PREMI TORRES GARCÍA

Com que veig que aquest concurs comença a tenir connotacions semblants a les del cartell de les Santes, m’afegeixo al safareig en forma de reflexions en veu alta, que probablement no agradaran a tothom ni ho pretenc, només faltaria.

A mi, quan em trobo bé (creuem els dits) em va l’animus provocandi , ja ho sabeu. I la crítica constructiva, encara que aquest concepte és subjectiu, i de la construcció a la "de-construcció" només hi va un Ferran Adrià o algun d’altre artista seleccionat a Kassel , Venècia o Mataró...

Així doncs, entrem en materia: penso que és una molt bona idea aquesta biennal quant a concepte. Però no pot ser que el jurat seleccioni les obres a partir d’una foto. Ja ho sabem que en d’altres concursos també ho fan, perque és molta feina, però no és una excusa que em valgui. On queda la textura, el tacte, les rascades, els colors reals i els matisos, l’olor, el misteri i l’emoció de la obra?

Ja sabem que ho fan així per “preseleccionar” només i que posteriorment si que veuen, en directe, l’obra dels seleccionats per triar guanyador i guardonats. Però un jurat dit de prestigi no ho hauria de fer, per ètica i sobre tot per estètica, que és del que es tracta l’assumpte...

Una altra cosa: massa parlaments i discursos. Repetitius com sempre. La majoria del públic són artistes participants, amics i familiars i això requereix un tractament més atractiu i dinàmic, donant més protagonisme als artistes en general i guanyadors en particular. S’han de fer formats d’inauguració atrevits, nous, actuals. Cansa una mica massa xerrameca protocol·lària i oficial.

Res a dir quant a les obres seleccionades. Aquí si que hi entren diversos factors: qualitat de l’obra, currículum, conveniència, sort. Moltes coses i algunes molt subjectives. Però això si que és feina del jurat...

Personalment ,el nivell d’aquesta tercera edició m’ha semblat molt correcte. Amb una dotzena d’obres interessants. M’agraden molt els quadres presentats per Marta de Olano (“Sin título”), Josep M. Codina (“Memòria”) i Domingo Beltran (“Barca de la vida V”).

BARÇA

(Pere-Màrtir)

Campions d'Europa! Reflexions, observacions i constatacions post partit:

1.- Tots aquells barcelonistes que dubtaven del tàndem Laporta-Guardiola, a principi de temporada i fins fa poc (bàsicament per connotacions polítiques...), que comencin a reflexionar i admetin que mai, el Barça, havia tingut uns personatges tan determinants per aconseguir ser els millors del món.

2.- La samarreta del Barça anuncia Unicef i no cobra per això. Paga i col·labora. La del Manchester cobra per anunciar AIG, una empresa financera en bancarrota, insuflada de diners pel Bush i plena de directius corruptes i pocavergonyes que es van dilapidar les subvencions anant de vacances. Per cert, el R. Madrid anuncia una casa d’apostes...

3.- Parlant del Real Madrid: Cristiano Ronaldo dona el perfil exacte per jugar allà. Un bon jugador, mal criat, xulesc i de mal perdre. Per a ells i les casa d’apostes...

4.- Antena 3. De pena. Anunciar “Los hombre de Paco” i d’altres xorrades durant la final de la Champions és simplement ridícul. Posar la pantalleta petita mentre hi ha l’entrega de la Copa i tota la festa, per poder seguir fent publicitat a la resta de la pantalla és impresentable. Amb el Real Madrid haguessin fet el mateix? I en Bakero i en Ferrer, deuen tenir una clàusula per fer veure que ja no són barcelonistes? Els fa vergonya demostrar-ho?. Sort que s’ha acabat el contracte d’Antena 3 amb la Champions... buf!

5.- Ha guanyat la creativitat, l’espectacle i l’esperit d’equip. Han perdut la força física (quasi violència), el joc individualista, personalista i especulatiu, encara que perillós.

6.- El millor elogi que és pot dir d’aquest Barça és que fins i tot a molta gent que no l’interessava això del futbol, s’hi han aficionat!

7.- El nivell de gamberrisme en general (d’uns quants, bastants) a l’hora de les celebracions està pels núvols. Què passa: es folla poc, la crisi, massa alcohol mal begut, droga a punta pala...?. I a Mataró, en particular, potser que les autoritats competents (?) s’ho comencin a fer mirar. Jo sóc d’esquerres, gens racista, integrador i “cruillero de cultures”. Però crec que ja toca menys permissivitat a determinats col·lectius d’immigrants que tots sabem. O no?

MATARÓ. MIRADES

(Pere-Màrtir)

Demà s'acaba l'exposició "Mataró. Mirades" dels 25 anys de la revista Capgròs, on s'ha fet en el local de la redacció una col.lectiva d'artistes de Mataró, pintors i fotògrafs. 25 mirades...

