FESTES

Pere-Màrtir



Deixeu-me matisar. Quan en el meu escrit d’ahir deia: “...no sóc de festes multitudinàries...” i “...pel que fa a festes tradicionals o majors ... passo...”, vull dir que les multituds m’atabalen.

Ho dic perquè no vull donar la sensació de que no m’agraden “Les Santes” en concret. En altres escrits ho he comentat que les festes tradicionals i/o folklòriques en general no m’agraden per desfasades, anacròniques i pels excessos que se’n deriven (de tipus cívic, econòmic i polític). Siguin les Santes, la Patum, els San Fermines o el Rocío...

Tot i així, si que hi han algunes tradicions i festes que m’agraden i m’emocionen. És el cas de la festa castellera, que ha sabut evolucionar en positiu i és un bon exemple de comportament solidari i educat. I un espectacle sensacional.

Veuré o assistiré a pocs actes de la Festa Major de Mataró, entre d’altres coses perquè aquests dies marxo, tal com vaig explicar en el meu escrit “Galícia”, però el que no m’he perdut és la Diada Castellera d’avui a la Plaça de Santa Anna. Impressionant i molt emotiva en recordar el dissortat accident d’ara fa un any...

GALÍCIA

Pere-Màrtir

Me’n vaig a Galícia. Tal com deia en el meu escrit del dia 14 “Foc”, properament tinc tres exposicions per aquelles terres celtes de bon marisc.

L’any passat vaig exposar a la Galeria Chroma de Vigo, en un col·lectiva de pintors gallecs i catalans. Hi vaig presentar un parell de quadres de la sèrie “El Bosc Cremat” que ja havia exposat abans a Mataró a la Galeria Lolet Comas. Quan les vaig exposar a Vigo, no sabia la reacció que podrien causar en un lloc com Galícia, tan castigada pels focs de l’estiu de l’any passat.

Doncs la reacció ja la sé: organitzades per la revista d’art Artnotes, on hi estic “penjat” en una relació d’artistes i on hi col·laboro quinzenalment en la seva edició digital (www.artnotes.info) amb una vinyeta dissenyada per ordinador, entre agost i setembre participaré en tres col·lectives més. I m’han demanat que hi exposi quadres de la mateixa sèrie.

Els dia 27 de juliol inauguro, juntament amb l’artista Guillermo Pedrosa, l’exposició “Elementos / Hábitat” a l’Hotel Eurostar Auriense d’Ourense. Hi serà oberta un parell de mesos i presento unes 10 obres, un parell de les quals seran noves i la resta, del 2005 i 2006, exposades a Lolet Comas i a la Col·lectiva Sant Lluc.

L’1 d’agost, al Convent del Carmen de Padrón inaugurem la col·lectiva “Intramuros”. Som 14 pintors, gallecs i catalans, on també hi seran les artistes de Blanes i d’Arenys Sanzsoto i Betlem Planells. A més, en el vernissatge, hi haurà música i poesia.

A principis de setembre en tinc una altra al Casino Atlántico de A Coruña, però aquesta encara no en tinc dades concretes.

Amb tot això vull dir que per les Santes de Mataró no hi seré. Voltaré per Galícia i si algú vol venir a les inauguracions n’està convidat . Serà benvingut. Les Santes es fan cada any i jo tampoc soc de festes multitudinàries ni llargues en el temps i en l’espai. Sempre m’han agradat més les festes privades, els guateques o les íntimes... Les úniques aglomeracions que suporto estoicament són les de Can Barça (això si m’hi conviden...), però pel que fa a festes tradicionals o majors, platges abarrotades i grans superfícies, passo. Suposo que em ve d’un trauma infantil a Can Jorba una nit de Reis...

MÉS BOUS...

Pere-Màrtir


Fa poc que he encetat aquest Blog on hi escric pensaments i opinions sobre diversos temes que m’interessen. Art, cinema, esport, aspectes socials, etc. Ho faig, generalment, en to irònic però, si cal, no exempt de crítica. Intento que aquesta sigui constructiva. Sóc conscient de que també hi poso un aire provocador. Tinc aquest tarannà. Per això el Blog es titula Animus Provocandi, títol que he tret de la meva darrera exposició.

