ABU GHRAIB

Pere-Màrtir

El pintor colombià Fernando Botero està a punt d’exposar, a Monterrey, les seves pintures sobre les tortures sofertes pels presos iraquians, per part de soldats americans, que vigilaven la presó d’Abu Ghraib. Recordareu que alguns d’aquests soldats -homes i dones- ja van ser jutjats i “condemnats” per aquests fets.

Aquests quadres ja van ser exposats abans a Itàlia, Alemanya, Grècia i als mateixos Estats Units. Més endavant també s’exposaran a València i Barcelona. Hi ha polèmica, doncs mentres uns titllen a Botero d’oportunista, sensacionalista o antiamericà, d’altres troben interessant que els artistes també s’involucrin socialment i denunciïn, de la millor manera que poden fer-ho, segons quins fets. I aquí estem parlant de tortura, pura i dura.

Crec que l’art no solament ha de ser maco, decoratiu i/o neutre. És responsabilitat de tothom fer prendre consciència de les coses que s’han de millorar, sobre tot quan ens creiem els bons de la pel·lícula, el primer món, els més cultes i els més civilitzats. Doncs a demostrar-ho. I l’art també ho ha de reflectir...

ANTONIO BERNAL

Avui he anat a Terrassa, al Centre Cultural de la Caixa Terrassa, a veure l’exposició “Portades” d’Antonio Bernal. Estarà oberta fins el 24 de febrer.

Sempre he reconegut que gran part del meu aprenentatge artístic prové dels dibuixants i il·lustradors de còmics, portades i cartells. Des de Junceda, Cornet i Castanys passant per Boixcar, Ambrós, Blasco, Bernal, Mac, Coll, Muntañola, Cifré, Benejam, Ibáñez, Escobar, Gin, Vázquez, Raf i Cesc fins a descobrir, posteriorment, a Crepax, Uderzo, Greg, Sió, Giménez, Forges, Quino, Giraud-Moebius, Mezieres, Jijé, Hugo Pratt, Bilal, Manara, Max, El Roto i Bernet per arribar a Frank Miller, Mike Mignola, Sfar, Satrapi i Gipi. I d’altres que ara em descuido. Per cert, per a mi, molts d'aquests artistes estàn poc valorats pels "gurus" de l'art i de rebot pel públic en general, en ser considerat el còmic un gènere menor, infantil o poc intelectual...

Evidentment que m’agraden i m’influeixen les pintures i dibuixos de Caravaggio, El Greco, Goya, Fortuny, Doré, Turner, Van Gogh, Munch, Casas, Nonell, Magritte, Bacon, Tàpies o Barceló, però reconec que l’influencia i mestratge dels primers m’han marcat amb força.

Doncs bé, avui he tingut el plaer de tornar a veure aquelles portades tan ben dibuixades d’en Bernal. Tant per a les novel·les de l’oest d’en Marcial Lafuente Estefanía, com per a les Joyas Literarias Juveniles, o per les creacions de Victor Mora com el Capitán Trueno, el Jabato o el Corsario de Hierro... Una delícia d’il·lustracions. Ben fetes, emocionants, amb acció i vigor. Per a mi, cada una és una obra d’art.

A més, he tingut la sort de parlar personalment amb l’Antonio Bernal, un home de 84 anys, encara en plenes facultats i que no para de dibuixar. L’anècdota (ara ho és, abans no) que me ha explicat : va començar a dibuixar amb onze o dotze anys, a sota la taula de casa seva, on es refugiava mentre queien les bombes de l’aviació franquista sobre Barcelona (per cert, primera ciutat bombardejada –contra la població civil- des de l’aire: banc de proves per a la Segona Guerra Mundial).

Potser per això ha dibuixat tantes i tantes escenes d’aventures, plenes de perill i misteri!

NO LES VULL

Pere-Màrtir

A vegades estic així, no hi puc fer més.
La tristesa i l’angoixa.
No les vull.
Però venen.
Sense avisar,
sense trucar.
No les vull, però visc amb elles.
I quan no hi són, no sóc jo.

No les vull.

ESTEL

Pere-Màrtir

Estel, estimada:
t’estic esperant.

Estirat a l’estora,
fa estona.
Estàtic.
Estúpid...

AZNAR I LA CIRERETA

Pere-Màrtir

L’il·luminat (per les declaracions que fa habitualment) i guerrer (gràcies a ell Espanya va anar a la guerra d’Estats Units contra Iraq, cosa que va propiciar l'atentat de Madrid, encara que "hay dos líneas de investigación"...) José Mª Aznar (cada dia més semblant a la seva pròpia caricatura), en la seva recent visita a Catalunya va fer unes declaracions, recolzades per en Sirera (exemple perfecte del principi de Peters), “denunciant les polítiques de coacció contra els castellanoparlants”.

“Acoso del nacionalismo catalán y vasco...”, “No es posible asumir nuevas vueltas de tuerca en contra de nuestra lengua común, la de todos...”, etc.

No vull entrar a parlar-ne. Només explicaré que he fet avui des que m’he llevat. I ho explicaré com a català que viu i treballa en un país on el català és llengua oficial. I que pertany a un Estat plurinacional on, a més de la “lengua común, la de todos” n’hi ha d’altres com la catalana, que segons la sagrada (quan convé) Constitución s’ha d’afavorir, ajudar i preservar per minoritària, en ser una riquesa cultural d’Espanya i bla, bla, bla....

Em llevo i mentre faig el pipí, llegeixo l’embolcall de les tovalloletas sabonoses que tinc sobre el dipòsit: escrites en castellà i portuguès. Em rento les dents i el tub del dentrífic està en castellà, em dutxo i el sabó també. A veure el xampú: també. I el desodorant. I la crema hidratant. I la colònia i...

Unes galetes amb llet. La capsa de les galetes m’explica en la “lengua de todos” els detalls de quanta fibra hi ha, quants cereals i les poques calories que em cruspiré. Tinc sort que compro una marca de llet (em sembla que n’hi ha dues que ho fan) que està etiquetada en català i així m’assabento una mica millor del que bec...

Poso la radio. Tinc un vici i és sempre posar aquestes emissores “amb crosta nacionalista” i així sembla que estic a casa meva, parlant amb l’oncle, l’avia o la mare. És que segons quina emissora pillo (per exemple la dels bisbes tan cristians ells) sembla que estigui escoltant un boig en una barraca de fira, vociferant allò de la “xoxona”...

Per internet rebo La Vanguardia i l’Avui. Empatats. Tinc una mica de mal de cap i em prenc un Gelocatil o qualsevol dels tres mil medicaments que hi ha a la farmàcia: seguint el meu vici, llegeixo el prospecte. No cal dir que està escrit en la llengua “coaccionada”.

Surto a fer un cafè al bar del costat. Abans passo pel quiosc a comprar el diari: 6 a 3 a favor del castellà. Vull una revista qualsevol: 150 a 15...