Si no m'ho demanen, no acostumo a explicar massa els meus quadres. En aquest cas, però, reprodueixo el que em van demanar per a la revista de la setmana passada (del 22 al 28 de maig).

"La vida són seqüències, èpoques, etapes que passen i és cremen. S'obliden, marquen, transformen... Aquest quadre és el primer que vaig pintar tot just sortir de l'hospital on he estat recentment ingressat. Seqüències de la vida: fa temps que pinto a l'instant, al moment i segons l'ànim que tinc de comunicar-me o expressar-me. Aquesta tela és sobre Mataró (curiosa paraula: Matar...ó). Les sequències, una d'elles atrapada al mig amb tiretes (un producte molt nostrat i molt d'hospital), on hi ha una fotografia, feta a prop de la platja, d'una palmera, una xemeneia i un fanal i remarcada o atrapada amb un traç gruixut i negre a l'oli.

Tècnica mixta per expressar el Mataró que ara passa per la meva vida. O a l'inrevés... Ara no tinc temps per històries llargues i evocadores. Cada minut és una seqüència de la vida. I l'haig de captar en un gest, sigui amb pintura, amb tinta o amb l'alè..."

NOVA MINISTRA

(Pere-Màrtir)

Ja tenim (tenen) nous ministres. A Cultura (de fet, a hores d’ara, és l’únic ministeri que m’interessa una mica, tipus travessa que mai encerto, encara que per a mi no caldria ni que existís) han canviat a César A. Molina per Ángeles González-Sinde. Apa que no es nota que en Zapatero fa la pilota als cineastes espanyols..No per res, no.

Resulta que aquesta senyora simpatitza amb el “Manifiesto por la lengua común” i opina (o opinava el 2008) que “Hay autonomías donde los niños saben desenvolverse sólo en su lengua materna”.

Té raó: aquestes autonomies són totes les de l’Estat espanyol excepte Galicia, Euskadi i Catalunya, on els nens és desenvolupen, com a mínim, en dues llengües... I des de sempre.

PASSANT LLISTA (-ES)

(Pere-Màrtir)


Una de les meves bandes sonores:

1.- John Lee Hooker (Johnny Rivers)
2.- (Sittin’on) the dock of the bay (Otis Reedding)
3.- It’s a man’s, man’s, man’s world (James Brown)
4.- Get ready (Rare Earth)
5.- Papa was a rolling stone (The Temptations)
6.- Imagine (John Lennon)
7.- My baby just cares for me (per Nina Simone)
8.- (I can’t get no) satisfaction (Rolling Stones)
9.- I heard it through the grapevine (per Credence Clearwater Revival)
10.- Fever (per Elvis Presley)
11.- Amor particular (Lluis Llach)
12.- Walk on the wild side (Lou Reed)
13.- One bourbon, one scotch, one beer (John Lee Hooker)
14.-The feeling begins (Peter Gabriel)
15.- The power of love (Frankie goes to Hollywood)

(continurà...)

APRENDRE

"Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l'alba,
aprendre que l'esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou dema."


(Lluís Llach)

CÒPIA

Recentment he tingut una sorpresa: he vist un quadre, no signat, copiat d’un de meu (“Bosc Cremat #20”). Com anècdota pot ser considerada agradable i desagradable alhora.

En no imitar la meva firma no és pot parlar de cap manera de falsificació. Si estigues signada amb el nom del pintor/a que el va imitar, o no signada com és el cas, s’ha de parlar només de còpia. Per un costat penso: mira, algú m’ha copiat mogut per manca d’imaginació, aprenentatge o diversió. Senyal que mínimament agrada la meva pintura (al menys el quadre en qüestió).

Però per l’altre costat penso que de vegades, la gent, potser inconscientment o per estalviar-se quatre duros és capaç de penjar qualsevol cosa (no ja a la intimitat de casa seva, que allà cadascú faci el que vulgui), sinó a la vista de força gent (en aquest cas, en el vestíbul d’un modern i cèntric edifici d’habitatges de mig/alt estànding), sense reparar o donar massa importància de si es tracta d’un original, una còpia o qualsevol element "decoratiu".

Afortunadament, degut a la bona predisposició d’ambdues parts, els propietaris de la còpia i un servidor, hem resolt l’assumpte de forma amistosa i positiva.

BACON

("Bacon". Pere-Màrtir, 2007)

Vull veure l'exposició de'n Bacon! És un dels meus tres artistes favorits. Però haig d'anar a Madrid (capital de l'Estat Espanyol)...

Amb els meus impostos, tants i des de fa tant de temps, vull l'art més a prop! Perquè haig de tornar a pagar i anar a Madrid obligatoriament?

