doble) i, en general molt bé, de Two lovers, la pel·lícula de James Gray estrenada el 2008, però incomprensiblement (al menys per a mi) recent projectada a les nostres pantalles, exposo la meva opinió.

D’entrada em sembla una bona pel·lícula. El guió, del mateix director, narra una historia ben simple. Bàsica i intemporal. Un home que dubta, sentimentalment parlant, entre dues dones. Un home turmentat i tocat per una relació anterior que va acabar malament. Fins aquí, normal.

El que no he trobat tan normal és l’actuació, que no el treball, dels actors, principalment la de Joaquin Phoenix (un actoràs). Estem parlant d’uns personatges, l’home i les dues dones, que físicament ronden els trenta, però que ell, sobre tot, es comporta com un veritable adolescent: immadur tant en el parlar, com en el caminar. Un tarannà a la feina (negoci del seu pare) com el del nen dels encàrrecs, fent bromes infantils i sense cap mena de responsabilitat. I a casa, com si li comencessin a sortir granets a la cara, amb una habitació-refugi pròpia d’aquestes edats. És veritat que està molt tocat psicològicament i s’està medicant. Però no és massa eximent per semblar un xaval de setze o disset anys.
Una de dues, o és la gràcia de l’assumpte: “...esta descompensación temporal funciona como un error creativo...” com diu Jordi Balló a La Vanguardia i hem de creure’ns això de que “és la conciencia de que los actores tienen una vida sedimentada por filmes anteriores lo que acaba proporcionando esta dimensión tangible de lo trágico. Seres que parecen aún inocentes están encarnados por actores que han pasado por todos los registros del cine adulto”. O, senzillament, i és la meva opinió, aquesta descompensació temporal és un pur i dur error de càsting.

La pel·lícula és interessant i ben feta. En Phoenix i la Paltrow s’ho "curren", però no he pogut evitar pensar, durant tota la pel·lícula amb això de que, avui dia, l’adolescència s’allarga molt i els fills no marxen de casa fins el trenta o quaranta. I amb la crisi economica actual la cosa potser s’allargarà fins els seixanta. Encara veurem en Harrison Ford de xaval mal criat. Això si, fent un bon treball actoral...

dimecres, 19 de maig de 2010

CAIXES I LOGOS




Ja tenim nova caixa d’estalvis. Les de Manlleu, Sabadell i Terrassa s’han fusionat i n’han format una que es diu “Unnim”, així amb dues enes. Algú m’ho hauria d’explicar això de les faltes d’ortografia voluntàries. O fa més modern o més internacional, però no ho acabo de captar. Potser sóc massa clàssic.

Del que vull parlar, però, és del logo i no tant del nom que han triat entre tots els empleats (glups!). Doncs que em sembla molt fluix. Tipus telefonia mòbil o quelcom per l’estil. Com destinat al públic adolescent. Colors plans, estiuencs, de gelat de tres gustos. En fi, segons la meva manera de veure és un nyap. No és que la Caixa de Manlleu i la de Sabadell tinguessin un logo massa atractiu o innovador, però el de la de Terrassa era més interessant i estilós que no pas el nou.

Amb la pasta que s'hauran gastat ja podrien haver fet quelcom més artístic. Només cal comparar-lo amb el logo de la “Caixa”, d’en Miró. Vaja, és incomparable.

Deuen estar de moda aquests dissenys tan banals. Em ve al cap la boca amb rialleta que Convergència utilitza ja fa un temps. Sembla l’anunci d’un circ infantil o d'una chuche. Res a veure amb la seriositat i el rigor que ha de transmetre un partit polític.

En fi, llarga vida a “la caixa que suma” que fan èmfasi en les “...sinèrgies positives que es generaran per als clients de la nova entitat...”. Esperem que per aquí l’encertin més.

dijous, 6 de maig de 2010

ART I PREU

(Pere-Màrtir. 2006)


Pagar 106,4 milions de dòlars (81 milions d’euros) per una obra d’art, en aquest cas per un quadre de Picasso, subhastat aquesta setmana a Nova York per Christie’s, és una obscenitat. Igual que pagar cent milions d’euros per un jugador de futbol o instal·lar aixetes d’or en el iot dels diumenges. Però també és legal i probablement una bona inversió (al menys pel que fa a la compra del quadre).

Sempre, però especialment en èpoques de crisi econòmica, es fa evident la veritable naturalesa de l’esser humà. Vanitós, egoista i insolidari. Però som així des de sempre i es veu que això no canvia. I quan algú compra una obra d’art per aquest preu no ho fa per “amor a l’ídem”, precisament.

