EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (XVIII)

Annex 1.- Cas # 6

Un dels primers casos recollits al llibre, sembla ser que ja Sant Ignasi de Loiola el va deixar escrit el 1522 arran de la seva peregrinació a Montserrat. Un monjo de l’abadia li va relatar que un ermità anomenat Bernat Boïl va acompanyar a Cristòfor Colom en el seu segon viatge a Amèrica.

Com és que un monjo retirat en una de les antigues ermites de la muntanya de Montserrat es converteix, de cop i volta, en una peça de vital importància per acompanyar a un experimentat navegant com era Colom?

Doncs ni més ni menys, perquè Boïl, home d’apassionant biografia, culte i dominador d’un llatí excel·lent, va tenir un “contacte”. En la seva vida han quedat punts obscurs per aclarir i èpoques en què no se’n sap res. Sembla que va néixer a Lleida entre 1445 i 1450 i va morir a Cuixà (al Conflent) vers 1505, on els seus darrers anys en va ser l’Abat.

En un moment de la seva vida, fent d’ermità, va contactar amb “uns éssers diferents a nosaltres que venien navegant pel cel. Anaven dins d’uns grans objectes metàl·lics de forma el·líptica i desprenien una llum encegadora... li van facilitar mapes... cartes marítimes... d’uns llocs desconeguts, fins aleshores, pels homes...”

El cap de poc, el 1493, Bernat navega amb Colom i descobreixen, seguint aquests mapes, diverses illes del Carib de les quals, fins llavors, ningú no en sabia res. Una d’aquelles illes rep el nom de Montserrat.

Bernat hi va en qualitat de vicari apostòlic, essent doncs el primer apòstol d’aquelles terres. Inicia l’expansió del culte a la Mare de Déu de Montserrat a Amèrica i s’està un any a l’illa de La Isabela.

Però té greus problemes amb els conqueridors espanyols, per la forma com es comporten amb el nadius de les illes, i fins i tot algunes topades amb el propi Colom. Llavors decideix marxar.

No se sap com, quant i de quina manera ho fa. Però, al cap d’un temps de no saber-se res d’ell, apareix a Roma i posteriorment, el 1498, a Cuixà, on ja es queda fins que mor, admirat per tothom per la seva enorme saviesa i coneixements de tota mena.

ALGUNS, UNS QUANTS

Quina gràcia em fa llegir als mitjans de comunicació d’aquesta setmana que “rebrota la violència” en l’esport (concretament es refereixen al la darrera jornada de la Lliga espanyola de futbol).

Els mateixos mitjans que no fa gaires mesos passaven per alt, justificaven i fins i tot s’enorgullien de la “marea roja” triomfant. Els seguidors (alguns, uns quants) del Betis de Sevilla, del Sporting de Gijón o del Racing de Santander, que l’altre dia exhibien banderes franquistes i feien salutacions nazis no feien altra cosa que el que van fer, a tot l’Estat, els apassionats fans de la “Selección de todos”. En públic, al carrer, fins altes hores de la nit i sense masses dificultats politico-policials ... I pobre del que passes pel seu costat sense jurar bandera. Feia por comprovar, en directe, el nivell de fanatisme i violència que gasten els (alguns, uns quants) que etiqueten pejorativament i criminal, als que no pensen com ells, de nacionalistes i/o independentistes.

Per no parlar de la Copa Davis, jugada aquest cap de setmana en una plaça de toros (!) de Madrid. Feia vergonya aliena (i dic aliena cada dia amb més convicció) veure els aficionats (alguns, uns quants) al tenis, “animant” als jugadors espanyols.

Segurament això és un virus mundial. A tot arreu passen coses semblants. Però ja que a mi m’ha tocat viure en aquest Estat, em toca observar, reflexionar i criticar (ep, constructivament!), per intentar millorar-lo. És cosa de tots millorar el món, començant pel tros que tenim més proper. Quan dic proper vull dir geogràficament, perquè cada dia que passa veig que, filosòficament parlant, estic més a les antípodes d’alguns, uns quants...

