GRENLÀNDIA

Porten uns trescents anys sota el domini polític, primer com a colònia i després com a província, de Dinamarca i uns trenta anys essent una autonomia (això em sona...). Ara han votat en referèndum un nou estatut autonòmic que obre la porta a la independència (això no tant...).

Quan escric aquest post sembla que els sondejos donen una ampla victòria al si (més d’un 60%).
Dinamarca recolza el nou estatut i s’ha compromès a respectar el resultat del referèndum. He llegit, a La Vanguardia, una entrevista a Jan Frederiksen, un professor grenlandès que viu a Vic. Diu: “...el sentiment independentista sempre ha estat molt arrelat i per això els danesos també estan, majoritàriament, a favor. Els joves seguiran anant, al menys un temps, a Dinamarca per ampliar estudis. Els danesos tampoc marxaran de Grenlàndia, doncs hi ha molts matrimonis mixtes i profunds llaços familiars....”

Dinamarca vol suprimir els subsidis i d’altres ajuts econòmics i per això està oberta a aquesta futura independència, tot i sabent que sota l’espessa capa de gel hi ha minerals de gran valor (or, diamants i petroli). I que el gel es va fonent...

Pot ser Dinamarca veu les coses sense tremendisme? Pot ser és pragmatisme? O és un sentiment democràtic més interioritzat que en d’altres llocs i no miro enlloc?

Sigui el que sigui, crec que el Capitán Trueno estarà content de saber que la seva novia Sigrid, princesa de Thule, no haurà d’anar sovint a pidolar o fer el paperot a Copenhaguen (això em torna a sonar...).

PEP GUARDIOLA

On són ara aquells que criticaven tant al Pep Guardiola quan va començar la temporada? Millor principi de la Lliga de la història del Barça, amb uns números magnífics (punts, gols a favor, en contra, menys targetes grogues, gols tàctics, a pilota parada, etc...).

De fet al Pep, un dels millors jugadors que mai ha tingut el Barça, sempre l’han criticat per massa intel·lectual, massa ben vestit, nacionalista català, sospitós d’independentista, gai, drogoaddicte, sidòtic, etc. (I què si ho fos, tot això?)

Des d’Espanya el van massacrar per que una vegada amb la Selección, quan sonava l’himne aquell que no te lletra, mastegava xiclet. Allà agrada més veure al Luis Aragonés traient-se brutícia de les orelles o al Raúl fent veure que canta (tatxin, tatxin...).

I des de Catalunya li han dit de tot. En aquest petit país nostre, quan hi ha algú massa intel·ligent, culte,ben plantat, amb bon gust, excel·lent jugador i ara entrenador (però de la casa), amb una dona guapa i interessant que no surt als “tomates”, brolla l’enveja pels quatre costats.

Encara pot passar que la Lliga o la Champions no acabi prou bé. Llavors tornaran a aparèixer els que el critiquen per qualsevol cosa, encara que sigui veritat...

BARCELÓ

Vagi per endavant que m’agrada molt l’obra, en general, de Miquel Barceló. Des de fa molt anys que m’agraden les seves pintures “africanes” i els temes recurrents de peixos, sopes, animals, vegetals, etc. De fet, en un hipotètic i subjectiu rànquing d’artistes de tots el temps, el situaria entre el 10 o 15 primers, darrera vaques sagrades com Van Gogh, Bacon, Goya, Munch, Picasso, Tàpies, Caravaggio, Rembrandt, Toulouse-Lautrec, Turner, Miró, Nonell i un algun més.

Entre 1990 i 2000 vaig fer una sèrie “africana”, fruit de diverses estades al Sàhara (Marroc, Algèria, Egipte...) que vaig exposar en diferents llocs. En algunes de les exposicions a la galeria Cartoon de Barcelona i a Tertre de Mataró (avui desaparegudes), molts comentaris que vaig rebre anaven en el sentit de que la meva pintura era molt “barcelonina” (de Barceló). A mi, aquests comentaris, llavors m’afalagaven força. Un que era dèbil de més jove...

Una altra cosa, però, és el què es mou a l’entorn d’aquest artista. Ha passat de ser una mica salvatge, rebel i “lliure” a esdevenir el “pintor postmodern oficial” de l'Espanya oficial, “intel·lectual” i/o progressista. Mitjans de comunicació com El País i Televisión Española el recolzen molt des de quasi el principi de la seu ben guanyat prestigi. Ara però, s’han passat tres pobles en el tema de la cúpula de l'ONU a Ginebra.

