divendres, 11 de gener de 2008

NO-CLASSE

Pere-Màrtir
Bona nit a tothom. Estic aquí per explicar-vos algunes, molt poques, coses. Per donar-vos una no-classe de pintura. Què és una no-classe? És una experiència que veurem i viurem. Una mena de catarsi encara que no sé del tot que vol dir aquesta paraula. I si estem aquí, en aquest lloc tant estrany, nocturn i tel·lúric, la veritat no sé com hi hem anat a parar. Al menys jo, ben bé, no sé que faig en aquest indret enmig de la muntanya, però sé que aquesta hora fosca i tardana és un moment màgic per trobar-nos. Quasi místic. Per sort l’amo d’aquest casalot és aficionat a la pintura i tenim algun estri que teòricament ens pot anar bé: pintura, pinzells, cavallets i alguna tela. Dic teòricament perquè a la pràctica no farem servir res de tot això. No ens cal.

A aquest bon senyor li dono gràcies per acollir aquest grup d’il·luminats. Començo: del millor i mig de persones que esteu aquí, només que demà una d’elles senti la necessitat de pintar, fruit del que us explicaré aquesta nit, voldrà dir que tot això que dic i faig no haurà estat en va. I n’estaré orgullós d’haver fet mal a tan poca gent.

Bé, ara que ja heu anat i tornat del wàter, ja no teniu tos i teniu les orelles prou obertes, començo. No cal que agafeu pinzells, ni llapis, ni res de res. Només m’heu d’escoltar deu minuts. O menys.

Un pintor famós (pot ser Picasso o Miró, és igual, qualsevol d’aquests mediàtics, que la gent que no és del ram coneix) va dir una cosa molt interessant, sobre tot pels escriptors, periodistes i recol·lectors de frases cèlebres. Va respondre a la pregunta de “com us ve la inspiració?”, que la inspiració no existeix, però que si ve calia que ens agafés treballant...Com a resposta és molt enginyosa i d’aquelles que semblen certes, doncs desmitifica tota la cosa aquesta tant espiritual de la inspiració, etc.

Ara, aquesta resposta és totalment equivocada... Com us ve la inspiració? pregunta l’entrevistador de torn. Resposta: la inspiració ve constantment (i sobre tot sense treballar). El que cal fer després és l’expiració. Expirar es pintar. Expirar és morir. Pintar és morir una mica.

- Mestre, no us entenc (diria l’entrevistador, qual apòstol babau davant d’una de les respostes “ enigmàtiques de Jesucrist).

Fill meu: inspirat caminant, prenent el sol, menjant, llegint, escoltant musica, bevent vi, anant al cinema, parlant amb una amiga, acariciant un gat, fent la migdiada i/o fumant un petard. I després, expira pintant o follant. D’aquesta manera és quan, tot i que morim una mica cada vegada que ho fem, deixem rastre, senyal, marca d’haver passat per aquí, per aquest món. Pot ser amb més pena que glòria, però hi hem passat, hem ocupat aquest moment i aquest lloc i hem transcendit. Això és pintar. O follar. Però avui parlem de pintar, al menys és el que us han fet creure i heu comprat: venir a aquest curs que us haurà costat una pasta i no us servirà per una merda, excepte com ja he dit abans, per a un o dos suïcides.

Ah! I a aquestes alçades de la no-classe ja us haureu imaginat que avui serà la única sessió que impartiré. Avui comença i avui s’acaba el curs. No dura un trimestre, ni hi ha una o dues classes per setmana. Ni podreu venir a passar l’estona com aquell que s’apunta a natació, a dansa del ventre o a anglès per a turistes... No, això és ara, en aquest moment, únic i irrepetible. Els que heu tingut la sort o la desgracia d’assistir a aquesta mena de missa, avui heu començat la primera i la darrera lliçó de pintura. Títol del curs: pintar és morir una mica! Us agrada? No, oi?. Doncs paro dos minuts i els que vulguin que cardin el camp. Qui de veritat vulgui saber que és pintar i què vol dir art, que es quedi una estona més. Però que firmi un paper, com aquell que et fan firmar abans d’entrar al quiròfan per operar-te de la vesícula. No vull que després vinguin els vostres éssers estimats (si en teniu) a dir-me que què recony us he fet!