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (XVII)

Foto: I. Terradas

Estimats lectors, ara ja ho puc dir: jo sóc en Pere Màrtir Brasó i Duran. El meu besavi era, per tant, en Josep, el fill d’en Paolo Infantino. L’artista italià que va fugir de Verona i que amb el fals nom de Pietro Martire va arribar, d’amagat, a Catalunya. I que es va convertir en el pare Pere Màrtir, monjo benedictí del Monestir de Montserrat. Abans però, va deixar descendència. Va tenir un fill amb la minyona de ca l’Onofre Brasó. L’Onofre era, doncs, el pare del meu rebesavi Miquel, que va ser qui, en morir en el part la Maria, va adoptar el nadó. El meu besavi Josep!

Això explicaria, entre d’altres coses, els diversos noms de Pere Màrtir que hi ha hagut posteriorment en la meva branca familiar...

Totes aquestes reflexions en veu alta i fetes a tres bandes, l’ex-abat Gabriel M., el pare Andreu i jo mateix, van concloure definitivament en què jo era un descendent directe del pare Pere Màrtir, que va arribar a Barcelona el 1862 i desaparegué misteriosament sis anys després, tot fent d’anacoreta a la muntanya de Montserrat i dedicat absolutament al fenomen dels ovni, observats en aquest massís des de feia segles...

Per tant, sense més dilacions, el pare Andreu va aixecar una tapa de fusta que hi havia a sota una estora i en va treure un paquet molt ben embolicat. Llavors, solemnement, el meu parent Gabriel M. Brasó, ex-abat i coadjutor de l’Abadia de Montserrat em va lliurar El Llibre dels Misteriosos Fets i dels Objectes Voladors No Identificats de Montserrat. L’original. El manuscrit ple de documentació escrita i dibuixada per Paolo Infantino, ajudant i deixeble del pintor veronès Roberto Zappa.

Probablement només hi havia dues copies d’aquest llibre. Una, perduda en la immensitat de la gegantina biblioteca del Vaticà i, l’altra, a l’Agència Espacial americana NASA. Això, si és que hi va arribar.

Les instruccions, molt clares i especificades en el mateix llibre. On deia: “...aquests escrits han d’anar a mans d’un meu descendent consanguini, no impossible pas, doncs en ma atzarosa vida, m’han passat feits de tota mena...”, també deia misteriosa i clarament: “...des del moment de donació dels escrits al meu descendent, hauran de passar lo menys trenta anys per donar llum i divulgació dels mateixos. Feu això per motius de seguretat i enteniment...”

I així s’ha fet. Em van ser lliurats a finals del 1977. Em vaig casar a Montserrat el 1978 i aquell mateix any va morir Dom Gabriel M. Brasó, abans Lluís Brasó. Casualitats de la vida i casualitats genealògiques (no recordo quin filòsof va dir que no hi ha casualitats) m’han portat a ser el propietari d’una documentació fora de sèrie, que trenta anys després, he decidit publicar de manera abreujada i novel·lada, com van anar aquests fets.

Al mateix temps, en un primer annex es recullen alguns casos, escollits pel seu interès científic o humà, d’entre més d’un centenar documentats en el manuscrit. Els fets no es transcriuen literalment com figuren en el manuscrit sinó que també es relaten, en gran part, de forma novel·lada.

Finalment, en el segon annex es reprodueixen algunes de les misterioses il·lustracions fetes pel meu avantpassat.

Seguint consell dels editors i del meu advocat, i sobretot per motius de prudència, ja avanço que mai no publicaré res més relacionat amb aquest llibre ni amb aquests fets.