Està bo el cafè. Llegeixo el sucre i està en castellà. Em sembla que de vegades n’he vist algun en català. Al costat hi ha gent parlant en català, en castellà, en àrab i en xinès. Hi ha una taula de nois i noies en edat escolar (suposo que és l’hora del pati). A sobre la taula tenen llibres en català i entre ells parlen català i castellà amb absoluta naturalitat. Em sembla que 4 deuen ser fills de pares de parla catalana i 2 de pares que parlen castellà. Però el 75 per cent de la conversa és en castellà. Fan servir paraules (flipar, tío, joder, mogollón, etc...) que ja són comunes. No sembla gens que el castellà estigui oprimit. Més aviat a l’inrevés. Per cert, un xinès demana un tallat en català, segueix parlant amb xinès i saluda, en castellà, un conegut. Aquest demana, en català, una pasta al cambrer que a la vegada li contesta en castellà... Tot amb naturalitat. Em sembla que estic més a Amsterdam que no pas a Salamanca, quant a l’enteniment i convivència de diferents idiomes, sense traumes.

Bé, potser que comenci a treballar una mica: els tubs de pintura estan en 5 idiomes. En el meu no i això que estan fets al Prat de Llobregat. Penso que la Generalitat ja els deu haver castigat per aquests delicte tan greu...

Aquesta nit tinc ganes d’anar al cinema: miro la cartellera i veig que el 97% de pel·lícules són en castellà. O em quedaré a casa a mirar la tele (a la meva el resultat és dificil de remuntar: castellà, 18 - català, 4). I aquests hipernacionalistes de TV3 intentant colonitzar als valencians amb la seves antenes i repetidors!

No us explico res més. Un altra dia seguiré explicant la tarda o la nit. Només penso amb l’Aznar i la seva cirereta perifèrica: “no es possible asumir nuevas vueltas de tuerca en contra de nuestra lengua común, la de todos...” I relaciono “tuerca” amb “tornillo”. I arribo a la conclusió de que o bé els en falta un o bé els sobra manipulació de la realitat, encara que engendri hostilitat i odi, per tal d’aconseguir el poder. Per a ells la fi justifica els mitjans.

Mama, por!

NO-CLASSE

Pere-Màrtir

Bona nit a tothom. Estic aquí per explicar-vos algunes, molt poques, coses. Per donar-vos una no-classe de pintura. Què és una no-classe? És una experiència que veurem i viurem. Una mena de catarsi encara que no sé del tot que vol dir aquesta paraula. I si estem aquí, en aquest lloc tant estrany, nocturn i tel·lúric, la veritat no sé com hi hem anat a parar. Al menys jo, ben bé, no sé que faig en aquest indret enmig de la muntanya, però sé que aquesta hora fosca i tardana és un moment màgic per trobar-nos. Quasi místic. Per sort l’amo d’aquest casalot és aficionat a la pintura i tenim algun estri que teòricament ens pot anar bé: pintura, pinzells, cavallets i alguna tela. Dic teòricament perquè a la pràctica no farem servir res de tot això. No ens cal.

A aquest bon senyor li dono gràcies per acollir aquest grup d’il·luminats. Començo: del millor i mig de persones que esteu aquí, només que demà una d’elles senti la necessitat de pintar, fruit del que us explicaré aquesta nit, voldrà dir que tot això que dic i faig no haurà estat en va. I n’estaré orgullós d’haver fet mal a tan poca gent.

Bé, ara que ja heu anat i tornat del wàter, ja no teniu tos i teniu les orelles prou obertes, començo. No cal que agafeu pinzells, ni llapis, ni res de res. Només m’heu d’escoltar deu minuts. O menys.

Un pintor famós (pot ser Picasso o Miró, és igual, qualsevol d’aquests mediàtics, que la gent que no és del ram coneix) va dir una cosa molt interessant, sobre tot pels escriptors, periodistes i recol·lectors de frases cèlebres. Va respondre a la pregunta de “com us ve la inspiració?”, que la inspiració no existeix, però que si ve calia que ens agafés treballant...Com a resposta és molt enginyosa i d’aquelles que semblen certes, doncs desmitifica tota la cosa aquesta tant espiritual de la inspiració, etc.

Ara, aquesta resposta és totalment equivocada... Com us ve la inspiració? pregunta l’entrevistador de torn. Resposta: la inspiració ve constantment (i sobre tot sense treballar). El que cal fer després és l’expiració. Expirar es pintar. Expirar és morir. Pintar és morir una mica.

- Mestre, no us entenc (diria l’entrevistador, qual apòstol babau davant d’una de les respostes “ enigmàtiques de Jesucrist).

Fill meu: inspirat caminant, prenent el sol, menjant, llegint, escoltant musica, bevent vi, anant al cinema, parlant amb una amiga, acariciant un gat, fent la migdiada i/o fumant un petard. I després, expira pintant o follant. D’aquesta manera és quan, tot i que morim una mica cada vegada que ho fem, deixem rastre, senyal, marca d’haver passat per aquí, per aquest món. Pot ser amb més pena que glòria, però hi hem passat, hem ocupat aquest moment i aquest lloc i hem transcendit. Això és pintar. O follar. Però avui parlem de pintar, al menys és el que us han fet creure i heu comprat: venir a aquest curs que us haurà costat una pasta i no us servirà per una merda, excepte com ja he dit abans, per a un o dos suïcides.

Ah! I a aquestes alçades de la no-classe ja us haureu imaginat que avui serà la única sessió que impartiré. Avui comença i avui s’acaba el curs. No dura un trimestre, ni hi ha una o dues classes per setmana. Ni podreu venir a passar l’estona com aquell que s’apunta a natació, a dansa del ventre o a anglès per a turistes... No, això és ara, en aquest moment, únic i irrepetible. Els que heu tingut la sort o la desgracia d’assistir a aquesta mena de missa, avui heu començat la primera i la darrera lliçó de pintura. Títol del curs: pintar és morir una mica! Us agrada? No, oi?. Doncs paro dos minuts i els que vulguin que cardin el camp. Qui de veritat vulgui saber que és pintar i què vol dir art, que es quedi una estona més. Però que firmi un paper, com aquell que et fan firmar abans d’entrar al quiròfan per operar-te de la vesícula. No vull que després vinguin els vostres éssers estimats (si en teniu) a dir-me que què recony us he fet!

Seguim: no cal copiar una bosc, un riu, unes floretes o una cara per fer una merda. Per fer una merda, anem al wàter i la fem. I punt. No estic aquí per explicar com es caga. Ja sé que la gent jutja els quadres així: “oh, que maco. Sembla una postal. Sembla una foto. Quina tècnica. Això si que es pintar”, etc.

