dimarts, 4 de desembre del 2012

dilluns, 3 de desembre del 2012

dissabte, 24 de novembre del 2012

divendres, 23 de novembre del 2012

dijous, 22 de novembre del 2012

dimecres, 21 de novembre del 2012

dimarts, 20 de novembre del 2012

dilluns, 19 de novembre del 2012

diumenge, 18 de novembre del 2012

dissabte, 17 de novembre del 2012

divendres, 16 de novembre del 2012

dimarts, 13 de novembre del 2012

dissabte, 10 de novembre del 2012

divendres, 9 de novembre del 2012

dijous, 8 de novembre del 2012

dimecres, 7 de novembre del 2012

dimarts, 6 de novembre del 2012

dilluns, 5 de novembre del 2012

dissabte, 3 de novembre del 2012

TRONAT, EL NOSTRE ASTRONAUTA (1)

                                                                
(copyright, 2012 P.M. Brasó)

divendres, 2 de novembre del 2012

TRONAT, EL NOSTRE ASTRONAUTA

 (copyright, 2012 P.M.Brasó)



A partir d’avui, diàriament -al menys ho intentaré- aniré penjant tires del meu darrer còmic “Tronat, el nostre astronauta”, amb guió i dibuixos propis. Es tracta d'un únic personatge, narrador, protagonista i fil conductor de cada una de les tires, normalment de només una vinyeta panoràmica, per destacar la sensació d'infinit, d'espai sideral on hi tenim tot sol, no sabem des de quan, on i perquè, al menys de moment, el nostre astronauta.

Ens mostrarà reflexions entre poètiques –disculpeu la pretensió- i iròniques, en clau independentista, de vegades clarament i d’altres més subtilment, arran de la situació politico-social que es viu al nostre país i, sobre tot, de la (mala) relació amb el  “planeta” Espanya. De tant en tant, amanit amb algun toc costumista, només faltaria.

Així m’estalvio la pesada tasca d’haver de fer tanta “pedagogia” en va, haver de replicar, explicar i si ens descuidem justificar constantment aquesta actualitat tan rabiosa en tots els sentits. Ja ho farà en Tronat per mi, que en viure i veure-ho amb distància,  potser serà més objectiu i clarivident...

 


dimarts, 16 d’octubre del 2012

ESPANYOLITZAR

                                                                 (Foto: P.M.Brasó)



Què deu voler dir “espanyolitzar”? Perquè espanyolitzar ve d’Espanya, oi? Per tant pot voler dir moltes coses: que un rus de Calella balli sardanes amb la barretina posada. O que els McDonalds de Madrid només tinguin entrepans de calamars. O que en Vicente Del Bosque rebi cursos de “cante jondo”. Doncs resulta que no.

Quan el ministre Wert (quin gran plat els peus de ministre, d’altrament dits de porc) diu que s’ha d’espanyolitzar als nens catalans, què ens està dient en realitat? Que Catalunya no és Espanya. Que Espanya és castellana. Per tant, Espanya és Castella. I prou. La resta d’aquest Estat plurinacional com molt amablement diu la Constitución, no és Espanya. Que ens quedi clar que ells són els primer de pensar-ho i dir-ho. Jo ja fa temps que ho sé, però hi ha molts catalans que encara no i es posen com nerviosos cada vegada que es parla d’ això. Són com nens que no han crescut. O que tenen por de que marxi la mama. La mama no ens vol, coi. Bé, sí que ens vol: ens vol com ella. Folklòrica, pseudodemocràtica, castellana, mesetària, mística, guerrera. Imperialista però de pocs idiomes, pinxa, orgullosa i una mica casposa... perquè no reconeix-ho. Les mares són molt maques quan ets petit, immadur, depenent. Quan ets més gran pots reconèixer que, començant per tu mateix, tothom té defectes. Fins i tot la teva mare.

I llavors, tu que ets una mica folklòric però com de castellers, demòcrata per convicció, català, mediterrani, tirant a ateu, pacífic. Ni regne vam ser, però bilingüe com a mínim, una mica cagat i amb algun traumet o d’altre (1714, la final dels pals, etc.) i molt postmodern, dius que ja vols ser independent. Que a la teva estimada mare l’aguanti la seva santa mare.  


diumenge, 30 de setembre del 2012

NOMÉS VULL SER CATALÀ


Vull passar-les putes. Vull ser més pobre encara. I més desgraciat. I menys solidari. I més lleig. I si cal que em fotin fora d'Europa, de l'euro i del Sistema Solar, tal com amanaçen cada dia els diaris madrilenys (desenganyem-nos: Espanya és Madrid. Madrid xucla i empobreix tot l'Estat, tal com molt bé deia l'altre dia en Brú de Sala en el seu article a El Periódico). No vull més amenaces, ni consells, ni anàlisis econòmics dels mitjans de comunicació cavernicoles i no tant cavernicoles -aparentment-.

