dimecres, 3 d’octubre de 2007

"FAR WEST"



Em saltaré l’estada al Canadà. Interessant, però no per tirar coets. És un país pacific i civilitzat i s’hi està molt bé. Fins i tot hi podria viure una temporada. Però passa una mica com a Suïssa: tot és tan ordenat que li falta certa emoció. No sé si m’explico...

Per tant, segueixo el viatge cap a l’oest dels Estats Units. D’entrada cap a San Francisco. A la recerca de dades d’un besavi meu per part de mare, en Jaume Cisa i Alsina, nascut a Premià de Mar el 1852, just cent anys abans que jo, i desaparegut (mai més ben dit) el 1906, en el famós i destructiu terratrèmol de San Francisco d'aquell any.

El meu besavi va marxar a fer fortuna al Far West, deixant la família a Premià. Primer es va enrolar com a pilot en un d’aquells vaixells que anaven amunt i avall pel Mississipí i després va marxar cap a Califòrnia a fer-hi algun negoci, però la mala sort el va “pillar” en forma de terratrèmol i mai més se’n va tenir cap noticia. Jo, per si cas, volia comprovar si l’home havia fet fortuna i encara hi trobava una herència milionària... Consultats registres i arxius no vaig trobar-hi res. Ni llistes fidedignes de desapareguts. Encara no existia internet i la gent, per bé o mal no estava tant “hipercontrolada”.

A continuació em vaig dirigir cap a les grans planures de Colorado, Dakota i Nebraska per trobar vestigis de les mítiques tribus índies: Crows, Sioux, Cheyenns, Comanches i Wichites. En queden molt pocs. La majoria viuen en reserves entre ètniques i “turístiques”.

Però quan un té esperit aventurer, no té pressa i només té por d’Hisenda, indagant acabes trobant coses veritables i essencials. Només dir-vos que vaig viure 3 mesos amb una tribu "Peus Negres", com un més d’ells, pintant lones dels tipis (les tendes on viuen). I encara que us sembli inversemblant: recordeu la magnifica pel·lícula “Un hombre llamado caballo” protagonitzada pel Richard Harris? Recordeu l’escena més dura...? Doncs aquest ritual tant bèstia encara es fa en cercles reduïts i clandestins. Jo en puc presumir o avergonyir, depèn de com es vulgui mirar: tinc les cicatrius de per vida... És tracta d’anar molt col·locat i passar per la prova! A partir d’aquells moments, per a ells, et converteixes en una mena de “Sitting Bull”...

Per acabar, una frase d’aquest mític cap dels Sioux Hunkpapa:

“Es estrany que els americans es queixin perquè els indis matem bisons. Ho fem per menjar i vestir-nos, per mantenir les nostres llars calentes. Vosaltres dispareu per plaer. Ens anomeneu salvatges. Què sou vosaltres...?


Nota: el de la foto és el meu besavi. Està feta a Charleston (Estats Units) per un fotògraf anomenat J.A. Nowell.

8 comentaris:

Marta Teixidó ha dit...

Hola Pere,

Són quasi les dotze de la nit que llegeixo el teu post. M'ha commugut. Ets veritablement l'exemple de rauxa catalana, amb un gran seny, tot i que no ho sembli. En el fons ets un sentimental, un romantic que no ha trobat el que està buscant.

I demés, ets valent i ple de passió per la vida. Genial!!!. Jo si recordo aquella escene de Richard Harris i "un hombre llamado Caballo" Em va impactar i aquell film sempre m'ha agradat. Un cant a la natura, i a estar en harmonia amb ella.

Fa falta gent com tu, dins aquesta societat tan acomodaticia.
´
Afortunadament, en la pintura saps transmetre bona part de les teves experiencies. No canvïis mai.

Un petó i fins aviat.

Pere-Màrtir ha dit...

Hola, Marta:

Pensa que les meves aventures són un còctel de "seny i rauxa", de veritats i fantasies, vivències personals i imaginació... Tot per l'audiència!

El que si és bastant cert és això que dius del "romàntic que no troba el que està buscant". El lema de la meva vida: pintar, escriure, viatjar... per no estar mai satisfet del tot.

"Dificult life!" em va etzibar fa uns dies una persona que em va "plantar"...

Gràcies per seguir llegint el Blog i fins aviat!

Anònim ha dit...

Joder, tio. Quin bloc més plasta. Sembla que sorti de la 'casa de la Pradera'. Sempre parlant del bloc, que si tal, que si qual. Jo pensava que hi hauria sexe, mentides i cintes de video però 'bueno' ..... deixe-m'ho estar.
Noi, dedicat a la pintura que les nostres inversions han de pujar....
fins aviat.
JMX

Pere-Màrtir ha dit...

Amb comentaris tan engrescadors, d'amics, no em calen pas comentaris "d'enemics..." (Je, je!)

Ah! i no pateixis per les teves inversions: segueixo pintant, precisament la setmana vinent vaig a Roma per temes artístics/profesionals.

Salut!

Marta Teixidó ha dit...

Hola Pere Màrtir,

Nano, que estic aqui esperant la continuació i NO ARRIBAAAA!!!!. Be, suposo que estàs enfeinat,tot i que si et van "plantar", pot ser també estàs empipat.

Bé, Pere,la vida té aquestes coses i els humans platem i ens planten (que a mi també m'ha passat i no fa pas gaire).

Petonets sense plantar i endevant. Pero sis plau ESCRIU, ESCRIU, ESCRIU!!!!

Pere-Màrtir ha dit...

Hola, Marta:

És que he estat un parell de dies a Roma i he deixat abandonat el Blog. A veure si demà segueixo amb la meva volta al mapamundi.

Bé, això de "plantat" tampoc és cap cosa traumàtica. Jo també ho dec haver fet alguna vegada...

Fins aviat!

Marta Teixidó ha dit...

Hola Pere,

Així que estaves a Roma. Genial. És encara "Cita Aperta"?. Suposo que si. Escolta, pel que escrius et trobo animat. Jo també ho estic o sigui que endevant les "haches" (tu ara no se com s'escriu) i continua pintant, escrivint i vivint.

Petonets i fins a la propera.

Pere-Màrtir ha dit...

Hola, Marta:

Si, Roma encara és "città aperta". Decadent, si es vol, però encantadora...

Avui he entrat un Post al Blog parlant una mica de Roma. El proper ja serà un nou capítol de les aventures... T'ho prometo!

Un petó.