Estem parlant d’art! No estem parlant de penjar a la paret del menjador, just a sobre del sofà de color verd, un "quadre" d'una vaca pasturant o d'un gerro amb flors. Per això, més val tenir, a casa, un hàmster o unes margarides dins un got d’aigua i ja està. Al menys és autèntic. I no embrutes la paret de merda.

Estic aquí per explicar el procés de fer una obra d’art. Això que sembla que estigui a l’abast de molt poca gent. Doncs és veritat. Només ho pot fer molt poca gent. No tothom està disposat a morir una mica cada cop que fa un quadre. És una mica diferent que follar: aquí si que estàs disposat, primer per que dona gust i segon per que no et sembla que et moris, encara que diguis coses com: avui ha estat de mort, o gemeguis com si t’estiguessin matant. Fins i tot si algun dels implicats s’expressa en castellà pot arribar a dir: ¡aaaaah, me voooy!...

No es tracta d’omplir la tela de coloraines, llepades i tota mena de coses, com si fos el programa de mà de la festa major. Es tracta de, amb poca cosa, expressar instantàniament una màgia especial que t’entra al cos i, com el corrent elèctric, passa per dintre teu, t’enrampa i ho treus pel pinzell ràpidament. Per que si no ho treus i es queda a dintre, llavors no mores una mica, llavors et mores molt més de pressa. Això no et pot quedar a dintre. Ho has de vomitar, reflectir-ho en una tela en blanc. No cal que tinguis a punt trenta pinzells nous i macos i cinquanta colors de tota mena i tota classe d’estris que et venen a la botiga de belles arts. No. Agafa un pinzell vell, gruixut, brut, enganxós, suca a la pila del negre i fot-li a la tela. Fot-li, gest, taca, força, gest de nou, no paris, no retoquis, suca, torna-hi, traç, taca, vomita, escorre’t, mor una mica. Plora, fuma, veu whisky, ataca la tela que encara es mou. Para, no facis res més, fes dues passes endarrera i seu al tamboret. Mira’t el quadre i mira que et diu. Avança una mica i amb el pinzell que encara tens a la mà remata amb aquella força que no saps d’on et ve.

Ja està, acabes de fer una obra d’art: més maca o més lletja, això es subjectiu. L’important es que hi hagi rastre, misteri, emoció. Que no sigui pura decoració. Que hi hagis abocat aquella inspiració que portaves a dins feia setmanes. Que hagis expirat al moment de embrutar, de tacar, d’atacar! Perquè el que es fet durant 5, 10 o 20 minuts no pot durar gaire més, sinó si que expires del tot. O el quadre ja no serà el que hauria de ser. En serà un altre, segurament pitjor. Encara que pot ser aquest el vendries i l’autèntic, el primer, difícilment es pot comercialitzar.

Per què: qui compra uns moments de mort? Ningú... Apa, descansa, para, apuja la musica i deixat anar una estona. És com aquell cigarret que es fuma al llit després d’un quiqui. Gaudeix i descansa 5 minuts. Dorm si convé. Però si encara vas calent, d’aquí un moment hauràs de tornar a crear. Tornar a pintar. Agafar una altra tela blanca, immaculada i lluminosa i deixar-hi anar, de nou, tota la ràbia, el neguit, la pena que tens a dintre teu des de fa una vida. Expressa’t, comunica, provoca. Encara que no t’entengui ningú. Això es art. Això que no entén ningú. I menys tu. Tu, com el cornut, sempre ets l’últim en saber-ho. Tu ets un instrument, un mitjà, escollit per les forces tel·lúriques o extraterrestres o com cony es diguin. Has vingut al món per fer això i res mes que això. Et penses que Jesucrist treballava? Sant Josep, si. Però Jesucrist caminava, xerrava rar, anava al desert i feia tot el que ha de fer l’artista. L’artista no l’inventem nosaltres. Existeix, com existeix el vent, la pluja, el volcà. Es necessari. Fa falta. Encara que l’art és art perquè no serveix per a res. El mon es això. Un 99,9% del personal ha de treballar, ajudar, estimar, emprenyar, barallar-se, viure i morir de cop. Un 0,1% està a la Terra per crear. Art. Com deia en Carradine: ¿maestro, que es el arte?.¡ Helarte es joderte de frio, pequeño saltamontes!

Fins aquí la lliçó, la classe, el curs, el master. Ha durat poc. Millor. Les coses bones han de durar molt poc. Si duressin molt ja no seria bones: serien la hòstia. Aneu i expliqueu la bona nova. Aneu pels pobles i ciutats i expliqueu que avui heu vist la llum. Aneu a les llars i expliqueu que hi ha gent que està disposada a morir per ells. Però, si us plau, a canvi no volem diners ni reconeixements ni entrevistes a la televisió. Volem estètica. Volem ètica. Volem que despengin aquells quadres que fan mal a la vista i a la intel·ligència. Volem art. Volem cultura. Volem pau. Volem fer l’amor. Volem volar.

Gràcies per escoltar el que us he explicat. Ara només voldria que em convidéssiu a sopar. Després xerrarem i mamarem. Finalment marxaré per allà on he vingut: agafaré l’Ovni que tinc aparcat a fora i cardaré el camp.

El Màrtir de ‘Art.
Any 2008 D.C

CARTA D'AMOR...

Pere-Màrtir

Estimada:

Avui fa un any que vaig marxar a l’Antàrtida. Un any que et vaig presentar els meus pares. De llavors ença t’he escrit, al menys, 300 cartes d’amor. D’un amor com no et pots imaginar.

Els meus companys d’expedició (dos russos, un japonès, un argentí i un danès) s’estranyen que estigui aquí, perdut, al sud de la bola del món amb ells. Quan els ensenyo la teva foto, la que et vaig fer a la platja de Tossa amb aquell bikini vermell tant sexy que portaves, encara ho entenen menys.

Si dona, el dia que després vàrem anar a sopar al Bahia. Vam menjar el famós “Cim i tomba”. Aquella extraordinària menja dels pescadors d’allà. I després vàrem dormir en aquella bonica fonda, prop del castell... Vam fer l’amor com uns bojos. Com si jo hagués de marxar l’endemà mateix a la guerra.

Aquell vespre estaves tant maca. El cava et va pujar una mica al cap (com et passava sempre) i duies aquell punt entre alegre i descarat que encara et feia més atractiva. I, després, el xupito de grappa ja et va rematar. I a mi també. Per això, quan vam entrar a l’habitació, rient i foten-nos mà per tot arreu, vàrem ensopegar amb l’estora i vam anar a parar al terra. Allà mateix ens vam estimar per primer cop aquella nit. Després, encara ho vàrem repetir dues vegades. A la terrassa, tot veient el mar i la lluna plena, vas fer uns gemecs que, fins i tot, aquell pescador es va girar per veure que coi passava. Com va riure aquell avi quan ens va veure tant encesos!

