(I. Terradas)Diumenge passat va morir un indigent a Mataró. Era aquell home gros, vermellot de cara, amb el cap tapat amb una manta quan feia fred, que sempre estava a la plaça Santa Anna. Sembla que feia vint anys que malvivia al carrer. No molestava a ningú i dormia dins els caixers automàtics, com molts d’altres indigents.
El terratrèmol d’Haití ens desperta la compassió i la solidaritat. Com les maratons de TV3 o les diverses desgràcies del món. Fem la nostra aportació econòmica i, apa, consciència tranqui-la.
Quan vàrem trucar la Policia Local prop de la una del migdia no en sabien res. Com a mi, els va semblar molt estrany que, a aquelles hores, encara estigues estirat dins el caixer de la Caixa de Tarragona. Ell, que sempre s’aixecava ben aviat.
A mi encara em sembla més estrany que amb la quantitat de gent que rambleja aquelles hores, per anar a missa o sortir-ne, anar a buscar el diari, el tortell o fer el vermut, ningú no trobés anormal que tan tard i amb una postura rara, aquell pobre home s’estigués allà terra, tirat.
Crec que la gent que viu i/o rambleja pel centre, per poc que es fixi en el proïsme sap quan una cosa no és normal. Desconec les causes de la seva mort, però potser si algú hagués avisat més aviat a la policia, s’hauria salvat o no s’hauria mort més sol que un gos (dels d’abans; ara estan més ben cuidats...)
Que en som de solidaris. I d’hipòcrites.
2 comentaris:
Tens tota la raó. Ens tornem solidaris quan convé. Quan queda bé.
Ens hauria de caure la cara de vergonya per ser tan hipòcrites al llarg de la nostra no-humil vida.
Crec que sé de quin home parles… I conec la seva història. Molt trista, per cert. És el mateix home que fa poc el criticava perquè després d’unes setmanes donant-li diàriament un entrepà, un bon dia em va fer un gest obscè.
Tant se val qui és. Es un home. I nosaltres uns hipòcrites interessats.
Més que inspirar-nos solidaritat, sovint els nostres marginats propers, ens fan nosa.
Rosa Isabel
Publica un comentari a l'entrada