Segurament es tracta d’una operació d’imatge i màrqueting d’una empresari multimilionari que espera incrementar, encara més, els seus beneficis econòmics i socials amb aquesta sonada adquisició. Doncs que els aprofiti a tots els actors del negoci: venedor, comissionista i comprador. El que no se n’aprofita gairebé mai és l’artista.

Henry Kahnweiler, galerista d’en Picasso, ja va dir que “...mai es paga massa per quelcom que no te preu...”

dijous, 29 d’abril de 2010

JOSEP SERRA

(Fragment d'un quadre d'en J. Serra)
No acostumo escriure sobre pintura de col·legues amics. Primera que no tinc l’objectivitat ni els coneixements dels crítics, i segona que m’agrada conservar els amics.

Faig una excepció, perquè em ve de gust, amb en Josep Serra. Exposa a Barcelona, a la sala Setba de la Plaça Reial i demà s’acaba.

En Josep fa pintura. De la mateixa manera que el futbol és futbol (independentment de si es juga "maco" com el Barça o "lleig" com l’Inter) i la cuina és cuina (siguin uns pèsols amb mandonguilles o un pèsol deconstruit amb una mandonguilla quadrada), la pintura “abstracta” o la “figurativa” és el mateix. No hi ha distinció. És pintura.

Com tot, pot agradar més o menys, però la seva pintura és valenta. A mi m’agrada el fet. En aquesta cas no busco l’estètica "convencional". M’agrada l’atzar, la casualitat, la taca i l’esquitx. El color just, poc cridaner i el gest enèrgic. Pintura i emocions.

dimarts, 27 d’abril de 2010

"O VIRGO SPLENDES"

(Pere-Màrtir. 2010)

Antiphona dulcis armonia dulcissime
Verginis Mariae de Monte Serrato
O Virgo/ splendens hic/ in monte celso/
Miraculis serrato/ fulgentibus ubique,/
Quem fidels/ conscendunt universi./
Eya, pietatis/ occulo placato,
Cerne ligatos fune peccatorum/
Ne infernorum ictibus graventur,/
Sed cum beatis tua/ prece vocentur.

I...

Mare de Déu de Montserrat
Ja que el conseller Baltasar
T’ho va demanar
I va ploure sense parar,
Concedeix-nos aquest dimecres guanyar
I deixar l’Inter de la Champions eliminat.

dijous, 22 d’abril de 2010

DE L'ADMIRACIÓ A L'ENVEJA

(Pere-Màrtir. 1996)


Amb l’admiració i l’enveja de vegades passa com amb l’amor i l’odi, que de l’un a l’altre només hi ha un pas. El Barça ha estat en els darrers temps i és encara, l’admiració de tot el món futbolístic. Fins i tot, gent que no l’interessa massa aquest esport, valora els èxits i l’estil que exhibeix l’equip i el seu entrenador, Pep Guardiola.

Però, clar, som humans. Què vol dir això? Doncs que som animals que ens busquem, tal com va escriure en Palau i Fabre. I quan no ens trobem (o el que trobem no ens agrada) apareixen l’odi, l’enveja, l’egoisme...

Ara toca l’enveja. Tothom vol guanyar, superar, fotre al Barça de les sis copes. De manera legitima o no. Des del famós “villarato” conspirat per la premsa madrilenya, que no ha parat fins condicionar arbitres i estaments derivats, passant pel Comité de Competición que perdona targetes a jugadors del Real Madrid (Albiol) i de l’Espanyol (Kameni) i així poder jugar, respectivament i en la mateixa jornada, contra el València (punts vitals pels madrilenys) i contra el Barça (també punts vitals pels madrilenys ). En canvi, curiosament, deneguen el perdó a l’Alves, del FC. Barcelona.

Parlant dels periquitos: guanyar al Barça s’ha convertit en la seva raó d’existir. Fins i tot, el seu entrenador, quan juga contra els culés és posa el vestit de menjar macarrons i deixa aquell horrorós xandall a la tintoreria, gorra inclosa. Això si, la resta de la temporada fan més pena que glòria. Justament ho deia fa pocs dies l’ex-jugador de l’Espanyol Joan Golobart , ara fent de periodista analista del joc del Barça, a La Vanguardia, en un text filosòfic-esportiu -justificatiu que, el que traspuava realment, era enveja.