Que avui dia s’hagin gastat 20 milions d’euros, entre el ministeri d’Exteriors i un grup de grans empreses espanyoles (tipus Repsol, Telefònica i La Caixa) per un encàrrec així, és com a mínim de dubtosa decència. Exteriors i Comunitats Autònomes han aportat vuit d’aquests milions, dels quals 500.000 euros de l'ala han sortit del Fons d’Ajut al Desenvolupament, tot dient que pintar una sala anomenada dels Drets Humans ja ho justifica. Ens prenen el pèl, com sempre.

Crec que amb moltíssim menys diners, Barceló (i d’altres artistes) podrien pintar aquesta cúpula amb bons resultats artístics. Fins i tot jo ho hagués fet per tres zeros menys... Prenguin nota senyors ministerials.

Però interessos, ganes d’aparador i de “prestigi” encarregant el treball a un artista famós i d'elevada cotització, pesen més que la promoció, ajut i/o projecció d’artistes no tan coneguts però igualment interessants. Com sempre i per quasi bé tot, no s’arrisca ni s’aposta per ampliar la base si no per enlairar (més) la cúspide...

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (i XXII)

Annex II


Algunes de les il.lustracions fetes per Paolo Infantino (Pietro Martire) en el manuscrit, que junt amb molta documentació escrita, conforma l'anomenat "El Llibre dels Misteriosos Fets i dels Objectes Voladors No Identificats de Montserrat".

FI.

GAO XINGJIAN

(Foto: Pere-Màrtir)

A les sales d’exposició de la Galeria Senda i del Círculo de Lectores de Barcelona (ambdues a Consell de Cent), estan oferint des de fa uns dies l’exposició de l’artista xinès, Gao Xingjian “Després del diluvi”. És tracta del prestigiós guanyador del Premi Nobel de Literatura del 2000. No he llegit res d’ell, però quant a aquesta mostra plàstica haig de dir que és excel·lent. Sobre tot els grans formats exposats al Círculo.

Són unes teles magnifiques, en blanc i negre absolut i algun matis gris, fetes només amb tinta xinesa on, per resumir-ho, es troba una fusió de la pintura oriental i occidental. Xingjian viu a França des dels successos de la plaça Tiananmen quan va veure’s obligat, per la seva actitud crítica, a marxar quasi per cames.

El gest físic de pintar, el minimalisme, la reducció de l’anècdota i dels mitjans, fa que les seves teles atrapin i hipnotitzin la mirada, creant en cada quadre una misteriosa representació entre abstracte i figurativa de paisatges i visions interiors. Poètica i espiritualitat en estat pur i sense parafernàlies.

Com m’agrada el blanc i negre...

VICKY CRISTINA BARCELONA

Finalment he anat a veure la famosa “Vicky Cristina Barcelona” de Woody Allen. He trigat una mica en anar-hi doncs no em volia deixar “contaminar” per les crítiques i comentaris dels primers dies: “postal de Barcelona, pamflet turístic, comedieta intranscendent, massa subvencionada, molt fluixa, dolenta, acceptable, divertida...” Aquestes són algunes de les opinions que he sentit i llegit.

Abans de donar la meva opinió haig de declarar-me fan de Woody Allen des de sempre, tot i reconeixent-li alts i baixos (com a tot creador) i que darrerament fluixeja una mica. També m’agrada molt Scarlett Johansson (no solament pel seu atractiu físic). A Javier Bardem li he vist papers molt bons i la Penélope Cruz m’agrada força quan més “almodovariana” és.

Quant a la pel·lícula ho dic ras i curt: és un nyap quasi insuportable. A mig camí entre comèdia picant, documental turístic antiquat, pseudoporno dolent (d’aquells que hi ha "guió" incorporat...), acaba sent un drama còmic que no fa ni riure, ni plorar, ni erotitzar ni fer venir ganes de passejar per Barcelona. Ni per Oviedo...

Un veu en off que ens explica obvietats, un guió absurd, una banda sonora inadequada, moltes escenes i detalls posats amb calçador i uns actors que actuen de pena, mal dirigits i més desubicats que l’Acebes fent els Pastorets d’en Folch i Torres, acaben conformant aquesta mena de presa de pèl.

Només a partir de l’entrada en escena, a mitja pel·lícula, de la Penélope, el nivell general passa d’horrible a dolent. És l’única que treballa amb certa credibilitat.

Resumint: a mi aquesta pel·lícula m’ha fet vergonya aliena.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (XXI)

(Assekrem-Algèria) Pere-Màrtir



Annex 1.- Cas #111

Aquest és el darrer cas que va deixar escrit, just abans de la seva desaparició, el monjo Pere Màrtir. Diu així:

“29 d’abril de 1868. Avui és la diada del meu Sant Patró. Bé, el del meu nom de monjo benedictí: San Pere Màrtir. Vaig néixer a Verona el 18 de desembre de 1840 i allà, també, havia nascut Pietro di Verona, un inquisidor que, penedit de les seves maldats, es va convertir en frare per tal de fer i predicar el bé. Per aquest motiu va ser martiritzat i posteriorment anomenat Pietro Martire”.