Després, al llit, ja més serens i relaxats, vàrem fer l’amor per tercera vegada. I última. Si sabessis les vegades que hi penso. No m’ho trec del cap. Ha passat tant de temps. I encara sento la teva olor. El gust d’alcohol dels teus llavis molsuts, la salabror dels teus pits, la humitat lleugerament àcida de la teva vulva. Aquella vulva generosa, morena, i sense pèl. A tu no t’agradava anar amb pels al pubis. I a mi m’encantava aquella visió, aquell tacte...

I el tatuatge que portaves a la natja. Aquell gat encara et feia el culet més maco. Quina meravella de cos. Quin bé de déu de dona.

Per això, sempre em pregunto: per que no em contesta la meva estimada? Aquí, a la Base on treballem, no hi ha res a fer. A fora, a 40 sota zero, només hi som un parell d’hores. La resta del dia i la nit estem a dins, analitzant mostres de minerals fossilitzats i animals congelats. No hi ha televisió. No hi ha internet. Només tenim una radio per comunicar-nos amb el vaixell trencagels que hi ha a 150 milles. I el contracte el vaig signar per 10 anys!

10 anys sense rebre cartes teves. Un cop cada tres mesos ens porten aliments i cartes. Jo no en tinc mai cap de teva ni de ningú.

Com que tinc molt de temps per pensar, de vegades i per moments ho veig lúcidament. És impossible que rebi cap carta. Primer, ara fa un any d’aquella nit que et vaig trobar al llit amb el fill de puta del meu pare. Te’n recordes estimada? El dia que te’ls vaig presentar, et vas quedar a dormir a casa meva. Jo vaig acompanyar a la meva mare a la Clínica on ella treballava, doncs aquella nit tenia guàrdia. Us vaig dir que trigaria una horeta perquè em quedaria una estona a la Clínica, per veure aquell amic meu que estava ingressat, molt malalt. Però aquella mateixa tarda havia mort. Vaig tornar a casa desfet, plorant, necessitat del teu consol. I més aviat del que us havia dit. Estàveu al llit dels meus pares...

Clar que no rebo cartes teves, ni del meu pare. Ni de la mare. A tu, estimada meva, et vaig clavar una ganivetada al cor fulminant, neta. No vas patir. Al meu pare el vaig degollar. Em sembla que va patir una mica més, el cabró. La mare es va suïcidar la mateixa nit, tirant-se per la finestra del seu despatx a la Clínica. I és que el meu pare ja era la quarta vegada que ens ho feia.

Segon, que ningú sap que soc aquí amagat. Hi estaré molts anys. Quan acabi el contracte el penso renovar o marxar, amb el vaixell i els russos, al nord de Sibèria. Per això no rebo cartes.

I tercer, perquè les cartes que envio és impossible que ningú les rebi. Les poso dins una ampolla i les tiro al mar gelat.

Gelat com estic jo des de fa un any, sense el teu escalf, estimada.

Tom Hacket.

VIC CHESNUTT

Ara que s’acaba l’any voldria destacar un dels discos editats aquest 2007. El del cantautor nord-americà Vic Chesnutt, titulat North Star Deserter. Una meravella. Probablement el millor disc de l’any, al menys per a mi.

Probablement Chesnutt sigui un desconegut per molta gent. Cal dir que es tracta d’un paio nascut a Florida el 1965, que els 18 anys va quedar paraplègic. Però això no l’ha impedit pas tocar. El va descobrir en Michael Stipe de REM, que a més de declarar-se’n fan incondicional li va produir els primers discos. En Vic va tenir problemes amb l’alcohol, les drogues i la família, però tot això no ha estat problema per convertir-se en un dels cantautors americans vius més interessants, diferents i admirats en el seu país, dels darrers 15 anys.

A més , en aquest darrer disc ha comptat amb gent com Guy Picciotto (Fugazi), The Silver Mt. Zion Orchestra & Tra-la-la Band i d’altres músics impressionants. Produït pel director de cinema Jem Cohen i editat per Costellation Records, un dels millors segells de l’escena underground, el disc te un nivell insuperable. La personalitat del cantautor no es dilueix gens, tot i els grans col·laboradors que l’envolten. Al contrari, entre tots els instrumentistes porten les seves onze cançons a un nivell inabastable pel comú dels músics mortals. Totes les cançons son seves, excepte una versió de You Are Never Alone de Nina Simone.

Us el recomano. A més, si sou dels que encara compreu a la botiga -com jo-, és força barat (uns 18 €), si comparem preu i qualitat amb molta de la musica, per dir-ne alguna cosa, editada avui dia...

REFLEXIÓ ARTÍSTICA...

I. Terradas


Els dies 23 i 30 del mes passat vaig tenir l’oportunitat d’impartir un seminari de reflexió artística.

Organitzat per la Galeria Paspartú de Barcelona, el seminari titulat “De la idea a l’obra” té l’objectiu de generar la inquietud dels artistes emergents, aportant possibles solucions als problemes que es presenten, tot donant seguretat, potenciant l’autoestima i la credibilitat personal. Tot a través de l’experiència particular d’un artista professional.

En el meu cas, vaig impartir el de pintura. També hi ha o hi hauran seminaris d’escultura, fotografia, art digital i música. I la previsió és de seguir impartint-los durant el 2008.

Bàsicament van adreçats a artistes joves que tinguin interès per iniciar-se en el món artístic i vulguin treballar un art social i intercultural, donant a conèixer la seva obra.

Cal dir que les meves sessions van ser “pilot” doncs era una experiència nova per els assistents, la pròpia galeria i per a mi mateix. Però el resultat va ser força engrescador.

De fet, la metodologia que vaig utilitzar (apresa fa anys, en seminaris que havia impartit a directius de banca quan, en una altra vida, em dedicava a això...) va ser la del descobriment i l’autoreflexió. Com aquell qui diu vaig fer de mirall, frontó o “psiquiatra”. Res de pallisses magistrals ni anàlisis profundes de obres d’art del renaixement, tot i que de passada en parléssim. I tot amanit amb una mica de provocació.

Si voleu més informació, consulteu a www.galeriapaspartu.com. O us arribeu a la galeria Paspartú, al carrer Verdi del Barri de Gràcia. De passada podeu anar als Cinemes Verdi on acostumen a fer les millors pelis de Barcelona. O a menjar palestí, japonès o a fer un cafè portuguès una mica més amunt. O a visitar, més avall, el sex shop Desig (Botiga - Galeria d’Art - Centre de Documentació Eròtic), on “casualment” hi tinc obra eròtica en dipòsit...

AYAHUASCA

Ja he tornat. He fet una interessant excursió psíquica.

Ja se que això és un concepte difícil d’entendre. I encara és més difícil d’explicar, però ho intentaré. Començo:

Un dels ritus sagrats dels pobles indígenes amazònics i andins és el consum de la ayahuasca. La consumeixen des de fa més de 5000 anys per prendre decisions, per guarir i guarir-se, per resoldre conflictes entre famílies, entre tribus, etc.

