TOT MENTIDA

Pere-Màrtir

Enganys,
mentides,
paranys.

No volen dialogar
no volen parlar.
Pomes podrides.
Desenganys.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (XX)

Annex 1.- Cas #102

La primera escalada a un cim de Montserrat va ser documentada el 1851. Va ser el Montcau. Però es va trigar més de cent anys a superar algunes de les agulles. Hi ha parets molt dificultoses, que el 1867, en no haver-hi els avenços tècnics d’avui, encara ho feien més difícil.

Dos escaladors suïssos, van arribar, un dia de juny d’aquell any amb la dèria de pujar per una paret del Cavall Bernat. Eren joves, forts i experimentats. A Catalunya era una activitat molt minoritària, però a Suïssa ja feia anys que l’escalada formava part de la seva cultura i els seus costums.

En Pere Màrtir també va ser testimoni d’aquest fet:

“...Jo patia per ells, però semblava que tenien molta destresa... al cap d’una estona va canviar el temps. Va començar a bufar un vent molt fort i tot seguit va caure un aiguat com feia temps que no havia vist...els vaig cridar que baixessin però no em sentien... una tempesta que feia por... van quedar penjats... i cada cop era més fosc...”

“...I va passar el que em temia. Van caure tots dos al vuit des d’una alçada de més de mil metres. Déu meu!...”

“...Encara no havia tingut temps de reaccionar, quan apareixen els dos nois caminant, xops i espantats, però sans i estalvis...” “Van dormir a la cova i quan es van haver refet de l’ensurt, després d’uns glops d’aiguardent i de fumar unes herbes m’ho van explicar...”

“... Abans de picar a terra varen ser entomats per uns éssers mai vistos que deien coses inintel·ligibles. Els van fer entrar dins una màquina rodona com un plat i al moment els van fer baixar...” “...ja eren al camí on els vaig trobar...”

PERE PORTABELLA

La setmana passada vaig anar a veure Vampir-Cuadecuc, pel·lícula que Pere Portabella va dirigir el 1970.

Es tracta d’un film de culte, com la majoria dels d’aquest premiat cineasta, clau per entendre la transició cinematogràfica a Catalunya i a l’Estat.. Rodatge paral·lel del mateix rodatge, del film comercial El Conde Drácula de Jesús Franco. Blanc i negre quasi cremat. Estètica similar als còmics de l’època (aquelles vinyetes amb forts contrastos blancs i negres d’Enric Sió, Hugo Pratt, Guido Crepax, Muñoz-Sampayo, etc.).

Entre el pop art, l’ expressionisme i el minimalisme, la pel·lícula s’ha de veure com un agosarat i avançat experiment artístic. Aviso: s’hi ha d’anar despert, mentalment i física, tot i que la música és de Carles Santos...

Aquell mateix vespre vaig poder escoltar, en un sopar dels que organitzen mensualment els Amics del Brossa -un dels pocs “clubs” d’on en sóc soci- a Portabella. Persona culta i compromesa cívicament i política. Productor i director de molt bones pel·lícules, alguns cartells de les quals han estat creats per artistes com Miró, Pons, Tàpies, etc. Coneixedor de primera mà de Dau al Set i el seu entorn (Joan Brossa va col·laborar com a guionista en algunes pel·lícules) va fer comentaris molt interessants, com que “en l’art (cinema, pintura, ...) no cal entendre-ho tot. Veient-lo, t’has de deixar emportar per les emocions i sensacions que et genera, no tot rau en entendre...”.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (XIX)

Annex 1.- Cas #83

Setembre de 1714. Les tropes de Felip V estan assetjant Barcelona, al final de la guerra de Successió. 40.000 soldats dels exèrcits espanyols i francesos intenten dominar una ciutat defensada per poc més de 5000 homes, sota les ordres d’Antoni Villarroel i Rafael Casanova. Més de 30.000 bombes van caure damunt la ciutat, que es defensava heroicament.

Els anglesos, que havien d’ajudar els catalans, els van trair i no van intervenir. La premsa anglesa, però, va parlar molt de l’heroïcitat de Barcelona i la traïció.

A Montserrat hi ha l’escola de cant més antiga d’Europa. És l’Escolania, fundada el segle XIII. Curiosament, aquells anys de la Guerra de Successió, tan nefastos per a Catalunya, l’Escolania estava en el seu apogeu. Alguns nens van ser traslladats al Monestir, des de Barcelona, per a refugiar-los de tanta barbàrie.

Un d’ells, en Joseph Llaurador, de pares llibreters, hi va ser enviat, amb set anys, uns dies abans del fatídic 11 de setembre. Cantava com els àngels. Només va practicar uns quants dies. Després va emmudir.

