DE L'ADMIRACIÓ A L'ENVEJA

(Pere-Màrtir. 1996)

Amb l’admiració i l’enveja de vegades passa com amb l’amor i l’odi, que de l’un a l’altre només hi ha un pas. El Barça ha estat en els darrers temps i és encara, l’admiració de tot el món futbolístic. Fins i tot, gent que no l’interessa massa aquest esport, valora els èxits i l’estil que exhibeix l’equip i el seu entrenador, Pep Guardiola.

Però, clar, som humans. Què vol dir això? Doncs que som animals que ens busquem, tal com va escriure en Palau i Fabre. I quan no ens trobem (o el que trobem no ens agrada) apareixen l’odi, l’enveja, l’egoisme...

Ara toca l’enveja. Tothom vol guanyar, superar, fotre al Barça de les sis copes. De manera legitima o no. Des del famós “villarato” conspirat per la premsa madrilenya, que no ha parat fins condicionar arbitres i estaments derivats, passant pel Comité de Competición que perdona targetes a jugadors del Real Madrid (Albiol) i de l’Espanyol (Kameni) i així poder jugar, respectivament i en la mateixa jornada, contra el València (punts vitals pels madrilenys) i contra el Barça (també punts vitals pels madrilenys ). En canvi, curiosament, deneguen el perdó a l’Alves, del FC. Barcelona.

Parlant dels periquitos: guanyar al Barça s’ha convertit en la seva raó d’existir. Fins i tot, el seu entrenador, quan juga contra els culés és posa el vestit de menjar macarrons i deixa aquell horrorós xandall a la tintoreria, gorra inclosa. Això si, la resta de la temporada fan més pena que glòria. Justament ho deia fa pocs dies l’ex-jugador de l’Espanyol Joan Golobart , ara fent de periodista analista del joc del Barça, a La Vanguardia, en un text filosòfic-esportiu -justificatiu que, el que traspuava realment, era enveja.

A Europa comença a passar el mateix. De l’admiració de fa uns mesos hem passat a veure qui és el primer que pot fer la pirula al millor. A l’enveja insana. Al poder dir: jo me’ls vaig carregar. Des de l’Uefa, que són una banda, en no permetre cap solució alternativa i obligar a viatjar catorze hores als jugadors del Barça, mentre els de l’Inter ja fa dies que es preparen, fins a l’àrbitre portuguès (amic i compatriota de l’entrenador dels italians) que va xiular el partit: un gol en claríssim fora de joc, un altre precedit d’una falta no assenyalada, un penal no xiulat a favor del Barça i un criteri a l’hora de mostrar targetes clarament tendenciós.

Els arbitres d’aquí i d’allà estan permetent el joc brut, moltes vegades violent, en detriment del bon futbol i l’espectacle d’un equip que, quan l’arbitratge és reglamentari, fa meravelles. Lògicament el Barça no ho ha de guanyar tot i sempre. Això és un joc i perdre en forma part. Però sempre que sigui por motius purament esportius.

Tot això, els que tenim memòria històrica, en aquest cas futbolística, ja ho veiem a venir. Però a les noves fornades de culés els deu agafar per sorpresa. Esteu avisats. Ara toca la caça del millor, amb les armes que calguin. Del més admirat. Del més envejat.