dissabte, 1 de novembre del 2014

CARTA A (ALGUNS) AMICS NO INDEPENDENTISTES

                                                                     
                                                                            ("Amic global". PM.Brasó, 2001)



Estimades/estimats:

Fa dies que us noto susceptibles, nerviosos, esverats. Una mica massa, trobo. Tinc amics des de fa més de 50 anys que, sincerament, no sé si són independentistes, federalistes, unionistes, espanyolistes, nacionalistes, vegetarians, religiosos, alienígenes o res de tot això. Tinc amics de fa poc temps i d'altres de fa molt anys i d'alguns en conec les seves simpaties polítiques o ideologia i d'altres no tant o gens. I hem estat i som amics independentment de tot això.

Durant aquests darrers 50 anys (és la xifra que em va bé manejar, donat que aviat en faré 62) he viscut una dictadura, una transició democràtica i una democràcia, la de l'Estat Espanyol. I sempre he sigut espanyol, per bé que a la força. Catalunya és (millor dit: està) a Espanya, encara i des de fa molts anys. I pregunto: aquests darrers 50, 25 o 5 anys us he fotut la tabarra sobre aquest aspecte? Us he manifestat constantment que no m'agrada ser espanyol, que només em sento català i bla, bla? He apallissat els vostres timpans explicant les desgracies de pertànyer a un Estat tirant més aviat a pseudodemocrata, una mica tercermundista, bastant colonialista i poc sensible envers les diferencies -llengua, cultura, tradicions, costums- de les diverses nacions (nacionalitats diu la Constitución Española, metafòricament) que composen aquest Estat? Oi que no?

Davant la possibilitat, una mica remota fins no fa gaire però darrerament menys, de que Catalunya esdevingui un país independent, alguns de vosaltres us heu alterat de tal manera que quasi no us reconec. Què us passa? Ja estàveu bé com estàveu? Doncs jo no i no em queixava dia sí i dia també. Por de perdre alguns privilegis? Quins? Jo no us els coneixia, no m'ho havíeu dit que en teníeu. Us penseu que anirem a pitjor? Podria ser, però costarà perquè actualment ser espanyol és un molt mal negoci, sobre tot econòmic, encara que a mi em fot més el tracte de metròpoli a colònia que em dispensen. Quina pega greu hi veieu? Teniu por de què? Ara no en teníeu mai de por? Jo sí. Però no ho he anat dient constantment. La vida segueix. I quan dic això (vida) ho dic en coneixement de causa.

Deixeu de fer-vos els màrtirs, els incompresos, els assenyalats, els marginats, els estigmatitzats, els bandejats. Ho hem estat els independentistes fins ara? Sí o no? No, oi? Doncs el mateix. No patiu ni feu tanta apologia de les desgràcies que vindran. Que en vindran, clar. Com ens els últims 50 anys n'hi han hagut i els propers 50 n'hi hauran, siguem independents o dependents. Procureu ser feliços encara que el vostre passaport acabi sent una mica diferent de l'actual. Que està per veure, vista la qualitat democràtica del govern central.

Però, sobre tot, no sigueu tan pesats. És per l'única cosa que deixaria de ser amic vostre. Per pesats. O per antidemòcrates, clar.