A Europa comença a passar el mateix. De l’admiració de fa uns mesos hem passat a veure qui és el primer que pot fer la pirula al millor. A l’enveja insana. Al poder dir: jo me’ls vaig carregar. Des de l’Uefa, que són una banda, en no permetre cap solució alternativa i obligar a viatjar catorze hores als jugadors del Barça, mentre els de l’Inter ja fa dies que es preparen, fins a l’àrbitre portuguès (amic i compatriota de l’entrenador dels italians) que va xiular el partit: un gol en claríssim fora de joc, un altre precedit d’una falta no assenyalada, un penal no xiulat a favor del Barça i un criteri a l’hora de mostrar targetes clarament tendenciós.

Els arbitres d’aquí i d’allà estan permetent el joc brut, moltes vegades violent, en detriment del bon futbol i l’espectacle d’un equip que, quan l’arbitratge és reglamentari, fa meravelles. Lògicament el Barça no ho ha de guanyar tot i sempre. Això és un joc i perdre en forma part. Però sempre que sigui por motius purament esportius.

Tot això, els que tenim memòria històrica, en aquest cas futbolística, ja ho veiem a venir. Però a les noves fornades de culés els deu agafar per sorpresa. Esteu avisats. Ara toca la caça del millor, amb les armes que calguin. Del més admirat. Del més envejat.

divendres, 16 d’abril de 2010

ISLÀNDIA

(Sèrie: "Islàndia". Pere-Màrtir. 1999)

Islàndia és un estat petit i poc poblat. Una mica més de 300.000 habitants i quasi bé tots concentrats a la capital, Reykjavik.

No surt quasi mai als mapes del temps de la tele i dels diaris. Per no sortir no surten ni noticies relacionades amb aquella illa. Aquí només es coneix el bacallà, l’ex-jugador del Barça Gudjohnsen i, potser, la cantant Bjork . I això que hi ha una ciutat que es diu Vik...

Bé, de fet fa un parell d’anys que se’n parla una mica més per la crisi econòmica mundial. Allà també la pateixen. El 2008 arran del pet financer, van patir un col·lapse econòmic amb depreciació de la seva moneda, fins haver de negociar un préstec amb el FMI. I això que estem parlant d’un país que el 2007 era el numero ú del món en l’índex de desenvolupament. El 2009 va sol·licitar entrar a l’UE cosa que probablement es produirà abans d’un parell d’anys.

Doncs ara mateix és noticia de portada perquè està fent la guitza a mig món: molts aeroports tancats al nord d’Europa, s’han suspès més de 5000 vols i encara no se sap quan es normalitzarà tot. El problema és l’erupció d’un volcà. Les cendres que expulsa fan molt perillós volar per tot el nord del vell continent. Ja veieu, imponderables. Segur que si passés a casa nostre anomenaríem una comissió investigadora per trobar els culpables de tot plegat.

Islàndia és un territori jove geològicament parlant. Glaceres, volcans i guèisers. Ocres i verds, blancs i negres. Fum i foc. Està en permanent formació. El paisatge és espectacular. I, important, no hi ha aglomeracions de gent ni transit de cotxes. Vaig estar-hi fa uns anys i en van sortir tres exposicions a Llinars, Barcelona i Roma, de la que en tinc un molt bon record, ja que entre d'altres fets agradables, em van visitar els de l"Associazione amici dell'Islanda".

Visca Islàndia! (independent de Dinamarca des de 1944)...

dimecres, 14 d’abril de 2010

AIGUA I VIDA




Empleats de l’empresa constructora OHL (amb seu central a Madrid i delegació a Barcelona, entre d’altres ciutats) van formar, fa temps, un grup de voluntaris dedicats a ajudar en causes solidaries.

La darrera acció és “Agua para el desarrollo”. Es tracta d’una campanya per aconseguir mil potabilitzadors d’aigua, per tal que persones en situació d’emergència tinguin accés a l’aigua potable i puguin salvar la seva vida. És un senzill aparell anomenat LifeStraw, individual, lleuger i fàcil de transportar que purifica l’aigua contaminada, eliminant virus i bactèries en un 99%.

Cal recordar que en el món hi ha quasi 900 milions de persones que no tenen aigua potable per beure, cuinar o rentar-se. A més, constantment hi han situacions d’emergència (guerres, desastres naturals, etc.) on aquest senzill dispositiu pot ser de gran ajut. Un LifeStraw permet que un adult pugui veure aigua potable durant 1 any, o 2 a un nen. El seu cost és d’uns 6 dòlars.