En el Blog he activat l’opció de rebre comentaris. M’agrada el contrast d’opinions i el debat. Des de la discrepància i la diferència de parers també s’aprèn. I jo aprenc cada dia. El que em costa més d’entendre però, són les actituds viscerals, de pell fina i de tanta susceptibilitat. Algú em va acusar en un dels seus comentaris de “ressentit social i envejós”. No m'hi considero pas. En canvi, si que crec que hi ha una alarmant manca de sentit de l’humor, de crítica i , fins i tot, d’autocrítica. Molt mesell, acrític, pasota i/o súper-hedonista a la vinya del Senyor... Goya deia: “el sueño de la razón produce monstruos”. A mi em sembla que la societat del benestar (segons per a qui) produeix adotzenats.

Dels diversos escrits que he anat fent en el Blog, els que més comentaris han tingut són precisament els referents a les corridas i encierros. La meva posició en contra del toreig ja la vaig expressar. Per tal que quedi clar que no és oportunisme ni progressisme barat, reprodueixo un quadre meu del 1988 de títol prou eloqüent: “A veure si me les claves a mi, fill de....”. La Sabine em preguntava si havía pensat en pintar aquest tema i vaig recordar que, feia molts anys, ja n'havia reflectit el meu parer en algunes pintures.

Quant als encierros, vull recordar que en el comentari “Carta a Ricard Brufau” el primer que li desitjava a aquest noi era “que no sigui res i et curis aviat”. Em reafirmo en aquest desig i en tot l’escrit. I encara més després d’haver llegit les seves declaracions a Noticias de Navarra.com: “...reconoce la imprudencia de correr el encierro tras salir de copas”. “Es imprudente por mi parte, pero bueno...” “... costará unos años volver a correr el encierro...” (vol dir que hi tornarà a córrer).

Un comentari d’en Ferran és molt il·lustratiu. I aquest aspecte no el vaig ni esmentar. Diu: “ les lesions d’aquest eixelebrat les ha de pagar la Sanitat Pública?”.

Diario de Navarra: “Salud contabiliza 642 urgencias en las fiestas. Traumatismos, heridos del encierro y agresiones, las atenciones más numerosas...”.

I encara creieu que haig de callar?

CARTA A RICARD BRUFAU

No et conec de res, Brufau. Només que avui t’he vist en una foto al diari Avui. A la secció d’oci d’aquest diari i amb el titular: “Un català enganxat per la cuixa”, es veu com un toro t’enganxa per aquesta part de la cama i t’aixeca, en això que en diuen encierro a les festes de Sant Fermí, a Pamplona. I he sentit la necessitat d'escriure't quatre ratlles.

D’entrada dir-te que espero que no sigui res i et curis aviat. Però, també dir-te que si hi tornes l’any que ve i et passa alguna cosa, mira que vols que et digui... Em passarà el mateix que quan en una corrida el toro enganxa al torero: tinc una sensació, políticament incorrecta, d’alleugeriment, d’anar a favor dels dèbils, dels torturats, dels maltractats.

Ja se que l’Ernesto Jemigüei (permeteu-me aquesta llicència, és que m’agrada molt com a les Espanyes tradueixen els noms dels estrangers castissos, com el Bernardo Schuster o com aquell pobre desgraciat, esquiador alemany nacionalitzat espanyol, que quan guanyava li deien Juanito i després, quan es va descobrir que anava dopat, ja es tornava a dir Hans). Això, et deia que a l’Ernesto li agradava molt això dels encierros, però has d’entendre Brufau, que els americans ja ho tenen això dels collons (amb perdó) com un toro: primer carregant-se els indis i després, perquè no se’ls rovellin els colts i els winchesters , s’apunten a una ronda d’aspirines mentre hi hagi sang i fetxe. Això si: per salvar-nos de l’eix del mal...

