dimecres, 19 de setembre del 2007

CAP AL SÀHARA




Mai vaig pensar en agafar un vaixell cap Alacant. Encara no tenia pas ganes de tornar cap a casa. Quan vagi decidir fer la volta al món a la meva manera, ja sabia que em trobaria amb tota mena de dificultats, però ho havia de fer passés el que passés. Són proves que t’enforteixen o et maten. Em vaig aprimar quasi 15 quilos, però vaig recuperar l’autoestima. I la inspiració!

Ara, per dificultats les que m’esperaven a Algèria! Potser només comparables amb les que vaig patir a l’Antàrtida intentant fugir d’un ós polar. O el cas dels taurons amb gana. Bé, tot això ja ho explicaré un altre dia.. Ah! i allò del Ovni també va ser molt fort (fins i tot potser algú no s’ho creurà).

En definitiva, que tot just arribar a Alger em busco la vida per anar fins a Tamanrasset, creuant el país de nord a sud, doncs la meva intenció era seguir cap a Níger, Mali i Senegal. I casualitats (o no) de la vida, em vaig trobar amb en Simbad, un conegut meu de Castelló, antic mecànic del Paris-Dakar, ara reconvertit en guia per a agències de viatge catalanes, espanyoles i alemanyes. Fantàstic, vaig pensar, ja tinc transport barat.

Dit i fet. En Manolo (que així es deia en Simbad de veritat) de xofer i jo de copilot, amb un tot terreny japonès, carregat de “eco-turistes” creuant mig Sàhara. En principi tot havia d’anar bé. La ruta prevista era: Alger - Tlemcen - Beni Unif - Bechar - Taghit - Beni Abbès - Timimoun - Adrar - Reggane - In Salah - Arak - Tamanrasset.

Però amics, la cosa es va començar a complicar només arribar a Tlemcen. Vam punxar una roda a les afores de la ciutat i mentre la canviàvem vam notar moviments estranys al nostre voltant. Cotxes que circulaven dues i tres vegades pel nostre costat. Mirades desconfiades. Un pastor que passava per allà ens deia que marxéssim. No enteníem res.

Ho vam entendre aquella nit...

Nota: la foto és d’un moment de reflexió, davant d’un “Bar-Restaurant” mentre espero que els viatgers (és un dir) acabin d’esmorzar.

2 comentaris:

Marta Teixidó ha dit...

Pere Màrtirrrrrrrr!!!!

He llegit els teus dos post. M'HO PASSO PIPAAAAAAA!!!!. Escolta, jo et tenia per bohemi total, però superes tots els límits. Ets un tio BÀRBAR.

Pero, nano, perquè no obres un blog a Libro de Arena i ho expliques al món mundial de parla hispana?. Tindries molts seguidors.

Pensat'ho i anima't.

Petonets, fins demà i em deixes Ahhhh, esperant en candeletes el proper capitol. Per cert, molt interesant a la foto, eh? (jejeje)

Pere-Màrtir Brasó ha dit...

Marta:

No et pensis que soc tant bohemi: ara mateix vinc de can Barça. Ja veus que soc bastant típic...

Ja m'ho pensaré això del Libro de Arena, però pensa que soc bastant mandrós i darrerament entre escriure i pintar tinc massa feina.

Ens veiem al Sant Lluc!