Vull els mateixos drets (els deures ja els tinc) que qualsevol ciutadà espanyol. Ho diu la seva quasi sagrada constitució!

EL PRAGA

(Pere-Màrtir)

El Praga, a la Plaça Gran, s’ esfondrat. Les pluges de Nadal han fet que aquelles parets ja no aguantessin més. I això que estaven recentment apuntalades per unes bigues de ferro, sota la supervisió municipal.

Sortosament no van haver-hi danys personals, tot i que hi havia gent sopant. Els danys són morals, laborals, econòmics, gastronòmics, sentimentals...

Trobaré a faltar aquell racó, aquella musica, la professionalitat de la Bet, la cuina d’en Pau i el futbolí per compartir amb els amics, ells inclosos.

Ho deia sempre la Bet: “és el lloc de Mataró on hi ha més artistes per metre quadrat”, mentre hi sopàvem pintors, escultors, joiers, fotògrafs, escriptors, gent del teatre, junts o no, cadascú a la seva bola i/o amb els seus amics...

Espero que hi tornin, on sigui.

BUSH. BIOGRAFIA FINAL...

("Ara". 2006. Pere-Màrtir Brasó)





A La Vanguardia d'avui:


"Bush defiende los interrogatorios y la asfixia simulada a los detenidos por terrorismo".

PALESTINA

Aquest quadre, "Beit Hanoun", el vaig pintar el novembre de 2006. Desgraciadament, també podria ser de gener de 2009.

Em fa vergonya la raça humana.

MATERNITAT

("Maternitat". Pere-Màrtir)

Naixement. Pessebre. Mare i fill. Betlem de la Judea. Palestina. Israel...

2009 D.C.?

FELICITACIONS

(Foto: L. Blasco)

Els temps canvien. Les noves tecnologies avancen molt. Però les persones, en el fons sempre som i fem el mateix o gairebé.

Ahir vaig fer anys, uns quants ja. Quan era petit, en aquesta data tot eren postals de felicitació. Aquest any, les felicitacions pel meu aniversari i segons el canal de comunicació utilitzat es classifiquen, més o menys, així:

Facebook: 25 missatges; telèfon fix: 3; trucades mòbil: 10; SMS mòbil: 12; en persona: 7; correu electrònic: 1 i postal: 1 (El Corte Inglés, com cada any!). Fa gràcia comprovar com encara ens en recordem de felicitar-nos per sants i aniversaris. Hi ha certa trampa: en el famós Facebook apareix la data de l’aniversari. Però, es que des de sempre no ens hem apuntat a l’agenda, al calendari o a la llibreta les dates assenyalades? Doncs això.

I parlant d’aquest nou canal de comunicació: m’han xivatat, amistats intimes, que s’ha creat un grup: el de “Fans de la pintura de Pere-Màrtir Brasó”. És un honor. Tot i el meu animus provocandi estic encantat qual cantant de rock, de tenir fans de la meva pintura, que no de mi, arreu del planeta... (uala!, que diuen avui dia).

TANT x TANT

Acostumo a comprar els diaris (principalment L’Avui, La Vanguardia i El País) en funció dels suplements culturals, el tractament del Barça i d’algun escrit concret com, per exemple, el quinzenal “Tant x Tant” d’en Modest Guinjoan i en Josep Maria Llaurador, a l’Avui del dilluns.

D'articles i opinions d’economia n’estic fart. Quan semblava que anava tot bé, tot eren lloances (Espanya vuitena economia mundial, els millors bancs del món, borsa fantàstica, tots nedàvem en l’abundància, el consumisme gratificant, etc.). Ara, tots els economistes i opinadors escriuen el contrari i en saben molt: a tiro passat és molt fàcil. Vaja experts!

En canvi, “Tant x Tant”, sempre ha parlat clar i català. Normalment amb un toc d’humor i ironia, però clarividents com una mala cosa. En quatre ratlles (no calen pàgines senceres per dir segons què), posen el dit a la nafra i on calgui.

Recomanable per a gent pràctica, independent i, si cal, independentista. Si mai Catalunya arriba a ser independent, ho serà probablement per la via econòmica: quan els no-independentistes superin el síndrome d’Estocolm (branca monetària), obrin els ulls i es mirin les butxaques...

PREMI FAD

(Foto: Pere-Màrtir)

Els meus amics del Brossa Espai Escènic han estat premiats amb el Premi FAD d’Honor Sebastià Gasch 2008.

No sóc de fer-me soci ni apuntar-me a res. De fet, tot i que sóc del Barça, simpatitzant d’Esquerra (quan no fa massa bajenades), aficionat als còmics, ex-jugador de l'U.E Vilassar i fan dels bolets, entre d’altres coses, només tinc carnet de l’Espai Brossa. Bé, i de la Seguretat Social...