Seguim: no cal copiar una bosc, un riu, unes floretes o una cara per fer una merda. Per fer una merda, anem al wàter i la fem. I punt. No estic aquí per explicar com es caga. Ja sé que la gent jutja els quadres així: “oh, que maco. Sembla una postal. Sembla una foto. Quina tècnica. Això si que es pintar”, etc.

Estem parlant d’art! No estem parlant de penjar a la paret del menjador, just a sobre del sofà de color verd, un "quadre" d'una vaca pasturant o d'un gerro amb flors. Per això, més val tenir, a casa, un hàmster o unes margarides dins un got d’aigua i ja està. Al menys és autèntic. I no embrutes la paret de merda.

Estic aquí per explicar el procés de fer una obra d’art. Això que sembla que estigui a l’abast de molt poca gent. Doncs és veritat. Només ho pot fer molt poca gent. No tothom està disposat a morir una mica cada cop que fa un quadre. És una mica diferent que follar: aquí si que estàs disposat, primer per que dona gust i segon per que no et sembla que et moris, encara que diguis coses com: avui ha estat de mort, o gemeguis com si t’estiguessin matant. Fins i tot si algun dels implicats s’expressa en castellà pot arribar a dir: ¡aaaaah, me voooy!...

No es tracta d’omplir la tela de coloraines, llepades i tota mena de coses, com si fos el programa de mà de la festa major. Es tracta de, amb poca cosa, expressar instantàniament una màgia especial que t’entra al cos i, com el corrent elèctric, passa per dintre teu, t’enrampa i ho treus pel pinzell ràpidament. Per que si no ho treus i es queda a dintre, llavors no mores una mica, llavors et mores molt més de pressa. Això no et pot quedar a dintre. Ho has de vomitar, reflectir-ho en una tela en blanc. No cal que tinguis a punt trenta pinzells nous i macos i cinquanta colors de tota mena i tota classe d’estris que et venen a la botiga de belles arts. No. Agafa un pinzell vell, gruixut, brut, enganxós, suca a la pila del negre i fot-li a la tela. Fot-li, gest, taca, força, gest de nou, no paris, no retoquis, suca, torna-hi, traç, taca, vomita, escorre’t, mor una mica. Plora, fuma, veu whisky, ataca la tela que encara es mou. Para, no facis res més, fes dues passes endarrera i seu al tamboret. Mira’t el quadre i mira que et diu. Avança una mica i amb el pinzell que encara tens a la mà remata amb aquella força que no saps d’on et ve.

Ja està, acabes de fer una obra d’art: més maca o més lletja, això es subjectiu. L’important es que hi hagi rastre, misteri, emoció. Que no sigui pura decoració. Que hi hagis abocat aquella inspiració que portaves a dins feia setmanes. Que hagis expirat al moment de embrutar, de tacar, d’atacar! Perquè el que es fet durant 5, 10 o 20 minuts no pot durar gaire més, sinó si que expires del tot. O el quadre ja no serà el que hauria de ser. En serà un altre, segurament pitjor. Encara que pot ser aquest el vendries i l’autèntic, el primer, difícilment es pot comercialitzar.

