TOTHOM INDIGNAT...

                                          ("Bla, bla". Oli s/paper. Pere-Màrtir Brasó. 2003)


Passades unes quantes hores dels fets del Parlament de Catalunya i uns quants dies dels de la Pl. de Catalunya i vistes les explicacions del Govern, de partits, polítics, intelectuals i opinadors, tots diversos i transversals (per dir-ho a la moda), així com dels mitjans de comunicació que operen per terra, mar i internet; dels mateixos "indignats" i/o "acampats" i, fins i tot, d'Arcadi Oliveres i de Stéphane Hessel, algunes d'elles molt encertats i d'altres molt poc, algunes ridícules, hipòcrites, ingenues, populistes, oportunistes, infantiloides o apocaliptiques, voldria expressar la meva modesta opinió.

Assumint el risc de fer-me pesat o "jo-jo", però per no enganyar a ningú, primer vull deixar clar el meu perfil politicosocial: sóc un ciutadà català impositiu declarant home, nascut a mitjans del segle passat, de poble i de pagès, artista plàstic i ex-empleat de banca. Separat per les bones, visc en parella i amb dues filles seves. Tirant a esquerranós, independent, independendista, pacifista i culé. Vaig perdre el temps fent la mili a Espanya quan en Franco encara manava (deien que li quedaven dos telediarios, però la realitat ha demostrat que encara queden restes fosilitzats, però no tant, de No-Do...) Amb 15 anys vaig còrrer, a la universitat, davant dels grisos, cosa que em va servir -a més de polititzar-me- per ser, en el seu dia, un lateral dret ràpid. Un carriler vaja.

Un cop ja retratat, dic el que penso i que ja vaig penjar al facebook i al twitter l'altre dia, a manera de resúm:
Uns quants violents fan perdre credibilitat i legitimitat a la resta "d'indignats"... De la mateixa manera que uns quants politics fan perdre credibilitat a la resta del col.lectiu.

I afegeixo aquestes opinions de dos intel.lectuals, ja antigues però de rabiosa actualitat, que també faig meves:

"Quan arribin realment a tocar fons, pot ser que els joves es convencin que aquest camí ja està esgotat i adoptin una posició de rebel-lia. És qüestió d'esperar que els valors económicas que ara imperen s'enfonsin definitivament perquè els joves comencin a crear la pròpia ètica i rescatin o reconstrueixin els valors socials, culturals i polítics que ara no existeixen" (J.L. Aranguren. 1994)

"Davant de la qüestió ¿què hem de fer?, s'ha de plantejar la qüestió ¿com hem de pensar?, per evitar que segueixi proliferant la retòrica utilitzada pels programes de tots els partits polítics quan es refereixen als grans ideals de la humanitat. La qual cosa és l'expressió de la seva flagrant contradicció a la pràctica vital de la nostra realitat econòmica, política i cultural" (J. Beuys. 1978)

Està passant quelcom greu. Hi ha algú...?

INDIGNACIÓ

                                                     (Portada Revista Triunfo 1.6.1968)


Indignació és la que sento des de fa dies, provocada per les retallades antisocials que patim (els de sempre) per culpa d'una crisi gestada des del capitalisme salvatge de banquers i grans holdings financers i empresarials, amb la passivitat i incompetència de gran part dels politics.

Indignació per la càrrega policial salvatge, desproporcionada, inútil i d'efectes contràris al que pretenien des del Govern, concretament el Sr. Felip Puig. I cada minut que passa sense la seva dimissió, més indignat estic. Perquè si ell no sent cap vergonya, el seu cap -recordem que és el Molt Honorable President de la Generalitat- l'ha de cessar fulminanment. Sinó demostraran, un cop més, que no han entès res (*).

"...La policía sale a la calle. Frente a frente, una vez más, los estudiantes con banderas rojas, los policías con cascos, granadas lacrimogenas, escudos..." (Eduardo Haro. París 23 de maig 1968. Revista Triunfo).