"SISTEMA FINANCER"

Pere-Màrtir



Ara toca que els bancs facin fallida. O que els hagin d’injectar diners des dels seus governs (o sigui, pagant tots). O que plorin i demanin diner a baix preu.. I les borses baixin i tremolin. I l’Ibex (aquesta cosa que era quasi divina fa pocs anys), baixi més que el preu d’en Ronaldinho...

En la meva vida anterior, com ja he explicat de vegades, vaig ser bancari. O sigui empleat de banca. Sense aspiracions ni ambicions d’arribar a res més que a cobrar a final de més i tenir alguna hora lliure per poder pintar. Tinc amics (millor dit, ex-amics) i coneguts, que el seus herois eren en Mario Conde, en De la Rosa o d’altres alts executius i empresaris dels que llavors és deia, amb la boca plena, experts en “ingenieria financera”...

Van passar anys i l’Estat espanyol ja era considerat com la setena o vuitena economia del món. A Europa creixia més que cap d’altre país. Mare de Déu! I jo veient com els bancs cobraven comissions per dir “bon dia” al client, però com que els interessos de les hipoteques eren barats i te la podien fer a 40 o 50 anys... ja pagaran els fills o els nets. El lema: compreu, compreu que el mon s’acaba! Gasteu, gasteu, que el diner ha de circular i s’ha de generar riquesa! Una casa a l’Empordà o als Pirineus. Un 4x4 ben gros, una moto guapa i un parell d’utilitaris fashion. Un viatge al punt més llunyà i més fardón del planeta i un abonament als restaurants tres estrelles de tot món...

Al 1980, jo estava treballant al departament de formació d’un banc català, llavors petit i ara molt gran, però menys català. Una de les meves tasques (la que m’agradava més) era redactar llibres i manuals de lectura per a nous empleats.

Una de les coses que hi escrivia (i no era pas mèrit meu, ho treia de diverses fonts del moment) era que: “ el Sistema Financer és el conjunt d’entitats públiques i privades que serveixen d’enllaç entre els estalviadors i els inversors, traspassant els diners dels primers als segons”. Va passar però, que aquest sistema va fer creure que els estalviadors i els inversors podien ser la mateixa persona i que tots podíen ser-ho tot i alhora. I la gent s’ho va empassar! Però que no veieu que als rics sempre als ha interessat que hi hagi pobres...

A risc de fer-me pesat, us ho diré clar i català: compreu art! D’artistes emergents, desconeguts, modestos, però amb estil propi, misteri i capaç de generar emocions. Compreu barat i d’aquí uns anys valdrà més. Potser als fills o als nets els hi deixareu quelcom bonic i valuós. No un pis hipotecat fins el comptador del gas (vaja uns altres).

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (XVI)

Pere-Màrtir

Per fi, l’ex-abat de Montserrat va poder parlar amb un Brasó. Després d’anys i d’intents infructuosos, es va poder trobar personalment amb un parent seu...

Uns breus però afables preàmbuls i Gabriel M. va anar directe al gra. Era molt conscient que la malaltia estava acabant amb la seva vida per moments. I no podia perdre el temps.

Li va preguntar a Pere Màrtir si tenia un arbre genealògic complert i rigorós. La resposta va ser que no. Que tenia un petit estudi fet per ell mateix, consultant a familiars directes i alguns documents que es conservaven a la masia de Vilassar de Mar, on vivia des que va néixer feia vint-i-cinc anys. Havia pogut arribar a cinc generacions anteriors.

El seu pare, que es deia Josep. L’avi Pere Màrtir (també...), el besavi Josep, el rebesavi Miquel i el pare d’aquest, Onofre. No tenia més dades...

El pare Andreu, que també era present a la trobada, i l’ex-abat es van mirar plens d’excitació. En Pere Màrtir no entenia que passava, ni per què tant interès en l’arbre genealògic.

