TWO LOVERS

Com que darrerament es parla molt (avui mateix a La Vanguardia i per partida doble) i, en general molt bé, de Two lovers, la pel·lícula de James Gray estrenada el 2008, però incomprensiblement (al menys per a mi) recent projectada a les nostres pantalles, exposo la meva opinió.

D’entrada em sembla una bona pel·lícula. El guió, del mateix director, narra una historia ben simple. Bàsica i intemporal. Un home que dubta, sentimentalment parlant, entre dues dones. Un home turmentat i tocat per una relació anterior que va acabar malament. Fins aquí, normal.

El que no he trobat tan normal és l’actuació, que no el treball, dels actors, principalment la de Joaquin Phoenix (un actoràs). Estem parlant d’uns personatges, l’home i les dues dones, que físicament ronden els trenta, però que ell, sobre tot, es comporta com un veritable adolescent: immadur tant en el parlar, com en el caminar. Un tarannà a la feina (negoci del seu pare) com el del nen dels encàrrecs, fent bromes infantils i sense cap mena de responsabilitat. I a casa, com si li comencessin a sortir granets a la cara, amb una habitació-refugi pròpia d’aquestes edats. És veritat que està molt tocat psicològicament i s’està medicant. Però no és massa eximent per semblar un xaval de setze o disset anys.
Una de dues, o és la gràcia de l’assumpte: “...esta descompensación temporal funciona como un error creativo...” com diu Jordi Balló a La Vanguardia i hem de creure’ns això de que “és la conciencia de que los actores tienen una vida sedimentada por filmes anteriores lo que acaba proporcionando esta dimensión tangible de lo trágico. Seres que parecen aún inocentes están encarnados por actores que han pasado por todos los registros del cine adulto”. O, senzillament, i és la meva opinió, aquesta descompensació temporal és un pur i dur error de càsting.

La pel·lícula és interessant i ben feta. En Phoenix i la Paltrow s’ho "curren", però no he pogut evitar pensar, durant tota la pel·lícula amb això de que, avui dia, l’adolescència s’allarga molt i els fills no marxen de casa fins el trenta o quaranta. I amb la crisi economica actual la cosa potser s’allargarà fins els seixanta. Encara veurem en Harrison Ford de xaval mal criat. Això si, fent un bon treball actoral...