(*) Per cert, trobo a faltar molt l'opinió d'intelectuals, opinadors i polítics d'aquests que piulen per tot, i ara no es mullen. Pas canviat? Por de perdre la pastanaga?

CONCURSOS

                                          
                                                "Gat i arbre des de la fenetre" (Pere M. Brasó.2006)

Per diversos motius no participo en gaires concursos de pintura. Haver de cenyir-se a unes bases establertes, afegit a la cosa logística (mides grans, transport, embalatge, etc.), així com d’altres factors personals fan que poc sovint em presenti  a aquests tipus de certàmens artístics.

Si que acostumo a fer-ho al Premi Biennal de Pintura Torres García - Ciutat de Mataró (ho tinc tant a mà, és la meva ciutat) i, algun cop, al Ricard Camí de la Caixaterrassa -ara Unnim-.

Superada la barrera de la mandra (i les despeses d l’aspecte logístic!) i interpretades o transcendides les bases del concurs, cal estar preparat per “perdre”, dit en termes esportius i, sobre tot, per “guanyar”. I quan dic guanyar em refereixo, només, ha arribar a ser seleccionat. Finalista. L’obra penjada en l’exposició i publicada en el catàleg del certamen.
  
Que jurats formats per gent de prestigi reconegut en el món de l’art i la cultura, com Francesc Miralles, Cesáreo Rodríguez, Marius Samarra, Carles Taché, Francesc Vicens, Josep Mª Cadena, Daniel Giralt-Miracle, Josep Guinovart, Arnau Puig, Francesc Rodón, Pilar Vélez o Juan Manuel Bonet, hagin triat 30 o 40 obres  d’entre quasi 500 (cas del Premi Ricard Camí) o 250 (Biennal Torres García)i la teva hi sigui, ja és tot un èxit.

Un èxit que reafirma, encara que sigui temporalment, l’autoestima. Valora el teu treball i dona ànims per seguir endavant. El món de l’art és apassionant però gens fàcil i, per això, de tant en tant un estímul extern va molt bé...

REGALS DE CASAMENT

                                          (Foto: Pere-Màrtir)

El personal de la redacció (crec que eren quatre o cinc empleats) del programa Divendres de TV3, avui a la tarda parlant de regals de casament, diuen que ells no volen quadres perquè no els agraden... Només els ha faltat dir que, si cal, ja se’ls compren a l'Ikea, o aquell hotel del Carib on van anar quan es van conèixer o a la fira del pinzell espaterrat que fan al poble on van a fer la costellada amb els sogres.

Això ho diuen uns que han estudiat lletres, suposo.  Podrien dissimular una mica els seus gustos (o les seves carències?) com a gent del ram de la comunicació que representa que són, però no. S’estimen més que sapiguem,  sense embuts, que això no els interessa i que prefereixen un abonament en el seu compte numero: XXXX-XXXX-XX-XXXXXXXXXX (sobre tot que els vint dígits estiguin ben escrits a la invitació!)

Tot és respectable, des d’una botiga sueca de mobles i salmó amb ceba a la romana, passant  per la fira de l’aiguarràs camalluent i pixapins,  fins a una romàtica i sensible transferència bancària, per no parlar d’un donatiu en efectiu dins d’un sobre amb llacet i dedicatòria en vers . Però, sincerament i per la part que em toca que és bastant, en sentir-ho en viu i en directe per la teletres, la meva, m’han caigut els tubs de pintura Titan pel terra...

DEDICAT A MOURINHO (PER EXEMPLE...)

("Josep Palau i Fabre". Pere-Màrtir Brasó. 2007. Mixta s/paper. 100x70cm)

"L'homes és un animal que es busca" va deixar escrit Josep Palau i Fabre.

NOTICIES CULTURALS DE MATARÓ...

