A qui pot agradar una corrida de toros? Un espectacle que consisteix en esgotar, ferir i finalment matar un esser viu. O sigui, que si parléssim de persones diríem tortura i assassinat. I si parléssim de gossos, gats, cavalls o dofins, per posar algun exemple, també es tractaria de maltractament i tortura. Però com que l’afectat es un brau, es veu que es art. Aquest animal sembla ser que ha nascut per acabar així. I com que aquesta tradició es remunta a milers d’anys, i el torturador, vestit de folklòric, representa que és un ésser intel·ligent, igual que els espectadors que hi assisteixen, llavors parlem d’un fet cultural, ètic i estètic.
Fa milers d’anys també hi havia gladiadors, feres que mataven a persones i d’altres espectacles que avui considerem absolutament bàrbars. En canvi la tortura de toros braus no ho és...
Qui pot defensar aquest tipus d’espectacle morbós i sàdic, doncs? Hi he pensat durant molt de temps: els que creuen que així defensen les sagrades essències espanyoles, i/o els que gaudeixen veient el patiment d’altres animals vius. No hi ha cap argument racional a favor de semblant barbàrie.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Doncs, això... Una veritable barbaritat... Has pensat en alguna sèrie de cuadres per il·lustrar els fets???
Apa...
El més divertit que he viscut amb els toros va ser quan un expert, un conegut professor d'antropologia, va argumentar-me que la bèstia fins i tot disfrutava. Vaja, que tenia quelcom així com un orgasme furibund... en plena corrida. I que abans de sentir el dolor de les ferides dels machos toreros li arribava l'estocada final. Assegurava que no patia. No em va convèncer.
Asterix... rodejat de romans!
Doncs a mi m’agrada quan el toro li rebenta el ventre al del vestit de llums, escampant budells i sang per l’arena, donant aquell color vermell del bàndol contrari. Allò de la igualtat de condicions i l’ull per ull. El problema és que llavors l’home de les cames esgarrinxades és la víctima, surt a les notícies i encara en treu benefici (si no mor, és clar).
De totes maneres, lo pitjor com sempre no és el milionari que li clava l’acer a la bèstia prèviament torturada, sinó la colla de collsdexais que s’ho miren i en gaudeixen, però sobretot dels tri-polítics que la tri-gent va votant que ho permeten.
Aprofito aquestes línies per saludar diagonalment a en Perem, home que va deixar de regar les plantes quan va anar a treballar a la plataforma.
Doncs ja ho sabeu, més regar les plantes i menys corrides de toros. Que punxar-se amb un cactus també pot donar el seu morbo.
L’home anònim que tenia les claus i li anava a regar les plantes.
Coi, Pere... A veure a qui encarregues regar les plantes,eh?
Això de deixar-li les claus de casa a qui li agraden els budells escampats, l'arena vermella de sang i troba morbo punxar-se en un captus...
Jo no penso quedar-me a dormir mai més en el llit que a voltes m'has deixat a casa teva... No sigui que de bon matí qui rega les plantes em prengui per torero.
Asterix, fart de romans... a punt d'anar-se'n de vacances a la Costa Brava, coi!
Per cert, com és que en aquest blog hi ha tantes cireres verdes i grogues? És que les cireres no maduren pel juny? Prou fruita inmadura! VOLEM PINTURES D'EN PERE!!!!!!!
Hola Pere,
Soc la Marta de Cròniques Mataronines, i a través del blog d'en Pere Pascual he descubert la teva entrada dins el món blogaire.
BENVINGUT!!!
Com que no puc entrar dins els comentaris del teu post sobre l'art, he decidit entrar per aquí. No opinaré sobre els braus, però en referència a la llista que exposes, noi, els anys passen i els contemporanis es van envellint i Tàpias ja es grandet, i ha estat més que superat.
Goya o Velázquez mai seran superats, però a l'entorn del contemporani, renoi, es canvia constantment.
Fins un altra i seguirem en contacte.
Publica un comentari a l'entrada