(Pere-Màrtir Brasó. 1995)
Fins ara m’he contingut i quasi bé no he escrit res relatiu a la sentencia del TC sobre la constitucionalitat de l’Estatut. Només un petit comentari, en calent, al facebook i la confirmació de l’assistència a la manifestació del proper dissabte (que en aquests moments i vist el caire pancartero que va agafant la cosa, no ho tinc gens clar).
Avui però, llegint en Marius Serra al diari, m’han vingut unes ganes sobtades de dir el que penso. En Marius comenta la sorpresa que van tenir alguns periodistes espanyols en sentir molts jugadors de la selecció del Paraguai parlar entre ells en una llengua no castellana. El guaraní. També diu literalment
“La felicidad del colonizador nunca es completa. Tampoco en la península”.Totalment d’acord i vull afegir, com a cosa personal, que la del colonitzat encara menys.
Però ens queda la llengua. Al menys a mi. L’Estat espanyol i tot el seu aparell, el TC, el PP, el PSOE, en Guerra, en Fraga, l’Exèrcit, Hisenda, la
Constitución, la
Roja, Tele5, TeleMadrid, la Cope i la indissoluble unitat d’Espanya diran i faran el que els doni la gana, per això ens van colonitzar ja fa molts anys. I nosaltres acatarem i ho farem, uns de bon grat, d’altres no tant i uns quants a desgrat absolut, però ho farem. Com sempre.
Però, com deia abans, queda la llengua. I ningú dels que anomenat i més, m’ho prendrà. Jo seguiré parlant, a Catalunya casa meva, en català. Llegint i escrivint en la meva llengua. Prioritzant tot el que pugui (serveis, cultura, oci, consum, etc.) on el català sigui “preferent” a més de “normal”... Ara més que mai, ves per on.
Consti que, si cal i quan cal, parlo en castellà i no tinc cap problema en fer-ho. Com tothom a Catalunya tinc amics nous i de tota la vida, familiars i ex familiars, coneguts i desconeguts de parla castellana i no he tingut mai problemes lingüístics. Sobre tot si ells respecten la meva llengua. Perquè és la meva, com jo respecto la seva.
El problema (per ells no ho és, és nostre) dels espanyols monolingües és genètic i no cal donar-li més voltes. No cal fer “pedagogia” com sempre es diu des de Catalunya, de bon rotllo i amb les més bones intencions, per fer-nos comprendre i estimar. No cal. Als espanyols no els entra al cap que a Espanya o a Paraguai es parlin d’altres llengües diferents a la seva. No és mala fe (en general). És genètic. I cultural.
Com em van dir, molt estranyats, una parella de guàrdies civils ja fa temps, en sentir parlar el meu lloro
: “¡anda, un loro que sabe catalán! Els semblava increïble que, venint de fóra i només portant un any a Catalunya, un lloro parlés una llengua minoritària, residual i indígena. Ells que en portaven trenta per aquí ho trobaven surrealista. Ells que parlaven només en la majoritària, hegemònica i colonitzadora ho trobaven... “peculiar”.
Que, desenganyem-nos, és el que som nosaltres per a ells: una peculiaritat. I uns pesats. Doncs per la meva part així em considero.