Com que tinc vinculacions familiars dins aquest grup de voluntaris en faig ressò: són benvinguts els donatius, que es poden ingressar al compte 0049 5991 22 2716100057 del Banc Santander. Amb 5 € es compra un LifeStraw com el que veieu a la foto. Senzillament un aparell miraculós!

He dissenyat el logo de la campanya, que han estampat a samarretes per fer més visible l’acció. Si algú està interessat en l’original, els 40 € que costa, aniran també per la causa.
Informació: http://voluntarios.grupoohl.com i Dolores López, tel. 93 304 10 38)

dimarts, 13 d’abril de 2010

COLL



En el meu post del 24 de gener, parlant dels “meus mestres”, vaig escriure sobre el dibuixant de còmics, mort el 1984, Josep Coll. Un dels grans dibuixants del mític TBO i posteriorment de revistes més “modernes” com Cairo. I tal com vaig dir, un del dibuixants que més m’han agradat i m’han influït.

Doncs bé, s’acaba d’inaugurar, a la galeria Francesc Mestre Art del carrer E. Granados, 28 de Barcelona, l’exposició “Coll (sense paraules)”. Es tracta d’una vintena llarga d’originals d’historietes publicades la majoria a l’esmentat TBO. Un veritable plaer. Art pur. Línea clara, segura, minimalista. Ritme cinematogràfic i quasi sense paraules. Tal com defensava Coll, no cal text quan les imatges són prou expressives.

Llàstima de l’espai expositiu i del muntatge: una galeria molt petita i estreta i un muntatge massa pobre per a tan bon artista. Però, tot i així, val molt la pena visitar-la.

divendres, 9 d’abril de 2010

DE GATS (3)

(Pere-Màrtir. 2001)


Ara fa dies que no escric res sobre gats. Els qui teniu les ganes de llegir aquest “Animus Provocandi” ja sabeu que sóc un apassionat d’aquests felins. I quan trobo algun escrit parlant d’ells, sobre tot quan qui ho fa en sap, m’agrada reproduir-lo. En aquest cas és del llibre “The cat inside” de l’escriptor nord-americà William S. Burroughs, figura clau del moviment beat amb Ginsberg i Kerouac. Un llibre que reflexiona sobre la misteriosa relació entre gats i persones.

“... La majoria de cases de pagès tenen gats per foragitar a les rates i els ratolins. A aquests se’ls alimenta mínimament amb llet desnatada i sobres. Sinó, no cacen. Clar que sovint passa que un gat de graner es converteix en un gat domèstic. I això és el que vol qualsevol gat de graner, qualsevol gat del carrer. Em sembla profundament commovedor aquest desesperat intent de guanyar-se un protector humà.”

L'escriptor es dirigeix a aquells que no han viscut mai al camp: "...em refereixo a una granja de veritat en el camp...". Jo ho he comprovat: hi vaig viure el meu primer quart de segle...

dimecres, 7 d’abril de 2010

MÉS CÒMICS (8)



(Pere-Màrtir. 2001, 2007 i 2007)




Amb l’arribada del nou mil·lenni vaig experimentar amb algunes de les noves tecnologies per fer il·lustracions i còmics, sobre tot amb un dels programes informàtics més bàsics i senzills d’usar com és el Paint i amb el “ratolí” normal.

Mitjançant aquesta tècnica vaig col·laborar amb les il·lustracions, tipus vinyeta, a “Qui sobreviurà la globalització?”, de Jep Llany. Es tractava del primer llibre en català penjat a Internet en capítols setmanals, des d’abril del 2001 fins a maig del 2002. També vaig publicar algunes vinyetes i acudits en la versió digital de la revista gallega d’art “Artnotes”, que encara es poden veure a la web artnotes.info, concretament a e-notes (Viñetas).

Penso que es tracta d’una tècnica interessant i pràctica, però una mica freda pel meu gust, en comparació amb les tècniques de dibuix tradicionals, que permeten més l'empremta "caligràfica", el gest personal de l'autor. En penjo varies: la primera correspon al llibre de Llany, la segona publicada a l’esmentada revista i la tercera es inèdita.



dimarts, 6 d’abril de 2010

MÉS CÒMICS (7)


(Pere-Màrtir. 1997)

Els anys 90 vaig dedicar-me gairebé exclusivament a la pintura i només vaig fer alguns còmics per a “consum propi”. Quasi a mode d’agenda o diari, dibuixava impressions i reflexions de tipus personal, de forma més o menys humorística, sobre temes d’actualitat social, política o econòmica.