Estic cansat de fer pedagogia, d'haver de disculpar-me per parlar en una altre llengua, de tenir una altra cultura i costums i de ser un pesat, ploramiques i que només demano i em queixo. Vull deixar de ser un ciutadà colonitzat i amb menys drets que un de Salamanca, Mèrida, Huelva, Cartagena, Toledo o Torrelavega, que es poden moure i desenvolupar perfectament per tot l'Estat, sense haver de demanar perdó per parlar en una altre llengua i sense necesitat de saber-ne cap més perquè no els cal ni els interessa.

Senzillament vull deixar de ser independentista, deixar de reivindicar la meva història i la de la meva Nació. Vull ser bilingüe només perquè em doni la santa gana. Vull pagar aquí i no allà. No vull sentir a parlar de boicots als productes de la meva terra. Vull, si cal, menjar menys i pair millor.

Vull ser només català i emprenyar-me només amb el meu govern. I si, algun dia, tornem a ser europeus ja m'enprenyaré amb Brusel.les també. Clar que sembla que per entrar un altre cop a Europa, haurem d'esperar que Espanya ens doni el permís. Com Kosovo, que encara l'està esperant.

Clar que, aquest pas, podria passar que fotessin Espanya fora de l'UE abans que a nosaltres, vist el tarannà demòcratic que gasten. Vegeu amanaçes tanquerils de l'Alejo, dels militars, vicepresidenta del Govern central (quan parla de fer ús de tots els instruments), etc. Fins i tot el Borbó no calla, ell que fa callar a qui li dona la gana. Aquest rei de pà sucat amb oli.

I mira que m'agradaria ser amic d'Espanya com ho puc ser de Finlàndia, Xile, Jordània o Namibia. Fins i tot més amic, per motius obvis: familiars, de veinatge i de 300 anys d'història comuna d'amor (?). Si ells volen clar. Sinó tampoc em traumatitzaré, sincerament...




dissabte, 22 de setembre del 2012

PERQUÈ SÓC INDEPENDENTISTA


Donada l'actual situació política a l’Estat espanyol, quant a les relacions amb Catalunya, m’he decidit a explicar-ho. Potser a explicar-m’ho. Crec quer ara és un bon moment per repassar i actualitzar els meus motius (cada independentista te els seus, que poden coincidir o no) per a l'absoluta "desafecció" envers Espanya.

Sóc fill de pagesos modestos, cultes i catalanistes (que no vol dir necessariament independentistes). El meu pare amb 18 anys va anar a la guerra i, un cop acabada i perduda, va haver de fer el servei militar dels guanyadors. Sis o set anys marquen molt: era antifranquista, catalanista, del Barça, anticapellans i una mica conservador, per aquest ordre. Quan jo era petit m’explicava, tot rient, com de malament s’ho havia passat a Valladolid o a Burgos fent la mili, quan l’insultaven (junt amb d’altres soldats catalans perdedors): “¡Perro catalán!”

Jo trobava que exagerava i encara me’n reia més que ell. Aquella època, més o menys fins al 10 anys, jo era del Real Madrid (els que em coneixeu us sobtarà aquesta confessió, però tots tenim un passat...). La transformació, el primer pas cap a l’independentisme, va ser reflexionar i convertir-me al barcelonisme. Dic reflexionar però no calia massa: el Madrid era l’equip del règim fascista i l’aparador al món i per tant totes les trampes s’hi valien per guanyar: robatori de jugadors, de partits, suborns, amenaces, etc.

Vaig anar un temps a la Universitat. El 68 vaig córrer davant dels grisos, la policia franquista. Més reflexió. El 69 vaig començar a treballar en un banc català. El 74 vaig anar al Servei Militar com a “culé” 100% i com a espanyol en un 50%. Vaig tornar sent 0% espanyol, 100% català i catalanista. I ja un 50% independentista com a mínim. Això d’aguantar dia sí i dia també: “Polaco”, “Habla cristiano”, “Es catalán pero buen chico” o “Nos robáis el agua (de l’Ebre)”, em va fer veure la crua realitat. Una gran majoria d’espanyols no solament no ens estimen -mal menor- sinó que ens tenen enveja -ells sabran perquè- i, el que és pitjor, odi.

Reincorporat a la vida normal (vull dir laboral), mort del dictador, postfranquisme, transició i democràcia (la justa). Estades professionals a Madrid, treballant en el banc català, em refermen l’independentista que porto a dins i, a finals dels 80, ja ho sóc en un 100% i pujant...: “No pareces catalán, tan simpático”, “Nosotros vamos cada verano a Cadaqués, es encantador. Lástima que se hable tanto catalán”, etc.