- I dates de naixement, d’aquests familiars, les té, estimat Pere Màrtir?
- Home, d’aquests darrers sí... però potser no són del tot exactes. Però es podrien confirmar. Hi ha un parent que viu a Barcelona, molt gran, que fa anys que es dedica a investigar el nostre arbre, de manera seriosa i documentada... Crec que, tot i algun lapsus temporal, ha trobat la referència escrita més antiga del nostre cognom que data de 1284, i...
- No perdem més temps. Teniu contacte amb aquest familiar? En sabeu el telèfon?
- No hi tinc massa contacte, doncs no és de la meva branca, però sí que en tinc el telèfon.

Els dos frares benedictins estaven nerviosos, expectants. Fins i tot contents... Van demanar-li a Pere Màrtir que, des d’allà mateix, intentés parlar amb el parent de Barcelona, per tal de contrastar informació.

Aquest familiar es deia Pere Brasó Soriano, vivia al barri de Gràcia de Barcelona i continuava la tasca del seu germanastre Miquel Brasó Vaqués, gran historiador de la vila de Gràcia, iniciador de la investigació dels orígens de la família Brasó, mort el 1974.

Molt content que algú s’interessés per aquest tema, en Pere va confirmar, per telèfon, les següents dades:

“Pere Màrtir Brasó i Duran, nascut el 1952, fill de Josep Brasó i Lloveras, nascut el 1918, fill de Pere Màrtir Brasó i Boquet, nascut el 1891, fill de Josep Brasó i Riera, nascut el 1862, fill de Miquel Brasó i Moliné, nascut el 1834, fill d’Onofre Brasó i Pastó, nascut el 1806, fill de...” Prou. Ja n’hi havia prou!

No calia parlar-ne més. Els noms i les dates encaixaven totalment!

TRES

Pere-Màrtir



Divendres, tres...

... les teves cendres,
tan tendres,
van
restar,
per sempre més,
als
meandres
de Port-Vendres.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (XV)

Som a 1977. Aquell any apareixen estudis i informacions sobre el fenomen OVNI al massís de Montserrat. Ja no és un secret que moltes persones es reuneixen allà, el dia 11 de cada mes, per observar en primera persona aquests objectes voladors.

Són aficionats, estudiosos, astrònoms, meteoròlegs o simplement curiosos que han sentit a parlar-ne o que n’han llegit alguna informació al respecte. En aquells anys, l’ufòleg Lluís Grífol ja havia documentat diversos casos d’observació de naus espacials durant els darrers anys.

Gabriel M. Brasó està malalt i torna a Catalunya. Sap que no viurà gaire més temps i vol morir al Monestir de Montserrat, on durant un any en va ser Abat i durant cinc n’havia estat abat coadjutor. Es retroba amb el pare Andreu, qui el posa al dia de les seves investigacions. Acorden una estratègia per intentar trobar un descendent directe del pare Pere Màrtir i donar-li el manuscrit original. Amb l’excusa de la seva malaltia, Gabriel M. vol reunir a Montserrat a totes les persones que duguin el cognom Brasó, Brassó, Bresó o Bressó per acomiadar-se d’ells i, a la vegada, instaurar, periòdicament, trobades familiars. El fons de la qüestió, però, és aconseguir l’arbre genealògic de les famílies per tal de trobar un descendent idoni.

Hi ha diversos intents de fer aquesta reunió a Montserrat, però al final tots resulten fallits. No hi ha manera d’ajuntar els Brasó. Per un motiu o d’altre mai fructifiquen.

Passen els mesos i l’ex-abat de Montserrat cada cop està més malalt. I encara no ha localitzat el descendent idoni.

Però, una altra casualitat -o no- fa donar un tomb inesperat i determinant a l’assumpte.
Un Brasó es vol casar l’any següent. I ho vol fer a Montserrat. El pare Andreu ho ha vist registrat en el llibre de sol·licituds. Hi ha l’anotació pel dia 11 de setembre de 1978. I es diu Pere Màrtir! Com és que es diu Pere Màrtir? No hi ha gaire gent que tingui aquest nom de pila... Quantes coincidències!