L'agència d'informació "Animus" ens facilita la següent informació, de primera mà, destinada a les persones interessades en la cultura en general i en el teatre i la poesia en particular:

El passat dilluns 18 es va presentar, a la llibreria Robafaves de Mataró i davant d'un públic força participatiu, el poemari "Boscos" d'Enric Umbert, recent guanyador del "II Premi Miquel Costa i Llobera per a poetes inèdits". Umbert és un escriptor barceloní d'arrels cadaquesencs amb influències de Vinyoli, Ràfols-Casamada, Pessoa, Maria M. Marsal i Feliu Formosa entre d'altres poetes. La seva escola ha estat l'Espai Brossa de Barcelona on ha après a sensibilitzar-se per les arts escèniques i poètiques.

Hermann Bonnín, Sabine Dufrenoy i Víctor Bonetarbolí van recitar poemes de l'autor, el qual a més de respondre preguntes, a petició del públic també va recitar alguns dels seus poemes. Un servidor ha col.laborat amb la il.lustració de la portada del llibre, que ha estat editat per Edicions del Salobre.

Hermann Bonnín és director teatral. També és actor de teatre i cinema. Professor d'art dramàtic i ex director de la Escuela Superior de Arte Dramático del Teatro Real de Madrid, així com de l'Institut del Teatre i del Centre Dramàtic de Catalunya. Cofundador i director artístic de l'Espai Escènic Brossa que properament estrenerà nova seu a La Seca, una "fàbrica de creació" dedicada a les arts escèniques i visuals que aviat obrirà les seves portes en el barri barceloní del Born.

Sabine Dufrenoy és estudiosa teatral, traductora, poeta, ajudant de direcció i coordinadora dels Amics del Brossa així com cofundadora de l'Espai Escènic Brossa.

Víctor Bonetarbolí és biòleg (em permeto dir que autor d'un treball de camp sobre els goril.les del Congo), músic, poeta i activista cultural.

(A la foto d'Anna Blasco, d'esquerra a dreta: Enric Umbert, Víctor Bonetarbolí, X.Vilert -de Robafaves-, Pere-Màrtir Brasó, Hermann Bonnín i Sabine Dufrenoy).

DEBADES

"Punt de llibre" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

DEBADES

Debades la mirada

camina lleugera

i els pensaments fugissers

es clouen rere les parpelles.

Debades el rostre

fingeix el color

que ens envolta

per perdre’s

enmig del no res.

Ser un full en la immensitat de l’arbreda

és tenir els ulls oberts a la vida.

Poema inclòs en el llibre Boscos d’Enric Umbert i que es presenta, a la Llibreria Robafaves de Mataró, el proper dilluns 18, a les 7 del vespre. La presentació anirà a càrrec del director teatral Hermann Bonnín. Amb la presència del poeta i d’un servidor, autor de la portada del poemari.

En el mateix acte es recitaran alguns poemes del llibre, tant per part del mateix escriptor com per d’altres poetes com Sabine Dufrenoy i Víctor Bonetarbolí. El llibre ha estat editat per Edicions del Salobre i és el recent guanyador del “II Premi Miquel Costa i Llobera per a poetes inèdits 2010”.

No cal dir que hi esteu convidats.

DE GATS-1 (FILOSOFANT)

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

Quan el Barret Peret té necessitat de filosofar ho fa quasi sempre tot sol, més que res per no atabalar al pròxim. O ho fa amb un gat. No hi ha com unes bones reflexions filosòfiques periòdiques impures i qui millor que un moix per comprendre l’essència de la vida.

El gat escolta, no interromp mai. Si calles, respecta el teu silenci. No t’embafa ni et dóna la tabarra. Senzillament sap estar. I sempre amb dignitat.

El Barret Paret ha estat, avui, compartint filosofia de la vida amb una gateta amb qui només es coneixen de vista i es veuen molt de tant en tant. Però, renoi, quina mitja hora més aprofitada!

SOS (TENIBLE?)

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010).