Per què: qui compra uns moments de mort? Ningú... Apa, descansa, para, apuja la musica i deixat anar una estona. És com aquell cigarret que es fuma al llit després d’un quiqui. Gaudeix i descansa 5 minuts. Dorm si convé. Però si encara vas calent, d’aquí un moment hauràs de tornar a crear. Tornar a pintar. Agafar una altra tela blanca, immaculada i lluminosa i deixar-hi anar, de nou, tota la ràbia, el neguit, la pena que tens a dintre teu des de fa una vida. Expressa’t, comunica, provoca. Encara que no t’entengui ningú. Això es art. Això que no entén ningú. I menys tu. Tu, com el cornut, sempre ets l’últim en saber-ho. Tu ets un instrument, un mitjà, escollit per les forces tel·lúriques o extraterrestres o com cony es diguin. Has vingut al món per fer això i res mes que això. Et penses que Jesucrist treballava? Sant Josep, si. Però Jesucrist caminava, xerrava rar, anava al desert i feia tot el que ha de fer l’artista. L’artista no l’inventem nosaltres. Existeix, com existeix el vent, la pluja, el volcà. Es necessari. Fa falta. Encara que l’art és art perquè no serveix per a res. El mon es això. Un 99,9% del personal ha de treballar, ajudar, estimar, emprenyar, barallar-se, viure i morir de cop. Un 0,1% està a la Terra per crear. Art. Com deia en Carradine: ¿maestro, que es el arte?.¡ Helarte es joderte de frio, pequeño saltamontes!

Fins aquí la lliçó, la classe, el curs, el master. Ha durat poc. Millor. Les coses bones han de durar molt poc. Si duressin molt ja no seria bones: serien la hòstia. Aneu i expliqueu la bona nova. Aneu pels pobles i ciutats i expliqueu que avui heu vist la llum. Aneu a les llars i expliqueu que hi ha gent que està disposada a morir per ells. Però, si us plau, a canvi no volem diners ni reconeixements ni entrevistes a la televisió. Volem estètica. Volem ètica. Volem que despengin aquells quadres que fan mal a la vista i a la intel·ligència. Volem art. Volem cultura. Volem pau. Volem fer l’amor. Volem volar.

Gràcies per escoltar el que us he explicat. Ara només voldria que em convidéssiu a sopar. Després xerrarem i mamarem. Finalment marxaré per allà on he vingut: agafaré l’Ovni que tinc aparcat a fora i cardaré el camp.

El Màrtir de ‘Art.
Any 2008 D.C

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Pere:

Estic totalment d'acord.

Veig però, que només ho has enfocat a la pintura.
I que (perdona per ser tan fila-prim) hi ha moments que vols desmitificar-ho i altres que ho mitifiques.

El fet de comparar l'art amb un rastre que deixem és interessant, m'ha recordat a Richard Long i m'ha agradat.

M'ha sorgit un dubte del curs:
Quina diferència hi ha amb les merdes creades per motiu estètic i els quadres creats per una enrempada de l'artista?

Vull dir que, als primers els hi treus mèrits per basar-se amb l'estètica, però, perque haurien de ser més importants els segons, si l'únic que fan és tacar?

Suposu que la resposta seria: perquè en el segon cas, el que es valora i és interessant és el criteri, la màgia com tu dius, o el discurs que crea el pintor, allò que ens farà emocionar...

Però jo dic que no ho entenc, que em resulta totalment aleatori i anecdòtic que TAQUIS perquè si, o perquè vols que quedi BONIC al menjador (conec poca cosa de la teva obra, però penso que queda bé al menjador), o perquè t'has begut whisky, o perquè et falta una cama i et queixes, o perquè el pèl del teu gos és increïble, o perquè l'últim viatge que t'has fet va ser una experiència, o perquè vols parlar del feminisme, o perquè estàs en contra del racisme, o perquè t'interessa la repetició, o perquè vols parlar del rastre que deixes, o perquè et fa por la mort, o perquè vols explicar-nos mil experiències, o perquè ens vols fer veure que quan surts cada matí de casa, a la cantonada, a les set en punt, hi ha un ocell taronja (amb una ploma al coll blanca) que quan es posa a volar sembla que sigui una flama, o perquè... No ho sé, jo englobo dins del mateix camp pintar per estètica que pintar per ?.

