Pere-Màrtir En algun dels anteriors escrits us vaig comentar, com de passada, la por que vaig tenir fugint d’un os polar a l’Antàrtida. Això és erroni. Va ser a l’Àrtic. Per entendre’ns: al Pol Nord.
Resulta que quan vaig acabar de fer turisme rural a tot luxe per Islàndia, i ja m’havia polit quasi bé tota la pasta, vaig decidir anar cap al Canadà, però fent una volta pel casquet àrtic. Ja feia temps que el blanc (i el negre) m’atreien. I, a més cal dir-ho, la vikinga, quan va veure que jo ja no tenia un duro em va alliberar de tot servei i obligacions...
D’aquesta estada i la de l’Antàrtida, posteriorment -de la qual ja en parlaré més endavant- en va sortir una sèrie de pintures que m’agrada força: “Buits”. I tot i que mai acabo d’estar satisfet del que pinto, en aquest cas em concedeixo un aprovat...
Doncs això del Pol Nord va sortir una mica per casualitat (com apareixen les millors coses de les nostra vida... ei, al menys de la meva). Un vaixell trencagels anava d’Islàndia cap a Groenlàndia i Terranova, tot passant per l’Oceà Glacial Àrtic per fer-hi una feineta: trencar el gel perquè un vaixell turístic, per a milionaris, pogués fer la seva ruta sense entrebancs.
Ja em teniu a mi, de nou, enrolat en un dels vaixells més curiosos que hi ha per aquests mars de Déu: el trancagels danès Alborg II. Es nota que a més de pagesos, tinc avantpassats pescadors: no sé distingir un roger d’un “llorito”, però m’agrada embarcar-me en tota mena d’artefactes que naveguin pels mars...
Una imprudència meva: en arribar a Thule, al nord de Groenlàndia, estava tant content d’estar al poble d’on era princesa la Sigrid (aquella rossa estupenda, eterna núvia del Capitán Trueno) que, emocionat, vaig anar a fer fotos allunyant-me massa del grup. De cop, un Thalarctos marítimus (o sigui, un os polar mida dinosaure) va considerar que m’acostava massa als seus dominis i es va posar a córrer com un “animal” cap a mi, tot cridant com una “bèstia”! Quan ja el tenia a menys de 20 metres, i jo ja m’havia resignat a no saber si el Barça guanyaria aquell any, per fi, la Champions, li van disparar un dard i es va adormir en 5 segons... Uf! un ensurt important (en el meu rànquing particular està entre els tres primers) i bronca monumental del capità del vaixell.
Però no hi res que un bon salmó i un bon wodka no faci oblidar!
2 comentaris:
Hola Pere Màrtir,
Uff, jo també he patit amb l'os polar, eh!!!. Mira que si no haguessis pogut saber si el Barça guanyaria la lliga, per culpa d'un os, que no en tenia gaire de "mimosin".
Ai homes!!!, per culpa d'una d'una rossa de llegenda, una mica més i se't cruspeix un os!!.
Bé, afortunadament ho has pogut explicar per gaudi de la concurrència (que no es gaire i no sap el que es perd), i ara ho llegim amb gust.
Veritablment, la teva ruta es absolutament fascinant, doncs vas passar de la calor més intensa al fred més glacial; d'un extrem a l'altre. Quin contrast!!!. I això ho reflecteixes amb intensitat a la teva pintura. Crec sincerament que aquestes aventures et van calar molt a fons, i ho mostres plenament.
Bé, ja estem a Groenlandia. I això vol dir un capítol més.
Moltes gràcies Pere per tan bona estona fins a la propera, ben aviat.
Petonets, gents glaçats, i ben efusius.
Hola, Marta:
És veritat, ja hem arribat a Groenlàndia! Ara, encara queda un bon periple, pensa que haig d'arribar a l'Antàrtida tot passant pel Canadà, el Far West, Xile, etc. I alguna sorpresa més per mantenir el "suspense", sinó els milers i milers de lectors del "Animus..." deixaràn de llegirme (je,je).
Per cert, tens raó. Als homes sempre ens perd alguna rossa... o morena (de llegenda, eh!)
Petons.
Publica un comentari a l'entrada