La ayahusca és una mixtura líquida enteògena, composta d’un mínim de dos ingredients vegetals. Farmacològicament, un aporta un inhibidor de la monoamino-oxidasa (IMAO) i l’altre la dimetiltriptamina (DMT). A la liana Banisteriopsis caapi se li afegeix una altra planta que sigui la font de la DMT amb efectes psicoactius. És fa servir bàsicament per provocar estats de caràcter curatiu, místic i visionari.

Tal com escriu Josep M. Fericgla, doctor en Antropologia Social i Cultural per la Universitat de Barcelona i expert en aquest tema, la millor forma d’explicar resumidament l’efecte de la ayahuasca, és explicar que la DMT, és una substància que segrega el nostre propi cos, responsable dels somnis nocturns. Per això els efectes de la ayahuasca són com somiar, però en plena consciència del contingut de les imatges i les emocions.

La capacitat que té la ayahuasca d’obrir l’inconscient la converteix en una substància de gran potencial en la psicoteràpia. Ja s’estan fent teràpies enteogèniques (paraula que es pot traduir com “que genera divinitat interior”) per tractar toxicòmans, amb resultats positius. Al Brasil, on la ayahuasca és legal, hi ha clíniques on s’ofereixen tractaments a persones d’arreu del món, afectades de comportaments compulsius o adictius.

Després de milers d’anys del seu consum en l’entorn xamànic de l’Amazònia, no hi ha ni una sola referència d’ús indegut, d’intoxicació o d’addicció a l’ayahuasca. I com que en obrir l’inconscient es produeixen vivències agradables, però també d’altres més difícils de suportar (per exemple, records vergonyants, traumes i tabús que tots tenim amagats) és totalment improbable l’ús lúdic o compulsiu.

Acabo: l’estat modificat de consciència (EMC) produït en prendre l’ayahuasca (similar al de la respiració holorènica, també mil·lenària), a més de dotar a les persones d’una important capacitat per auto corregir-se, compensar-se i reequilibrar-se, també afavoreix la imaginació i la creativitat, aspecte especialment interessant, al menys per a mi.

Serveixi aquesta explicació, que he intentat que sigui seriosa i gens sensacionalista, per argumentar el meu interès i motivació en el camp del coneixement i creixement personal.

ENTESOS, CRÍTICS I CLINT EASTWOOD

Feia molts dies que no veia res sencer per televisió. A part d’algun Telenoticies, algun Polònia (l’únic programa “polític” interessant) i algun partit del Barça (cada vegada menys, doncs la majoria s’emeten de pagament), miro molt poca tele. Sincerament, trobo la programació de totes les cadenes, bastant infumable.

Casualment l’altre dia vaig topar amb una pel·lícula d’un dels meus actors i directors favorits des de sempre: Clint Eastwood. A TVE feien "Mystic River", que ja havia vist feia un temps, però sempre és un plaer tornar a veure bones pel·lícules.

De ben jove ja em van impressionar els seus tres spaghetti westerns: “Por un puñado de dólares”, “La muerte tenia un precio” y “El bueno, el feo y el malo”. Estem parlant de mitjans dels 60 i, per a mi i molta gent, va ser impactant veure aquest actor fent d’antiheroi: alt, lacònic, implacable, fumant purets toscans i vestit amb aquell ponxo.

Posteriorment ha actuat en moltes pel·lícules interessants, tot i que molta gent l’identifica només per la saga de “Harry el Sucio”, que precisament no són de les millors del seu repertori.

Durant molts anys no va ser gaire ben vist pels cinèfils “entesos” parlar bé d’aquest actor. Després, ja de director, ha fet tantes bones pel·lícules, algunes també com actor (“El jinete pálido”, ”Bird”, “Sin perdón”, l’esmentada “Mystic River”, “Million Dollar Baby”, etc.) que molts ja han canviat d’opinió i actualment ja és un director de culte... pels cultes del cinema.

I aquí està el missatge “provocandi” d’avui: que els “cultes” (hi englobo els crítics especialitzats) del cinema, pintura, literatura, teatre i d’altres arts, en una gran majoria es deixen endur per el vent que bufa o per l’altre extrem, l’esnobisme. No sé que és pitjor, però m’està passant com amb els polítics: ja no me’ls crec!

Com molt bé diu l’Antoni Llena, en el seu llibre “La Gana de l’Artista”:

“Únicament allò que és genial és suportable, i és geni qui anticipa. L’art únicament és art si és profètic...”

“...Hi ha qui escriu d’art, sense haver-se instal·lat en el buit... i el redueix a sociologia o a historia sense llegir-lo entre línies”.

FI DEL VIATGE

Pere-Màrtir


Finalment arribo a les Canàries. Vull anar a Lanzarote i Fuerteventura a descansar. Platja i bon menjar.

Haig d'escriure i dibuixar moltes coses. Passar en net histories, aventures, viatges i experiències. Quant al saldo econòmic: he aconseguit beneficis. Es nota que en una altra vida vaig ser bancari. Aquells 600 € que me’n vaig emportar, mesos i quilometres després s’han quasi duplicat. Quant a saldo emocional: ja ho notaré. I, quant a saldo artístic: tinc moltes coses a dins...

Després d’uns dies a Lanzarote menjant sancocho con papas, jareas, viejas i lapas, decideixo fer turisme rural a Fuerteventura, on gran part del paisatge fa quatre dies semblava l’extensió del Sàhara i ara també, però afegint-hi centenars de cases aparellades, moltes ocupades per alemanys. Urbanitzacions i més urbanitzacions. Quina sensació més coneguda: em comença a sonar a Lloret, Benidorm o Marbella, per citar-ne només tres. Noi, això del totxo és bestial...

En fi, que queden ja poc paradisos naturals, i no sempre es pot anar a Groenlàndia, al desert de l’Atacama o a l’Antàrtida...

Com a remat em regalo els darrers tres dies en un hotel de super-luxury (crec que m’ho mereixo) a Corralejo. Obrint la finestra panoràmica de la meva habitació veig el mar a 25 metres i l’Illa de Lobos allà mateix, petit illot on només hi viuen dues famílies.

Aprofito el meu regal i ho faig ben fet: spà, massatge, bon menjar, malta i vespres escoltant la pianista... alemanya.

POPS

Pere-Màrtir


Un cop tocat tangencialment l’assumpte de la trobada amb els Ovni’s i la meva fugida, cames ajudeu-me, cap a Xile, més concretament a Valparaíso, ja dono per tancada l’explicació sud-americana. Ingrés en un hospital per tractar la intoxicació boletaire i posterior fitxatge per a una expedició científica a l’Antàrtida, etc.

Al Pol Sud compleixo la meva tasca acordada i un cop acabada la missió, cobro uns dòlars americans que sempre van bé per anar pel món. Encara que sembli que l’euro és el rei del mambo, a mi, per viatjar doneu-me dòlars.