Utilitzant només retuladors, vaig omplir varies llibretes de manera ràpida i directa, amb faltes d’ortografia, esmenes i correccions sobre la marxa. Acudits, tires còmiques, il·lustracions, vinyetes inconnexes, historietes d’unes quantes pàgines o textos sols.

Aquesta que reprodueixo anava del "boom"gastronòmic, més concretament de la moda emergent de les estrelles “Michelin”...

dimecres, 31 de març de 2010

MÉS CÒMICS (6)


(Pere-Màrtir. 1987)
Curiós va ser el cas de “l’Agent BS”. El 1989 jo treballava en una entitat financera des de feia vint anys, intentant compaginar de la manera menys traumàtica possible la banca amb la meva vessant artística. Cosa complicada, però que durant anys encara vaig poder suportar.

Bufaven anys postmoderns, preolimpics, de disseny i d’expansió. Les grans empreses es feien encara més grans, però seguint les noves tendències laborals no descuidaven la formació i esbarjo del personal. Per això, la revista de difusió interna per als empleats del banc es va modernitzar com quasi tot, i van voler incloure algun còmic entre noticies econòmiques i d’auto bombo, ofertes i demandes i temes sòcio-laborals.

Ens van encarregar una historieta a dos empleats. El guió era d’en Manel Camps, periodista amateur, i el dibuix meu (també amateur, clar). Només es va publicar el primer capítol -La noia del quadre- a la revista numero 0 del desembre d’aquell any. Sembla que als grans caps pensants no els va agradar massa que la cosa anés d’un empleat detectiu que hagués d’investigar el robatori d’una obra d’art (“Figura de noia” d’en Casas) de la col·lecció privada del banc, desapareguda de la sala del consell d’administració. Donava mala imatge...

Veieu que dura era (és) la vida de l’artista. Per amor a l’empresa, sense cobrar ni cinc i censurats!

diumenge, 28 de març de 2010

MÉS CÒMICS (5)



(Pere-Màrtir. 1987 i 1988)


El 1987 i 1988 vaig col·laborar amb alguns acudits i tires còmiques, en els quatre primers números de la revista bimensual L’Espiell, editada a Barcelona pel mataroní Jesús Prujà i Puig que n’era el gerent.

La revista es definia com a “portaveu de col·lectius liberals catalans” i proclamava un “... liberalisme d’esquerres, solidari, generós i obert al progrés, assumint plenament les corrents ecològiques i pacifistes que la nostra societat reclama...” Ja fa més de vint anys que es deia tot això. Crec que només es van editar mitja dotzena de numeros.

El primer acudit és del numero 2 i hi feia un mix de les cues i retencions interminables dels ponts i festius (el Pilar...) i el “separatisme” català. L’altre pertany al numero 3 i la cosa anava de crisi i les primeres fusions de la gran banca espanyola. Passa el temps però hi ha coses que no canvien...

dijous, 25 de març de 2010

MÉS CÒMICS (4)



(Pere-Màrtir. 1985)

A finals dels 70 principis dels 80, vaig començar a fer les primeres exposicions i em vaig dedicar més a la pintura que no pas als còmics. Tot i així no vaig deixar de dibuixar-ne alguns, encara que la majoria es van quedar guardats al calaix.

En aquella època vaig adaptar, al còmic, uns quants contes i llegendes extretes del llibre de Herminio Almendros “Pueblos y Leyendas” (Ed. Seix Barral. 1961). Un llibre infantil que sempre m’havia agradat i que va ser el primer que vaig adquirir jo sol. Recordo que no el vaig pagar pas en diners sinó que amb els “punts” que aconseguíem els nens que anàvem a aprendre el catecisme i que ens portàvem com angelets, abans de fer la primera comunió.

El que reprodueixo és una antiga llegenda japonesa que ara podríem considerar de la secció d'“autoajuda” i bon rotllet. Es va publicar en el numero 2 (agost 1985) de la revista Gargots -Còmic independent- que s’editava a Malgrat de Mar i de la qual n’era el director l’amic i “penja-ases” com jo Josep M. Roselló. No recordo si vam arribar a editar el numero 3...

dilluns, 22 de març de 2010

DOS QUARTS DE TRES

(Pere-Màrtir.2010)

Dos quarts de tres. Això avui dia quasi ja no ho diu ningú. I mira que és maco. Molta gent diu “les dos i mitja” i “les dos trenta”. Ni tan sol “les dues”...