L’espasa del Jabato (en Dàmocles no l’he conegut mai) penja sobre nosaltres. Cremem boscos, enverinem mars, assequem llacs, exterminem animals, persones, cultures i llengües.

El Barret Peret està empipat. I com que sap que uns quants verds il·luminats no ho poden arreglar es solidaritza amb ells, amb els peixos abissals i per extensió amb les anxoves. Rient rient, ens trobarem d’aquí quatre dies amb boscos petrificats, mars i oceans contaminats, llacs convertits en abocadors, indígenes sense identitat i plutòni a la terrassa. Si els que en saben una mica són capaços de construir centrals nuclears a llocs vulnerables, que no faran la resta...

VVG

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

Què hi fan junts el Barret Peret (P) i el barret de Vincent Van Gogh (V)?

Bona pregunta. ¿Senzillament passegen junts, van d’excursió, a esmorzar o a pintar? ¿Són amics o coneguts? No ho sabem del cert. Només sabem que són dos, com els sols o els estels o els xiprers del quadre del pintor holandes Carretera amb xiprer i que, aquí, substitueixen les dues figures que realment apareixen a la tela.

Es del tot improbable que els dos barrets s’arribessin a conèixer doncs diuen les partides de naixement que es porten cent anys clavats. Però hi ha un fenomen paranormal anomenat regressió. I també existeix la solidaritat i el recolzament.

Darrerament hi ha algunes veus pretesament expertes que intenten restar valor artístic a l’obra de Van Gogh només perquè agrada massa als no entesos. Per ser, diuen, d’una “grafia” massa llegible. Ja hi tornem a ser. Ja el 1947 Artaud, emprenyat com una mona, va publicar l’assaig Van Gogh, suïcidat per la societat. I va escriure coses com aquestes:

“Un boig, Van Gogh? Que aquell que algun dia ha sabut mirar un rostre humà miri l’autoretrat de Van Gogh, penso en aquell amb barret tou”...”No conec ni un sol psiquiatre que sabés escrutar un rostre d’home amb una força tan aclaparadora i disseccionar-ne com amb un tallant la irrefragable psicologia”.

PRONÒSTIC GREU

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

La ciència ficció ha tocat abastament el tema nuclear: llibres, còmics i pel·lícules ja fa anys que expliquen histories apocalíptiques i de destrucció. Ciència ficció, diuen.

Des de fa temps, quan hi han hagut veus discrepants, verdes, ecològiques i antinuclears s’han desqualificat per retrogrades, inviables o hippies. I s’han ridiculitzat o bandejat les possibles alternatives. Els científics i politics pro nuclears ens han explicat meravelles d’aquesta font d’energia i de la gran seguretat de les centrals nuclears.

Però, com ja sospitava molta gent, amb la tragèdia que ha succeït al Japó estem veient dia a dia que les centrals són insegures. Ara, els arguments seran que un terratrèmol d’escala 9 més un tsunami enorme, no passa cada dia ni a tot arreu. D’acord, però al Japó ha passat. I la radioactivitat ja s’ escampat. El problema és que una central nuclear deixi de rebre energia externa i això pot passar, no solament per culpa d’un terratrèmol com a Fukushima, sinó per moltes d’altres circumstancies: atacs terroristes, grans nevades, incendis, etc.

El Barret Paret voldria demanar a les altes instàncies que dirigeixen els nostres destins, que no ens enganyin més i que cuidin al malalt. Perquè sinó aviat petarem tots, com a les pel·lícules de ciència ficció, aquestes tan apocalíptiques i distretes...

EL REAL MADRID I EL "SEÑORÍO"

(Caricatura de Santiago Bernabéu, potser el president més "senyor" que mai ha tingut el R. Madrid. Dibuix de 1961, copiat segurament del Mundo Deportivo o el Lean, quan feia pràctiques autodidactes de dibuix)


El Real Madrid, un club de futbol al qual entre tots subvencionem via Ministerio de Industria, Turismo, etc. per promocionar Madrid i Espanya, segueix donant mostres de “senyoriu” com a ells els agrada dir (no deuen saber que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena).

