divendres, 6 de juliol de 2007

"LAST DAYS"

Per poc no la veig. Avui era el darrer dia que els cinemes Verdi Park de Barcelona, feien aquesta pel·lícula, dirigida per Gus van Sant. Acabo d’arribar de l’última sessió i encara vinc una mica “tocat”.

Feia temps que no veia una pel·lícula on és reflecteix tant descarnadament el patiment d’un artista (en aquest cas un músic) a la recerca de la creativitat perduda. Potser "Pollock", dirigida i protagonitzada per Ed Harris va ser la darrera que, tocant aquest tema, recordo com a interessant i d’això ja deu fer 5 o 6 anys.

El punt de partida argumental és un cas real, com la majoria de pel·lícules d’aquest director atípic. Es tracta dels darrers dies de Kurt Cobain, cantant del grup Nirvana, aquí anomenat William Blake que, com recordaran el aficionats a la música, va ser trobat mort quant ja havia assolit una fama que, probablement, no va poder assumir.

La pressió a que, moltes vegades, un creador es veu sotmès quan ha aconseguit un cert reconeixement, fama o èxit, s’ha de saber gestionar (paraula que està de moda) molt bé. Escriptors que han escrit un best-seller, grups musicals que han gravat CD’s super-vendes, artistes que han pintat obres molt aplaudides o cineastes que han fet pel·lícules premiades, moltes vegades es veuen acorralats per públic, crítics, indústria cultural o de l’espectacle i principalment per ells mateixos. La por a no poder superar allò que estava molt bé pot ser mortal, com en el cas que es mostra, de forma magistral, en aquesta pel·lícula.

Per això, i des de la meva vessant de pintor, penso que el millor es no prendre’s massa seriosament cap tipus de critica (ni bona ni dolenta), ni premi, ni reconeixement, vingui d’on vingui. I fer, sempre, el que et dona la gana i com et dona la gana, sense pensar en el que has fet abans. Llibertat absoluta. Sempre hi ets a temps a fer com en Van Gogh o en Kurt Cobain. No cal que res ni ningú t’hi empenyi...

2 comentaris:

MARTA TEIXIDÓ ha dit...

Benvolgut Pere,

Encertat punt de vista el que exposes, però val a dir que el reconeixement implica un sentit de voler millorar en el que es fa, perquè es una demostració de la feina ben feta. I a tots ens agrada que ens ho diguin´.

No obstant, si es ben cert, que els creadors no partiu d'unes premises organitzades, sino de la inspiració que surgeix de l'ànima, i això a vegades no dona el resultat que es vol.

Insisteixo en que em sembla molt acurat el teu comentari i espero el següent.

Fins a la propera.

Pere-Màrtir ha dit...

Hola, Marta: gràcies per seguir lleigint els meus comentaris. Tens raó en el que dius: a tothom li agrada que se'l li valori. I en el cas dels artistes que "vivim" de mostrar allò que fem (amb un punt d'exhibicionisme a vegades)encara més... Però el que vull dir és que, els creadors (sense ànim petulant en la paraula) cal que mantinguin una equidistància davant les crítiques, reconeixements, consells, bones i males temporades, etc. per "higiene mental" i per mantenir la creativitat sense interferències.