“Jo no he tingut aquesta mala sort. Al contrari. La meva atzarosa vida m’ha menat a gaudir del privilegi de veure i saber coses que pocs humans han vist i conegut. No sé exactament què s’esdevindrà en un futur. Però he entès que la meva missió en aquesta vida ha estat la de deixar constància d’uns fets inaudits que, en un futur, seran objecte d’atenció i estudi. I sóc conscient que hi haurà incomprensió, cobdícia i enveja, atributs negatius de la nostra feble condició humana.”

“Per tant, i segons instruccions superiors, prego a l’Abat de Montserrat que ...aquests escrits vagin a mans d’un meu descendent consanguini, no impossible pas, doncs en ma atzarosa vida, m’han passat feits de tota mena. I soc coneixedor d’haver sembrat la meva llavor a una dona jove, a cal Senyor Onofre Brasó de Collbató. Cerqueu i trobareu... que no vegin la llum ni es divulguin abans de trenta anys d’ésser en poder del meu descendent...per preservar la seua seguretat i integritat física...”

“El passat dia 11 vaig tenir un nou contacte. Ara, fins i tot, ens entenem parlant. No sé com. No m’ho puc explicar. Jo els parlo en italià o en català i ells en una mena de llengua estranya, que més que una llengua és un seguit de sons guturals i musicals. Però els entenc i ells a mi. Em van dir que el dia 29 a les dues de la matinada vindran a buscar-me. Que em necessitaven i que no patís. No són pas dolents. No m’han fet mai mal. Ans al contrari. M’han donat coneixements.”

“Volen dur-me a casa seva, parlar, comprendre i experimentar. I després, passat un temps em deixaran tornar. Al lloc de la terra que desitgi. Però que sigui conscient que la mesura del temps d’ells no és la nostra... M’ho van demanar i així ho vull jo”.

“Aquests dies he estat pensant. Els diré que quan vulgui tornar em deixin a la muntanya de l’Assekrem, al Sàhara. Ara m’haig d’acomiadar. No patiu pas per mi...”

Aquest relat he decidit publicar-lo per dues coses: primer, perquè es tracta del darrer escrit que Pere Màrtir va deixar abans de la seva desaparició i on figura clarament la voluntat de lliurar aquests manuscrits a un descendent consanguini.

Però hi ha un altre motiu per publicar-lo. I crec que és el que dóna versemblança a tota la resta. Encuriosit com vaig quedar en llegir tots aquests documents, el 1980 vaig viatjar a Algèria. Al desert del Sàhara. I més concretament a la regió de l’Ahaggar.

Volia veure i trepitjar l’Assekrem, que està a uns vuitanta quilòmetres de Tamanrasset. M’havia documentat i sabia que era un dels punts més alts de l’Atakor amb 2780 metres. I, en un pla a dalt de tot, hi havia una ermita cristiana fundada el 1910 pel pare Charles Foucauld.

Doncs bé, aquesta ermita encara estava activa quan hi vaig anar. El lloc és senzillament superb, amb unes sortides de sol inoblidables. El paisatge que es domina des d’aquell punt és com un decorat lunar. Què en sabia el meu avantpassat, d’aquest lloc? Com és que va decidir que el portessin allà? El Massís de Montserrat impressiona, però aquí et quedes sense paraules...

Com sense paraules em vaig quedar quan, parlant amb un sacerdot que feia missa diària pels pelegrins i viatgers, em va mostrar uns documents on constava que un dels ajudants del pare Foucauld, en la construcció de l’ermita, era un monjo italià que es deia Pietro Martire. Un home vell, però amb una vitalitat excepcional. I va estar-se allà, d’ermità, fins que va morir en pau i tranquil·litat el 1950, amb 110 anys, després d’una vida increïble i apassionant.

A partir d’aleshores em vaig prendre molt seriosament aquest assumpte, donant-li la transcendència i importància que es mereix.

PETER GABRIEL

Va, avui que és Tots Sants, em ve de gust recomanar un disc (“antic”, del 1989, remastered el 2003). És d’en Peter Gabriel: "Passion". Em direu que ja ho sabíeu, que no descobreixo res, però per si cas algú no el coneix que el compri. O s'el “baixi”, depèn del fer de cadascú. Es tracta de la banda sonora d’una pel·lícula que a mi m’agrada molt: "The last temptation of Christ" de Martin Scorsese.

A més d’unes cançons sensacionals (de sensacions), místiques i ètniques, te una portada molt artística. És un disc únic.