Però noi, un català jove com tu, il·lustrat (portes un diari a la mà i vull suposar que el llegeixes cada dia... o potser és per anar emprenyant el malparit de toro que tens el costat?), no sé que hi pintes corrent barrejat amb navarresos purs i durs i d’altres no tant i amb americans, australians i d’altres valents i cultivats mossos globalitzats. Potser és que ets de molt bona família i a Catalunya estàs mancat d’emocions fortes? Si és així et recomano que viatgis amb la Renfe, intentis comprar un piset de 40 mts., contractis una hipoteca o, senzillament, vagis de lloguer. També que busquis feina del que has estudiat... Ja veuràs com es ben emocionant.

Si tot això ja et passa, però així i tot, busques una manera de cremar adrenalina per oblidar tants problemes, vine a Mataró rei, ara que venen Les Santes i t’apuntes al “Desvetllament Bellugós” o a l’”Escapada a Negra Nit” que, apart d’emprenyar als que ens agrada dormir de nits, es veu que desestressa qüantitat. I no et clavaran la banya, Brufau!

FOC

Pere-Màrtir

Ja hi tornem a ser. Ha arribat l’estiu i els incendis ja han començat. La majoria provocats. Quins obscurs (i no tant obscurs) interessos hi ha al darrera d’aquests actes criminals?

Recentment vaig viure un any i mig a Tordera. Tot just instal·lat al nou taller vaig experimentar una momentània explosió de colors. Rodejat de natura (estava prop del bosc): el Montnegre per aquí, el Montseny allà dalt, la Tordera a tocar. Plantes, arbres i bestioles.... Un dia però, tot caminant pels voltants vaig anar a parar a uns boscos cremats ja feia un parell d’estius: desolació total, cap vestigi de vida vegetal ni animal. Blanc i negre. Talment com si estigués en un planeta inhabitable per la pluja àcida...

Vaig tornar a canviar paleta de colors i temàtica. Encara sóc dels que crec que una imatge val més que mil paraules. I en aquests temps d’excés d’efectes especials, virtualitat i informació sensacionalista i/o manipulada que sovint ens porta a no distingir bé la realitat de la ficció, vaig intentar mitjançant la pintura transmetre el meu neguit davant aquesta destrucció, que any rera any es va repetint.

El desembre de 2005 vaig exposar a la Galeria Lolet Comas de Mataró la sèrie “El Bosc cremat”. Posteriorment vaig mostrar aquestes pintures a Galícia, tan castigada també pel foc l’estiu de 2006, en una col·lectiva a Vigo. A finals d’aquest mes les exposo a Ourense i posteriorment a Padrón i A Corunya. Sembla que Galícia està força sensibilitzada.

Per acabar, una frase que fa pensar: “La nostra riquesa aparent es basa en el creixement econòmic, però els seus indicadors no tenen en compte l’estat dels recursos naturals. Desforestar un país es comptabilitza, per exemple, com a creació de valor” (Yann Arthus-Bertrand / Hervé Le Bras. 365 dies per la Terra. Edit. Lunwerg ).

ELOGI AL TOUR

Pere-Màrtir


Tot i que sempre he estat "futbolero", haig de dir que hi ha un altre esport que sempre m’agradat: el ciclisme. I, sobre tot, el Tour de France.

Potser perquè de petit ja anava a l’escola en bici, després en vaig fer alguna esplèndida col·lecció de cromos i, el meu germà gran era (i és) un apassionat de la bicicleta i sempre inventava jocs amb xapes, amb figuretes de plàstic o amb el que fos, vaig acabar essent un fan del ciclisme.

Només em faltava saber que un germà del meu avi, va participar en una de les primeres edicions del Tour (en l’època que s’hi anava a títol individual, pagant-s’ho tot i amb pneumàtics de recanvi penjats a l’esquena...), per augmentar la meva passió per aquesta carrera ciclista. I l’altre dia vaig saber que un corredor de Mataró hi participava: l’Eduardo Gonzalo. Llàstima que a la segona etapa ja s’havia fotut de lloros i va haver de plegar.