És tracta d’un dels teatres més petits de Barcelona, però de més prestigi entre la professió. Ha omplert, des de la seva creació el 1997, un buit en el panorama escènic de Barcelona i Catalunya. Jesús Julve, Hermann Bonnín i Sabine Dufrenoy (coordinadora del col·lectiu Amics del Brossa) estan fent una molt bona feina en favor de l’art i la cultura.

Ho celebraré amb ells i tornaré a agrair al Hermann que hagués volgut fer-me la presentació de la meva darrera exposició a Mataró. I, a més de felicitar-los, miraré de fer nous socis per aquestes contrades. Teatreros: val la pena!

MARTÍ I POL

(Sèrie: "El Bosc Cremat") Pere-Màrtir

"És un teixit molt fràgil la claror

d'aquesta tarda prima que llangueix

per les branques dels arbres."

(M.M. i P.)

GRENLÀNDIA

Porten uns trescents anys sota el domini polític, primer com a colònia i després com a província, de Dinamarca i uns trenta anys essent una autonomia (això em sona...). Ara han votat en referèndum un nou estatut autonòmic que obre la porta a la independència (això no tant...).

Quan escric aquest post sembla que els sondejos donen una ampla victòria al si (més d’un 60%).
Dinamarca recolza el nou estatut i s’ha compromès a respectar el resultat del referèndum. He llegit, a La Vanguardia, una entrevista a Jan Frederiksen, un professor grenlandès que viu a Vic. Diu: “...el sentiment independentista sempre ha estat molt arrelat i per això els danesos també estan, majoritàriament, a favor. Els joves seguiran anant, al menys un temps, a Dinamarca per ampliar estudis. Els danesos tampoc marxaran de Grenlàndia, doncs hi ha molts matrimonis mixtes i profunds llaços familiars....”

Dinamarca vol suprimir els subsidis i d’altres ajuts econòmics i per això està oberta a aquesta futura independència, tot i sabent que sota l’espessa capa de gel hi ha minerals de gran valor (or, diamants i petroli). I que el gel es va fonent...

Pot ser Dinamarca veu les coses sense tremendisme? Pot ser és pragmatisme? O és un sentiment democràtic més interioritzat que en d’altres llocs i no miro enlloc?

Sigui el que sigui, crec que el Capitán Trueno estarà content de saber que la seva novia Sigrid, princesa de Thule, no haurà d’anar sovint a pidolar o fer el paperot a Copenhaguen (això em torna a sonar...).

GRAFIT (VI)

Pere-Màrtir

En aquest grafit crec que el mèrit real està en haver triat un indret tan interessant: bell i vell.

La paret pintada amb aquesta mena de siena, les marques dels temps i les flors que hi penjen fan que sigui un suport preciós. Només cal la signatura gestual de l'artista, per confirmar que ell va veure i detectar un racó de món per creure en l'art.

Comparable amb qualsevol pintura rupestre. És el típic "jo vaig ser-hi", però amb gust...

GRAFIT (V)

Pere-Màrtir

Què va ser primer: l'ou o la gallina? En aquest cas que va ser primer: la planta o el grafit?. En tot cas és igual: el contrast del grafisme -sense dibuixos ni taques- amb les flors, crec que és artisticament insuperable. I no ho dic per la foto (que "modestament" haig de dir que m'agrada). Ho dic per l'encert del lloc, el suport, el color i l'entorn.

Si això no és art, que vingui Leonardo da Vinci i ho vegi!

EXPOSICIÓ A GIRONA

Faig una curta aturada en el tema dels “Grafits” per anunciar la meva propera exposició. Serà a Girona, a la Galeria Art22, al carrer Anselm Clavé, 22. En ple centre comercial de la ciutat, molt a prop de la Plaça Independència.

Inaugurem divendres 28, a partir de les 8 del vespre. Farà la presentació el Sr. Josep Lluís Ponce, periodista i crític d’art de Girona. No cal que us digui que esteu convidats al vernissatge. I si no podeu, agrairé la vostra visita qualsevol altre dia que us vagi bé anar fins l’immortal Girona, ciutat preciosa i propera en tots els sentits. La mostra s’acabarà el 10 d’abril.

Aquesta vegada exposaré només olis sobre tela de mides mitjanes i grans, amb l’únic denominador comú del tractament formal quasi bé només en blanc i negre. I el fons: ironia, provocació i critica social, tot un pèl àcid com em correspon...

De fet, es tracta d’una selecció de les tres sèries en que he estat treballant els darrers anys: “El bosc cremat”, “Animus Provocandi” i l’última “Jo vaig ser-hi”. Alguns quadres ja els he exposat anteriorment a Mataró (Galeria Lolet Comas, Sant Lluc o Biennal Torres Garcia) o a Vilassar de Mar (Museu Monjo), però n’hi ha uns quants d’inèdits.

Us espero!