dissabte, 10 d’agost de 2013

ELS CATALANS ESTEM EMPRENYATS (TOTS)


"Tothom de morros" (PM.Brasó, 2011. T. Mixta s/paper 50x70)


I jo el primer. Però no per motius polítics, econòmics i/o socials. Que també. Però avui no parlaré d'aquest emprenyament. Parlaré del mal humor, diguem-ne, de la mateixa bèstia.

No vull parlar massa de mi, però cal situar el meu emprenyament: aviat farà quatre anys que em van fer un autotrasplantament de medul·la per intentar curar-me d'un greu càncer de sang (mieloma múltiple). De llavors ençà he patit un parell de recaigudes. Tot i que va anar força bé el trasplantament, estic exposat a patir recidives. Ara fa 12 mesos que estic fent quimioteràpia per curar la segona recidiva i va molt bé. Peró un dels efectes secundaris del tractament, que n'hi ha molts, concretament d'un dels medicaments que prenc un cop a la setmana, és el nerviosisme, sobreexitació, mala lluna i només dormir una o dues hores la nit d'autos. El meu metge diu que ha vist molts divorcis i separacions per aquest motiu. No és el meu cas. La meva parella és molt pacient i jo pintor...

L'avantatge de viure al centre és viure al centre. I el desavantatge de viure el centre és viure al centre. Tot ha començat aquesta passada nit entre les 12 i les 2 de la matinada, i això ja ho he comentat d'altres vegades, quan el gruix de la clientela surt del restaurant italià (?) La Tagliatella. Cridant com a possessos per acomiadar-se o per decidir on aniran a pair l'abundant menja, bonica i barata, acompanyada de l'inefable Lambrusco més barat encara. Aquests del restaurant tenen una petita placa quasi il.legible, a l'alçada dels genolls del client, demanant silenci per respecte els veïns torracollons com jo, sobre tot si estan en plena excitació medicamentosa.

Bé, entre una cosa i l'altre he dormit una hora, m'he llevat a les 4 i a 2/4 de 8 he anat a passejar el gos. En el recorregut de dalt a baix, uns 300 mts., del carrer Lepant ("Lepanto" així entre cometes diu la placa, però quasi millor que no la tradueixin. Encara hi posarien Llepant...), m'he trobat en quatre tipologies de catalans -"és català qui viu i treballa a Catalunya" va dir en el seu moment el president Pujol, tot i que ara s'hauria d'afegir "o està a l'atur"- que estaven molt emprenyats.

Els primers eren 4 0 5 parelletes catalanes, secció "lolailos modelnos", d'entre uns 18 i 23 anys que suposo que venien de passar una matinada a la platja tot prenent productes químics una mica diferents dels que prenc jo, però de resultats potser més devastadors. Ho feien, molt legitimament, en un espanyol que ni els seus avis quan van arribar fa 50 anys a Catalunya cruïlla de cultures, cridaven, reien, ploraven, s'estimàven i s'odiaven no sé per quin ordre i prioritat.

Els següents catalans emprenyats eren de la secció "negres" (perdó, vull dir subsaharians, però sense arribar a baix de tot que molts tornen a ser blancs) que s'insultaven i discutien perquè se'ls havia escapat un autobús, lògicament en el seu idioma però en un moment donat s'ha colat la paraula "gilipollas". He trobat a faltar un "tanoca", però vaja no cal ser tan purista, que llavors s'enfaden els que se senten només ciutadans del món i a Mataró n'hi ha uns quants.

La tercera "secció" ha estat un català "MTV" (Mataró de tota la vida), català pels quatre costats, amb cognom molt nostrat, discutint amb la seva parella a crits i garrotades molt emprenyats i borratxos ambdós, amb la presència de Mossos i ambulància. Sembla que són repetitius i coneguts per aquestes emprenyades.

I la quarta secció "moros" (perdó, megrebís; perquè realment els moros només son els habitants de Mauritània. I aquests tres semblaven marroquíns, tot i que moro també es pot utilitzar si no es fa pejorativament, clar). Discutien amb els mateixos Mossos, amb una barreja de castellà i àrab popular, no el culte. Crec que també estaven emprenyats per alguna cosa d'un cotxe mig destrossat, d'uns 30 anys d'antiguitat, que tenien aparcat prop del lloc dels fets dels catalans anteriors, els "MTV". No sé si han resultat afectats o ha estat casual.

La qüestió: els catalans estem emprenyats (tots). O m'ho sembla a mi?

5 comentaris:

Joana ha dit...

Noi... ens cal un somriure, per la salut és millor.
Jo tinc un bar categoria "C" sota casa, cada vespre baralles, crits els que fumen a la porta i escridassades fins a les 2...
He trucat la policia 3 vegades, de poc serveix.
Mirem de somriure Pere?.
La teva cara és la mostra que tot millora, jo espero que de manera definitiva.
Estic impacient per veure un encàrrec que t'ha fet un amic comú :)

Rosa Isabel ha dit...

Primer de tot, de tot cor espero tinguis una ràpida i bona recuperació. Pel que fa a això del renou, alguna cosa vares dir ja fa uns dies, parlant de les Santes. El tema és seriós: és ben trist que no se respecti el dret al silenci que té tot ciutadà, sigui per salut, per que s'ha d'aixecar aviat per anar a la feina (si és un afortunat que encara en té) o senzillament perque té tot el dret a la intimitat a ca seva.

Pere-Màrtir Brasó ha dit...

Joana: així ja saps de que parlo amb el tema de sorolls i mala educació. Jo també vaig sovint a bars i restaurants i que jo sàpiga no molesto als veins. No costa gaire. El tema és civisme i prou.
Ah! en general tinc bon humor i ric molt. Però hi vegades que no puc i m'haig de desfogar. Sort del Blog! I quan a l'encàrrec pictòric ja sé de qui parles. Ja veuràs que xul.lus els dos quadres!

Pere-Màrtir Brasó ha dit...

Rosa Isabel: gràcies!
Sí, per les Santes també vaig comentar el tema de tants sorolls "gratuits". És la meva bèstia negra. El que deiem, som massa mediterrànis amb això. Crec que és el defecte més gran que "tenim"...

Pere-Màrtir Brasó ha dit...

Joana: em descuidava de donar-te les gràcies, pel que dius de la bona cara!