CARTA D'AMOR...

Pere-Màrtir

Estimada:

Avui fa un any que vaig marxar a l’Antàrtida. Un any que et vaig presentar els meus pares. De llavors ença t’he escrit, al menys, 300 cartes d’amor. D’un amor com no et pots imaginar.

Els meus companys d’expedició (dos russos, un japonès, un argentí i un danès) s’estranyen que estigui aquí, perdut, al sud de la bola del món amb ells. Quan els ensenyo la teva foto, la que et vaig fer a la platja de Tossa amb aquell bikini vermell tant sexy que portaves, encara ho entenen menys.

Si dona, el dia que després vàrem anar a sopar al Bahia. Vam menjar el famós “Cim i tomba”. Aquella extraordinària menja dels pescadors d’allà. I després vàrem dormir en aquella bonica fonda, prop del castell... Vam fer l’amor com uns bojos. Com si jo hagués de marxar l’endemà mateix a la guerra.

Aquell vespre estaves tant maca. El cava et va pujar una mica al cap (com et passava sempre) i duies aquell punt entre alegre i descarat que encara et feia més atractiva. I, després, el xupito de grappa ja et va rematar. I a mi també. Per això, quan vam entrar a l’habitació, rient i foten-nos mà per tot arreu, vàrem ensopegar amb l’estora i vam anar a parar al terra. Allà mateix ens vam estimar per primer cop aquella nit. Després, encara ho vàrem repetir dues vegades. A la terrassa, tot veient el mar i la lluna plena, vas fer uns gemecs que, fins i tot, aquell pescador es va girar per veure que coi passava. Com va riure aquell avi quan ens va veure tant encesos!

Després, al llit, ja més serens i relaxats, vàrem fer l’amor per tercera vegada. I última. Si sabessis les vegades que hi penso. No m’ho trec del cap. Ha passat tant de temps. I encara sento la teva olor. El gust d’alcohol dels teus llavis molsuts, la salabror dels teus pits, la humitat lleugerament àcida de la teva vulva. Aquella vulva generosa, morena, i sense pèl. A tu no t’agradava anar amb pels al pubis. I a mi m’encantava aquella visió, aquell tacte...

I el tatuatge que portaves a la natja. Aquell gat encara et feia el culet més maco. Quina meravella de cos. Quin bé de déu de dona.

Per això, sempre em pregunto: per que no em contesta la meva estimada? Aquí, a la Base on treballem, no hi ha res a fer. A fora, a 40 sota zero, només hi som un parell d’hores. La resta del dia i la nit estem a dins, analitzant mostres de minerals fossilitzats i animals congelats. No hi ha televisió. No hi ha internet. Només tenim una radio per comunicar-nos amb el vaixell trencagels que hi ha a 150 milles. I el contracte el vaig signar per 10 anys!

10 anys sense rebre cartes teves. Un cop cada tres mesos ens porten aliments i cartes. Jo no en tinc mai cap de teva ni de ningú.

Com que tinc molt de temps per pensar, de vegades i per moments ho veig lúcidament. És impossible que rebi cap carta. Primer, ara fa un any d’aquella nit que et vaig trobar al llit amb el fill de puta del meu pare. Te’n recordes estimada? El dia que te’ls vaig presentar, et vas quedar a dormir a casa meva. Jo vaig acompanyar a la meva mare a la Clínica on ella treballava, doncs aquella nit tenia guàrdia. Us vaig dir que trigaria una horeta perquè em quedaria una estona a la Clínica, per veure aquell amic meu que estava ingressat, molt malalt. Però aquella mateixa tarda havia mort. Vaig tornar a casa desfet, plorant, necessitat del teu consol. I més aviat del que us havia dit. Estàveu al llit dels meus pares...

Clar que no rebo cartes teves, ni del meu pare. Ni de la mare. A tu, estimada meva, et vaig clavar una ganivetada al cor fulminant, neta. No vas patir. Al meu pare el vaig degollar. Em sembla que va patir una mica més, el cabró. La mare es va suïcidar la mateixa nit, tirant-se per la finestra del seu despatx a la Clínica. I és que el meu pare ja era la quarta vegada que ens ho feia.

Segon, que ningú sap que soc aquí amagat. Hi estaré molts anys. Quan acabi el contracte el penso renovar o marxar, amb el vaixell i els russos, al nord de Sibèria. Per això no rebo cartes.

I tercer, perquè les cartes que envio és impossible que ningú les rebi. Les poso dins una ampolla i les tiro al mar gelat.

Gelat com estic jo des de fa un any, sense el teu escalf, estimada.

Tom Hacket.