M’estava plantejant tornar a casa directament des de Xile en avió i acabar el viatge amb saldo “Haver”, cosa que era un dels objectius principals quan vaig decidir fer-lo. Però finalment em vaig decantar per tornar en vaixell fins a les Canàries i d’allà cap a casa. Va primar l’esperit viatger i romàntic.

No em negareu que travessar l’Atlàntic fins a les Illes Canàries no te el seu punt aventurer. I més, si es fa a bord d’un vaixell de mercaderies i no en un transatlàntic de luxe. M’hi vaig apuntar –ja tenia una experiència acumulada- com ajudant de manteniment, branca belles arts (repintar trossos de casc rovellat, baranes, tubs, calderes i d’altres suports per l’estil). Això tenia una durada d’uns 40 dies i em sortia gratis el trajecte.

I durant la navegació encara vaig poder viure una experiència inaudita: la trobada d’un pop gegant fugint d’una banda de taurons! Increïble: un pop gegant. Em pensava que això només existia en l’imaginari de Jules Verne.

Va ser a l’alçada del Tròpic de Càncer, a unes 500 milles de la costa africana, quan vam divisar una mena de remolí impressionant al mig de les aigües, tranquil·les aquell matí, de l’Atlàntic. Vam passar-hi molt a prop, a uns 100 metres i, de cop, davant la nostra incredulitat vam veure uns tentacles grossos com troncs d’arbre, agitar-se per sobre les ones intentant foragitar un colla de taurons, que envoltaven al pop gegant per cruspir’s-el. Impactant i dramàtica escena, sobre tot la visió del pop gegant, digna d’una pel·lícula de ciència ficció!

SEXE I ENTREPANS

Pere-Màrtir

Com molta gent, cada dia rebo quantitat de e-mails de tota mena i temàtica. Uns són d’auto ajut, meditació, reflexió i/o de l’estil “segueix la cadena si no vols patir grans desgracies...”. D’altres són fotos més o menys artístiques, llocs paradisíacs i meravelles de la Terra vistes per terra, mar i aire. Però la gran majoria són de tema sexual, en totes les seves variants: fins, eròtics, morbosos, divertits, pornos, etc. Últimament s’ha posat de moda enviar-ho en format vídeo (suposo extrets, la majoria, de You-Tube, el nou fenòmen de l'any i van...).

Avui n’he rebut un en el qual es veu una parella de la 3ª edat (entre 70 i 75 anys), en un restaurant de la cadena Bocatta. Sembla gravat des d’un pis del davant i, a més, se senten els comentaris del mascle que filma i d’una acompanyant.

La parella “d’avis amb morbo” (títol de l‘e-mail), està asseguda en una taula d’un racó buit del restaurant i intenten relacions sexuals mig d’amagat. Les imatges són dolentes i llunyanes però es veu, més o menys, que ell te el penis erecte, fora del pantaló i ella el masturba intermitentment o fa intents, poc reeixits, de fel.lació.

Ella no està gaire tranquil·la, pendent de si s’acosta o els veu algú. En un moment donat s’asseu a sobre d’ell i fan un intent de penetració, però la cosa no dura gens, donada la incomoditat física i emocional de la situació. El vídeo acaba més o menys així, amb els comentaris entre divertits i ridiculitzants dels “cineastes”, qualificant la parella de vells marrans, calents, que si ella s’ha de treure la dentadura per mamar-li i d’altres comentaris similars.

Deixant de banda si el Bocatta és el lloc més adequat per tenir-hi relacions sexuals i fins i tot per anar-hi a menjar, hi ha un fet per reflexionar. Els comentaris dels que filmaven i d’altres comentaris que he llegit al respecte (de gent que també ha rebut el correu) com: “quin fàstic...”, “quina vergonya...”, “no he pogut acabar-lo de mirar...”, “no voldria que de gran, em passes a mi...”.

Segur que si es tractés d’una parella jove i maca, tothom li trobaria la part sexy, lúdica, erotitzant i/o divertida de la situació. La majoria de gent tenim fantasies sexuals (o experiències, els més agosarats) d’aquest tipus i d’altres més inconfessables. O no?. Però clar, com que aquí són dos vells, sembla que no tenen dret a gaudir d'aquest tipus de pràctiques o divertiments... “Quin fàstic”.

Doncs tenen el mateix que qualsevol persona de qualsevol edat i estètica. En tot cas, només podem discrepar del tema ètic. De fer-ho en un lloc públic i tal. Però això val per a tothom: pels glamurosos i pels ciutadans de peu, per la Angelina Jolie i en Brad Pitt, per aquesta parella de la tercera edat, per a vostès i per a mi...

Nota: és fàcil que es tracti d’una estratègia comercial d’aquesta cadena de menjar ràpid. Jo no hi vaig mai, però pels que hi aneu recomano que us mireu bé l’entrepà, no hi trobéssiu algun pèl barrejat amb la tonyina.

EL BARÇA, L'ESPANYOL I LES TRES BESSONES

El President de l’Espanyol (Real Club Deportivo) s’ha queixat perquè la Generalitat ha editat un DVD de les Tres Bessones dirigit a les escoles, per donar a conèixer als nens immigrants la realitat de Catalunya i on hi apareix el Barça (Futbol Club). I en canvi ells no.

La cosa políticament correcte demanaria que sortissin, com a mínim, el Barça, l’Espanyol, El Nàstic i una pila de clubs històrics més, com també hauria de sortir la Penya de Bàsquet, el Reus de Hoquei i molts més clubs de tot Catalunya. Llavors, més que un DVD, s’hauria d’editar una col·lecció setmanal en fascicles per que hi apareixes tothom...

La Vanguardia, en un article de la contraportada d’avui titula “El Barça no es Catalunya” parlant d’aquest assumpte. Discrepo totalment: ens agradi o no, vulguem o no i pesi a qui pesi, la qüestió és que el Barça és Catalunya. No diré com l’antic president Nuñez aquella desafortunada frase “...aquesta ciutat que porta el nom del Club...”, però els trets van per aquí.

Només cal viatjar pel món. Vosaltres creieu que Catalunya és en Pau Casals, en Joan Miró, en Lluís Llach, en Pau Gasol, en Justo Molinero o el pa amb tomàquet? O us sembla que és el Palau de la Música, Montserrat o la Costa Brava? O potser us penseu que és la Sagrada Família, la Patum de Berga o la Colla Jove de Valls? O en Ferran Adrià, el Call de Girona o la Caballé? No pas...

Anant pel món veus que un 99% de persones, d’entrada, poden arribar identificar Catalunya com a Barcelona. I Barcelona com el Barça. Ergo: el Barça és Catalunya.

I els personatges més coneguts de Catalunya, són jugadors estrangers del Barça: en Ronaldinho, en Messi, l’Eto’o o l’Henry... Com fa anys eren en Ronaldo, en Maradona, en Cruyff o en Kubala. Tot depèn del continent on estàs... i on intentes fer pedagogia del que som els catalans i quina és la nostra realitat.

