dimarts, 24 de juny de 2014

ESPANYA COM A "CORTIJO" PARTICULAR


     
                    
                                         

Crec que tot va començar quan tenia 10 o 11 anys. El professor de religió (catòlica), que era capellà, va dibuixar una caca a la pissarra. Sí, sí, una caca. Perdoneu, però ho era. I a continuació va dir: "això és Espanya". Apa, ja està. Aquí ho deixo i comenceu a pensar que ja teniu una edat...

Tot un xoc per a un nen que, com molts d'altres, se sabia de memòria coses com: Miño, Duero, Tajo, Guadiana, Guadalquivir, Ebro, Júcar y Segura. O Jaén, Córdoba, Sevilla, Huelva, Cádiz, Málaga, Granada y Almería. O llora como una mujer lo que no has sabido defender como un hombre. O El Cid Campeador, su caballo Babieca y su espada Tizona. O Iribar, Rivilla, Olivella, Reija, Zoco, Fusté, Amancio, Pereda, Marcelino, Suárez y Lapetra.

Després, va ser el meu pare que em deia: mira-te'l ell, "bajo palio" com si fos el Papa de Roma. O veure la legenda a les pessetes, la moneda de curs legal, que deien literalment "Caudillo por la gracia de Dios". Vaja, el dictador colpista Franco i el nacional catolicisme conxorxats per tal que Espanya fos "una unidad de destino en lo universal". Sembla que parli de la prehistòria? Doncs no. No sóc cap tiranosaure rex, de tot això només fa quatre dies. El que passa és que hi ha mala memòria i/o ignorància. Per no dir una altra cosa, que també.

Bé, al que anava: el servei militar a Saragossa i Osca, estades professionals a Madrid, viatges turístics per les espanyes i pel món divers. Tot això junt, més l'afició als llibres d'història i geopolítica m'han portat a la reflexió. Els darrers trenta anys i especialment del 2000 fins ara m'han fet entendre què volia dir el meu professor de religió: Espanya, com Estat, és una caca. No pas Espanya com a país, que en principia té les mateixes virtuts i defectes que qualsevol, inclòs Catalunya. Quan ho va dir el capellà era una dictadura i ara és una democràcia. Bé, més aviat una pseudo-democràcia, amb un bipartidisme dretes-esquerres que són quasi la mateixa cosa. 10.000 aforats, una monarquia borbònica imposada pel dictador, que es perpetúa via semen. Un poder judicial triat per uns partits corruptes. Una trampa, una estafa. Ni plurinacional, ni divers, ni res. Un concepte abstracte aquest d'Espanya, apropiat per Castella i més concretament per Madrid. I encara més concretament per una colla de famílies (es parla de 400). Sí, sí, també hi ha catalans, només faltaria. I gallecs, vascos, andalusos, valencians, càntabres, castellans, mallorquins, murcians, etc. Personatges -polítics, banquers, empresaris, jutges, militars, eclesiàstics, periodistes, intel.lectuals, arribistes- no necessariament madrilenys, que han convertit això, Espanya, en el seu cortijo particular. Un cortijo retrograda, corrupte i mafiós que tracta als ciutadans com a súbdits ignorants. L'Estat amb més atur juvenil d'Europa. Que cada cop més fomenta la diferencia entre rics i pobres. Que retalla en educació, cultura, investigació i sanitat i, en canvi, no toca ni un euro els pressupostos de l'exèrcit o la casa real. És clar que moltes d'aquestes coses també són aplicables a Catalunya, França, Itàlia, Japó o Brasil per dir només uns quants països. Però cada un d'ells te els seus propis matisos, diferències, pressupostos i/o capacitat política, per revertir, millorar o empitjorar la situació.

Es fa difícil "sentir-se" espanyol en aquestes condicions. I no té res a veure amb el lloc de naixement de cadascú. Té més a veure amb la consciencia i la dignitat personal. I col·lectiva, espero.