Potser estic una mica encaparrat amb l'hora, però només falta que la televisió publica catalana no ajudi a parlar millor el català tot preservant expressions autòctones, espècies en perill d'extinció. La presentadora del telenotíciesmigdia ja fa dies que li fa gràcia acomiadar-se fins demà a “dos de tres”. No sé si per mandra, “modernó” o és aficionada al món casteller. També potser les tres coses a l'hora, clar.

"Vale" que no cal ser purista, però una mica de cura amb la llengua també està bé, sobre tot per part dels mitjans de comunicació.

dijous, 18 de març de 2010

MÉS CÒMICS (3)




(Pere-Màrtir. 1974)



Seguint en el meu particular túnel del temps anem a parar al 1974. Aquesta historieta la vaig fer a l’Hospital Militar d’Osca i es va publicar en una mena de butlletí/pamflet que fèiem circular els soldats allà ingressats (jo ho estava per una in/oportuna úlcera duodenal).
Tot i la seva ingenuitat, cal destacar que ja llavors -i això que sembla que parlem del neolític- ja hi havien certes preocupacions calcades a les d’ara: la contaminació (en aquella època en deien pol·lució), la competència i el màrqueting empresarial on tot s’hi val, polítics qüestionats i més o menys corruptes... ¿Identifiqueu a Nixon i Ford en el còmic?

Gràcies a la maleïda llaga d’estómac, als meus dibuixos i a saber jugar una mica al tennis, vaig acabar fent, durant un any, una mili d’endollat absolut: ajudant del comandant-metge de l’hospital. Li dibuixava diapositives i transparències per a les seves conferències, l’ensenyava a jugar a tennis (llavors, a Osca, entre metges, militars, clero i burgesia era el no va más, juntament amb l’esquí) i, la part “dura”: li traginava llenya per la llar de foc de casa seva. La mili ens feia homes de profit...






dimarts, 16 de març de 2010

MÉS CÒMICS (2)

(Pere-Màrtir. 1972)

Posat com estic aquests dies a rescatar(me) antigalles, avui reprodueixo una mena d’auca, emparentada directament amb el còmic: una convocatòria de futbol de l’U.D. Vilassar (Amateur) de Vilassar de Mar, de febrer de 1972.

És la llista informativa que es penjava, un parell de dies abans del partit, dels jugadors convocats per disputar-lo . Estaven enganxades sempre a la porta de la mítica taverna d’aquest poble, “Espinalé” (el de la carretera, clar). Normalment era una simple llista mecanografiada en un foli, però molt de tant en tant n’apareixia una de dibuixada... Entre el meu germà (guió) i jo (dibuix) em vàrem fer algunes. Jo només en conservo aquesta, publicada en el llibre “Història gràfica del Futbol a Vilassar de Mar” de F. Xavier Ramon (1994. Ed. Oikos Tau). Per cert i com a curiositat, vegeu alguns dels noms dels futbolistes. Hi ha ex-polítics i polítics actuals, empresaris d'èxit i de no tant, bohemis, floricultors, forners, peixaters, etc. alguns força coneguts per aquestes contrades. També, malauradament, hi han alguns amics ja desapareguts.

Fixeu-se en el detall de B&B Editions (Brasó i Brasó), molt abans de l’aparició de “Ediciones B”. I la clara influència del còmic: "copyright by Vázquez", en homenatge al creador del “Abuelo Cebolleta”...

divendres, 12 de març de 2010

MÉS CÒMICS

(Pere-Màrtir. 1971)





Darrerament m’ha tornat a agafar, amb força, la dèria del còmic en totes les seves vessants: repàs de tebeos antics, devorament de novel·la gràfica actual, dibuix de nous còmics i marcada influència formal en les darreres pintures que estic fent.

Doncs això, que remenant papers m’ha sortit una de les primeres historietes que vaig publicar. Va ser el juliol de 1971 (llavors tenia 18 anys...) en el fanzine ¡Bang! “Especial Noveles”. L’he trobat fàcilment perquè, no fa gaires mesos, el dibuixant i amic Kim Queralt va fer una magnifica exposició a Argentona relacionada amb el món del còmic i li vaig deixar, entre d’altres revistes, aquest rar exemplar de l'esmentat fanzine.

Em resulta curiós veure el que feia fa 40 anys. I comprovar que la temàtica que tan de moda està avui dia (por, vampirs, monstres, etc.) ja la tocava llavors, encara que fos amb conya. Per cert, titulava aquesta sèrie -només van ser quatre o cinc historietes- com “1/2 of terror”, referint-me que de por, poca; només la meitat...