Esverat i nerviós, cosa bastant estranya en ell, el pare Andreu li ho explica al seu amic, qui, amb aquestes dades a la mà, també s’esvera. Decideixen avisar a aquest Brasó amb urgència.

- Senyor Pere Màrtir Brasó?
- Sí, digui.
- El truco de l’Abadia de Montserrat. Sóc el pare Andreu, ajudant de l’ex-abat Gabriel M. Brasó. M’ha demanat que vingui a veure’l quan abans millor. Podria fer-ho?
- L’Abat Brasó? Però jo tenia entès que era a Roma...
- Bé, fa poc ha tornat. Està molt malalt. I vol parlar amb vostè.
- Ah! Pel tema del casament?
- No, no. Vaja, també. Però li ha de dir una altra cosa que pot ser del seu interès. Vingui aviat, si us plau. He llegit al registre que no viu gaire lluny. Al Maresme...
- Sí, a Vilassar de Mar. D’acord. Demà al matí puc venir.
- Quedem a les deu?
- Molt bé. Fins demà.
- Moltes gràcies, fill...

Pere Màrtir Brasó va quedar una mica estranyat. Però no li va donar massa importància. Ell ja coneixia els intents que havia fet en Gabriel M. per reunir els Brasó i va pensar que es tractaria d’aquest assumpte, aprofitant que es volia casar allà.

VIURE DE LA PINTURA

Pere-Màrtir



Aquest escrit també es podria titular “Viure de les arts en general...”, però la que conec millor i de primera mà és la pintura.

Mals temps per a la lírica (en aquest cas per a la pintura). Hi ha crisi -o el que sigui- i el comú dels mortals destinen els diners que els queda després de pagar l’hipoteca i finançar els fills i/o a ells mateixos, a menjar i a gaudir que la vida és dura: sortir, caps de setmana, vacances, restaurants i festa. No tant el gaudi de l’ànima i les emocions.

Fa uns anys vaig decidir fer allò que realment m’agrada i per la qual cosa he vingut (des de Saturn, crec) a la Terra rodona i blava. Vaig deixar la seguretat econòmica i social del ramat. La majoria de convencions socials, la corbata i la caseta a la Cerdanya (per anomenar una comarca i una moda nostrada) per esdevenir un outsider, més o menys. Fora cobrar puntualment cada mes, les pagues extres, les vacances pagades, les baixes laborals finançades, els ascensos o no, i el reconeixement de la tribu. Vaig escollir fer allò que volia.

Costa un ou viure de la pintura. Els amics de sempre potser et compren un quadre quan comences i vas molt barat (hi han honroses excepcions, que van adquirint obra). Els familiars dubten: ja ens regalarà algun, pensen acertadament. Els coneguts ja et coneixen. Els desconeguts, pocs, compren molt de tant en tant. Les institucions (ai, les institucions): s'ha e ser molt institucional...I si, a més, es va per lliure, es pinta poc comercial i/o no es té un bon manager, apoderat o representant (professional, eh!), malament rai. Si no fas una mica bastant de networking, marketing i pissing (ai no, això no... no sé pas en que estava pensant), llavors no et pots queixar.

Quan es pren una decisió així ja hi comptes. Sacrificar aspectes econòmics, socials i familiars a canvi de pintar ja ho té això. Doncs no em queixo, constato. I no ho canvio per res.

Acabaré l’epístola d’avui amb una frase del profeta Llena (un dels meus preferits): “Fer art és voler-lo servir, i servir-lo a canvi de re. Cal anonimat per a fer-ne, però l’autèntic anonimat, l’anonimat que és necessari i productiu...del pintor que pinta per la pintura... sense pensar en ningú.” .

També m’agrada aquesta que va dir Seattle, Gran Cap indi dels duwamish: “Què és l’home sense els animals?. Si tots els animals desapareguessin, l’home també moriria, per la gran solitud del seu esperit”. Només cal substituir “animals” per art...