dijous, 27 de setembre del 2007

ISLÀNDIA, DUES VERSIONS

Pere-Màrtir



Què voleu que us digui d’Islàndia? És un lloc impressionant, diferent de tots. Aigua i foc. Gel i volcans. Negres i blancs, verds i ocres. Una mena de desert fred. Però curiosament resulta “càlid”, tot i les baixissímes temperatures que es registren gaire bé tot l’any.

Una cosa però, és anar-hi de turisme i l’altre és anar a treballar a una plataforma petrolífera enmig del mar... Jo vaig fer les dues coses: primer, tres mesos a alta mar entre Islàndia i Groenlàndia i després, un mes a tot luxe, voltant el país en un tot terreny que semblava un d’aquells vehicles estrafolaris de les pelis d’en Mad Max. És el que té cobrar 6000 €, conèixer un vikinga divertida i ésser un mal gastador.

Resumint, a la plataforma vaig reviure el que ja coneixia: un ambient fred i opressiu, un treball bastant fastigós i un parell de crits de: “home a l’aigua!”. Homes que, un cop rescatats ja eren barres de gel, com aquelles que es posaven a les neveres d’abans. Realment trobes a faltar els petits plaers, com el de regar les plantes...

L’avorriment el matava dibuixant. El problema és el Brenivin: una mena d’aiguardent autòcton. Destil·lat de patata amb l'atractiu sobrenom de “la mort negra”. Amb això queda tot dit. Per a mi va ser com l’absenta pel Toulouse-Lautrec...

Per acabar: l’episodi més dur va ser quan marxava cap a terra ferma, un cop finalitzat el contracte, amb una mena de llanxa. Vam tenir una trobada amb pescadors de taurons que, tot i la seva mitja prohibició, se segueix practicant descaradament. Un plat típic islandès és el Hákarl que és precisament tauró. Doncs bé, la nostra embarcació es va enganxar amb els ormeigs de pesca i quasi va bolcar, amb una cinquantena de taurons ferits, famèlics i furiosos rondant per allà!

L’ensurt, tot i que no va passar res greu, va ser d’aquells que et queden de per vida. Mai més, ni al restaurant xinès, he demanat sopa d’aleta de tauró...

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Pere,

Aqui, amb la meva visita habitual a les teves aventures, i t'he de dir que aquesta m'ha frapat, per la duresa que es deixa perfectament entreveure en les condicions climatològiques, com en les personals en la plataforma.

Deu meu l'aventura amb els taurons!!!. Jo tampoc ho oblidaria mai.

Pere, aquestes aventures no tenen perdua, i jo penso que es bo que en facis difussió. Amb el teu permís, i com agraiment als versos que has deixat a Cuadernos, vull recomenar el teu blog en el meu proxim post a Cuadernos.

Penso que no tan sols expresses el que sents en la pintura, sinó que la teva experiència vital en els paratges que descrius sembla de pel·lícula, però tan real com la vida mateixa. Demés, ho expliques amb un excel·lent sentit de l'humor, detall i sentiment.

No els hi resultarà dificil als col·legues repartirs per Espanya entendre el teu català, perquè com el meu, no es de nivell "C".

Em dones, doncs, vist i plau al meu suggeriment?

Petonets amb gust mediterrani i fins aviat.

Pere-Màrtir Brasó ha dit...

Hola, Marta: per mi cap problema que recomenis el meu Blog... Al contrari. El que tinc dubtes és pel tema de l'idiome: potser que molts no ho entenguin o no tinguin ganes de trencarse les banyes intentant-ho. En fí, encantat de ho facis!

Un petó.

Anònim ha dit...

Hola Pere,

Gràcies Pere. No et pensis, ens entenen bastant bé. Ho he comprobat amb el meu blog de Cròniques que em llegeixen a Madrid i a Cantabria. Per tant, per expandir, que no quedi.

Pero, nano, les teves aventures, Oi, qui ho diria, son genials!!!

Bé, espero el següent capítol. Ja se que això tindrà un final un dia o altre, però de moment, la cosa "pinta bé"

Petonets i de nou gràcies.

Lucía ha dit...

Bueno, yo no comento en catalán porque no sé mucho, sólo entiendo simplemente. Sólo decirte que me ha recomendado Marta desde su blog en librodearena, y me he pasado (todo lo que ella recomienda, bueno es!). Me ha gustado, creo que me seguiré pasando por aquí de vez en cuando, y así aprendo más catalá, que falta me hace! que es una lengua muy bonita, digan lo que digan......

Molts petonets!!!

Pere-Màrtir Brasó ha dit...

Hola, Lucía:

Pues gracias por pasar por mi Blog, que tanto recomendó Marta.

Espero que lo entiendas y como tu dices vas aprendiendo más catalán: "Digan lo que digan" (sic) es una lengua muy bonita... Algun día me explicas eso de "digan lo que digan", je,je!

Petons!