El meu millor amic de sempre va venir a Catalunya amb 12 anys. Granadí, va emigrar amb tota la seva família. A Catalunya han estudiat, treballat, han fet amistats, relacions, negocis, casaments, naixements i enterraments. Ara ja hi han les terceres generacions. Són catalans d’orígens espanyols. Es poden sentir més espanyols o menys i/o més catalans o menys. Com tanta i tanta gent a Catalunya. Tothom en aquest país te amics i familiars amb orígens espanyols o a l’inrevés. I no passa res. Enlloc de l'Estat hi ha una convivència similar. I és que això ens ve des del fenicis (sí, fenicis!), grecs, romans, etc. Catalunya sempre ha estat terra de pas i terra d’assentaments. Diverses cultures, orígens i llengües. Plurals, solidaris, demòcrates, europeus. Tot per convenciment, no per imposició. Com ara, que estem cansats de ser espanyols per imposició. Maltractats per una Espanya monàrquica cada cop més retrograda, que encara no ha superat el seu ADN colonial i imperialista i que no es creu ni de broma això de l'Estat plurinacional del qual parla la seva Constitució. Sí, aquesta Constitució que quan els convé la fan servir d'arma amenaçant i quan els convé se la passen per l'entrecuix. Els darrers esdeveniments econòmics, socials i polítics només fan que corroborar la miopia política i/o la mala llet que gasten els diferents governs, partits, mitjans de comunicació i intel·lectuals espanyols. Ara, fins i tot alguns socialistes (Felipe González entre ells) parlen d'un "federalisme asimètric" en contraposició al "café para todos" de l'Estat de les Autonomies. Ells que s'en fotien d'en Pasqual Maragall quan ho deia!

Fins aquí he resumit -hi han molt més greuges que no he detallat- del perquè sóc independentista. Tinc ganes de no haver de ser-ho gaire temps més i ser, senzillament, només català.

dilluns, 2 de juliol del 2012

JO NO SÓC ESPANYOL (AVUI: "LA ROJA")

                                          
                                (Caricatures copiades del Lean o el Dicen. 1964 aprox.)


 Només faltaria que la gent no pugui anar a favor de qui vulgui. Estic parlant de futbol  i concretament de la selecció nacional d’Espanya d’aquest esport. Qui sóc jo per retreure a qualsevol català i del Barça que vagi a favor de la selecció de l’estat que no ens deixa tenir selecció pròpia (a diferència, per exemple, del Regne Unit), a més de molts altres greuges que no comentaré aquí, avui, per no barrejar política i esport (ai que em peto!), doncs sembla ser que això no és fa? Només cal veure i sentir les banderes, prínceps, polítics i himnes per donar-te’n compte de seguida que només ho barregem els catalans independentistes que tenim cua i banyes.


Sapigueu que això ja fa temps que dura. I durarà. Ara, els seguidors espanyols de “La Roja” estan molt contents, fins i tot amb els jugadors del Barça, encara que algun tingui aquesta mania de treure a pasturar la senyera quan no toca. Però això te data de caducitat fins que comenci un altre cop la lliga estatal. Llavors els jugadors del Barça tornaran a ser uns tiqui-taca avorrits, comediants i, si convé, drogoaddictes...

La manipulació de 1964 (en plena dictadura franquista) quan España va guanyar la primera Eurocopa per 2 a 1 contra Rússia, llavors Unió Soviètica,  ja va ser forta: Marcelino, jugador del Saragossa, que va fer  el segon gol d’Espanya va ser glorificat pels segles dels segles, mentre que de Chus Pereda (jugador del Barça), se’n va parlar el justet i això que va fer el primer gol i la centrada (ara són assistències, com en el bàsquet) del segon. Evidentment de l’Olivella (defensa central excel·lent) i de Fusté (migcampista que va fer un partidàs) ni flowers... Eren els altres jugadors del Barça que van jugar aquell dia. També hi havia el gran Luisito Suárez, llavors a l’Inter, ex-blaugrana.


Què vull dir amb tot això? Que, desenganyeu-vos, no ens estimen, per més que vosaltres catalans i del Barça, sigueu fans de “la Roja”. No cal fer intents d’aproximació, de solidaritat i d’empatia. No ens volen. Bé, ens volen per moments puntuals i per a major glòria de l’imperi. El seu.


Ja s’ho faran. I mira que juguen bé aquests nois del Barça! Però hi ha alguna cosa que m’impedeix anar a favor d’ells quan defensen la selecció espanyola. Crec que és la coherència i la reflexió. Però cadascú és lliure (?) de fer el que vulgui. Només faltaria.

dissabte, 14 d’abril del 2012

PER SANT JORDI








Per Sant Jordi em trobareu signant exemplars d'aquest llibre-catàleg en alguna parada autogestionada. Serà després de la migdiada, si fa sol, no plou, ni fa massa vent... Molt probablement als voltants de la Plaça Santa Anna de Mataró i en companyia de l'artista joier Txè Aymat (i els seus magnífics punts de llibre) qui va col.laborar, juntament amb quinze professionals relacionats amb el món de la cultura i les arts, en la redacció d'aquest assaig artístic, tot escrivint sobre alguna de les meves obres exposades a principis de 2010 a l'Espai Capgròs.





dijous, 29 de març del 2012

VAGA GENERAL. BONS I DOLENTS...

