Pere-MàrtirEn l'anterior post vaig parlar de Kosovo i la seva independència. Em vaig referir al ridícul que ha fet Espanya alineant-se amb Rússia i Sèrbia, i no amb França, Alemanya, Gran Bretanya o Itàlia. En definitiva amb països on hi ha una democràcia consolidada i culturalment assumida. Al menys, en major grau que russos i serbis...
Avui reprodueixo part de l’article que Joan Blasco Casanovas va publicar en el número 3 de la revista L’Espiell, el febrer de 1988. O sigui, que ja fa vint anys però és d’una vigència impressionant. L’Espiell va ser una revista amb el subtítol de “Portaveu de col·lectius liberals catalans”, editada a Barcelona i que, malauradament, va durar poc. Vaig col·laborar-hi amb alguns acudits, vinyetes i il·lustracions diverses, gràcies al seu gerent, el mataroní Jesús Prujà i Puig.
En Joan Blasco, nascut a Costa Rica i mort a Barcelona el 2004 era sacerdot, ensenyant i escriptor. Va col·laborar en diverses mitjans de comunicació i revistes culturals com El Pueblo (Buenos Aires), el Virolai (llavors editat a l'Argentina) i l’esmentat L'Espiell.
Doncs bé, amb motiu de la Conferència de Nacions Sense Estat (CONSEO), la cimera de la qual es va celebrar a Barcelona (quins temps aquells!), va entrevistar a “...una persona croata exiliada política, de la qual no puc esmentar el nom...” “...el cas és que a Croàcia tinc familiars i si els governants serbis d’aquest estat artificiós que es diu Iugoslàvia arribessin a assabentar-se, per aquesta conversa, de qui sóc jo, tots aquests familiars meus anirien a la presó...” “...Voleu que us parli del moviment “ustatxi”, de bon grat. Va tenir durant la guerra (es refereix a la Segona Guerra Mundial), i avui mateix entre vosaltres els occidentals desinformats, la inculpació de ser feixistes, és cert. Però en realitat no fou sinó un moviment independentista croata, violent, si, però que brollà en resposta a la prèvia organització dels “xetniks”, formada per criminals terroristes serbis sota el comandament de Mihajlovitx, que aquests sí que foren els assassins autors de les terribles massacres de Macedònia, de la Dalmàcia, dels albanesos de Kosovo i de Croàcia...” “Durant la guerra ni els italians ni els alemanys no cregueren mai en la fidelitat feixista dels croates, i amb raó. El patriòtic moviment “ustatxi”, si més no almenys va servir perquè Croàcia es pogués declarar República Independent dels de 1941 al 1945. En aquest darrer anys, en acabar la guerra, els croates, vençuts i perseguits pels esclafassants exèrcits soviètics i de Tito ...”
“... Sí, és cert que Iugoslàvia porta el nom oficial de República Federal d’Estat Independents, però en la realitat resulta absolutament fals, no és ni de bon tros un estat plurinacional en el seu autèntic sentit. El poder de la Gran Sèrbia ho envaeix tot i ho domina tot...”
Poc després d’aquesta entrevista va esclatar l’anomenada guerra dels Balcans, amb noves massacres i neteges ètniques. La penúltima conseqüencia de les quals ha estat la declaració unilateral (ves quina cosa!) d’independència de Kosovo.
L’entrevista és molt més llarga i sucosa, i amb uns paral·lelismes entre Croàcia, Catalunya, Serbia i Espanya d’aquells que no agraden gaire als que tenen cua de palla... Ho deixaré per un altre dia.
Avui reprodueixo part de l’article que Joan Blasco Casanovas va publicar en el número 3 de la revista L’Espiell, el febrer de 1988. O sigui, que ja fa vint anys però és d’una vigència impressionant. L’Espiell va ser una revista amb el subtítol de “Portaveu de col·lectius liberals catalans”, editada a Barcelona i que, malauradament, va durar poc. Vaig col·laborar-hi amb alguns acudits, vinyetes i il·lustracions diverses, gràcies al seu gerent, el mataroní Jesús Prujà i Puig.
