diumenge, 30 de setembre de 2012

NOMÉS VULL SER CATALÀ


Vull passar-les putes. Vull ser més pobre encara. I més desgraciat. I menys solidari. I més lleig. I si cal que em fotin fora d'Europa, de l'euro i del Sistema Solar, tal com amanaçen cada dia els diaris madrilenys (desenganyem-nos: Espanya és Madrid. Madrid xucla i empobreix tot l'Estat, tal com molt bé deia l'altre dia en Brú de Sala en el seu article a El Periódico). No vull més amenaces, ni consells, ni anàlisis econòmics dels mitjans de comunicació cavernicoles i no tant cavernicoles -aparentment-.

Estic cansat de fer pedagogia, d'haver de disculpar-me per parlar en una altre llengua, de tenir una altra cultura i costums i de ser un pesat, ploramiques i que només demano i em queixo. Vull deixar de ser un ciutadà colonitzat i amb menys drets que un de Salamanca, Mèrida, Huelva, Cartagena, Toledo o Torrelavega, que es poden moure i desenvolupar perfectament per tot l'Estat, sense haver de demanar perdó per parlar en una altre llengua i sense necesitat de saber-ne cap més perquè no els cal ni els interessa.

Senzillament vull deixar de ser independentista, deixar de reivindicar la meva història i la de la meva Nació. Vull ser bilingüe només perquè em doni la santa gana. Vull pagar aquí i no allà. No vull sentir a parlar de boicots als productes de la meva terra. Vull, si cal, menjar menys i pair millor.

Vull ser només català i emprenyar-me només amb el meu govern. I si, algun dia, tornem a ser europeus ja m'enprenyaré amb Brusel.les també. Clar que sembla que per entrar un altre cop a Europa, haurem d'esperar que Espanya ens doni el permís. Com Kosovo, que encara l'està esperant.

Clar que, aquest pas, podria passar que fotessin Espanya fora de l'UE abans que a nosaltres, vist el tarannà demòcratic que gasten. Vegeu amanaçes tanquerils de l'Alejo, dels militars, vicepresidenta del Govern central (quan parla de fer ús de tots els instruments), etc. Fins i tot el Borbó no calla, ell que fa callar a qui li dona la gana. Aquest rei de pà sucat amb oli.

I mira que m'agradaria ser amic d'Espanya com ho puc ser de Finlàndia, Xile, Jordània o Namibia. Fins i tot més amic, per motius obvis: familiars, de veinatge i de 300 anys d'història comuna d'amor (?). Si ells volen clar. Sinó tampoc em traumatitzaré, sincerament...