De fet, com en moltes altres coses, només en sóc un teòric d’aquest esport: sincerament, el que més m’agrada del Tour són les migdiades d’estiu, al sofà, davant la televisió. Això no te preu. Anar sentint (què no escoltant) els locutors, normalment embogits, quan un ciclista dels seus (en aquest cas espanyol) mostra el més petit símptoma de ser el millor del món mundial... I , finalment adormir-te del tot en els darrers quilòmetres de l’etapa, per no saber qui ha guanyat fins que no et despertes. Llavors, mig atontant encara, veus aquell bé de Déu de mademoiselles fent petons al guanyador, al maillot groc, al lider de la muntanya i a l’apuntador, mentre l’alcalde del poble intenta aparèixer a la foto i el ciclista no sap que punyetes fer amb aquell ram de flors embolicat en cel·lofana que li han regalat, l’ampolla de beguda energètica i l’osito de peluix cortesia d’un banc. Això, si t’has despertat a temps clar, sinó has d’esperar a les noticies del vespre per saber-ho. Quin patir això del Tour!

Ah! i l’altre germà meu, el petit, també li agrada la bicicleta. Però a aquest li agrada els mals camins de muntanya. Quin cansament només de pensar-ho...

"LAST DAYS"

Per poc no la veig. Avui era el darrer dia que els cinemes Verdi Park de Barcelona, feien aquesta pel·lícula, dirigida per Gus van Sant. Acabo d’arribar de l’última sessió i encara vinc una mica “tocat”.

Feia temps que no veia una pel·lícula on és reflecteix tant descarnadament el patiment d’un artista (en aquest cas un músic) a la recerca de la creativitat perduda. Potser "Pollock", dirigida i protagonitzada per Ed Harris va ser la darrera que, tocant aquest tema, recordo com a interessant i d’això ja deu fer 5 o 6 anys.

El punt de partida argumental és un cas real, com la majoria de pel·lícules d’aquest director atípic. Es tracta dels darrers dies de Kurt Cobain, cantant del grup Nirvana, aquí anomenat William Blake que, com recordaran el aficionats a la música, va ser trobat mort quant ja havia assolit una fama que, probablement, no va poder assumir.

La pressió a que, moltes vegades, un creador es veu sotmès quan ha aconseguit un cert reconeixement, fama o èxit, s’ha de saber gestionar (paraula que està de moda) molt bé. Escriptors que han escrit un best-seller, grups musicals que han gravat CD’s super-vendes, artistes que han pintat obres molt aplaudides o cineastes que han fet pel·lícules premiades, moltes vegades es veuen acorralats per públic, crítics, indústria cultural o de l’espectacle i principalment per ells mateixos. La por a no poder superar allò que estava molt bé pot ser mortal, com en el cas que es mostra, de forma magistral, en aquesta pel·lícula.

Per això, i des de la meva vessant de pintor, penso que el millor es no prendre’s massa seriosament cap tipus de critica (ni bona ni dolenta), ni premi, ni reconeixement, vingui d’on vingui. I fer, sempre, el que et dona la gana i com et dona la gana, sense pensar en el que has fet abans. Llibertat absoluta. Sempre hi ets a temps a fer com en Van Gogh o en Kurt Cobain. No cal que res ni ningú t’hi empenyi...

IEMEN

Avui és un dia trist per la mort, en atemptat, d’uns viatgers al Iemen. El terrorisme global fa que, a qualsevol punt del planeta pugui passar una cosa així. Ara s’escoltaran veus assenyades dient que al Iemen i llocs semblants no s’hi ha d’anar a fer turisme. Però això és pura retòrica: atemptats n’hi ha a l’Estat Espanyol, a la Gran Bretanya, a Tailàndia i arreu. I en podem donar les gràcies (en gran part) al tercet de les Açores.

