Curiós va ser el cas de “l’Agent BS”. El 1989 jo treballava en una entitat financera des de feia vint anys, intentant compaginar de la manera menys traumàtica possible la banca amb la meva vessant artística. Cosa complicada, però que durant anys encara vaig poder suportar.
Bufaven anys postmoderns, preolimpics, de disseny i d’expansió. Les grans empreses es feien encara més grans, però seguint les noves tendències laborals no descuidaven la formació i esbarjo del personal. Per això, la revista de difusió interna per als empleats del banc es va modernitzar com quasi tot, i van voler incloure algun còmic entre noticies econòmiques i d’auto bombo, ofertes i demandes i temes sòcio-laborals.
Ens van encarregar una historieta a dos empleats. El guió era d’en Manel Camps, periodista amateur, i el dibuix meu (també amateur, clar). Només es va publicar el primer capítol -La noia del quadre- a la revista numero 0 del desembre d’aquell any. Sembla que als grans caps pensants no els va agradar massa que la cosa anés d’un empleat detectiu que hagués d’investigar el robatori d’una obra d’art (“Figura de noia” d’en Casas) de la col·lecció privada del banc, desapareguda de la sala del consell d’administració. Donava mala imatge...
Veieu que dura era (és) la vida de l’artista. Per amor a l’empresa, sense cobrar ni cinc i censurats!
2 comentaris:
Una pena, que no continuessin, podrien haver passat per uns bons mecenes.
Ui, Rosa, això de mecenes ja fa temps que no en queden. Els Papes i els Reis tenen altres aficions, les empreses estàn en crisi i a l'Ikea hi han quadres molt barats...
Publica un comentari a l'entrada