No cal que ens esquincem les vestidures ni ens indignem. A mi també m’agradaria sortir al DVD com un artista de la realitat de Catalunya, però haig d'acceptar que com L'Espanyol no sóc real, sóc virtual... I això que ells és diuen Real Club!

TENIR GOS

Pere-Màrtir

Toca una altra pausa viatgera. Toca tocar el que no sona. Toca escriure, de nou, amb “animus provocandi”...

Molta gent té gos a casa seva. D’entrada, em sembla bé. Tenir una mascota, en principi, pot reportar beneficis mutus. Però és diferent tenir un gos que un gat, un lloro, un peix o un conill, posem-hi pel cas.

D’entrada no és el mateix tenir gos si es viu en una casa aïllada (a pagès, amb pati, jardí, tros o similar) o en un pis, rodejat de veïns. Vull referir-me en aquest aquest cas. La gent ha de ser conscient que estem parlant d’un ésser que menja, beu, caga, pixa, borda, te sentiments i necessita un espai vital. Molts compren un gos (pocs n’adopten i així estan de plenes les gosseres) tot pensant en una joguina que la poden fer servir, només a estones, per entretenir-se, entretenir la canalla o anar a fer el “paseillo” pel carrer exhibint-la quan i com li ve de gust.

Molts gossos tenen por quan es queden sols a casa. Tenen necessitat de companyia, de caminar, córrer i jugar. Què significa tancar i/o deixar sol el gos durant tot el dia? A més del mal psicològic que se li està fent a la bèstia, significa emprenyar a d’altres persones que potser no tenen gos, però que probablement alguns són més conscients del que li passa i necessita aquell animal “engabiat” que els mateixos propietaris (i responsables) del gos.

Tinc uns veïns, bona gent, doncs no els hi conec cap assassinat, estafa o tràfic d’esclaus, però que tampoc són el paradigma del bon veïnatge amb tot el que això vol dir: per exemple pensar que a 3 cm. de gruix de paret hi viuen d’altres persones, saber que si emmerdes l’ascensor o l’escala l’has de netejar i que si tens gos n’has de tenir cura i procurar que emprenyi el mínim possible a la resta d’habitants de l’edifici, que està fet en compartiments i que no són pas tots d’ells. Com no es diguin Núñez y Navarro o Florentino Pérez...

Concretament, el gos dels meus veïns comença a bordar a partir de les 9 del matí, quan la canalla ha marxat a l’escola i els grans a la feina. Tancat tot el sant dia a la terrassa, allà es caga i es pixa a tort i a dret, patològicament, en sentir-se quasi abandonat. Aquesta merda no la neteja pas l’empleada de la llar, que els hi va una estona cada matí i que li fot cas zero al gos. Aquesta merda queda fins dissabte acumulada i fa pudor. Si plou, te por i borda. Si trona i llampega, encara més. Si fa calor és com per deshidratar-se (no hi ha tendal ni una planta ni un arbust per fer una trista ombra fresca). Si aquell vespre hi ha sort, potser anirà a fer una volta amb l’amo qui, durant 10 minuts mal comptats, podrà pastorar el seu maco -però un mica tocat de l’ala- pastor alemany.

I no ho dic com a cas puntual. He viscut a diversos llocs i he trobat casos semblants a tot arreu.

En definitiva: per quan un curs obligatori per poder tenir un gos, a casa, en condicions humanes?

OBJECTES VOLADORS NO IDENTIFICATS

Pere-Màrtir

A veure: recapitulem. Anirem una mica enrera. Per petició popular explicaré, una mica per sobre i sense entrar en massa detalls, què em va passar a Mèxic i més concretament amb el Ovnis.

Tot el que ve a continuació està basat en fets reals, com a les pel·lícules. Per tant, no vull rialletes ni coses per l’estil...

Amb la meva dèria, quasi patològica, d’investigar i seguir les petges dels meus avantpassats (siguin Brasó o Duran, que són els meus cognoms, o trobar llocs on el nom de Pere Màrtir estigui present), vaig anar a petar, després d’haver al·lucinat cogombres durant una temporada amb les tribus “Peus Negres”, a la Sierra de San Pedro Mártir en plena Baja Califòrnia.

Allà es troba el Cerro de la Encantada, una muntanya de més de 3000 metres. I allà, igual que al nostre estimat massís de Montserrat, hi apareixen de tant en tant objectes voladors no identificats. A Montserrat, com sabeu els més aficionats a aquest tema, és el dia 11 de cada mes (aquest assumpte l’estic treballant i documentant actualment. Tindreu noticies més endavant, en forma de llibre). Al Cerro és el dia 13, si s’escau en dimarts...

Bé, doncs “jo hi vaig ser-hi” (títol de la meva actual sèrie de pintures, casualment). Vaig veure Ovnis i vaig veure éssers que no eren del nostra planeta Terra. Vaig tenir una “trobada en tercera fase”, com diuen els experts i la pel·lícula del mateix nom. Però, això aparentment tant inofensiu, es va convertir en un perill per a mi mateix quan ho vaig explicar en una radio local de la ciutat de Tijuana.

Les autoritats em van denunciar per apologia de no se què, i la NASA que sempre està amb les orelles posades, es va interessar molt “amablement” pel fet. Vaig haver de fer-me el boig tot prenent bolets al·lucinògens (res a veure amb les trompetes de la mort...) i fotre el camp corrents cap a Xile.

(Continuarà...)

"FRIGODEDO"

Pere-Màrtir

En la meva particular volta al món, tant física com mental, em salto alguns episodis. Ho faig a consciència, doncs alguns no els vull explicar públicament per motius molt meus. Potser només ho faria a l’intimitat... D’altres no tenen cap o poc interès com a “novel·la” de viatges.

Dit això, comprendreu que de cop i volta em trobi a l’Antàrtida i, per tant, m’hagi saltat el relat d’una temporada viatjant, més ben dit deambulant, per Mèxic i Xile...

Doncs si: em trobo a l’Antàrtida rodejat de 6 científics que analitzen fòssils i minerals. Estem en una mena de complex industrial, en petit i tipus iglú, on dos russos, una japonesa, una anglesa, una canadenca, una xilena i jo treballem en una missió finançada per no se pas quin cony d'organisme internacional anomenat quelcom semblant a “Frigodedo”... Mai no he acabat d’esbrinar-ho.

Tampoc se ben bé que pinto aquí. Només recordo que la científica xilena m’hi va dur quasi a la força. Jo estava a Valparaíso, ingressat en un hospital i la vaig conèixer casualment, doncs era la doctora encarregada de casos estranys i una mica paranormals. Em va preguntar quatre coses i em va pagar el tractament antiparasital i "antifouroses", a canvi de col·laborar en la missió. Jo només havia de dibuixar mostres de fòssils. I, de tant en tant, organitzar algunes perfomances artístiques per distreure a un personal avorrit i fart d’internet.