I no només parlo per la pintura, qualsevol àmbit artístic no es pot basar en fer maco o en explicar-nos un discurs. No va d'això.

I molt menys penso que vagi d'estar una nit fumant i bevent i pintant. (perdona'm per l'animus provocandi)


Seguim parlant (sempre que vulguis seguir el debat, clar)

Salut!


Albert Ibanyez

Rosa Isabel ha dit...

Si faig una taca negra, és la meva taca negra, si copio, sigui un paisatge o altra cosa, faig això, copiar...

Anònim ha dit...

si faig una fotografia al paisatge, faig la meva fotografia...

penso que: representar fidelment el paisatge no és copiar, i que està al mateix nivell que fer la teva taca.


Albert

Pere-Màrtir ha dit...

Hola, Albert:

D'entrada agrair-te que visitis el Blog i hi facis comentaris.

A mi m'agrada molt intercanviar opinions, discrepar, polemitzar i aprendre, però en aquest cas no entraré gaire a fons al debat que proposes, per varies raons:

1.- Com a prèvia, recordar el nom del meu Blog: "Animus provocandi" amb tot el que això vol dir.

2.- Aquest escrit ("No-classe") no el signo jo (Pere-Màrtir Brasó Duran, artísta plàstic) sinó "El Màrtir de l'Art" i per tant puc estar d'acord amb éll gens, una mica, bastant, molt o totalment. En aquest cas hi estic bastant. En canvi tu hi estàs "totalment d'acord" segons escrius d'entrada. Encara que a continuació et plantegis alguna pregunta, discrepis en algun punt, tinguis dubtes o facís algun matís.

3.-D'en Richard Long subscribeixo, entre moltes d'altres, aquesta frase: "M'agrada la sensibilitat sense tècnica".

4.-És tan dificil i subjectiu saber què queda bé al menjador (potser la meva obra?) com què queda bé en un espai com, per exemple, Can Palauet (potser la teva?)

5.-Estic molt d'acord en que qualsevol àmbit artístic no es pot basar en "fer maco" o "en explicarnos un discurs". Però també estic d'acord amb Antoni Llena quan diu " "Allò que distingeix art de no-art és la bellesa, que n'és l'atribut decisiu".

Salut, company!

Rosa Isabel ha dit...

No és el mateix fotografiar que pintar. I també es poden crear paisatges: Van Gogh, per exemple ho feia de meravella.
No hi ha cap inconvenient en que un faci meravelloses còpies, però són això, còpies.

Pere-Màrtir ha dit...

Hola, Rosa Isabel:

Gràcies també per anar seguint el Blog i pels comentaris que hi fas.

Estic d'acord en que no és el mateix fotografiar que pintar, tot i que poden ser dues formes d'art. O dues formes de fer coses "decoratives". O dues formes d'interpretar la realitat. I dues formes de copiar...

Salut!

Rosa Isabel ha dit...

Hola Pere-Màrtir:
Sóc jo que disfruto fent comentaris, que no són més que una modesta aportació.
Ja ha arribat (per missatger) el disc d'en Vic Chesnutt, ara mateix estem gaudint de la força dels seus sons.
No coneixia el món dels cantautors -si se li pot dir així- nord-americans, gràcies pel consell.

Rosa Isabel ha dit...

Afegit:
Destacaria, del disc d'en Chesnutt, el contrast entre la seva veu i la guitarra, i la força dels sons elèctrics.

Pere-Màrtir ha dit...

Hola, Rosa Isabel:

Casualment m'has "pillat" escoltant també en Vic Chesnutt...

M'alegra de que ja també en gaudeixis. Es veritat que aquest contrast veu/guitarra és molt emotiu. I els sons elèctrics són senzillament desgarradors.

Anònim ha dit...

renuncio.


Albert

Pere-Màrtir ha dit...

Hola, Albert:

Ara si que m'has deixat fora de joc amb aquest darrer comentari teu. Puc preguntar-te si personalment ets críptic o susceptible?

Salut!