Iemen és un país que tinc a la meva agenda viatgera. I quan pugui hi aniré. Els darrers vint anys ha experimentat un desenvolupament sorprenent i la gent és molt hospitalària amb qui arriba de fora. Només cal respectar els seus costums i tradicions. El país de la Reina de Saba mereix una visita, ara més que mai. Abans que “Marina d’Or Ciudad de Vacaciones”, per dir algun lloc “segur”...

QUÈ ÉS L'ART?

Pere-Màrtir


Em ve de gust elucubrar una mica. La pregunta és “Què és l’Art? (i derivats). Hi ha moltes respostes i teories. Totes són vàlides, o no. El que queda clar però, és que no està gens clar... Vegem-ne algunes:

- Gran Diccionari de la Llengua Catalana: “ Habilitat, destresa, per fer certes coses adquirida amb l’estudi, l’experiència, l’abnegació”
- Antoni Llena (artista): “Únicament allò que és genial és suportable, i és geni qui anticipa. L’art únicament és art si és profètic. Solament és art si és genial...”
- Richard Anderson (antropòleg): “Un significat amb transcendència cultural, hàbilment codificat en un mitjà sensorial que ens afecta”
- Robert Irwin (artista mediambiental): “ Un continuo examen de la nostra consciència perceptiva i una continua expansió de la consciència del món que ens rodeja”
- Paul Klee (artista): “L’art no expressa allò visible, més aviat ho fa visible”
- Antoni Tàpies (artista): “Una gnosi i (junt a ella, com és tradicional) una conducta moral”
- Rosemary Lambert (especialista en art del segle XX): “Art és el que qualsevol persona decideix presentar com a art”

Uf...!

La millor i més divertida definició de totes les que he sentit mai però, és la següent i és anònima:

“¿Maestro: qué es el arte?. Helarte es joderte de frio.”

DESERT

Dunes de Taghit (Algèria) Foto: PereMàrtir


Ja fa massa dies que no hi vaig. Aviat desapareixeré uns dies. No patiu que us avisaré. També ho notareu perquè no crec que pugui escriure res al meu Blog ni fer comentaris a d’altres... Encara que, avui dia, hi ha moltes sorpreses i si el cotxes i les motos d’alta tecnologia poden anar a fer l’animal pel desert, no és d’estranyar que em trobi un viatger assedegat, amb un ordinador portàtil i connexió internet i, a canvi d’un glop d’aigua em deixi utilitzar-lo...

Per la meva part no penso portar pas cap ordinador. La màquina de fotos, una llibreta i un llapis. Això és el que sempre m’enduc al desert. Bé, i un parell o tres de samarretes, una camisa, una gorra, uns pantalons llargs i uns de curts. Mitjons gruixuts de cotó i bones botes. Un sac de dormir i, sobre tot, un parell de calçotets nous (la meva avia sempre em deia que els portés nous i nets per si em passava alguna cosa i havia d’anar a l’hospital...). I la farmaciola: antiinflamatoris, antibiòtics, antidiarreics, calmants, antihistamínics i l’invent del segle: tovalloletes sabonoses de paper.

El Ministeri de Cultura de la República Àrab Saharauí Democràtica ha convocat ARTIFARITI 2007 (tothom parla de la Biennal de Venècia, de la Fira de Basel o de la Documenta de Kassel), però això si que és una experiència artística i personal interessant!

“L’objectiu es desenvolupar una experiència única de creativitat, justícia i dignitat que propicií el desenvolupament de TIFARITI com a símbol d’esperança per al poble saharauí i tots els pobles del món” diu la convocatòria. Bé, encara no estic seleccionat, però com que el desert em porta boig, ja m’hi veig. I si falla, ja tinc un viatge a la recambra: Líbia, per compensar el disgust.

Ho remato amb una frase de Otl Aicher parlant del desert : “Reducció és guany. Qui ho deixa tot i només agafa el que porta al damunt, torna essent ell mateix...”