Amargats i mals perdedors aquesta gent tan senyora, després d’atacar els arbitres dient que afavoreixen al Barça, queixar-se del calendari i algunes paranoies més, ara han arribat al súmmum: diuen que els jugadors del Barça es droguen i per això juguen tan bé.

Lògicament la caverna madrilenya ja s’hi ha afegit ràpidament. La Cope ha difós la noticia i l’ABC també. Aquests, a més, publiquen una foto del jugador del Barça Xavi, fregant-se el nas després d’un esforç. No és la mateixa manipulació “fotoshopera” que allò de l'As esborrant un jugador de la foto, però és igual de falsa i covarda.

Proposo que al Barça li retirin totes les Lligues i Copes guanyades amb aquesta trampa. Però també a la Selección Española el recent títol de campions del món: la majoria eren jugadors del Barça i si ho van fer tan bé és que feien la mateixa trampa.

Hi estarien d’acord tota aquella colla d’envejosos?

GEOGRAFIES

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)


Fins fa poques setmanes una colla de exòtics i pintorescos caps d’estat ens subministraven petroli. També eren molt bons clients comprant-nos armament. Anar enriquint-los sense cap vergonya. Molts dels seus pobres -o sigui el 99,99% de les seva gent- se la jugaven al mar per anar a treballar, per quatre xavos i en feines que ningú volía, a casa nostra.

Amb la crisi, la nostra clar, aquells pobres ja fa temps que ens fan més nosa que servei. I, des de fa pocs dies, aquells caps d’estat tan amigables s’han convertit en dictadors, tirans i repressors.

Potser ara caldria recolzar els nous règims i governats que resultin de les revoltes i guerres civils. S’hauria, si no és demanar massa, fer-ho bé i amb molta més ètica que fins ara. Ajudar a les transicions i joves democràcies. Ens hi va el gas, el petroli i sobre tot la dignitat. El Barret Peret preveu (des de la seva ignorància i confusió) unes geografies econòmiques molt variables, tant com les amistats...

LA FAMOSA NEVADA DEL 62

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)


Hi ha dates relacionades amb esdeveniments històrics de record inesborrable per a la memòria col·lectiva: l’11 de setembre, el 22-N, el maig del 68, el 23-F...

El Barret Peret te predilecció per un esdeveniment més prosaic: la nevada del 62. Tot i que des de llavors ha plogut molt i ha nevat algunes vegades més, conserva un record molt nítid d’aquells flocs de neu caient del cel com manà bíblic. I d’un blanc infinit i minimalista que el van fer pensar: la naturalesa sempre mana encara que li anem en contra... Llavors tot estava tan clar que no calia dormir per veure-ho.

Per cert, diuen els de la “corrent” que si ara tornés a nevar com fa un any, no passaria el que va passar. Permeteu-me que rigui.

QUI MANA AQUÍ?

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

Anem per pams: qui mana aquí? Qui és el xèrif del món mundial? On és el puto amo? A veure si el jefe dels bons agafa ja el trabuc i la corda, i fot foc nou. I si s’han de curar ferides, que ho faci també.

Ja ho sap el Barret Peret que els dolents abans eren bons i amics dels més bons. I que els bons sempre han estat els bons, però potser no ho son tant de bons. ¿Eren amics, eren bons els dolents, eren enemics dels bons...?

Quina por!

CIRC CRIC

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

Diuen les sagrades escriptures que el seny i la rauxa són trets característics de la personalitat catalana. Potser sí, però el Barret Peret en dubta una mica: en una mateixa persona van sempre juntes aquestes dues característiques?

Per si cas, recomana fer una volta pel Montseny i cercar el Circ Cric. Allà hi trobarem una bona dosi de rauxa. I, si és cert que aquells dos trets de la nostra personalitat van junts, doncs també hi trobarem el seny. De fet el nom de la muntanya ja ens dona pistes.