En Joan Blasco, nascut a Costa Rica i mort a Barcelona el 2004 era sacerdot, ensenyant i escriptor. Va col·laborar en diverses mitjans de comunicació i revistes culturals com El Pueblo (Buenos Aires), el Virolai (llavors editat a l'Argentina) i l’esmentat L'Espiell.
Doncs bé, amb motiu de la Conferència de Nacions Sense Estat (CONSEO), la cimera de la qual es va celebrar a Barcelona (quins temps aquells!), va entrevistar a “...una persona croata exiliada política, de la qual no puc esmentar el nom...” “...el cas és que a Croàcia tinc familiars i si els governants serbis d’aquest estat artificiós que es diu Iugoslàvia arribessin a assabentar-se, per aquesta conversa, de qui sóc jo, tots aquests familiars meus anirien a la presó...” “...Voleu que us parli del moviment “ustatxi”, de bon grat. Va tenir durant la guerra (es refereix a la Segona Guerra Mundial), i avui mateix entre vosaltres els occidentals desinformats, la inculpació de ser feixistes, és cert. Però en realitat no fou sinó un moviment independentista croata, violent, si, però que brollà en resposta a la prèvia organització dels “xetniks”, formada per criminals terroristes serbis sota el comandament de Mihajlovitx, que aquests sí que foren els assassins autors de les terribles massacres de Macedònia, de la Dalmàcia, dels albanesos de Kosovo i de Croàcia...” “Durant la guerra ni els italians ni els alemanys no cregueren mai en la fidelitat feixista dels croates, i amb raó. El patriòtic moviment “ustatxi”, si més no almenys va servir perquè Croàcia es pogués declarar República Independent dels de 1941 al 1945. En aquest darrer anys, en acabar la guerra, els croates, vençuts i perseguits pels esclafassants exèrcits soviètics i de Tito ...”
“... Sí, és cert que Iugoslàvia porta el nom oficial de República Federal d’Estat Independents, però en la realitat resulta absolutament fals, no és ni de bon tros un estat plurinacional en el seu autèntic sentit. El poder de la Gran Sèrbia ho envaeix tot i ho domina tot...”
Poc després d’aquesta entrevista va esclatar l’anomenada guerra dels Balcans, amb noves massacres i neteges ètniques. La penúltima conseqüencia de les quals ha estat la declaració unilateral (ves quina cosa!) d’independència de Kosovo.
L’entrevista és molt més llarga i sucosa, i amb uns paral·lelismes entre Croàcia, Catalunya, Serbia i Espanya d’aquells que no agraden gaire als que tenen cua de palla... Ho deixaré per un altre dia.
2 comentaris:
Tots sabem que els Balcans han estat en diverses ocasions,i fins fa poc, un bany de sang (sembla que sense que ningú sàpiga ben bé perquè aquesta persistència de les rancúnies). És per això que sembla que el Kosovo s'hagi guanyat el seu dret a la sobirania, i la seva gent a intentar ser feliç.
El motius que tenen uns i altres en reconèixer la independència només responen a interessos propis, segur que cap d'aquests països acceptaria la independència d'una part del seu territori, però en fi, els motius són el de menys.
Llàstima, penso no hi hagi hagut una negociació, si més no per garantir els drets de les persones que resten a una banda i altra de la frontera, coneixent els antecedents, sento certa inquietud.
Hola, Rosa Isabel:
Tens raó quan dius que "reconèixer la independència només responen a interessos pròpis..." Exactament el mateix que fan els que no ho reconeixen. Només que aquests darrers no actuen del tot democraticament . Tothom (persones i col.lectius) te dret a autodeterminar-se i per tant a independitzar-se, mitjançant referendum i un proces democràtic. Agradi o no.
També estic d'acord en la "certa inquietud": només cal veure com estan reaccionant els serbis que no hi estàn d'acord.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada