DESERT

Dunes de Taghit (Algèria) Foto: PereMàrtir


Ja fa massa dies que no hi vaig. Aviat desapareixeré uns dies. No patiu que us avisaré. També ho notareu perquè no crec que pugui escriure res al meu Blog ni fer comentaris a d’altres... Encara que, avui dia, hi ha moltes sorpreses i si el cotxes i les motos d’alta tecnologia poden anar a fer l’animal pel desert, no és d’estranyar que em trobi un viatger assedegat, amb un ordinador portàtil i connexió internet i, a canvi d’un glop d’aigua em deixi utilitzar-lo...

Per la meva part no penso portar pas cap ordinador. La màquina de fotos, una llibreta i un llapis. Això és el que sempre m’enduc al desert. Bé, i un parell o tres de samarretes, una camisa, una gorra, uns pantalons llargs i uns de curts. Mitjons gruixuts de cotó i bones botes. Un sac de dormir i, sobre tot, un parell de calçotets nous (la meva avia sempre em deia que els portés nous i nets per si em passava alguna cosa i havia d’anar a l’hospital...). I la farmaciola: antiinflamatoris, antibiòtics, antidiarreics, calmants, antihistamínics i l’invent del segle: tovalloletes sabonoses de paper.

El Ministeri de Cultura de la República Àrab Saharauí Democràtica ha convocat ARTIFARITI 2007 (tothom parla de la Biennal de Venècia, de la Fira de Basel o de la Documenta de Kassel), però això si que és una experiència artística i personal interessant!

“L’objectiu es desenvolupar una experiència única de creativitat, justícia i dignitat que propicií el desenvolupament de TIFARITI com a símbol d’esperança per al poble saharauí i tots els pobles del món” diu la convocatòria. Bé, encara no estic seleccionat, però com que el desert em porta boig, ja m’hi veig. I si falla, ja tinc un viatge a la recambra: Líbia, per compensar el disgust.

Ho remato amb una frase de Otl Aicher parlant del desert : “Reducció és guany. Qui ho deixa tot i només agafa el que porta al damunt, torna essent ell mateix...”