El Barret Peret aplaudeix el Circ Cric, és peta de riure i creu recuperar una mica, tampoc cal exagerar, el seny...

TACA

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

Una taca en el currículum laboral pot ser determinant per no trobar mai més feina. Com li ha passat al pobre Millet...

Una taca a la camisa fa lleig, però de vegades ens fa més humans i ens connecta amb els nostres ancestres. Quan mengem calçots, per exemple, som el viu retrat dels nostres avantpassat neandertals. I quina gràcia que ens fa!

Hi ha taques que no són taques: es pot ser ex ministre de Franco i ser demòcrata de tota la vida. Pots haver intentat un cop d’Estat i per commemorar l'efemèride anar tranquil·lament de vacances a les Canàries, etc.

El Barret Peret no vol remoure res, no fos cas, i per això només està interessat per les taques artístiques i, no ens enganyem, pels calçots. L’atzar, el gest, la taca: “una taca espontània sobre la tela constitueix una estructura bàsica d’energies emocionals i moviment, que te una direcció i a la vegada és una primera organització del espai o camp, sobre la qual s’aplica després la intel·ligència compositiva de l’artista...” diu el Diccionario de Arte Larousse. Doncs això.

POTES

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

Marxar per potes. A cada fugida, endavant o endarrere, es perd alguna cosa. És el preu.

Un pot fugir o amagar-se. A sota l’ala, a sota terra, darrera la vinyeta o a dins l’armari, però tard o d’hora el troben i llavors pot perdre bastant més que una pota.

Quan s’és tan insignificant com un escarabat, un punt microscòpic sobre la capa de la terra i un zero patatero en la història de la humanitat, no passa res per fugir. Herois n’hi ha pocs i un dia o altre també han de cardar el camp per potes. El Barret Peret n’és tan conscient que, fins i tot deixa que algun animaló s’aixoplugui sota seu, provisionalment...

EQUILIBRIS I NO TANT...

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)


Des de que de petit badava mirant teranyines, el Barret Peret sap que a la vida tot penja d’un fil, començant per això, per la vida. D’un fil, d’una canya o d’un tros de cinta adhesiva. Pel cas és el mateix. La feina, la parella, la salut, la Champions, el pis hipotecat, les pensions i, sobre tot, la roba estesa, pengen d’un fil.

Sempre buscant l’equilibri entre el que s’ha de fer per obligació, per devoció, pel què diran o pel què no diran. Si no es fa correm el risc d’amonestació i, per acumulació, d’expulsió de la tribu.

El Barret Paret però, creu que el millor és no fer tants equilibris perquè sempre acabes caient. Per culpa teva o del cordill, és igual. Més val sortir voluntàriament i de forma educada (per si de cas) de la tribu. Fer una mica –encara que només sigui entre setmana- el paper d’outsider també queda bé. La tribu ho necessita pel seu equilibri.

SOM MARINS, BÀSICAMENT...

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

“Som marins, bàsicament...” I va inventar el submarí. En Narcís Monturiol , com tots els genis, inventava i creava a base d’investigar, estudiar i provar. Però és la intuïció el que diferencia un geni d’un ciutadà normal que paga els seus impostos i part dels impostos dels altres. I en Monturiol va intuir, quan li va caure la petaca a la banyera, que estava a punt de trobar quelcom extraordinari.

“Penso, per tant existeixo”, “Veni, vidi, vici“, “ Pone la gallina de piel”, “Estamooos trabajandou en ellooo”o “Som marins bàsicament” són algunes de les celebres frases de diferents genis...

Sapigueu que El Barret Peret és un aficionat als submarins des que de ben jove va començar a empassar-se els tebeos de “Hazañas Bélicas”. També li agrada la paella de marisc i el pop a la gallega. Per això aquest “cameo” en una historieta bàsicament marina.