No era una idea molt excitant però vaig pensar que a l’Antàrtida no m’atabalaria el soroll dels tubs d’escapament de les motos (després dels gossos dels veins que borden dia i nit -els gossos-, és de les coses que més m'emprenyen). I, també és veritat, tenia excedent de pintura blanca.

Sabeu el que val un viatge turístic de Barcelona a aquest lloc remot on no pots comprar ni un imant per a la nevera? 4 o 5 mil Euros. I a mi em sortia gratis... Apa doncs, que al Pol Sud hi falta gent!

ROMA

Pere-Màrtir

Faig una pausa en el relat de les meves aventures al voltant del món, per parlar una mica de Roma.

Hi he estat un parell de dies per temes professionals. Ahir al vespre vaig arribar a l’Aeroport de Girona, el qual vàrem sobrevolar quasi be una hora degut a la tempesta que hi havia per aquelles contrades. Feia temps que no m’havia espantat tant en un avió. Però noi, aquestes companyies de baix cost a més de no oferir res gratis, no t’informen ni del que està passant encara que s'acosti la teva hora...

L’avió trontollava, a fora tot eren núvols negres i només fèiem que pujar i baixar. Les hostesses estaven assegudes parlant entre elles, mentre els passatgers reien i cridaven histèricament, excepte un senyor que crec que estava borratxo i jo que, com que sóc un aventurer tipus Indiana Jones, vaig mantenir una calma aparent (per dintre estava absolutament cagat), que em permetia tranquil·litzar la parella italiana que tenia al meu costat, molt nerviosos i a unes mosses angleses de l'altre costat del passadís, que xisclaven com si estiguessin al cinema veient una pel·lícula de por, però sense els sacs de crispetes corresponents. Encara bò, vaig pensar.

Ni el comandant de l’avió, que si hagués estat de la magnífica i mai prou alabada companyia Iberia, ens hagués dit, per exemple: “Les habla el comandante Javier Garcia del Moral Villaverde Santisteban. Estamos sobrevolando el Aeropuertecillo de Gerona a la espera de que las condiciones meteorológicas tan asquerosas que tienen por estas tierras, nos permitan aterrizar en condiciones idóneas y tal... No se preocupen, las azafatas se ocuparan de sus vómitos, ataques de pánico y demás síntomas de debilidad. Eso si: intenten no molestar demasiado, plebeyos...”.

En canvi en ser Ryanair, res de res. Ja a l’anada, només van parlar en italià. En tornar, en italià, anglès i castellà. Ni rastre de català. De fet, sempre ens queixem: si ja estem a la fira del llibre de Frankfurt, ara també volem que ens diguin cosetes en la nostra llengua, en els avions que van i venen a/de Catalunya. És que som uns emprenyadors! Al menys, jo...

Ai, si, Roma!. Que haig de dir de Roma?. Doncs que és una meravella, com ja se sap. Hi he estat unes quantes vegades. L’any 2002 vaig exposar-hi. Ho vaig fer a la Galleria Il Canovaccio, on l’escultor mataroní Damià Campeny, el 1797, va estar-hi treballant una temporada, ja que aquesta sala d’art havia estat el taller del famós artista italià Antonio Canova. Llavors en Campeny hi va anar becat per la Junta de Comerç. Quan jo vaig exposar-hi em vaig pagar el viatge, el transport de les obres, el sopar-roda de premsa, l’estada, el percentatge de vendes i un import fix com a lloguer de la sala. L’Ajuntament de Mataró (alcalde i Cultura) als quals els vaig enviar informació del que anava fer i on (recalcant que 200 anys després un altre mataroní trepitjava -laboralment parlant- l'estudi d'en Canova i tot això...) no em van ni desitjar bon viatge. Suposo que estaven molt enfeinats i això d’anar a exposar a Roma també són ganes...

En fi, que és quan tinc por que hi veig clar (gràcies Foix): Carpe diem!

"FAR WEST"

Em saltaré l’estada al Canadà. Interessant, però no per tirar coets. És un país pacific i civilitzat i s’hi està molt bé. Fins i tot hi podria viure una temporada. Però passa una mica com a Suïssa: tot és tan ordenat que li falta certa emoció. No sé si m’explico...

Per tant, segueixo el viatge cap a l’oest dels Estats Units. D’entrada cap a San Francisco. A la recerca de dades d’un besavi meu per part de mare, en Jaume Cisa i Alsina, nascut a Premià de Mar el 1852, just cent anys abans que jo, i desaparegut (mai més ben dit) el 1906, en el famós i destructiu terratrèmol de San Francisco d'aquell any.

El meu besavi va marxar a fer fortuna al Far West, deixant la família a Premià. Primer es va enrolar com a pilot en un d’aquells vaixells que anaven amunt i avall pel Mississipí i després va marxar cap a Califòrnia a fer-hi algun negoci, però la mala sort el va “pillar” en forma de terratrèmol i mai més se’n va tenir cap noticia. Jo, per si cas, volia comprovar si l’home havia fet fortuna i encara hi trobava una herència milionària... Consultats registres i arxius no vaig trobar-hi res. Ni llistes fidedignes de desapareguts. Encara no existia internet i la gent, per bé o mal no estava tant “hipercontrolada”.

A continuació em vaig dirigir cap a les grans planures de Colorado, Dakota i Nebraska per trobar vestigis de les mítiques tribus índies: Crows, Sioux, Cheyenns, Comanches i Wichites. En queden molt pocs. La majoria viuen en reserves entre ètniques i “turístiques”.

Però quan un té esperit aventurer, no té pressa i només té por d’Hisenda, indagant acabes trobant coses veritables i essencials. Només dir-vos que vaig viure 3 mesos amb una tribu "Peus Negres", com un més d’ells, pintant lones dels tipis (les tendes on viuen). I encara que us sembli inversemblant: recordeu la magnifica pel·lícula “Un hombre llamado caballo” protagonitzada pel Richard Harris? Recordeu l’escena més dura...? Doncs aquest ritual tant bèstia encara es fa en cercles reduïts i clandestins. Jo en puc presumir o avergonyir, depèn de com es vulgui mirar: tinc les cicatrius de per vida... És tracta d’anar molt col·locat i passar per la prova! A partir d’aquells moments, per a ells, et converteixes en una mena de “Sitting Bull”...

Per acabar, una frase d’aquest mític cap dels Sioux Hunkpapa:

“Es estrany que els americans es queixin perquè els indis matem bisons. Ho fem per menjar i vestir-nos, per mantenir les nostres llars calentes. Vosaltres dispareu per plaer. Ens anomeneu salvatges. Què sou vosaltres...?


Nota: el de la foto és el meu besavi. Està feta a Charleston (Estats Units) per un fotògraf anomenat J.A. Nowell.