                                                ("Cares". Oli s/paper. Pere-Màrtir Brasó. 2009)

En calent (incidents greus a Barcelona, ara mateix), estic una mica sorprès de com s'analitza la situació econòmica i social a l'Estat espanyol en general i a Catalunya en particular. Com s'analitza a la lleugera i sense miraments els comportaments de les parts.

Semblen els dolents: els pàries, els desnonats, les classes obreres més precàries, els aturats, els manifestants... En definitiva: els indignats i afectats en primera persona per les retallades socials i drets laborals, aconseguits, no facilment, en els darrers 30 anys i esborrats gairabé d'un cop de pluma, amb l'excusa de la crisi econòmica.

Semblen el bons: els causants de la crisi. Banquers i entitats finançeres immorals. Politics corruptes i venuts. Trobeu normal el que està passant amb els bancs i caixes (fins i tot "les nostres") d'encolomar, els darrers anys, productes financers dubtosos, ESTAFANT I ENGANYANT, a jubilats i gent gran confiada. No teniu algun avi o conegut que li estan canviant les "preferents" per d'altres productes realizables d'aqui a 10 o 15 anys? Això els que ja no ho han perdut del tot o quasi... I tothom callat. Ministeri de Economia, Banc d'Espanya, mitjans de comunicació polititzats, etc.

A més de banquers i experts financers, cal afegir-hi tots els agents implicats en la bombolla immobiliaria que ja fa temps ha petat. La conxorxa global i capitalista, salvatge, de governs, bancs, caixes, immobiliaries, analistes de risc, agències qualificadores, etc. està passant factura als més desafovorits, com sempre.

Ara hi ha un problema greu i a Barcelona, concretament aquesta tarda, ho estic comprovant. Quan els desesperats perden la por, els amorals i sense ètica han començat a perdre la partida. Això és Grècia i Europa ens està mirant perplexa. Tot just ha començat un conflicte que es vol dissimular i fent que ho paguin els justos i no els pecadors.

Rectificar (encara que sigui poc) és de savis. I no queda temps...

dijous, 12 de gener del 2012

ELS 1000 MILLORS INVENTS

                 "Bodegó amb nous". (Dibuix tècnica mixta s/paper reciclat). Pere-Màrtir Brasó.2001




Llista dels mil millors invents de la humanitat, segons aquest corresponsal  d’Animus Provocandi. De tretze en tretze i un cop al mes. O sigui sis anys. Inaguantable. Però al menys la primera aquí la teniu:
1.- Medicina en general (vull dir metges tradicionals, moderns, orientals, naturals, xamans, bruixots, científics, investigadors, etc.)
2.- Vi (i algunes variants com cava, xampany, de missa, moscatell que no sigui empallegós...)
3.- Paper i llapis (pots, pintura i pinzells inclosos)
4.- Disc de vinil (casset, CD, i més modernitats ja els situaria cap a la posició 40)
5.- Pa amb tomàquet. (Sol o acompanyat de raïm, figues, formatge i/o pernil)
6.- El llibre (s’hi podria afegir algun diari decent, imparcial  i objectiu, però costa, costa...)
7.- Cinema, des del mut en blanc i negre, passant pel Cine Nic “pa l’ante i p’atrás”, fins avui. El 3D no.
8.- Telèfon mòbil dels primers. Els més nous amb internet, watzap i jo que sé, estarien cap el lloc  129. Massa coses juntes, però està bé, que consti.
9.- Iogurt natural no ensucrat I algunes variants o derivats:  bífidus, amb fruita, mató (amb mel, clar)
10.- Tovallotes de paper, ensabonades i sense  alcohol, just a l’inrevés que la cervesa (crec que aquesta frase tan enginyosa ja l’havia escrit una altra vegada). Per cert la cervesa també la tinc en ment per a la propera llista.
11.- Ràdio i TV (eliminant el 74,38 % dels programes de ràdio i el 92,97% dels de les teles, segons la darrera auto-enquesta).
12.- Teatre (ho sento, em sap greu i demano disculpes però aquí no m’hi entren els musicals).
13.- Grècia. Sí, sí, Grècia. Potser més l’antiga que la moderna però vaja no et pensis: arquitectura, filosofia, democràcia (sic), pi no el pinyoner, vull dir el del 3,1416 que es veu que serveix per fer molts càlculs, la moussaka i  les olives negres. Ah, i El Greco (per què era grec, oi?)