dimecres, 20 de febrer del 2008

UN ALTRE RIDÍCUL

Pere-Màrtir



Una altra vegada Espanya ha fet el ridícul. És increïble com un Estat considerat entre les deu potències econòmiques del món encara pensi amb mentalitat, com a mínim, del segle dinou. Per no dir quasi imperialista.

Crec, modestament i potser una mica irreverentment, que la democràcia és com el futbol, les matemàtiques, la pintura o les puntes de coixí: es tenen unes aptituds innates (genètiques o no), però que després es milloren o s’empitjoren amb l’actitud.

Amb els anys, els estudis, l’interès i l’afecció s’aprèn molt, bàsicament en l’aspecte tècnic. L’aspecte de convenciment i d’interiorització també s’ha de treballar, però això és a base de pensar i raonar. Ara, quan algú es declara demòcrata de tota la vida però no ho exerceix en els casos difícils, complicats o que li sembla que van contra ell, llavors vol dir que, o no en sap o no vol.

Doncs això: que el govern espanyol han tornat a posar la pota fins el cul de la galleda. Tant li fa que sigui el PSOE com el PP els que manin. Són espanyols (dretes o esquerres tenen tics molt semblants) i això marca una manera de pensar i de fer, per més classes nocturnes de democràcia accelerada que hagin rebut en els darrers anys.

Que una persona es vulgui separar d’una altra és normal. Que un país com Kosovo, mitjançant referèndum democràtic ho faci, es veu que no. No ho és per mentalitats imperialistes, pseudodemocràtiques o senzillament enrocades en el passat (Russia, Sèrbia, Grècia... i Espanya). Els serbis argumenten que ha estat una decisió unilateral. Home, només faltaria: “Escolti que em puc separar? Em deixa separar-me de vostè que no m’estima?” No fotem!

Resulta que per separar-se no n’hi ha prou amb seguir un procés totalment democràtic, segons els que tenen cua de palla: per a la diplomàcia espanyola ho han fet il·legalment, com la guerra d’Iraq (ara m’assabento de que hi ha guerres “legals”).

Espanya no s’ha alineat ni amb la Unió Europea (Alemanya, França, Anglaterra, Itàlia, etc.) ni amb EEUU. Un altre ridícul, i van...

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Bé, l'article. És podria millorar (ets massa condescendent amb els espanyols) però bé.
Només dues apreciacions:
1 - dius 'Ara, quan algú es declara demòcrata de tota la vida però no ho exerceix en els casos difícils, complicats o que li sembla que van contra ell, llavors vol dir que, o no en sap o no vol.' jo, sense por a equivocar-me, ho simplificaria una mica, sencillament és que NO HO SÓN, DE DEMÒCRATES.
2 - dius 'Tant li fa que sigui el PSOE com el PP els que manin. Són espanyols (dretes o esquerres tenen tics molt semblants)' i jo em pregunto, quins són els tics que no són semblants? Els únics que trobaràs són d'aparador però a la rerabotiga són més iguals que uns siamesos.
Per tant, visca el poble, morí el mal govern (d'Espanya i dels espanyolistes que hi ha als Països Catalans).
Per cert, endevina endevinalla: Quí són els espanyolistes que hi ha als Països Catalans?
(resposta: tots aquells que formen part de partits que es presenten a les eleccions de les corts espanyoles i tots aquells que els voten. Mira que és simple, oi)
Petonets, Josep

Pere-Màrtir Brasó ha dit...

Estic d'acord: tot és millorable, incluint-hi el meu article sobre Kosovo.

Pel que fa a les teves dues apreciacions, puc estar d'acord en molts casos en què "senzillament és que no ho són de demòcrates", però no m'atreveixo a generalitzar. No estic en disposició d'afirmar-ho tan taxativament com fas per a tot el col.lectiu d'espanyols.

I quant a l'altre punt: totalment d'acord en que s'assemblen molt els espanyols de dretes i els d'esquerres. Sobre tot en el fons: en una idea de l'Estat Espanyol única i unilateral. En una forma de veure el món des de només la seva òptica: la d'ells (espanyolistes sense complexos). Els diferencien, només, les formes: més conservadors uns i més progressistes els altres.

Finalment, tema poble i els seus governs: estic decebut d'ambdós. Tothom te els governants que es mereix...

Anònim ha dit...

Dius que no t'atreveixes a generalitzar. Doncs ... generalitza, generalitza, al cap i la fi aquest bloc es titula 'animus provocandi' i no crec que per generalitzar una afirmació que s'apropa moooooltissim a la realitat, algú se senti provocat.
En tot cas només se sentiran provocats aquells que se sentin al·ludits, o sigui aquells que no són democrates i aleshores no importa, perquè aquest no haurien de comptar.
Per cert, si n'hi haguessin de democrates entre els espanyols votarien partits diferents del PP i del PSOE-PSC. Si els continuen votant, vol dir que NO SÓN DEMOCRATES.
I en quan a les formes, cada vegada els diferencíen menys, fixat que els, en teoria, de 'izquierdas' posaran a un falangista de President del seu Congrés. Un FEIXISTA que no ha dubtat a aplaudir les tortures que realitzen els cosos policials espanyols i que han estat condemnades per representants d'institucions internacionals, com l'ONU, el Parlament Europea, el Tribunals dels drets Humans, a banda d'Amnistia Internacional.
El problema és que hem de compartir coses amb aquests cavernícoles, els espanyols, i que hi ha, suposats, catalans que els hi donen suport i no els hi cau la cara de vergonya.
A mi em cau la cara per vergonya aliena, per haver de compartir idioma amb aquests botiflers, que és l'única cosa que comparteixo amb ells.
Josep

Pere-Màrtir Brasó ha dit...

Hola, Josep:

No m'atreveixo a generalitzar no pel tema de provocar o no (altre cosa no ho sé, però em crec una mica provocador), si no perquè dubto que en qualsevol lloc no hi hagi cap ciutadà demòcrata. Encara que en siguin pocs. Per tant, no ho vull fer extensiu a tot el col.lectiu d'espanyols, tot i que jo sóc el primer en destacar el poc grau de cultura democràtica que hi ha a Espanya.

Per altra banda, cada dia em torno menys dogmàtic i més flexible: allò que avui creiem blanc, demà serà gris i demà passat... En tot els àmbits de la vida. I, sobre tot, en el politic. Només cal veure els teus "ídols" (i els meus) de fa quatre dies com s'han tornat: veus com no podem combregar, del tot, en res. Cada dia que passa desconfío més dels "guies" que ens volen portar a la "salvació". Cada dia desconfio més d'aquells que proclamen i aconsellen receptes. Cada dia confio una mica més en els valors individuals de les persones, no pas en els col.lectius (massa manipulables, acrítics i/o fanatitzats). Cada dia em sento més independent/independentista, però no vull que m'aconsellin ni m'escriguin el guió de quina visió de les coses i de les persones haig de tenir. Tinc la meva i és la que em crec més.

Salut, company!