Pere Màrtir va recollir i transcriure aquest manuscrit redactat per un dels mestres de cant de l’Escolania, el pare Frederic:

“... quan el petit Joseph s’assabentà de la mort del seu pares i del seus sis germans grans va emmudir. No va plorar. Però mai més va cantar...” “...va ser a finals del mes de setembre quan les tropes invasores van castigar els civils que havien defensat la ciutat...van matar a homes, dones, vells i nens...”

“...un dia va desaparèixer. Feia dies que només caminava per la muntanya... no parlava... però va deixar escrit que marxava amb uns nous amics que volaven pel cel amb una nau lluminosa i bonica”

“Al cap de vint anys vàrem rebre una carta de Viena. El remitent era Joseph Llaurador... Ens donava molts records... Va ser molt emocionant...la darrera frase deia que era el principal tenor de l’Òpera de Viena...”

“...no tornaré a la meva estimada terra fins que aquesta no sigui lliure de l’invasor.”

I no va tornar.

CORRESPONDÈNCIA

El meu avi Duran, quan cap els setanta anys es va jubilar, es va comprar una gramàtica castellana per poder escriure sense errades als ministres, secretàris i subsecretàris de l’època. Estic parlant dels anys cinquanta i seixanta. Rebia resposta quasi sempre. A mi, ja de jovenet m’agradava escriure cartes. De més gran, una de les assignatures que vaig estudiar era la curiosa i educativa “Correspondencia mercantil”, que entre d’altres coses ensenyava a contestar les cartes rebudes, encara que fos per dir que no...

Dic això perquè veig que ara ja no s’estila això de respondre. Sobre tot des de l’auge dels correus electrònics. Suposo que, en part, deu ser degut a la quantitat dels correus “escombraria” que es reben. L’altre part deu ser per pura mala educació.

En els darrers quinze dies he enviat un sis o set mails a diversos llocs: galeries d’art de Barcelona i Madrid, alguna editorial catalana, un centre religiós molt nostrat, un parc d’atraccions, etc. Ho he fet amb educació i cortesia. A hores d’ara no he rebut la més mínima resposta de cap. Encara que sigui per dir que no...

LAPSUS?

Pere-Màrtir. 1963



El periodista de Televisión Española (la pública, de tot l'Estat i que tots paguem) Jesús Álvarez ha demanat perdó a l’audiència pel lapsus que va cometre al Telediario, quan es va referir als partits Barça - At. Madrid i Real Madrid - Espanyol dient que havia estat “una mala jornada para los equipos españoles...”

Lapsus? Vinga home. En les disculpes a l’audiència (quina?, no crec ni que a fora de Catalunya se n’adonessin...) va dir clarament que va ser una improvisació del directe el que va permetre la confusió. Precisament aquí és on es nota. En l’inconscient, en la improvisació. Quan ho tenen escrit ja ho han repassat diverses vegades per tal que tot quedi políticament correcte i no fereixi susceptibilitats, normalment catalanes, que som uns pesats amb aquestes coses del menjar.

La pregunta de la seva companya de feina ja era clara i cap una direcció:”...vamos a La Liga: la goleada del (sic) Atlético de Madrid o el empate del Real Madrid...”. Per què no ho preguntava a l’inrevés: la goleada del Barça y el empate del Español...?

Doncs perquè en el fons i, moltes vegades en la forma (lapsus), ells ho tenen tan clar com alguns de nosaltres...

BLAI BONET

Pere-Màrtir

"No. No em parlis dels teus pecats personals,

perquè des d'aquesta creu només existeixen els de tot el món."

MÉS GRAFITS

Sembla que l’Ajuntament de Barcelona vol lluitar contra les pintades grafiteres a les façanes i es disposa a subvencionar, a comerciants i comunitats de veïns, el 25% del cost de la seva neteja. Es pretén “...eliminar del paisatge urbà una proliferació de pintades que fan lletja la ciutat... “.

En principi tot el que sigui neteja i bellesa em sembla excel·lent, tant aplicat a les ciutats com a les persones. El que no tinc massa clar és si els grafits, en general, són lletjos i si el que fan en realitat i moltes vegades, no és sinó adornar i embellir algunes parets, façanes i d’altres llocs horribles i depriments, per si sols.

Ja sé que l’assumpte de la propietat privada o publica és objectiu, en canvi el concepte de net o brut i del maco o lleig és molt subjectiu, però hi ha coses que són indiscutibles. Per exemple: si l’Antoni Tàpies (el nostre pintor viu més universal), passa un dia pel davant d’una porta que li atrau i pinta i signa, per exemple, el nou cartell dissenyat per a la Temporada Alta, Arts Escèniques de Girona-Salt (vegeu foto), segur que el propietari no ho borra.... Es ven la porta!

És maca, estètica i/o bona aquesta obra? Personalment, les obres d’en Tàpies m’agraden molt.

I, hi han molt grafits d’artistes desconeguts, que m’encanten.